Nadal a Kyoto

Avui, dia de Sant Esteve, no tinc ganes de barrufar gaire. Aixo d'haver de venir a pencar quan tothom s'esta afartant de canalons, doncs, em toca allo que no sona. Ahir vaig fer campana i me'n vaig anar a descobrir temples a Kyoto, font inesgotable de paratges realment atraents per la vista que busca pau entre tanta trinxamenta del paisatge, habitual arreu del Japo. Tinc pensat de fer una serie dedicada als cables electrics. Es bestial el que he vist al Japo, inimaginable. Atrocitats, no tan sols visuals i estetiques, sino tambe arquitectoniques i d'enginyeria.

Pero tornem a Kyoto, la ciutat dels 10000 temples; diga'ls-hi exagerats? Les fotos son del Ginkakuji, el 'temple del pavello argentat', germa pobre del Kinkakuji, el 'temple del pavello daurat', postejat fa temps. El nom no fa la cosa, diuen, pero en aquest cas, encara menys. Mentre que el temple daurat es realment daurat merces a una patina de pa d'or, l'argentat es de fusta pelada. Devien fer curt de calers i s'oblidaren de la plata? Tambe es famos per ser pertanyer a la secta Zen del budisme, aquesta que es dedica als jardins fets de grava, sorra, pedrots, i ratlletes. Jo prefereixo el verd.



La resta de fotos son d'altres temples al llarg del 'cami dels filosofs'. No se perque, pero tinc una tirada pels edificis Shinto. No son tan profunds filosoficament parlant i solen estar dedicats a deus molt prosaics, com el de l'arros, i decorats amb tota mena d'estatues de criatures que els fan de missatgers, com la guineu. Deu ser pel color, que jo anomeno 'vermell shinto' i que rellueix en els vestits de les precioses miko, o potser pels picarols de la mida de cassoles que pengen del sostre i que la gent fa sonar despres d'encendre una barreta d'encens, llenc,ar una moneda, i fer una petita pregaria amb les mans plegades. El temple de la foto tenia figures curioses de micos (mai una sola lletra canvia tant el significat d'una paraula!), aguiles, i rates.


Despres me'n vaig anar a Kawaramachi a menjar sushi en una lloc bastant decadent que m'agrada molt, per celebrar el Nadal com deu mana. Com ateu recalcitrant em permeto de dir In terra pax hominibus bonae voluntatis.

Citizen Kane

L'altre dia em vaig comprar uns DVD per 500 yens la pec,a. Pel preu podeu veure que no son de la ultima fornada; de fet, son totes pel.licules en blanc i negre i bastant velles. Ahir vaig veure "Citizen Kane", deu n'hi do! No era la primera vegada que la veia, pero si que era la primera vegada que ho feia en versio original.

Soc molt 'pel.liculero', com deia mon padri, i diria que he vist tot el que humanament es possible veure amb els meus anys. Pero des que tinc la facultat d'entendre-les en v.o. sense l'esclavatge del doblatge, doncs, estic experimentant una nova dimensio cinematografica. Es com si veies les pel.licules de bell nou. Ja se que fa esnob dir que un veu pel.licules en v.o., pero xiquets, que no tinc cap altre alternativa!

Tornem al ciutada garrot. Sempre m'ha agradat molt en Orson Welles, tenim una retirada, tant en la pinta com en els gustos. Tan de bo jo fos tambe mes alt! Aquest paio era una maquina de fer obres mestres. Personalment, a mi m'encanta 'el tercer home', sobretot aquella escena en la qual un llum el delata mostrant-nos la seva cara sorneguera com una lluna plena rient-se literalment de la seva propia ombra.

No vull passar-me de pedant, pero no cal dir que CK es considerada per molts la millor pel.licula de la historia. Te escenes fantastiques, fetes l'any 1941 i sense les mandangues de la realitat virtual, que te mes de virtual que de realitat. L'escena famosissima del comenc,ament, quan mor i cau la bola de neu es genial. Hi ha un episodi molt inspirat en aquesta pel.licula en el Simpsons, on en Barns vol trobar el seu Rosebud particular, un osset merdos de la filla petita d'en Homer anomenat 'Bobo'.

Sempre em va sobtar que els sostres de la pel.licula fossin tan baixos, especialment quan viuen al ridiculament enorme palau de Xanadu, on les habitacions son tan grans que han de cridar per poder tenir una simple conversa. Suposo que devia voler donar la sensacio d' importancia dels personatges, pero com podeu veure a la foto li va caldre atrinxerar-se sota terra per poder-ho rodar.

Jo diria que el personatge en v.o. es mes benevolent que el doblat que recordo. Es un cobdicios megaloman, pero quan s'enamora, quan estima, es huma. Tambe es curios veure que preocupava als EEUU a l'any 1941: la guerra de Cuba del 1898? Europa s'estava matant i ells fan una pel.licula sobre una barreja de magnats tipicament americans? En Chaplin va fer el 'Gran Dictador' el 1940 i els EEUU van entrar a la IIGM el desembre del 1941, pero a la pel.licula en Kane visita als hitler d'Europa i diu que no hi haura guerra.


Al final, com se sap, es descobreix nomes per l'espectador l'origen de l'enigmatica paraula 'Rosebud'. Es veuen milers de caixes amunteguades amb tots els bens acumulats a Xanadu fins que s'arriba al trineu, que es llenc,a al foc i en cremar-se es veuen les lletres. Em va cridar l'atencio la semblanc,a d'aquesta escena amb el final de 'Indiana Jones i l'Arca Perduda', quan l'arca es guarda en un magatzem enorme del govern. La camera es mou entre milers de caixes fins arribar a la de l'arca, que crema el seu numero per poder desapareixer en la buidor de la quantitat.

En general, la pel.licula sembla de vegades una d'aquelles produccions sovietiques on un heroi encapc,ala una revolta per alliberat el proletariat, pero es que era el 1941 i en OW tenia nomes 26 anys! Abans, amb aquesta edat erets un home, ara no.

Avis a navegants!

Ho torno a repetir per si a algu no li ha quedat clar. Aquest es el meu blog i hi escric el que em surt de la soKa dels nandeyanens. Repeteixo el que ja vaig dir en el meu primer post inaugural:

"[...] No penso ser pretencios ni en el llenguatge ni en la profunditat del meu analisi de la ja complexa per ella mateixa existencia japonesa. Simplement, explicare les coses que passen o em passen mentre estigui per aquests mons de deu. L'estil sera el meu i consistira simplement en anar transcrivint el que a doll se'm passi pel cap, clar i catala!

Tampoc no tinc cap mena d'intencio de ser objectiu, ni exhaustiu, ni politicament correcte; per enciclopedies ja tenim la wiki! Disculpeu, per tant, les generalitzacions gratuites, els exemples intrascendents, els raonaments fal.lassos, el sarcasme i la critca descarnada a tot allo que em sembli que fa prou gracia com per inclure-ho en aquestes pagines. Ras i curt; explicare com es el mon vist per mi i des del Japo [...]".

Wakatta?

Adeu, barrufets!

Nadal (II)

Voldria parlar d'un tema que com a barrufet, com a Gran Barrufet, considero molt serios i que em treu de pollaguera. Es el 'papanuel', l'usurpador. Personalment, es un personatge que detesto profundament. Qui es el puto papanuel? No m'interessa, pero l'unic que se es que jo he aconseguit creixer en un mon on no existia aquesta figura detestable. Malahauradament, per motius purament comercials, cada dia mes se'ns matxaca el cervell amb imatges d'una dolc,or nauseabunda d'una mena de senyor refetot entrat en anys que te predileccio malaltissa per la canalla. Abans sembla que anava vestit de verd, pero una coneguda companyia de begudes apelagoses li va canviar l'uniforme, que passa a ser vermell.

De papanuels per Europa n'hi ha de diverses menes. Sense mirar la wikipedia, diria que pels paisos nordics, sol venir del sud, i pels paisos meridionals, abocats a aquesta moda patillera, ve del cercle polar artic. Jo hi vaig ser una vegada, al cercle polar artic per Nadal. A part de lapons, rens i una dosi considerable de fred i gel, no el vaig pas veure. A Holanda, una amiga m'ha dit que ve d'Espanya i porta taronges; quina por! N'hi ha que enlloc de papanuel li diuen 'santesclaus'. A mi sempre m'ha fet gracia aquest nom, pero prefereixo 'Santes Creus', es mes autentic i mes interessant.

Recordo 'Antaviana' i com una familia volia fotre finestre avall a aquell senyor sospitos que se'ls hi havia escolat al menjador amb un sac al coll. Ara suposo que enlloc del Pol vindria de l'Est i la pallissa els hi fotaria ell a la familia de la casa. Com canvia el mon, barrufets! Espero que la gent no s'oblidi del nostre Tio, veritable simbol del Nadal, del que realment significa el Nadal, es a dir, el renaixement de la natura que es percebeix amb l'allargada del dia. La resta son marmellades. Jo em quedo amb les 'mamanuels', sobretot si van vestides amb l'uniforme de roba interior peluda. Bon Festes des del pais del Santa Snoopy!

Nadal (I)

Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li'n darem un tall....hahaha!!! Estem vora Nadal? Be, com tot al Japo, el Nadal, barrufets meus, es diferent. La meva veina ha penjat un corona a la porta, amb un mitjo vermell i un Snoopy. Si, aixo es Nadal. Nomes calen unes quantes cosetes per celebrar-ho: algun objecte amb els colors 'oficials' del Nadal (verd, blanc i vermell) i un pastis. Un pastis? si, el famos "kurisutsumasu keeki"; que no n'havieu sentit a parlar mai? Jo tampoc, pero ara es una nova tradicio que segueixo ferventment.

Una altra trabucada que han importat els japonesos a la seva manera son les llums de Nadal. En diuen 'iluminarie', i les de Kobe son famoses. Es un altre rollo, com se sol dir, pero. Jo hi vaig ser l'any passat. Consisteix en il.luminar una serie de carrers com a la foto. Pero el que es curios es l'actitut de la gent. No consisteix en passejar per un carrer que esta il.luminat. Com a tot arreu, hi ha moltissima gent. Els carrers es tanquen i nomes s'hi pot entrat per un dels extrems. Es impossible l'acces en un punt intermig. Cal fer cua, per variar.

Una vegada dins de la marabunta, no hi ha sortida, t'hi has de moure solidariament. La mecanica consisteix en caminar 10 metres, parar-se, fer-se fotografies, caminar 10 metres mes, parar-se, foto, etc. Fins que arribes al final, en un parc ple d'estands on pots menjar tota mena de especialitats. Tot el proces pot durar un parell ben be d'hores. Jo en vaig tenir prou l'any passat i enguany he preferit visitar iluminaries mes petites i no tan concorregudes. Les de les fotos son a Osaka, i a la de sota es pot veure l' 'Osaka King' de la tele d'Osaka vestit de vulgar 'papanuel'.


El curios de tot, des de la meva optica esbiaixada, es l'estil de totes les iluminaries. A mi em recorden mes la 'feria d'abril' de Sevilla que llums de Nadal autentiques. No hi ha ni picarols, ni campanetes, ni espelmes, ni boles de Nadal, ni grevol ni cap altre dels simbols que s'associen (incomprensiblement, a voltes) al Nadal. Per sort, tret de dins alguns grans magatzems, no se senten nadales i d'altra musica infame pel carrer. Gracies a Snoopy!!

Lo Barsa....

Be, barrufets meus, he fet tard en enviar un post titulat 'Gambare Barc,a!!!' (traduccio patillera del nostrat 'Froc,a Barc,a!') ja que va perdre amb l'Internacional diumenge passat. Per tant, escriure el que em sembla sobre la percepcio que al Japo es te del Barc,a.

Suposo que per la tele i radio han estat donant la tabarra dia i nit amb les meravelles del Barc,a i de l'interes que al Japo existeix per aquest club. Res a dir. Es cert, hi ha interes, pero com tot al Japo, no es el que sembla ni es el que nosaltres creiem. Si mes no, aixo es el que em sembla a mi.

Als japonesos, el futbol els interessa relativament poc, infinitament menys que el baseball, i bastant menys que qualsevol esport, per curios o estrany que sembli, pero en el qual hi participi un japones. Exemples? el patinatge sobre gel o el voleibol. Ara be, com son un punt esnobs i tot el que es europeu els atrau sobremanera, doncs, tambe s'interessen pel futbol. Tanmateix, nomes els agrada el que en cada moment es moda.

Fa un temps era en Beckham qui estava de moda. Ara li toca al Ronaldito. Esta fins i tot a la sopa: anuncis al metro, a la tele; fins i tot hi havia una cara seva penjant d'uns magatzems de Kyoto fa un temps (la deuen haver treta ara perque feia veritable mal a la vista) o comediants per la tele que l'imitaven. I el Barc,a? Doncs, tambe es conegut, pero nomes pels aficionats al futbol, ja que en molts d'aquests spots en 'Roni', com diuen aqui, no porta els colors blaugrana. Petita digressio: els drets d'imatge del Ronaldito son seus, no pas del Barc,a (coses del Sandrusco i 'The Door'), amb el que l'ultima cosa que he vist que anuncia era 'Minolta'.


Aixi es com crec jo que veuen al Barc,a al Japo, l'equip on juga el Roni, el paio de les dents. De la resta, doncs, segurament en parlen als programes de futbol, on solen explicar fins a l'ultim detall, pero per la gent normal, el que importa es el Roni, perque es conegut arreu del mon i perque juga espectacularment i marca gols que a l'avorrida lliga japonesa son impensables. Aixo durara fins que algu jugui millor (Adriano?), moment en que immediatament s'oblidaran de Ronaldinho per passar a parlar 24h seguides sobre el nou valor. Son aixi!

Henna Neko

Ai, barrufets, barrufets meus! Com sabreu, al Japo hi ha una certa predileccio pels gats com a animals de companyia i tambe com a simbol, sobretot de la bona sort, com ara el maneki-neko. Pero no parlare d'aixo, ja que tothom ho coneix. Us presento el que jo anomeno el 'gat xungo'.

En ser una illa, els animals del Japo solen tenir certes adaptacions que els diferencia de la resta dels seus parents. Mentre que els gossos solen ser petitons i poc parladors, els gats es fan grossos com un tuixo. Es habitual trobar gats amb sobrepes, i hi ha fins i tot menjar de dieta per a ells. Pero el que em fascina del nostre nou amic es la seva imperturbabilitat, propia d'un monjo budista versat en la meditacio.

Molts caps de setmana baixo a Osaka i passo tot sovint per l'estacio de Tennoji. Es una important estacio i sempre es un formiguer de gent amunt i avall. Com creuar el carrer es moltes vegades materialment impossible, cal o be passar per una mena de pont per sobre de l'encreuament de carreteres o be per un pas soterrani. Com el pas soterrat te escales mecaniques (els japonesos no son de caminar ni pujar gaires escales) doncs acabo pillant la cua de cargols que va per sota terra. Un dia vaig notar una cosa ben estranya: al mur que hi ha just al costat de les escales mecaniques en pujar al vestibul de l'estacio d'Abeno Suji, que hi ha al davant, hi solia haver els diumenges pel mati una presencia en forma de gat immobil que guaitava des de dalt com el gat de Cheshire.

El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era un nino que algu s'havia deixat a sobre. El seguent diumenge, m'hi vaig parar mes estona esperant que desaparegues deixant nomes el somriure i, res de res, el gat no movia ni els pels del bigoti. El tercer diumenge, ara amb la meva camera, li vaig fer unes fotografies i per fi! el gat es va moure pel flaix! Despres va sortir un home de darrera d'una columna que ni havia vist i em va dir que si volia podia fer-li mes fotos. La meva xicota li va preguntar si li passava alguna cosa al gat, que no es movia i quin misteri hi havia en venir cada diumenge a aquesta estacio.

Les contestes van ser bastan curioses. El senyor, que devia rondar la seixantena, ens va dir que havia estat entrenant al gat molts anys per a que romangues immobil, i que com a entrenament, doncs, el portava a l'estacio, plena com un ou, per a que ell s'acostumes a la gent i la gent aprecies les habilitats del seu gat. Fins i tot ens va dir que si no fos perque la resta de la setmana estava enfeina, tambe se la passaria en aquella estacio amb el seu gat.


Be, jo encara ara estic sorpres, i el gat, que fa certa la dita aquella dels gats de guix, continua encara cada diumenge pel mati fent la seva aparicio, vestit de vermell, a l'estacio d'Abeno Suji, davant de la de Tennoji. Per cert, aquest lloc encara te mes rareses: a sobre mateix de l'estacio hi ha uns grans magatzems anomenats 'la Serena' on, per casualitats de la vida, s'hi troba el Consulado Honorario de Espanya a Osaka. Si, barrufets meus, un consulat espanyol en un cortingles qualsevol, i vigilat per un gat immobil, el gat xungo.

Aka to Kuro

Us linko un anunci que, personalment, trobo molt aconseguit, simple i elegant. I les dues xiquetes que hi surten, doncs, que us he de dir? tenen l'encant que pretenia explicar en els anteriors posts. La xocolata tambe esta prou bona, per cert!

I ara el making-off....

Una de les noies es diu Yuri Ebihara, Ebi-chan pels amics, i es habitual dels anuncis, com ara un que es va fer famos a l'estiu, on simulava un top-less quan es llenc,ava a la piscina amb el modelet de la foto.

Suposo que tot va a gustos.

Un Santuari de Venus (III)

(continua del post anterior)
Un cop casades, la seva missio es la familia, i com tot al Japo, s'ho prenen molt seriosament. Per elles la familia es com una empresa. Porten els comptes i el govern de tot, i en molts casos, el marit passa a ser un mer empleat que treballa per mantenir a la familia, pero que no pinta res a la hora de decidir. Fins i tot, n'hi ha que no veuen ni un duro del seu sou i reben uns quants calerons setmanalment per pagar-se el dinar, el tren i les cerveses quan surten els divendres a fer el 'nomikai' amb els col.legues.

Potser a algu aixo tambe els hi sonara. Es per aquest motiu que l'estereo tip de dones docils i submisses, crec jo, es bastant fals. De fet, jo tinc la intuicio que contrariament a d'altres paisos desenvolupats, les dones del Japo no s'han emancipat (per dir-ho d'alguna manera) no pas per culpa d'un sistema patriarcal que les subjuga sino, justament al contrari, perque son elles que detenten un matriarcat que no volen perdre.

En general, les dones de classe mitja no treballen mes enlla dels 35 anys, ja que es dediquen a la cria dels japonesos del futur, un parell, normalment. Viuen en una certa tranquil.litat: porten la canalla al col.legi o a la parada del bus on els recullen, espolsen el futon i netegen la casa, van a comprar al super que esta a 5min en cotxe, i preparen les caixes 'bento' (carmanyola) per l'endema (pels fills i els marits). Aixo els porta mes temps perque solen ser una virgueria i son el signe de l'amor de la dona envers als fills i marit.

Despres que fan? res! miren la tele, fan gimnastica, massatges, esteticiens, van a xerrar amb les amigues (fer safereig es l'esport nacional al Japo) i cuidar-se. Aquesta es la vida d'una dona de classe mitja, es a dir, el 80% del Japo. M'ha sorpres no trobar cap 'desperate housewive' portant la canalla a ultima hora al col.le en 4x4 per anar despres a treballar amb el coet al cul. Elles van amunt i avall en bicicleta, a peu o en 'minica', uns cotxes repetits ideals per les dones japoneses.

A la ultima fase, quan el marit es jubila, elles passen a cobrar par de la pensio del marit. La novetat es que fins ara, si es divorciaven perdien aquesta part de la pensio. Aixo tradicionalment ha mantingut els divorcis sota minims. Tanmateix, a partir del proper any la llei canvia: tot i divorciar-se, la dona tindra dret a la part proporcional de la pensio del marit segons els anys de matrimoni, i n'hi ha que estan espantats perque s'espera un increment brutal dels divorcis, especialment entre matrimonis de mes de 30 anys que ja no tenen res per dir-se.

Un Santuari de Venus (II)

Ningu no es perfecte i les japoneses tampoc. Posats a criticar dire que de vegades les japoneses semblen nenes malcriades amb la unica obsessio a la vida que la compra compulsiva d'articles Louis Vuiton, Hermes, Chanel, i tota una llarga llista de futilitats i parides de diversos colors amb l'unic criteri de ser el mes 'kawaii' ('mono') possible.

Aquesta es una fase que els dura mes o menys des que comencen a fer-se donetes als instituts fins per alla als 25 anys, edat a partir de la qual comenc,a la carrera per pillar un marit amb cara i ulls que les mantingui un cop les responsabilitats maritals i una societat masclista les expulsi del mon laboral actiu.

La fase adolescent consisteix en portar una vida infantilitzada envoltada de pelutxos i amigues terriblement envejoses i cap-buits, fent-se fotos a les maquines de 'pericura' en postures kawaii i tontejant amb crios de les seves edats amb aires de 'yakuza' de 3a regional, molt mes interessats en el baseball i en portat els pantalons penjant dels genolls que no pas en elles. Be, mes o menys com a tot arreu.

Un cop passada la fase pelutx i la LV, moltes ja treballen fa uns anys. S'ha de dir que les dones al Japo, tot i passar en la seva gran majoria per la universitat, tenen bastant menys possibilitats d'arribar a excercir posicions de responsabilitat en les empreses japoneses, mes tradicionals com mes gran son. Per aixo, la gran majoria de les mes preparades acaben fent de OL (office lady), es a dir, "chica pa' to' ": des de fer el te al jefe fins a portar la comptabilitat d'una empresa. No solen cobrar gaire i sol ser treball temporal.

Aquesta situacio evita la seva emancipacio fins que no es casen, en la seva gran majoria, abans dels 30 anys. Segurament aquesta pel.licula molts ja la heu vista, i no pas al Japo, pero s'ha de dir que a Catalunya la situacio ha millorat molt mes i molt mes depressa que no pas al Japo, on pel meu gust encara semblen viure amb 35 anys de retard.

(continua al seguent post)

Un Santuari de Venus

Be, Barrufets meus, us dec la explicacio del segle. Que te Japo que realment valgui la pena? No son els monuments, ni els paissatges, ni les infraestructures, ni la tecnica, ni aquesta mania seva de indicar-ho tot per triplicat i amb esquemes i dibuixets, que impossibilita a l'ull occidental de trobar facilment la informacio justa i necessaria. El que realment val la pena del Japo son les seves dones, les japoneses.

Quan un aterra al Japo, se n'adona que pel carrer tot son dones; els homes han desaparegut. On son? doncs, a l'empresa o bevent amb els amigots o companys. Per aixo, crec que elles son molt mes interessants que no pas ells. No penseu nomes en les japoneses en els termes de l'estereotip de Madame Butterfly, perque aquesta es una visio parcial i esbiaixada de la realitat. Les japoneses son la columna vertebral del pais, pero d'aixo ja en parlarem un altre dia.

Tothom te al cap una imatge una mica equivocada d'una 'geisha', que identifiquen com una dona docil i submissa al servei del marit, pero aixo es nomes l'aparenc,a. Elles fan aquest paper perque es aixi tal com a ells els agraden les dones. Els japonesos estan obsessionats per les noies joves, com mes joves millor, i elles aparenten ser eternes jovenetes, no sols en la vestimenta, sino sobretot en un comportament intencionadament beneit, que pot arribar a embafar.

Pero el que mes m'ha cridat l'atencio de les japoneses en el temps que brando per aqui es la seva extremada femimitat i elegancia, tan en els seus moviments com en les seves paraules. No es una questio de bellesa abassegadora, es una altra cosa. Mantenen una feminitat que malhauradament les dones de casa meva s'han deixat esterilment perdre. Son dones i ho semblen, i aixo es el que les fa tan atractives, pels meus ulls. Sento queixar-me de les dones de Catalunya, pero ultimament moltes han perdut el nord. S'han embolicat en una carrera sense mida per negar el que son i entre fums, regims, estres i males babes, s'han convertit en insuportables ogres totalitaris.

Com a tot arreu, tambe hi ha cavallots de batre faves, retacos i 'guarrules', i masses cops entren voluntariament en una fase 'obachan' (iaia) abans del que els tocaria. Tanmateix, enlloc no he trobat les mostres d'histera que he hagut de sufrir en el meu pais. Te n'adones nomes sortir una mica de la closca de l'ou que ser una dona moderna no vol dir necessariament deixar de ser femenina, pero les dones al Japo, modestament opino, estan entre les mes femenines del mon, i aixo, per un home que aprecia la beutat, es molt atraent.

Quan una japonesa passa per davant dels teus ulls, caminant sobre d'alts talons, mes alts del que seria desitjable; quan les veus saltironejar com pardalets que arrosseguen del brac, enormes bosses a l'altura d'unes cintures abastables d'una sola grapada; quan veus els seus cabells llargs i pentinats amb tot detall, no pots mes que sucumbir a l'encant de la subtilesa delicadament tallada en l'ivori de les dones del Japo. Una opinio.

Post Erroni

Per un error del servidor, no se per que, va sortir repetit el post. Mireu-vos el que hi ha a sobre. Merces.

Japo i els robots

Japo i els robots son la mateixa cosa. Els japonesos tenen una fixacio biologica pels aparells amb botonets i les maquinetes que funcionen soles. No crec que sigui nou i segurament te arrels en la seva historia i tradicions. Per exemple, es tipic dels jardins japonesos una fonteta feta de canya de bambu que es mou sola: primer s'omple s'aigua i quan es plena es decanta fent un repic en una pedra i vessa tota l'aigua per tornar a la posicio original i comenc,ar de nou el cicle.

Mentre que la resta del mon occidental sempre s'ha pres els robots com mers ninos i fins fa poc la seva implantacio en la industria, tret de l'automovilistica, ha estat mes aviat minc,a, el Japo s'ho ha pres molt seriosament i hi ha esmerc,at grans quantitats de recursos i enginy. Per aixo, han sigut capac,os de desenvolupar autentiques virgueries mecaniques que funcionen amb una precisio i subtilesa realment impresionants.

El seguent pas son els robots socials. Els robots a la industria ja no tenen cap misteri i son fins i tot assequibles. El que els inquieta ara es com desenvolupar maquines que visquin amb nosaltres i ens ajudin. Es una mica pel.liculero, pero el seu interes es purament practic. Si hom imagina un mon no massa llunya on els processos productius estiguin completament automatitzats en unitats productores que fins i tot s'ensamblaran automaticament amb l'intervencio reduida de l'accio humana, es verosimil pensar que aquesta maquinaria tambe tingui una vesant domestica i social.

El problema que obsessiona a les autoritats japoneses es que en un parell de decades se'ls redueix la poblacio ostensiblement. Si be no sembla un problema en un mon on la ma d'obra humana es cada cop menys indispensable, si que els preocupa el creixent envelliment de part de la societat. El Japo no confia gaire dels suposats beneficis de la immigacio i un panorama semblant a l'ultima invasio dels barbars soferta a Catalunya sembla poc probable.

Per aixo confien que el desenvolupament de la seva tecnica robotica els proveira amb la solucio al problema. La foto correspon a un robot que imita a una persona en el seu moviment. De moment, els robots japonesos nomes se saben moure i no son gaire intel.ligents, pero planifiquen que en 20 anys tindran robots que pensaran com un nen de 5 anys, i aquesta gent treballa totes els hores del rellotge!

El futon o com dormen els japonesos

Barrufets meus, ha arribat l'hora que us instrueixi en les veritats de la vida! Com dormen els japonesos? Be, del cert no se pas com dormen tots els japonesos. El que se es com dormo jo i la majoria dels meus veins. A terra. Pero no pas a terra com quan anavem de campaments. La tecnica es molt mes sofisticada.

Per dormir, els japonesos han inventat i perfeccionat al llarg dels anys el 'futon'. No us pensessiu que un futon es com el que heu vist en les tendes snobs que venen fusta a preu d'or. No pas! Un futon consisteix en una mena de jac, fet a la manera dels antics matalassos de llana, amb la petita diferencia que si aquests solien tenir mes d'un pam de gruix, els futon en tenen dos dits. Al jac, li acompanya una flac,ada de material semblant i tambe encoixinada, pero no tan gruixuda, que es el 'futon' estrictament i que fa com de manta o cobrellit. Per no embrutar el conjunt, un llenc,ol sol cobrir el futon i el jac, tambe va embolicat amb una funda.

El futon va directament a terra. Be, el concepte 'terra' al Japo no es el mateix que a Catalunya. Per ells el terra es el 'tatami', un terra fet de palla d'arros en forma de plaques gruixudes amb les que cobreixen les habitacions on es fa vida (dormitoris i livings). El nombre de tatamis dona la mida d'una habitacio (6 tatamis, normalment) i les cases estan estandaritzades en el sistema nLDK (living-dining-kitchen) on n = 1..4 es el nombre d'estances. Jo visc en un apartament 3LDK amb dues habitacions amb 6 tatamis. En total, uns 62.5m2.

Tornem al futon, que va a sobre del tatami. Es a dir, que tecnicament, els japonesos dormen a terra. Be, els japonesos fan vida a terra, ja que la seva posicio natural es de genolls o a la gatzoneta. Tots els mobles estan fets per a estar en aquesta posicio, i es increible veure gent de molt avanc,ada edat en aquestes posicions inversemblants per a nosaltres, hereus de la taula, la cadira i el llit. El sistema de repos el completa un coixi de 'fesols'; no son pas fesols, son trossets de plastic, pero la consistencia del coixi es com si fos ple de boletes. Es bastant dur i pesant, pero un cop acostumat s'hi dorm prou be. Roncar, ronco igual, pero l'esquena no em fa gens de mal. L'unic inconvenient es que els futon, de tant en tant, s'han d'espolsar i ventilar, com podeu veure. Bones nones!

el Momiji

Un dels misteris encara per desvetllar referents al Japo i als seus habitants es el 'momiji'. Que es el momiji? doncs, el temps de les fulles vermelles. Quan arriba la tardor, com a tot arreu del globus a la mateixa latitut, les fulles dels caducifolis es tornen vermelles. Fins aqui cap misteri. Ara be, aixo al Japo suposa una autentica revolucio i porta a milions de japonesos a deambular pels parcs i jardins que encara no han estat reconvertits en parking o 'convenience store' per a gaudir de la visio dels arbres curulls de flama.

En general i sense ser-ne expert, jo diria que semblen 'maples', es a dir, l'arbre aquest de la bandera del Canada, que no es una fulla de plataner. Tanmateix, com tot al Japo, la fulla es mes petita i no sabria dir si te el mateix nombre de puntes. Momiji es el nom d'aquest arbre, pero tambe he sentit que es refereixen a l'espectacle de les fulles roges amb el mateix nom.

Tambe hi ha un altre arbre curios perque no te cap parent viu i amb una fulla en forma de vano. Es el 'ginkgo' i ara les seves fulles son groges com un pressec de seca. El conjunt vermell i groc es molt suggerent i d'una manera semblant a com les flors del cirerer omple els parcs amb multituds per celebrar la vinguda de la primavera, sembla que els aires tardorencas que duen les fulles de momiji els evoqui la proxima vinguda del somort fred del l'hivern.

Els jardins solen tenir temples que aprofiten per visitar. Hi llencen unes monedes, encenen unes barretes d'encencs, piquen les mans i fan una petita pregaria per a tenir bona sort. Es curios veure com el fum de l'encens fa la feina de l'aigua beneida i la gent, sobretot la mes gran, es passa el fum per les articulacions com a remei pel dolor. Les dones solen ser les que mes empren el fum de l'encens, especialment les prenyades, que tambe se'l passen vora la panxa. Aquest es el temps del momiji. Aixi es el Japo.

Per que els lluitadors de sumo son tan grassos?

Suposo que molts de vosaltres possiblement us haureu preguntat en algun moment de les vostres vides "per que els lluitadors de sumo son tan grassos?". Aprecieu la diferencia entre "per que?" i "per a que?". La segona es obvia; com mes pesen, mes costa moure'ls i per aixo tenen mes possibilitats de guanyar. La resposta a la primera era un misteri per a mi fins la setmana passada.

En general, els japonesos son primots. Aquest fet, pel que jo he vist, es deu al que mengen i a la cuantitat, sobretot, que sol ser mes aviat escassa en comparacio amb els nostres tiberis. D'aquesta manera, es com s'aprimar un, menjant poc. Aqui tot es petit, i les racions, doncs, tambe. A part, no els agrada la quantitat, si no la varietat i la qualitat. Son uns tasta olletes.

Pero encara no he respost a la pregunta de per que els lluitadors son tan grassos. Doncs, perque mengen un menjar especialment potent, el 'chanko nabe'. El nabe (cassola) sol ser una mena de escudella lleugera de verdures que es cuina in-situ d'una manera semblant a la 'fondue'. Totes les cases tenen uns fornets que funcionen amb unes llaunes petites de gas i que solen col.locar a sobre de la tauleta entorn de la qual s'asseuen al 'menjador'. Es amb aquest fornet que calenten el nabe on couen les verduretes.

Que fa al chanko nabe especial? doncs, que el que nosaltres diriem caldo es molt concentrat. A mes hi posen unes mandonguilles de carn, penques grans de tofu i el bolet shiitake. El menjar es delicios, especialment ara que comenc,a a fer fred. Si queda caldo al nabe, se'l mengen afegint-hi arros o fideus, ja que es en el caldo on hi ha la substancia i al Japo no es deixa mai menjar als plats.

Tota la comedia dura un parell ben be d'hores i el cos et queda realment ben servit, a punt per l'accio. No m'estranya que s'engreixin tant, ja que se suposa que els lluitadors en mengen a diari. El que em vaig menjar portava 'kimchi' que es una mena de bleda fermentada i bastant picant molt tipica de corea pero que els japonesos aprecien tambe.

Problemes de Catalunya (III)

Com es possible que sigui mes assequible comprar un apartament al Upper West Side de Manhattan que no pas a Barcelona? que dic Barcelona! posem per cas Cardedeu. Sembla logic que el preu es fixi segons l'oferta i la demanda. Si hi ha gent disposada a pagar un cert preu, doncs, endavant. El que passa que si pensem en una casa de la mateixa manera que qualsevol mena de be especulatiu, el preu hauria de fixar-se segons el negoci que el fet de tenir aquest be et proporciona.

S'enten, aleshores, el preu de l'apartament de Manhatten, ja que viure-hi et permet treballar en negocis que generen grans beneficis. Ara be, quin negoci hi ha en viure a Cardedeu? tret del propi dels especuladors immobiliaris, ben pocs veig jo. Fins i tot, a una gran ciutat com Barcelona. Es d'aquesta manera que em sembla inverosimil els preus que la gent esta disposada a pagar per autentiques birries de cases que no valen ni la quarta part.

Ah! que es una mena d'inversio...no hi ha una mica de fal.lacia en aquest pensament? s'hauria de descomptar del preu de venda d'un cert immoble totes les despeses generades per la seva compra, amortitzacio i manteniment. Per a curts periodes de temps amb increments bestials del preu de la vivenda, si que hi ha benefici; pero per a mes llargs terminis, hi ha un limit en el temps d'amortitzacio i el tipus d'interes que es pot estar disposat a assumir fins que el negoci passa a ser ruinos i insostenible.

Hi ha altres fonts de pensament fal.lac,, com ara que el preu de la vivenda mai baixa i que sempre podre vendre a un preu mes alt del que se'n vaig fer en la compra. El primer es facil de desmentir. Va passar a Japo als anys noranta, quan el pais va viure un autentica febre compradora que va acabar amb una crisi de 15 anys de la qual ara comencen a sortir. Un simple estancament en el preu dels pisos durant 10 anys suposa una baixada del preu en termes reals en descomptar-ne la inflacio. El segont argument es el pitjor, ja que no te en compte que si vens el teu pis en un cert moment, te n'has de comprar un altre.

En resum, que jo em meravello de veure que els lloguers i els preus de les cases son mes baixos a paisos 'cars' com el Japo, amb sous superiors a Catalunya, mentre la gent continua col.locant-se voluntariament la corda al coll entrant en hipoteques de 30 anys o mes sense sospesar el conjunt de l'operacio i mirant nomes la cuota mensual, que es variable, de manera que acaben vivint de lloguer en un pis que es propietat del banc.

Problemes de Catalunya (II)

Si us pregunteu per que Catalunya, essent tant rica com diuen i poblada per la rac,a excelsa dels catalans (i 40.000 etnies mes, la majoria encara per classificar), no passa de ser un raco semi desenvolupat dins d'un pais en vies de urbanitzacio? Jo crec que una de les raons es la pessima xarxa de comunicacions que tenim. Encara que el pais es d'orografia dificil, el fet de tenir una xarxa viaria ridicula propia de l'epoca dels traginers no ens ajuda gaire.

He sigut moltissims anys usuari (sufridor, mes aviat) de la Renfe. Tarragona-Barcelona, no parlo dels Urals! El corredor del Mediterrani hauria de ser la principal via de comunicacions d'Espanya. En canvi, estava en millors condicions la via Augusta en l'epoca de les invasions barbares que el que tenim ara. Se'ns pixen al damunt i diuen que plou.

Al Japo he descobert un parell de conceptes nous: "el tren pot arribar puntual" i "cada cinc minuts hi ha un tren". Amb tren al Japo pots anar a tot arreu i ningu es compraria mai una casa que estigues mes de 10 min lluny d'una estacio de trens. De fet, primer es fan les estacions i despres les promocions urbanistiques, questio de la que ja en parlare.

En canvi, la Renfe es impuntual, bruta, escasa, incomoda, i encara pots tenir alguna sorpresa de l'estil "hableme en cristiano, que no le entiendo". Cada cop que hi ha problemes, que es dia si dia tambe, espero el moment en que un grup de ciutadans emprenyats per la presa de pel continua faci el que fa molt de temps ja hauriem d'haver fet: calar foc al tren i a l'oficina del cap d'estacio. A veure si d'una vegada per totes s'acaba la comedia en aquest pais de fireta.

Barrufets meus, tingueu esperances, hi ha paisos on els trens funcionen.

Problemes de Catalunya (I)

Aprofitant l'avinentesa de les Eleccions al Parlament de Catalunya (no pas a la Presidencia de la Generalitat, que no existeixen), m'agradaria encetar una serie de posts explicant quins son, segons el meu punt de vista alguns dels problemes de Catalunya, des del punt de vista economic, social, cultural o territorial.

Per mi, el problema principal de Catalunya es la seva falta d'independencia real que la fa ser, en termes practics, una mera regio d'Espanya. Catalunya no pinta res al mon, ni ser catala vol dir res. Ni a Espanya, on "ser catala" no es un concepte legal, i Catalunya no es res mes que una CA com ho pot ser Madrid. Ni mes, pero si molt menys. Aixo, per a molts, pot no ser un problema, pero jo crec sincerament que es un aturador pel desenvolupament normal de la societat catalana.

Aquesta falta d'independencia es transmet tambe a l'ambit personal, de manera que porta molts a patir per com els puguin veure o deixar de veure a la resta d'Espanya. A mi, personalment, com em vegin a Almeria me la sua. El que em reventa es que des d'alla em vulguin controlar a casa meva, mentre que ells no em deixen opinar sobre la seva.

Catalunya, ni els catalans, no es pot conformar sent una mera part mes d'Espanya i deixar que des de fora ens diguin com hem de ser i, fins i tot, que hem de parlar a casa nostra. Els catalans no som aixi. No podem ser mesells. No ho hem estat mai, i ara, creient-nos les bestieses del pactisme de les classes benestants que sempre han venut i trait el pais, no podem quedar-nos parats sense reaccionar.

Tenim potencial per molt mes. Podriem arribar a ser una Holanda o una Suecia, i ens comformem en ser una barriada marginal d'un poble de costa reventat de turistes on tot deu, del pais o de fora, intenta pillar el maxim amb el minim esforc, malvenent-se els quatre enredos que li queden dels avis. Catalunya esta a meitat de cami ente Andorra i Mallorca. Es aixo el que volem?

Com aparquen els japonesos?

Aquesta sembla una pregunta sense solta ni volta, pero podria ser la primera d'una llarga serie que descrigues com condueixen, en general, els japonesos en comparacio, es clar, amb la manera com ho fem a Catalunya.

Per comenc,ar, si hom es dona una volteta pel parking de qualsevol dels innumerables centres comercials o supermercats escampats arreu del pais, notara un fet ben curios. Tothom aparca igual. Que vull dir amb aixo? doncs, que tots els cotxes estan aparcats de la mateixa manera: cul arrera.

No discutire la idonietat d'aparcar d'aquesta manera, especialment en zones reduides i que poden presentar problemes a l'hora de sortir-ne. El que em va sorprendre a mi es tant l'estil de la maniobra com el fet que, posem, el 95% dels cotxes estan aparcats de la mateixa manera.

Quan els veus aparcar, te n'adones del que vol dir una educacio uniformitzadora. Sobrepassen una mica del lloc on volen aparcar situant-se al bell mig de la calc,ada, i a les hores fan marxa enrera fins que col.loquen el cotxe, normalment en una sola maniobra, ben al mig de l'aparcament.

S'ha de dir que els cotxes al japo solen ser mes petits pero els aparcaments solen tenir lloc de sobra, tant entre cotxes, per poder obrir la porta sense tocar el vei, com entre rengleres, amb el que la maniobra es sumament senzilla. Podrien aparcar de cara, i alguns cotxes, fins i tot de costat. Tanmateix, indefectiblement, tots aparquen de cul. Sigui de nit, sigui de dia; faci calor, faci fred; estiguin al Japo o a l'estranger, com es pot veure a la imatge.

Tontilla "pazideng"????

Sembla que ja esta tot dat i beneit. En Carod ha fet una jugada de mestre i s'ha pixat a l'Artur "Manso" a la zona de gol i els hi ha clavat un 'canyardo' que encara els tremolen les orelles. No s'ho deuen pas creure, ara que ja tenien fetes les maletes i davant de la pl. St. Jaume ja hi havia cues d'antics carrecs de CiU per recuperar la poltrona. Quanta gana, xiquets! Quantes hipoteques per pagar! Com s'ho faran ara que la bestia negra Carod sera "vispazideng". Pobre genteta.

I el colmo dels colmos, "Tontilla" sera el nou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Si's plau, pero si no sap ni dir el seu nou carrec sense cometre errors. Com pot anar be un pais modern si el seu president es un complet totxo? Ah!, em diuen que aixo ja ha passat i que ningu s'ha mort; be, aixo es un dir, si tenim en compte el que passa als EEUU, pais manat per un altre talos.

Be, doncs, aixo sembla que ja esta vist per sentencia i que, posem-nos-hi com ens hi posem, ens ho haurem de menjar amb patates. "Visca Catalunya!", o potser en 'catalla', nova llengua que s'exten pel que abans se'n deia Catalunya, ara s'haura de dir, "Vijca Catallunya!" .

Mentre, jo des del Japo em foto un fart de riure de la colleta de politiquets de pa sucat amb oli que ens toca sufrir en el nostre pais, per altra banda, tan bonic, si l'especulacio immobiliaria no ens l'acaba de fotre enlaire.

Com es el Japo ? (II)

Per un catala com jo, el Japo es un pais bastant diferent de qualsevol altre que pogueu visitar per Europa o America. Es un pais modern i industrialitzat, i podriem dir que es el mes occidental del paisos orientals. Ara be, quan baixes de l'avio, a part de la humitat i calor sofocants que em vaig trobar jo, entres en un altre mon.

Tot es a la seva manera. Els carrers, els edificis, les tendes, i qualsevol altre cosa que us pogueu imaginar es 'semblant' a alguna cosa que conegueu, pero a la vegada, completament diferent. Pels meus ulls, tot era confusio, caos, i un merder tan gran de coses barrejades que no tenien cap mena de significat per a mi, que feia molt dificil d'orientar-m'hi i entendre ni que fos els cartells que indiquen les direccions.

Ningui no parla angles. Aixo no es d'estranyar, ja que el mateix passa a Catalunya, on fins i tot hi ha gent que ni parla catala. Pero a mes, un cop fora de l'aeroport entres en la jungla tupida del Kanji. Res es el que sembla ni es tan senzill com us pogueu imaginar. La meva primera sorpresa va ser en buscar l'autocar que m'havia de dur al poble on visc ara, Takanohara.

Sobre el paper era facil. Sabia per on havia de sortir i a on havia d'anar, i fins i tot el nom de la linia d'autobusos i una foto. Els japonesos son d'indicar les coses amb un exces d'informacio, que sovint no serveix per res. Primera dificultat: comprar el bitllet. Ara estimo les maquines de bitllets, perque son de les millors coses que hi ha al Japo, pero el primer dia va ser complicat, tot i que no soc de lletres!

"Perfecte, ja tinc el bitllet!", vaig pensar, "ara nomes haig de pujar al bus...pero, quin bus?" despres de buscar el meu, comparant els 'dibuixets' amb els que tenia al paper, m'adono que el meu bus, localitzat per fi, es just el que se n'esta anant. Precisio nipona. La hora en punt i un segon, i l'autobus marxa. Be, ara ja se d'on surt, nomes he d'esperar...una hora?! Si, barrufets meus, una hora de rellotge fins el seguent. Una llarga hora mes les que ja portava damunt meu. Si mes no vaig arribar on tocava.

Com es el Japo?

Be, nomes hi fa un any que hi visc i no crec que encara en sigui un expert, pero us dire el que penso. Com tot bon 'gaijin', jo tambe tinc la meva teoria de com es el Japo i com son els japonesos. Passare dels topics de molts dels que des d'aqui escriuen. A mi m'importa ben poc aquestes banalitas que a molts els fa corre amunt i avall, siguin mangues, comics, video-jocs i d'altres coses per canalla.

Tampoc m'interessa gaire les coses que visiten els turistes, com ara museus, temples, i edificis. Aixo fa gracia els primers mesos, pero despres de viure-hi un temps, doncs, arriba un moment que embafen i semblen, mes o menys, tots iguals. Hi ha honroses excepcions que mereixen la pena i que quan toqui ja comentare.

Del Japo, crec jo, interessa mes els japonesos i, en particular, les japoneses. No es que m'agradi completament la manera de ser que tenen els japonesos, pero crec que val la pena d'atanssar-s'hi per mira d'entendre'ls, que no pas quedar-se amb l'estereotip que els occidentals en tenim. I pel que fa a les seves dones, doncs, nomes cal veure-les! el pais n'es ple! i pel carrer nomes trobes dones i mes dones. Japo es un santuari de venus!

L'altre tema important del Japo es el gastronomic. Deu n'hi do quin pais! Aqui m'he tornat a retrobar amb el gust de les fruites i verdures. Els millors tomaquets que he tastat en anys son aqui, i les fruites mes dolces i gustoses en decades. I per a qui li agradi el peix com a mi, Japo es el paradis.

Que hi faig al Japo?

Ha arribat l'hora, petits barrufets meus, d'explicar una mica que caram hi foto jo al Japo. Doncs, hi vaig arribar per casualitat, com totes les coses que importants d'aquesta vida. Estava foten-me de fastic per Catalunya, on mes val se de fora que haver-hi nascut, i em van oferir de venir-hi a treballar.

Penseu que ni parlava, ni parlo, la llengua, i ni tenia els diners per pagar l'avio per arribar-hi. Tot i aixo, com no tenia cap mes oferta ni previsions que m'hen sortis cap d'interessant, doncs, vaig fotre la maleteta i cap al Japo, que hi falta gent. S'ha de dir que en el meu cas tot van ser facilitats.

Va ser canviar de pais i, de moment, tot ha sigut millorar. Feina, pis, i companyia. Tot al contrari que a Catalunya, on a part del bon clima, paissatge i gastronomia, ho tenia tot bastant cru. Mes endavant, potser, explicare a que em dedico i perque, en la meva feina, es molt millor el Japo que no pas Catalunya.

Paissatge d'Osaka

M'havia descuidat de dir-vos, barrufets meus, que tambe hi inclure tota mena de material grafic en aquestes pagines, de manera que seran molt mes interessant. Per comensar, us ensenyo un carrer qualsevol d'Osaka i la seva arquitectura urbana. En concret, vora la zona de Shinsaibashi.

No cregueu pas que es tracta d'una zona marginal. Esta a menys d'un 1min a peu de les tendes mes cares d'aquesta zona, els noms de les quals m'estalvio per questions obvies

Que us sembla? una jungla de cables, oi? doncs, mes o menys, a tot el pais n'hi podeu trobar de vistes semblants.

Adeu, barrufets!

Nande ya nen?

Be, barrufets meus, com havia promes, i per anar fent boca del que aniran sent aquestes pagines, us explicare que caram vol dir el nom del meu blog. 'Nande ya nen?' es una frase tipicament del que es coneix com Osaka-ben, que es la variant dialectal de la gent d'Osaka i les seves rodalies (la comarca del Kansai-es).

En general, d'aquest parlar se'n diu Kansai-ben i es famos al Japo, entre d'altres coses, per ser tambe la manera de parlar que els comics fan servir per fer-se mes el gracios, especialment els que es dediquen al 'manzai', que ja us explicare el que es en el seu dia.

L'expressio en questio ve a dir alguna cosa aixi com 'au, va, que dius?' o 'et fots de mi?'. Es una manera molt d'Osaka per mostrar sorpresa davant del que acaba de dir algu amb el que enraones. Sovint es diu amb una entonacio bastant afectada, com de fastic, arrossegant les as i acabant amb una aguda ganyota i la boca entreoberta, 'naaaande yaaaanen!!!'. Si encara voleu aparentar ser mes d'Osaka, li heu de clavar un clatellot a l'altre mentre ho dieu.

Queda, doncs, explicada que vol dir aquesta expressio amb la que he dicidit donar nom al meu blog. "Pero, que dius, paio?' seria una versio alternativa en catala normatiu.

Despres us explicare qui soc i que hi foto jo al Japo; la versio entretinguda i marrana, per descomptat.

Adeu, barrufets!

Ohayo gozaimasu!!!!

Be, barrufets meus. Ha arribat l'hora de la veritat i despres d'haver passat gairebe un anyet per les terres del Japo, m'he decidicit finalment a posar per escrit algunes de les vivencies que gaireben a diari sacsegen la meva, per altra banda, placida vida davant d'un ordinador.

No penso ser pretencios ni en el llenguatge ni en la profunditat del meu analisi de la ja complexa per ella mateixa existencia japonesa. Simplement, explicare les coses que passen o em passen mentre estigui per aquests mons de deu. L'estil sera el meu i consistira simplement en anar transcrivint el que a doll se'm passi pel cap, clar i catala!

Tampoc no tinc cap mena d'intencio de ser objectiu, ni exhaustiu, ni politicament correcte; per enciclopedies ja tenim la wiki! Disculpeu, per tant, les generalitzacions gratuites, els exemples intrascendents, els raonaments fal.lassos, el sarcasme i la critca descarnada a tot allo que em sembli que fa prou gracia com per inclure-ho en aquestes pagines. Ras i curt; explicare com es el mon vist per mi i des del Japo.

El primer a explicar, doncs, sera el nom d'aquest blog, "nande ya nen?", pero aixo sera en el seguent missatge.

Adeu, barrufets!