dimecres, de desembre 10, 2008

Un Estandard, Un i Nomes Un, Pero Senzill


L'altre dia un amic em preguntava com eren les instal.lacions electriques al Japo. Ell s'hi dedica i semblava que hi tenia interes. Se'm fa dificil d'explicar de vegades com son les coses mes habituals de la vida al Japo a algu que mai no hi ha estat, sobretot si nomes es fa de paraula. Li vaig intentar explicar com era el que em preguntava, pero no se si el vaig deixar massa convençut. Pensant-hi, potser nomes li vaig explicar obvietats, i em vaig deixar per dir-li el que ell mes esperava, que li descobris com d'especials i diferents son, o com de sofisticats son les seves instal.lacions electriques. Tanmateix, la unica cosa que vaig saber dir-li era que eren summament homogenies.

Es sabut que els japonesos son ultra practics. Sembla estrany que els encanti la complicacio per la complicacio en certes esferes de la vida, pero en d'altres, opten per una practicitat pueril a voltes. Un exemple fefaent son les instal.lacions domestiques. Jo no se si es que es van fer totes a la mateixa epoca i sota els mateixos patrons, o es que han triat aquests estandards d'una manera conscient, pero es abrumadora la homogeneitat de gairebe totes les instal.lacions d'una casa.

Si un va un mati de dissabte a qualsevol dels molts Konan (コーナン) repartits pels quatre costats del pais i hi compra unes cortines, les podra triar exactament de la mida de la seva finestra, i arribara a casa i les podra penjar en 2min. ja que encaixaran completament amb els riells que hi ha a sobre de la seva finestra. El mateix passara amb els llums i lampares: no els caldra cap mena d'instal.lacio, ja que duen un endoll que les permet penjar del sostre amb un sol clec, sense fer cap forat ni res. Sembla que compressis accessoris per la casa dels piny-pon, tothom te els mateixos models!

Una altra cosa que em va sobtar es que les portes dels apartaments son totes iguals: metal.liques, amb un pany de seguretat discutible i una bustia acoblada a sota. Aneu on aneu, tots els danchis tenen portes iguals, com si un Nun~ez y Navarro japones hagues construit la majoria de pisos del pais utilitzant els mateixos planells i proveidors. I tots els apartaments tenen uns forats a la paret per fer-hi sortir gairebe pel mateix lloc els desaigues dels aires acondicionats, de manera que gairebe tots els aires acondicionats estan col.locats a sobre o a la vora de la finestra principal de l'habitacio que fa de living. No se si es el millor lloc, ja que per alla hi entra el sol i l'escalfor de l'exterior, pero mai es plantejara fer un allargament dels tubs per a col.locar l'aire en un millor lloc, ja que aquest es el lloc pensat per endavant. A tot arreu igual.

A que es deu tanta homogeneitat de aparellatges? La meva hipotesi es que a ells els agrada aixi. Es mes facil i s'evita molta feina. Pero a mes, crec, que l'estructura productiva del pais tambe hi te a veure: grans corporacions industrials funcionant com a clients i com a fabricants comporta una estandaritzacio volguda o no. En certa manera, es una mica com la URSS, on l'economia planificada s'ha substituit per una economia dirigida per grans grups que conformen una inercia molt gran en la produccio d'equips.

Aixo que dic sembla contradictori amb el que aparentment un veu quan visita el Japo, es a dir, la immensa varietat dels productes que hi trobem, sobretot alimentaris. Es cert, hi ha una varietat brutal i innigualable en quant als productes que apareixen (i desapareixen gairebe immediatament) a les estanteries dels convini, i tambe en els aparells electronics de consum, ara be, en la resta, segons la meva opinio, hi regna una gran monotonia i homogeneitat, i en alguns casos, fins i tot, mancança d'alternatives, com es el cas de les cuines, neveres, i rentadores japoneses, bastant atrassades respecte de les europees.

Ho podeu veure mes amunt, al la imatge d'un konlo (コンロ), la cuina mes habitual a les llars japoneses. El de la imatge es dels moderns; jo en tinc un de mes pedestre amb aparença de post-guerra, malgrat tenir un parell d'anys. Aixo si, tots tenen gairebe les maiteixes funcions basiques estandards: encesa automatica amb un encenedor electric incorporat als fogons, un petit fornet per coure el peix, i un sistema que talla el gas quan no hi ha cap cassola a sobre del fogo. La foto de sota correspon a una cuina de preu similar d'una coneguda marca alemanya, que correspon als models mes senzillets.


No se si us hi heu fixat, pero entre els dos hi ha unes petites diferencies: en le japones es impossible de cuinar res mes gran que un parell de cassoles o olles petites, per a fer sopetes; i el forn es completament inhabil per coure res mes gran (i ample) que no pas un barat o un parell de sardines. Oblideu-vos de gratinar, fer una pizza o be torrar pa. Es la meva pura experiencia i la impossibilitat de cuinar un apat per mes de dues persones facilment i amb un temps curt. Son cuines a la mida de les seves necessitats culinaries.

dimarts, de desembre 02, 2008

No. No. No. No.

Semblaria que un pais tant modern com Japo hauria de tenir un sistema bancari a la mateixa alçada, pero a mi no m'ho sembla. No en se gaire de questions economiques, pero pel fet de provenir del pais que te el sistema bancari mes robust i fiable d'aquesta banda de la Via Lactea, com en Sabatot va dient per arreu, estic acostumat que, en general, els tramits a realitzar en bancs i caixes siguin bastant senzills i amplis.

En particular, estic mes familiaritzat amb els tractes amb la Caixa, i la unica pega que els hi veig son les comisions de veritables assaltadors de camins que apliquen a gairebe tot el que vagi mes enlla de respirar en una de les seves omnipresents oficines. Tret d'aixo, de moment, no en tinc gaires mes queixes i crec que tenen, per exemple, els millors caixers del mon (lit.) i un servei per internet molt eficient i practic.

Ara pasem al Japo. Tambe tenen caixers, pero no van mes enlla de les 4 operacions mes basiques. A mes, tenen el mal costum de cobrar-te quan els operes fora de l'horari d'oficines i de nit tanquen. Que tanquen vol dir que literalment tanquen: n'hi ha molts que tenen unes persianes o portes metal.liques que baixen mes tard de les 10:00 de la nit o abans en alguns casos. Per que volen els caixers si no van quan els necessitaries, es a dir, fora de les hores d'oficina? Aquesta es una de les primeres frustracions quan arribes al Japo.

No estic segur si accepten targetes estrangeres. No ho he provat mai, ja que no n'he tingut necessitat. A mes, recordo les clavades antologiques dels de la banda del Samaranch quan estava a Suecia, i per aixo ja no ho he provat, pero pel que m'han dit amics que han vingut de turista, no tots els caixers ni bancs accepten targets forasteres.

Una altra peculiaritat dels bancs japonesos es que si no ets resident no pots obrir un compte. Es a dir, que et cal una feina, amb la qual tindreu un permis de residencia, una adreça i, aleshores, podreu obrir un compte. Et donaran una llibreta i, au, un calendari per cap d'any. A mi em van deixar triar entre dos dissenys de llibreta. La meva hi duu un robotet que esta a la Lluna. Un dibuix profetic?

Com es a Espanya? Jo diria que nomes et calen diners per obrir un compte. No parlo ja dels residents comunitaris, que en tenen dret, sino dels que nomes hi son una temporada. Jo diria que amb un passaport i, potser, una adreça, es suficient per obrir un compte a la Caixa, tot i que potser ara et demanen un NIE. Recordeu que un compte nomes es un diposit temporal de diners, es a dir, que doneu diners a un banc per a que us els guardi.

Que pots fer amb el teu compte japones? Gaire be res: posar-hi i teure'n calers, i poc mes. Vaig ser incapaç de trobar entre els bancs que tenia mes a la vora cap que tingues un sistema d'acces per internet al compte ni remotament semblant al de La Caixa, ni res que s'hi assembles, ni en angles, ni en japones, ni en res de res. Ni sabien del que els parlava.

Podia tenir una targeta de credit? No. Podia tenir un compte compartit amb una altra persona? No. Podia demanar un credit? No. Podia obtenir alguna mena d'interes pels meus diners? No. Fer-hi un diposit a termini fix? No. Demanar una hipoteca? No. Es a dir, res de res. Per que?

Moltes de les coses mencionades mes amunt no nomes no les podia fer jo, els japonesos tampoc. Es a dir, que o no es fan o ningu no les demana ni res per l'estil. Per exemple, nomes es poden compartir comptes en cas d'esse una parella casada. Es poden fer diposits, pero els interessos son ridiculs i mes s'estimen de guardar-se els diners a sota el futon.

Pels estrangers, la cosa es fa mes peluda, ja que els credits i les hipoteques, en el cas agoserat de demanar-los, nomes tindrien alguna possibilitat de ser concedits tractant-se de persones casades amb un/a japones/a, tenir feina fixa (amb informe de l'empresa, possiblement), i permis de residencia permanent. No es impossible, ja que conec un parell de casos en que estrangers han obtingut una hipoteca, pero es bastant complicat i poc habitual.

El que no hauria de ser tant dificil es obtenir una targeta de credit, oi? Doncs, es una missio gairebe impossible en la majoria de casos. Com podeu llegir aqui no es nomes una questio de tenir o no feina al Japo, es que gairebe volen que es cumpleixin els mateixos requisits esmentats abans per a la concessio d'hipoteques. Jo tambe m'ho vaig plantejar, pero el meu banc no me les feia ni les grans superficies on comprem tampoc.

Per que es aixi? Es discriminacio? Be, sembla una aparent discriminacio. El que jo no diria que sigui una discriminacio racial o res per l'estil. Simplement, quan un sistema no se n'enfia d'un, no li dona cap mena de facilitats. Que hi farem! En aquest cas es tracta del sistema bancari japones, una de les institucions mes encarcarades del pais, amb mentalitat bastant arcaica, i procediments que farien saltar els colors a qualsevol graduat d'economiques occidental.

Com voleu, doncs, que us deixin diners a credit? Seria com si a un pare xapat a l'antiga se li demanes de deixar-li la seva unica filla verge a un immigrant il.legal amb poques garanties sobre les seves intencions per anar de festa a un barri marginal mes tard de mitja nit. Que us imagineu que us diria? No.

dijous, de novembre 27, 2008

A Falta de Gohan Bo Es el Succedani Xines

Al retol del restaurant hi diu ben clar i amb lletres grosses restaurant japones Osaka. Es un vespre fred d'un dia que ha estat de radiant sol en una ciutat costanera de la Meditarrania. Tinc gana i la crida del gohan (ご飯) que fa dies que no tasto m'esta m'impulsa a entrar-hi com si sentis una veu de la consciencia que em culpa, rera l'orella, de les meves petites traicions culinaries dels ultims dies.

Faig un cop d'ull al menu que hi ha a fora per veure de que es tracta i abans que hagi passat un parell de pagines plastificades sense cap traça de caractars xinesos, apareix un noi de dins que em convida a entrar-hi. Soc debil i tinc gana; a fora hi fa vent i tota la zona sembla un desert inhospit de comerços de retols lluminosos i portes tancades. Res per veure, res per visitar, res per comprar, doncs, que em queda per fer? Sopar. Accepto la invitacio formal i hi entro.

A primera vista es un local enormement buit, il.luminat amb una tenue llum que tot just permet entreveure el mobiliari de linies rectes i sense detalls, fets de fusta aparent i vimet. Fumadors? No fumadors? No fumadors, no vull morir perque als meus pulmons se'ls mengin les dioxines que una herba de dubtosa procedencia embolcallada d'un paper impregnat de activadors d'addiccions genera en combustio lenta pendent de la punta dels meus llavis, penso, pero el local esta tan buit que, ni que vulguessin, les dioxines de la banda fumadora no em mataria.

El xic es oriental, pero no sembla japones. Tots els orientals semblen iguals, pensem nosaltres. Tots els occidentals semblen iguals, pensen ells. M'agrada jugar a endevinar d'on es la gent per la fisionomia. Fa poc vaig veure una parella a l'aeroport de Kansai; aquesta cara es mallorquina, vaig pensar, veien el noi. Que tenen una cara especial els mallorquins? Si, com els sicilians; coses de viure en una illa. Tenen els ulls grossos i foscos, el nas gran i recte i les celles gruixudes i planes. Es dificil de descriure, pero els seus ulls els delaten. I ben cert que n'eren! No nomes era per una bossa que duien amb el nom d'un hotel a Palma, sino perque el parlar tambe era de l'illa. En el cas del cambrer, ni l'accent no era el tipic dels japonesos parlant una llengua romanica, ni els seus cabells, ni els seus ulls semblaven els d'un japones de la seva edat.

Ves que no sera japones?, vaig pensar. Pero si a fora hi diu restaurant japones, oi? Fins on estem disposats a acceptar divergencies de la veritat? Podem passar que un restaurant italia el portin espanyols. Pero, i si son francesos? Mmmmm, be, tambe. I alemanys? Alemanys fent cuina italiana!? Be, nosaltres fem macarrons, i que? Pero es que els alemanys...Canviem, doncs. Els turcs poden fer cuina arab? No son el mateix?, pensen alguns. Pero anirieu a un restaurant italia regentat per turcs? Aixo mai!, bramara la gent. I si esteu a Turquia i voleu menjar spaghetti? Aleshores, potser seria acceptable, oi?

No estic al Japo pero vull menjar japones, i aqui tinc davant meu un senyor que no sembla japones. Que teniu okonomiyaqui, li etzibo, per provar aixi la meva teoria. Como es?, em respon. A lo mejor tiene otro nombre aqui. Aixo es esperit comercial, barrufets! Si em fa un dibuix i em diu els ingredients, potser li som capaços de fer, vaig pensar que em diria. Definitivament, no era japones, i menys que tot, d'Osaka.

El restaurant va acabar sent un xines que feia cuina japonesa. Aquesta definicio no es del tot certa, ja que el plat de yakisoba que em van dur nomes compartia 2 ingredients amb el plat japones, els fideus i el katsuobushi, la resta eren els comuns del chow mein xines. Vaig quedar be, pero. Em vaig prendre un cafe i vaig marxar. Els falsos japonesos havien sigut molt amables i jo havia tingut la meva dosi de menjar oriental que el meu metabolisme necessitava.

La pregunta que encara ara em faig es "es aixo una completa presa de pel o be es fruit del mon multicultural i imbricat que teixeix relacions d'interculturalitat i d'intercanvi retroactiu?". Ara soc lluny del Japo en una ciutat que no conec, i el mes proper que he trobat es nomes un succedani xines de japones, igual que al Japo hi ha succedanis de paella als restaurants. Quin mon, oi? ple de succedanis!

Desconcert Tecnologic o Simfonia de Grinyols

Un dels topics mes sentits quan la gent fa referencia al Japo es que es un pais tecnologicament molt avançat. Es un topic veritable o es tant cert com que a Espanya tots som toreros, fem 2 hores de migdiada cada dia i mengem paella a totes hores? Com en tot, hi ha una petita espurna de certesa, pero no es del tot cert.

Japo es un pais tecnologicament desconcertant. No es una exageracio dir que hi ha ben pocs invents genuinament japonesos, com ja he esmentat alguna vegada. Tambe es cert que va ser un pais aillat durant segles, i que aquest aillament el va posar en una posicio bastant dificil en comparacio amb el paisos occidentals avançats que havien tingut periodes com el Reinaixement, la Il.lustracio o la Revolucio Industrial per a fer grans salts endavant cientificament i tecnologica. Pero, per altra banda, tambe es cert que historicament, si no m'equivoco, el Japo es un dels llocs del mon amb una ceramica mes antiga.

Japo es un pais per capes, superposades, apilades, comprimides unes al costat de les altres, i amb la tecnologia pasa el mateix: al costat d'una de les xarxes de trens mes modernes del mon hi trobem una iaia acotada xarcolant amb uns espiots. A mes tenen aquesta idea de vegades pueril de fer-ho tot de nou a la seva manera que fa que certes coses tinguin variants aparentment semblants al Japo, pero que funcionen d'una manera un pelet diferent, i que les fa completament incompatibles amb les seves homologues occidentals.

Com he dit molts cops, despres de la restauracio Meiji, els capos que van passar a detentar el poder van decidir en petit comite que si els occidentals eren moderns, ells tambe ho podrien ser. La via consistia en copiar la tecnica occidental, per cada cosa triar la millor i copiar-la, intentant reproduir-la en sol japones, pero barrant el pas a la manera de pensar occidental, la manera de pensar que precisament fou l'artifex d'aquests avenços que als japonesos els havien sorpres tant i a la vegada fet sentir amenaçats.

A mi em sembla un error de bulto: la tecnica occidental deriva d'una manera de pensar particular, inventada pels grecs i que s'ha anat depurant i millorant amb els anys, fins arribar als nostres dies. Es l'us de la rao, el pensament cientific, la dialectica, la claredat mental i de les idees, la Il.lustracio i el Positivisme. Malgrat els enormes problemes que els europeus hem tingut (i que encara no hem resolt), es pot dir que aquesta manera de pensar es fruit i ferment de societats que tendeixen a l'obertura, al lliure comerç, a la democracia, malgrat, com he dit, a les enormes mancances que encara tenim.

Des del punt de vista Japones, res del caldo de cultiu que va portar a Europa i, molt despres, als EEUU a desenvolupar una tecnica superior, es necessari ser importat al Japo. Pels directors de les politiques japoneses, nomes calien replicar els efectes sense usar-ne les causes. Ens pot sembla molt estrany, pero es molt tipic de la mentalitat japonesa: no els interessa la metafisica nomes la tecnica. Fins i tot, de tot el ventall de tecniques existents, nomes es van fixar en les que els van semblar mes adients. Es aquesta, crec jo, una de les raons per la qual el Japo es tecnologicament desconcertant i a voltes completament atrassat en coses molt obvies que en un altre lloc son el pa de cada dia.

No penso enumerar tots els sectors en els que el Japo continua essent punter. Els dos mes evidents son en l'automovilistic i en el de la imatge, pero tothom prefereix un cotxe o una camera alemanya, oi? Be, tothom no. Els japonesos prefereixen els seus de productes, malgrat siguin moltes vegades inferiors als millors europeus. Sempre diuen el mateix: els productes japonesos son mes adients pels consumidors japonesos. Aixo es pura percepcio creada per la falta de competencia o pels preus abusius amb que carreguen els productes forasters. Obviament, els productes japonesos acaben per ser els mes adients pels japonesos.

On rau, doncs, la suposada superioritat tecnologica japonesa? Es dificil de dir quan veus metodes i tecniques medievals, com signar amb un tampo de pedra o emprar utensilis de cuina de fusta o la falta generalitzada de xarxes de clavagueram o procediments medics ratllant el xamanisme, convisquent sobreposades al dia a dia ultramodern d'un mon extret d'un manga alucinogen.

Per mi, ni son els cotxes que aparquen sols, ni les cameres ultrasofisticades que fan fotografies de professional, ni els robots que fan reverencies, ni els microones intel.ligents que es paren sols quan el menjar estar calent, ni els telefons amb tv i pantalla panoramica, ni les xarxes telefoniques ubiquites, ni els trens ultrarapids, ni els super ponts; per mi, amb el que els japonesos realment ens superen amb escreix es amb la manera que tenen de fer les coses, pensant amb els detalls mes infims i no parar fins que surtin be.

Es aqui on hi ha el misteri i es aqui, tambe, d'on a vegades plora la criatura, ja que no saben dir prou. Pero es gracies a aquest amor pel detall, crec, que el Japo va poder passar d'un pais amb tecnologies medievals a un d'aparentment modern, mentre que d'altres com Russia o Xina (Espanya tambe!), van fracassar estrepitosament, requerint unes quantes generacions i molts mes morts a les espatlles per a la fi arribar a alguna cosa que es pugui anomenar "moderna".

dissabte, de novembre 08, 2008

Treballs del Japo

En un dels videos que us vaig col.locar l'altre dia, hi ha la entrevista al director de l'area asiatica de l'ONG Intervida Roque Grau. Em va fer gracia, per corroborar-ho, el que deia quan describia el dia a dia en un lloc de feina al Japo. Si excluim els turistes, jo diria que la grandissima majoria de la gent que en queda son estudiants que, pel que sigui i en diferents etapes dels seus estudia, decideixen de passar una temporada mes o menys llarga al Japo, pero de gent que hi vingui a treballar, i a treballar per una empresa japonesa, jo diria que n'hi ha poquissims.

Ell descriu el fet de treballar al Japo com dificil i enumera un seguit de raons per tal de recolsar la seva afirmacio rotunda. Explica que es molt dificil de col.laborar amb els japonesos, que deu ser el seu cas, i que mai es te una visio clara de per on han d'anar les coses, ni quins son els objectius, ni que s'ha de fer ni que no s'ha de fer. En d'altres entrevistes, hi ha qui elogia aquesta manera tan ambingua que, diuen, te la llengua japonesa de expressar les coses. Sense ser-ne un expert, jo diria que no es culpa de la llengua, sino de la manera de ser dels japonesos, que juguen interessadament a aquest joc de mitges paraules.

Si fem poesia o literatura, o volem jugar amb la llengua, aquesta falta de precisio i vaquitat nebulea pot ser molt interessant, pero quan estem a la feina, barrufets, us asseguro que us llençarieu a la cariotida d'algun d'aquests mestres del no venir a dir res i de la falta de claretat. El Roque Grau ho justifica amb una mena de malfiança per l'etica distreta i la poca moralitat de certes practiques empresarials japoneses. En termes generals, podriem dir que, en part, te rao, pero personalment crec que la seva visio es un pel estereotipada i imprecisa.

Com he dit en alguna ocasio, l'estructura de les empreses japoneses es la d'un exercit, i un dels trets mes evidents quan tens l'ocasio de tractar amb algu que te una jerarquia mes elevada es com de curiosos son els seus modals, que solen divergir enormement dels que hi ha per sota. N'hi ha que solen passar de vassalls llimacs a tirans en un segon, sense que els importin en cap moment les formes ni els que hi ha per sota seu. Personalment, prefereixo els que van de senseis, dels que sempre se n'apren alguna cosa, ja que tenen el costum de evangelitzar amb la seva experiencia a tothom que es troben en el seu cami. Aquests solen ser els que tenen les maneres mes educades i, tambe, el tracte mes huma i agradable. Aixo si, son mes dificils d'interpretar.

Es completament cert que naveguin en l'ambiguitat, que no quedi res clar, que no es parli directament de les coses que s'estan tractant, que les reunions s'allarguin innecessariament parlant de coses que no venen a tomb. En resum, que facin un esforç titanic per mantenir-se en una mena de paralisi decisoria, que sembla dificil d'entendre pels que creuen que les resposten o be son afirmatives o be negatives.

Tot i aixo, no es cert que no parlin de les coses ni que no t'estiguin donant pistes sobre el que volen que facis o deixis de fer. Al principi, us asseguro que costa molt de treure'n l'entrellat, pero despres ja se'ls pot veure venir, no sense fer un esforç per veure les coses des de la seva perspectiva. No seran mai directes, pero et donaran pistes per a que intueixis que volen dir. Es una mica com intentar endivinar el regal que la teva xicot/a vol pel seu aniversari sense preguntar-li directament.

Sobre la falta d'etica dels negocis al Japo, es cert que si hi ha alguna cosa poc neta al Japo son els negocis i la politica, que gairebe sempre van junts. Japo es pais enormement corrupte, pero no es una corrupcio de l'estiol mafia napolitana o del cutrerio torrentesc marbellenc. Es una altra cosa i te les seves ceremonies i maneres de fer. La majoria de vegades son favors que es fan amics o familiars sota la taula, d'amagat del public, en reunions en habitacions d'hotels. Res espectacular. Hi ha molta piramide, i s'ha de saber on cal trucar i a qui cal demanar un favor, perque tots els que decideixen s'acaben per coneixer.

El director d'Intervida compara la seva experiencia a l'India i al Japo i acaba per dir que mentre que si que es podria veure visquent a l'India per sempre, no pensa el mateix del Japo. Esmenta la dificultat per fer amics, per tenir una relacio de tu a tu amb els japonesos, de la jovialitat i naturalitat india. Te tota la rao. He conegut xecs indis i son la gent mes semblant als mediterranis que viuen a l'Asia. No vull dir amb aixo que els japonesos siguin pitjor i nosaltres millors, simplement que pot resultar mes facil de fer-se amb un indi que no pas amb un japones, tot i que els d'Osaka son els mes pintes del Japo.

Malgrat tot i haver-hi unes diferencies (ells de nosaltres i, recordeu-ho barrufets, nosaltres tambe d'ells), de vegades, les diferencies hi son nomes si les hi vols veure. Salut!

divendres, de novembre 07, 2008

Salve, Ciutada Obama!


Ja es definitiu. L'Obama sera el proper president dels Estats Units d'America...mmmm...el que em fa mes gracia es que sembla, nomes ho sembla, que aquest pobre bon home sigui el Messies que ha vingut a salvar-nos a tots dels grans mals que afronta la completa totalitat de la Humanita sencera, els xinesos, nord-coreans i fins i tot alguna de les tribus encara per descobrir de l'Amazonia, inclosos.

A mi em recorda un pel, sentint els escarafalls que feia ahir un amic america que tinc, que s'ho estan prenent una mica com quan aqui va guanyar el ZP depres d'aquelles legislatures tant odioses del feixista Ansar i la seva patuleia de para-gangsters. I que ha passat al cap d'avall? Deu n'hi do, barrufets, que la gent el va tornar a votar tot i ser el mes grans mentiders despres d'aquell de les armes de destruccio massiva o de l'altre dels "200.000 puestos de trabajo". No vaig mes enrera ni mes aprop per no ferir a ningu, pero em sembla que no se'n salva ni un.

Que passara amb l'Obama? Si tenim sort i els auguris es cumpleixen, podria passar a ser un bon president dels EEUU i per als EEUU. Podria esdevenir un nou Kennedy o un Roosevelt. Pero aixo nomes es si hi ha sort i tota aquesta imatge que ens arribat es correspon amb alguna cosa substancial al darrera, tot i que amb aixo no n'hi ha pas prou. A mes, si acaba essent un benefici, desenganyeu-vos, que no vindra per aqui a pagar cap hipoteca a ningu ni a trobar feina per ningu, encara que segur que alguna cosa profitosa en traurem d'anar xupant roda dels americans.

Suposant que intenti fer el que diuen que vol fer, li sera aixo possible? Als EEUU el President te poders de veto i de passar lleis, pero te les mans bastant lligades en d'altres afers pel poderos Senat. Aquestes dues institucions funcionen com un contrapoder l'un de l'altre, cap dels dos es pot passar sense que l'altre li pari els peus. A mes, alla els estats van bastant a la seva i fan el que a ells millor els sembli, sense que la COPE de torn ni la caverna de cadavers ultres es passin les hores escupint odi ni infundis per qualsevol parida com passa a "casa" nostra.

No voldria posar aigua al vi de la copa de la victoria, pero segurament aquest Obama fara de President america, i es possible que en menys de mig any quedem esturats davant d'accions o declaracions que no concordaran amb les nostres prediccions ni desitjos vanament fundats. No es pas que ell haura canviat, es que nosaltres l'estem jutjant des d'una perspectiva completament esbiaixiada i erronia, des d'Europa, des de casa nostra, on les dimensions de les coses es veuren de manera molt diferent.

Per una banda, la seva imatge es una completa fabricacio. No nomes ell, sino tot el que surt als medis es una historia de ficcio basada en un fet real. Per l'altra, a nosaltres se'ns filtra moltissima informacio interessadament, per a crear un sentiment d'anti-americanisme passat de moda, i que moltes vegades no es correspon amb la realitat. Espanya es un pais que no enten els EEUU perque la mental.litat de la majoria d'espanyols no enten que moltes de les implicacions d'exercir la facultat de la llibertat fa que t'hagis de treure les castanyes del foc individualment. Tampoc entenem la dimensio de les coses d'alla, ni la repercusio i l'impacte que les accions individuals en aquell pais poden tenir, ni del que suposa en esforc,. Nosaltres volem ser com Franc,a, on tothom es funcionari, pero fent vacances.

Com a minim s'ha de reconeixer que es un punt que hi hagi un negre a la Casa Blanca (no he vist encara aquest titular enlloc, pero ja arribara, segur!). Pero recordeu que aquest senyor ha estudiat a Harvard, es a dir, que esta empapat de l'establishment. Anar a una bona universitat no es garantia de res i mes si se's un fillet de papa com el Bush, pero en el seu cas, me'l crec que tingui mes capacitats intel.lectuals. Tant de bo, salvant les distancies cosmicament abismals, el Tontilla hagues acabat alguna carrera, ni que fos aquestes de fireta en les que no cal fer numeros.

Pero no, nosaltres som aixi i creiem en miracles i impossibles. Per aixo creiem que els melons es convertiran en sindries i les granotes en princeps. Creiem en contes, ens creiem les histories de fades i de follets, de princeses i bruixes, de bons i dolents, ens ho creiem tot, tot, i tot. I l'Obama, barrufets, es un altre conte...perque sempre hi haura un Huckle Berry Finn, un Twist, i un Lazarillo; un comte de Montecristo, un Jean Valjean, i un Spartacus; per aixo creiem en Obama.

"Hosanna, hosanna, beneit el qui ve en nom d'un senyor!", cridaven a l'entrada de Jerusalem als qui venien sobre pollins.
"Obama, Obama, se't saluda!", cridem ara. Que ens vagi be!

dijous, de novembre 06, 2008

Japo des de la Nostra

Tot fa just uns poquets dies que es possible de veure de forma completament gratuita els videos que hi solien haver al 3alscarta de TV3. Sempre havia pensat que era una mena de estafa que s'haguessin de pagar uns videos realitzats i emesos per una televisio publica, i mes si aquesta es la, teoricament, cadena catalana. Ara, finalment, han rectificat. No crec que sigui per amor a l'art o a la patria, sino mes aviat crec que es un moviment estrategic per a posicionar-se en el mercat d'Internet, que sera la nova frontera per a la televisio, sobretot per a les noves generacions.

Be, doncs, se'm va acudir de fer un repas dels videos que parlen sobre el Japo. S'ha de dir que TV3 passa abruptament de la carrinclonada mes nuriafeliuesca per a jubilats que dormiten a mitja tarda davant la tele, a la desfassada mes alternativa, psicodel.lica i ociosa de la terra en parlar sobre el Japo. En aquest cas, sembla que tothom al pais es faci dir Arnau, Pol o Paula, siguem fillets de papas de la societat mitjaneta-alta de "Barsalona", amb torre als Montseny, apartament a la Costa Brava, i tinguem prou pasta regalada per a dedicar el munt de temps lliure que els masters de l'univers en dissenys de bolsos alternatius ens deixa per a desenvolupar els nostres super egos alternatius i ecologics, aixo si, molt de marca clonica.

Si feu un cop d'ull, hi veureu que la majoria, treient els videos relacionats amb esports, terratremols, cuina, manga i d'altres bestieses costumbristes japoneses, i robots, son de gent que hi va a passar les vacances per a descobrir l'encant de l'Orient. Haig de dir que no he trobat cap que no digues res que no fos estrictament cert. Ara be, la majoria son un compendi dels topics mes amanits de les guies turistiques mes facilotes. Es com fer un reportatge sobre Espanya i parlar de braus: per molt modern que ens hi posem, ni que hi surti la nena que ensenya les calcetes de Silenci, el que s'hi dira ja se sap fa dies. Tot i aixo, recomano que us els mireu, perque sempre va be coneixer perspectives noves.

A mi els que mes m'interessen son els de gent que realment hi ha viscut o be en son. N'hi ha de molt pintorescos, com els del Mikimoto i el seu Afers Exteriors, o els d'una familia japonesa aficionada al bolets a Caçadors de Bolets, o be a Karakia, on ens mostren la seva cuina per mitja de japonesos afincats a Catalunya. Fins i tot n'hi ha un de mes patrio-historic, amb el J.B. Culla i tot, en el qual un, en aparença, inversemblant descendent japones, en Ryuu, d'un dels fundadors d'ERC torna a Catalunya per a profondir en la historia per ell desconeguda d'aquest seu avantpassat politic.

Pero els que mes us poden interessar a l'hora de fer-vos una idea un pel mes propera, realista i mes adulta del que es de debo el Japo, no nomes en si, cosa prou dificil, sino del que suposa com a repte personal per a un occidental de entendre'l, us recomanaria que fessiu un cop d'ull als seguents videos, ara que tenim la sort que estan en disposicio de franc. Jo us hi poso els links aqui mateix per a que no hague de buscar-los.
  • Sonia Mejuto: Sònia ha passat els darrers 9 mesos vivint al Japó, en un intercanvi entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Kyoto.
  • Jordi Palomares: A banda de fer concerts per tot el món, en Jordi també és professor de piano i dirigeix una orquestra de cambra a Osaka.
  • Joan Carles Soler: Va ser la fascinació pel butoh, una dansa d'avantguarda japonesa, el que va empènyer el Joan Carles a traslladar-se al Japó per aprendre'n amb el mestre Kazu Ono.
  • Montse Mari: L'interès dels japonesos per l'art català l'ha mogut a promocionar aquesta bona entesa entre les dues cultures, tant és així que està al capdavant el Casal Català de Kansai.
  • Roque Grau: En Roque Grau fa dos anys que viu a Osaka i és director de l'àrea asiàtica de l'ONG Intervida.
  • Marc Bernabe i Veronica Calafell: Marc i la Verònica van arribar al Japó fa més de tres anys gràcies a una beca universitària. Ells estan molt satisfets de la seva nova vida perquè els permet conèixer la societat oriental.
No subscric completament totes les opinions, pero les valoro perque venen de gent que te un coneixement molt proper del Japo. Fins i tot, m'he sorpres en sentir alguna d'elles, a les qual jo tot solet tambe hi he anat arribant amb el temps i que, a voltes, he expressat en aquestes pagines, com ara que el Japo es un pais que no fa olor. Mereixen la pena.

diumenge, d’octubre 26, 2008

De com Colom volent anar al Japo va acabar a Cuba

Si aneu al passeig maritim que hi ha a Kobe, es possible que tingueu una surpresa que no us esperaveu. Jo la vaig tenir aquell primer dia ventos i fred de fara gairebe 3 anys, quan despres de fer un volt per Nankin Machi i menjar en un buffet lliure xines, vam decidir anar a veure el mar que tant de temps feia que enyorava. Pero hi vaig trobar una cosa que no m'hi esperava trobar, la caravel.la de Colom que hi havia al port de Barcelona abans dels Jocs Olimpics i en la que jo havia pujar de menut per fer el sabut. Era a Kobe? Com hi havia anar a petar alla?

Kobe es la ciutar pija de la zona mitja del Japo. La gent de Kobe tenen estil, vesteixen be i els agrada els luxes, la bona educacio i menjar exquisiteses. Dir que vius, estudies o treballes a Kobe es com dir que ets de Pedralbes. En comparacio, Osaka es killolandia multiplicada per la enesima potencia. Es lletja, bruta, desordenada i la gent te un estil bastant particular de vestir, parlar i comportar-se; com un traginer en comparacio amb un gentleman. Kobe vesteix Burberrys i Prada, Osaka porta el xandall del Carrefour, amb mocasins i mitjons blancs.


Kobe va quedar bastant malmesa durant el gran terratremos de fara una decada. Van ser, diuen, sobretot els focs i la pasivitat de la contencio dels mals del terratremol el que va causar mes victimes. No obstant, es meritori veure com la maquinaria constructiva japonesa la va remontar en molt pocs mesos. Pel que jo he vist, nomes en queda un petit testimoni just al principi de la marina, on hi han deixat el moll antic tal i com va quedar aquell dia. Just al darrera i gairebe a sobre hi passa una d'aquestes monstruoses autopistes elevades en ponts metal.lics gegantins que barra com si fos uns muralla la ciutat, separant-ne la vista directa de les muntanyes i del mar entre si.

Doncs va ser aqui, passejant cap a la part mes exterior del moll quan vaig albirar (perdoneu el cultisme) un fet insolit: hi havia un vaixell que semblava a vela plantat al mig del passeig. M'ho feia la vista o era real? A la vora hi ha una mena d'exposicio fixa d'altres vaixells que semblen de navegabilitat dubtosa, fills d'una epoca de glories tecnologiques passades, i bastant propers als prototips que els dolents de les pel.licules del James Bond solen emprar per tal de conquerir el mon. Per aixo, aquest vaixell de fusta, amb un pal per la vela, cofa i la forma caracteristica d'una caravel.la boteruda no hi lligaven gens.


Apropant-nos hi encara mes, vam poder llegir que si, que era la caravel.la de Colom, que va c,alpar de Barcelona, on fou construida, per navegar fins al Japo en una mena de recreacio del que hauria d'haver estat aquell primer viatge fallat del Sr. Colom, de professio descobridor. Tothom sap que va descobrir America, pero pocs recorden que on realment anava Colom era a Japo, o com deien a l'epoca, Zipango. Pel que sembla, al final, se'n va sortir!


De Colom, nomes en sabem mitges veritats i moltissimes mentides. Si volia anar al Japo, com va vendre, com es que va falsificar deliberadament els mapes, escurc,ant-ne la distancia estimada a l'altra punta del mon. Les dimensions de la Terra ja es coneixien feia dies i es probable que els cartografs mallorquins dels quals Coloms feia servir els mapes tambe ho sabessin. Pero per que partir cap un viatge del que ja en saps que no arribaras perque et quedaras a mig cami? O es que ja sabia que a mig cami podria fer parada i fonda, pero no podia dir tot el que sabia? Molts diuen que Colom va fer de navegant abans per l'Atlantic nord i que alla va aprendre coses, com es que sino va partir just a la temporada i latituds propicies per agafar els vents que el durien a l'altra banda?

I al Japo, que hi volia trobar? En aquella epoca, pels Xinesos, el Japo nomes tenia l'interes que despertava les seves mines de plata, una mica com les del sud de la Peninsula tenien pels antics grecs. Ara, de plata, poca, pero en aquella epoca devia ser important. Aquestes noticies que devien passar dels xinesos als europeus per mitja de Marco Polo o, millor dit, Marco BOLO, si es que mai va fer cap a la cort del Gran Kahn, i que va ingluir enomement en els viatges expedicionaris de l'estancada Europa Medieval; una mica com la R+D d'ara. Pero, com es que Colom, que aleshores vivia a Portugal, no va convencer el rei portugues, molt interessat en obrir noves rutes, i bastant mes navegant que la parella catolica, bastant hidrofobica, per cert? Doncs, perque el devien calar; perque en sabien mes de navegar i no va col.lar la moto que els volia vendre.


Despres, es fa passar per genoves i te els pebrots d'anar-se'n a veure el rei Ferran, el fill del mateix rei al qual tota la seva familia, com mig Principat, havia estat fent la guerra per incompeten i per voler manegar massa les cireres catalanes, i li explica el pla que tenia. Diuen que va ser la reina que va picar. En Ferran no era tan ruc com ens venen. Va ser un dels grans monarques de la epoca i va aconseguir ell unir els dos grans regnes peninsulars, allo que es volia fer des dels visigots. La Isabel, la seva cosineta, tambe els tenia ben posats, pero de mar, poc, i segurament allo li va semblar alguna cosa exotica com tenir un apartament a la Manga del Mar Menor, com bona esteparia castellana, que nomes havia vist ovelles i terra.

I ja tenim en Colom, que segurament ni es deia Cristofor (el joc de paraules entre Colom, l'Esperit Sant, i Cristofor, missatger de Crist, es massa evident), flipant d'haver col.locat la idea, corrent a buscar el seu amic el monjo Bernat Boil, que feia retir espiritual a l'Ermita de l'Abellera de Prades, per dir-li "xec! te'n recordes d'aquell projecte que tenia d'anar-me'n a passar unes vacances al Japo? doncs, m'han donat la beca!!!!". La resta, com he dit, es historia.

Que n'es d'estranya la vida, barrufets, un que volia anar al Japo i acaba per arribar a Cuba, i jo em trobo la "seva" caravel.la, on hi havia pujat de petit, a l'altra banda del mon!? Ja ho diuem, volta el mon i torna al Born, en aquest cas, un vaixell vell de fusta al moll de Kobe.

divendres, d’octubre 24, 2008

Viure i Morir en una Megapolis

Hi ha un concepte anglosaxo que es molt grafic per anomenar les persones que tot i treballar, no se'n surten de romandre en la pobresa, es le de working-poor. Abans estava el de proletari, que en angles se sol dir prole, i que a mi, ves, em recorda una camada de canalla i un famos gag dels Monty Python. Al Japo tambe hi ha working-poor. Sense ser-ne expert, jo diria que no es ben be el mateix problema que, per exemple, es pot plantejar entre la poblacio immigrant als EEUU o be a casa nostra. Crec que esta mes relacionat amb un fenomen bastant japones, el dels freeters.

Els freeters solen ser jovent que fa feinetes que es paguen per hores i que no suposen una gran dedicacio ni grans requeriments. Com diu l'article de la wiki, n'hi ha de tres classes, els que s'esperen a fer res de serios durant un temps i s'ho prenen com un temps sabatic, els que fan aixo mentre persegueixen el seu somni bohemi, i per ultim els que no tenen cap altre alternativa. Jo diria que es en aquest ultim grup on hi apareixen els working-poor, ja que he sentit de gent que tot i treballar totes les hores del dia en aquesta mena de feines, no poden ni tenir una vida minimament confortable i normal.

Tot aixo es un fenomen creixen, i segurament acabara per empitjorar degut a la crisi que s'esta preparant tambe al Japo, ara que semblava que tornava a remontar un pelet el vol despres de mes d'una decada de caiguda lliure en el buit post-bombolla. Una de les cares mes aspres es la gent que viu a les grans ciutats, sobretot a la megalopolis tokiota, i que no pot pagar-se ni una minuscula habitacio de 2x2 m2. S'esta tornant habitual que pernoctin en Internet cafes, com suposo que haureu llegit o sentit. Resulta mes barat passar unes hores a la nit en aquests establiments, per altrabanda bastant equipats, que no pas pagar-se una habitacio.

Acabo de llegir aqui que ara sembla que aquests llocs s'hagin tornat tambe en sales paritories de noietes prenyades que hi viuen. No se si es sensacionalisme periodistic o es que realment es cert i que el nivell de degradacio de la juventud japonesa es aixi de patent. Els vells es queixen de que les noves generacions, les mes jovens, ratllen l'estupidesa congenita, i es habitual sentir histories del mes estrambotiques en el que sempre hi apareix alguna mena de bakaple (バカペル, baka + couple, es a dir, una parella de carallots, una yoli i un choni, per que ens entenem), un pachinko i un bebe abandonat per oblit a qualsevol lloc.

El que si es cert es que, per una banda, es bastant habitual que les parelles tinguin sexe a pel sense masses miraments, i que despres tot aixo acabi en avortament. En un pais on tot es planifica, sembla una contradiccio que aixo, precisament, es faci tant a la lleugera. Pero el que mes m'espervera de vegades es aquesta naturalitat en deixar anar la vida. Aquesta noia abandona el nado als lavabos d'un Internet cafe. Ahir vaig llegir que, un altre cop, una dona embarassada moria despres que no la acceptessin en 7 hospitals de l'area de Tokyo. A Nara, fa poc va passar el mateix, i van ser 18 hospitals. Es que no hi ha consideracio per la vida al Japo?

Aquesta es una gran pregunta que no tinc ni idea de com respondre. La meva experiencia japonesa es una mica ambigua. No he experientat per fortuna la mort de ningu proper. El mes proper ha estat el suicidi d'un vei d'un amic company de feina, que deixa vidua i un parell de noies adolescents, i la mort per malaltia de l'esposa d'un altre company de feina. Tambe he tingut ocasio de sentir certes afirmacions i opinions sobre altres casos i de tot aixo te'n vas fent una idea poc o molt clara. El que em sembla es que la vida en si s'aprecia de diferent manera al Japo de casa nostra.

No es que no se l'apreciin, ni que no pateixin per la vida dels seus mes propers, ni que no empatitzin quan algu perd algu, es simplement que els sentiment que tenen envers la mort es diferent. L'entenen de manera diferent, amb una mena de fatalisme, de que no s'hi pot fer res, com si es donessin per venc,uts, com si abandonessin. Ha passat, i res s'hi pot fer. Per nosaltres, crec jo, es mes un sentiment de pena per la perdua o de rabia, en el cas de morts prematures. Algu mora i estem tristos perque l'enyorem, perque no hi es, perque se n'ha anat. Per ells, penso, se n'ha anat perque res el podia lligar ja a la vida. Es dificil d'explicar, ja que nomes en tinc una molt petita intuicio; res de cert.

Per aixo, penso, que els japonesos poden sentir-se propers facilment a treure's la vida de vegades per questions bastant futils per a nosaltres (petits deutes, atur, possibilitat d'alguna enfermetat, vellesa, ...). La vida no es en ella mateixa un valor a preservar si es que no es frueix amb la plenitud desitjada. Aixi, en cas de dificultats, la vida es nomes un pes mort del que cal desfer-se'n, sigui la propia com l'aliena. Es una explicacio un pel arriscada i simplificada, pero es el que em sembla a mi pel que he vist.

Potser per ells la vida que veiem es nomes una apendix de la vida, i quan es posa malalt es pot extirpar perque la vida en si continui d'alguna manera. Pero coneixent que els japonesos no son de grans filosofies metafisiques, penso que ho veuen mes com una mala herba que s'ha d'escaparrar. No ho se pas, pero un dia vaig veure una familia que portaven a veure el sakura a un retrat d'algun familiar mort (l'avia, potser?) damunt de la cadira de rodes que segurament havia estat fent servir durant la seva vellesa. Es per aixo i d'altres coses que penso que si creuen que la vida continua mes enlla d'aquesta i que els morts romanen entre nosaltres.

La vida es nomes un vestit que si no et va be es millor treure's.

dijous, d’octubre 23, 2008

Sincerament, no m'interessa la crisi!!!!

De que parlen els vostres amics? els vostres parents? i la vostra familia? Us interessa? No vull dir que se us en refoti, vull dir si realment us interessa personalment, com a cosa per la que perderieu les hores, per exemple, llegint-ne un llibre o consultant informacio per internet, o be anant a fer un viatge per saber-ne mes o un curset a estones lliures. Sincerament, us interessa? A mi, no.

De que parlen els meus amics? Trivialitats insubstancials de les seves vides quotidianes elevades a categories absolutes. Ara sembla que se'ls hagi despertat el rellotge biologic a les femelles del grup i toca la cria de plenc,ons. L'altra dia vaig veure un dels seus pits d'una d'elles mentre amamantava a la seva cria i jo em prenia una capuccino. Segurament hauria dedicat nombroses sessions de sexe solitari i de nits de somnis erotics humits si durant la meva pubertat li hagues pogut veure ni que hagues fos un sol milimetre quadrat d'aquell pit d'aleshores, mentre que ara, semblava que estigues presenciant en directe un episodi del National Geografic.

Fa poc es van passar un sopar sencer parlant de la millor maquineta per esteril.litzar no se pas quines parts de plastic de biberons i pipes. No sabia que hagues d'esterilitzar-se cap pipa, ni que hi hagues una maquina que funciona per ultrassons. No dubto que ells ho trobin la quinta essencia de l'existencia humana sobre la Terra, pero a mi, sincerament, me la sua cosmicament. Quan arribi el dia, doncs, llegire algun manual, anire a fotre la tabarra als de la tenda per informar-me'n, demanare consell als de la farmacia, i comprare el que calgui, igual que faria si anes a comprar una torradora. Pero no en fare una obra epica en fascicles per a avorrir al personal fins al punt d'avaluar les possibilitats de negociar una abduccio per un ens extraterrestre mentre se sopa en una pizzeria.

La familia esta en el mateix plan, la neurosis continua amb la fixacio compulsive per temes intranscendents. Ma mare esta obsessionada amb un parell de coses. Una no es pot dir, i l'altra es la maleida crisi. Realment, algu l'ha vista aquesta crisi? Tot ve dels medis, que creen un estat de realitat inexistent o, si mes no, nomes existent per alguns. No mencionare la post-guerra perque jo no la he viscuda, pero als setanta i als vuitanta n'hi van haver un parell de crisis de les grosses, de moltissima gent al carrer i de tanganes entre manifestants i policies, a cocktail Molotov fet i garrotades per les cantonades. Que 4 no puguin pagar les hipoteques per pisos sobrevalorats i que el seu somni de El Dorado de pa-sucat-amb-oli se'n vagi a prendre vent, sincerament, me la porta fluixa. Fins i tot, me n'alegro.

Oooh!!! que dolent que es aquest Gran Barrufet que fa llenya de l'arbre caigut. Be, no es aixo, pero el que tampoc era natural es el que havia passat fins fa pocs mesos. S'havia subvertit tot el sistema productiu i de riquesa, on resultava molt mes rendible dedicar-se a l'estafa de passarells que no pas a treballar. Jo estat molt de temps 900 eurista, i encara menys, expulsat de Barcelona davant la impossibilitat de pagar els lloguers demencials per caus que la cobdicia dels propietaris demanaven, expulsat del pais per ser incapac, d'absorbir amb un sou digne res mes qualificat que un pelador de patates que, a mes, passava per ser molt mes ric que jo pel simple fet de deure mes diners al banc. Si aixo es normal, que algu m'ho expliqui perque no ho entenc. I com s'ha demostrat que no es normal, ara sembla que aquest gran iot de nouveaux riches on tot deu s'hi havia muntat, fa aigues i s'esfonsa. Doncs, ara, foteu-vos!

Ni canalles, ni crisis. Que em queda? Ah, si la politica!!! Em sembla recordar que als reis de Franc,a els van tallar el coll tot i ser infinitament menys incompetents que les il.lustrissimes desllustrades i incultes que ens governen aqui. Ha arribat un moment que allo que passa als parlaments es un simple teatre d'actorets dolents. Aquests ultims dies es representava com cada any al Teatro de los Diputados la "Passio dels Pressupostos", segons l'Evangel.li de St. Judes Sabater, amb comparses de l'alc,ada del Cocoliso Duran o dels "que hay de lo mio, o te meto un tiro, ai va la hostia!" PNB, on han brillat per la seva absencia les actuacions de les tres Maries, la Verge Tontilla, la Maria Carogdalena, i la maria verda del Saura. Que venien a fer? Res de substancial, nomes una representacio de titelles que, sincerament, no es nomes que cregui que no interessa gens, sino que tambe penso que no serveix per a res d'efectiu ni tangible. Ens ho podriem estalviar.

Doncs, que em queda per fer? El que faig sempre, portar la contraria sistematica a qualsevol conversa, per esport i fins a l'absurd, perque qualsevol posicio, per raonable que sembli, es pot contrairar portant-la a l'extrem. Aixi m'entreno a la noble disciplina de la dialectica i toco la pera una mica al personal, o us creieu que 2 hores de trepanada cerebral parlant nomes de biberons no es mereixen un bombardeig preventiu amb totes la meva artilleria pesant com a represalia? Salut i bona crisi a tothom!

Tenir-ne o no tenir-ne, de genkan, es clar!

Estic en un pis que no te genkan (玄関). Els pisos japonesos no solen tenir rebedor, per motius d'espais suposo, pero sempre tenen genkan. Tan si visiteu alguna reconstruccio d'un poblat antic japones, com si aneu a veure cases antigues, com si feu ni t a un ryokan (旅館) o aneu a prendre les aigues a un onsen (温泉), trobareu sempre a l'entrar a l'edifici, casa, o cabanya, que hi ha un petit desnivell entre el terra de fora, originalment de pedra o algun material fred, i el terra de la casa, calid, tant si es de fusta o moqueta. El costum es desfer-se'n del calc,at que duiem al carrer i entrar a la casa amb sabatilles especials o be descalc,os.

Tothom sap que la gent va descalc,a per dins dels habitatges japonesos, pero pocs coneixen la distincio entre soto (外) i uchi (内). Es una de les moltes dicotomies japoneses. Soto vol dir "fora" i "uchi" vol dir dins, tot i que tambe vol dir "casa". No conec fins a quin punt hi ha una diferencia mental entre dins i casa a la ment japonesa, ja que casa es sol escriure tambe com 家, que de vegades es un acabament que s'empre per a grup o categoria de persones (pronunciat ka). Es a dir, hi ha una mena de lligadura semantica entre els conceptes dins, casa, i grup.

Per posar un exemple que, crec, que s'hi assembla prou, us recordaria la paraula catalana "llar". La llar es la casa, pero per mi nomes te sentit si fa referencia a la casa on habita la familia i un mateix, la que ens acull a les nits. Es com una manta que ens abriga i ens protegeix de la fredor i l'estranyesa del mon exterior. Pero tambe es el caliu del foc, el forat alla on s'hi col.locava els tions que cremaven per escalfar les cases abans i fer-hi el menjar. Els focs son les cases, i les cases son les families. Fins i tot, a l'Edat Media es comptaven els habitants d'un lloc pel nombre de "focs", que era una estimacio de les unitats familiars que hi havien. Pero d'on ve aquesta paraula? Sabreu que ve de "lares", el panteo de deus romans que protegien la casa i que solien estar en forma d'ex-vots en fornicules a les parets de les antigues domus.

Tornant als japonesos, diuen que aquesta dicotomia representa l'exterior, el forani, el desconegut, la bruticia del mon de fora, envers la pulcritud, l'ordre, l'harmonia, de la casa, del de dins, del conegut, del mon dels iguals. Ells, nosaltres; fosc, clar; brut, net. El soto-uchi son dos mons separats per un genkan, alla on els habitants de les cases es treuen la ronya de les mans, el fang dels peus, les paraulotes de la boca, i entren a la casa pristina i ordenada. Pero no penseu pas que nomes hi ha genkans fisics a les entrades de les cases com si fossin les estores del repla de casa. Japo te genkans arreu.

Pero ara jo visc a un pis que no en te. Entro a casa i no hi ha cap barrera que m'avisi, cap linia que em talli el pas, cap zona especial, cap acces restringit. Si vull, puc anar pel pis amb les botes d'anar a buscar bolets. L'altre dia, una parella de veins que no coneixia de res se'm van col.lar dins del pis buscant l'origen d'unes goteres, i van arribar d'un bot fins al dormitori. Quan els vaig haver fer fora vaig pensar que potser em caldria posar un limit, una zona d'exclussio, a partir de la qual no s'hi pogues entrar amb sabates de carrer. I ara m'he fet un genkan.

Es d'un metre per un metre, i no es veu. Nomes el veig jo. Hi ha posat un butaco per marcar-ne el limit imaginari, com quan de petits posavem una pedra per delimitar els pals d'una porteria ficticia per a jugar-hi futbol. Cada cop que entro a casa, em trec les sabates i les deixo alla, a un metre de la porta, juntetes, mirant cap a fora. Cada cop que surto, m'assec al butaco i me les cordo, deixant les sabatilles un pel mes endins, per a que no es barreigin els residus de les soles. I passejo per casa descalc,.

Aixi em sento net, em sento a casa, em sento a la meva llar, em sento protegit, segur i comode. Salut!

dijous, de setembre 25, 2008

Aso o la Patata de Satsuma

Ja tenim nou primer ministre! Es en Taro Aso, un paio que a mi, personalment, no em cau gaire be. Despres del "Nobita-kun" Fukuda, i l'Abe, ara arriba l'Aso per salvar el seu partit del desastre total.


Com veieu, compleix amb els pre-requisits: tenir mes de 65 anys, cabells tenyits de grecian i una familia molt important, tant en negocis (son pare te una cimentera) com en politica (son tiet ja va ser primer ministre i la seva dona es la filla d'un altre primer ministre). Es remarcable un parell de coses; es catolic i rebesnet d'un samurai de Satsuma. Aixo ultim us sonara a xines, pero es un fet molt important.

Sent de Fukuoka (Kyushu) es relativament facil d'explicar el fet que sigui catolic. Obviament, no en se les seves circumstancies personals, pero pel que he sentit es en aquesta illa on hi ha mes catolics al Japo, mes que res per la "facilitat" que els portuguesos i jesuites van tenir d'entrar al secluit Japo pel port de Nagasaki. Pero que vol dir que sigui rebesnet d'un samurai, a part de la questio folklorica?

Els samurais de Satsuma i en especial, el seu besavi, van ser els artifex de la restauracio Meiji. De fet, el seu besavi es un dels tres samurais que van dur a terme aquesta restauracio el 1868 davant de la perdua de poder del shogun Tokugawa per les pressions dels americans.

La restauracio Meiji es un dels fets mes insolits i interessant de la llarga historia del Japo. Moltes vegades es simplifica massa dient que va consistir en una revolucio que va col.locar un altre cop a l'Emperador com a cap de l'Estat i societat japonesa. Aixo es nomes parcial. La restauracio Meiji va consistir en una completa revolucio duta a terme des del cim mes alt de la societat i govern japonesos per a posar al dia i al mateix nivell l'aleshores atrassat, tancat, i tercermundista Japo i que el va dur en unes decades a ser una potencia mundial a l'alc,ada de les de l'epoca.

L'Emperador, com qui diu, no va fer res, sino que mes aviat el van fer servir per esdevenir un renovat simbol nacional, un semi-deu a qui tots els japonesos havien d'adorar en aquest nou ordre, doctrina i jerarquia nacionals establertes de manera piramidal i militar. Els artifexs d'aquest moviment van ser els senyors de Satsuma i Choushu, que van desbancar l'afeblit shogun d'Edo i s'hi van posar ells.

La idea era semblant a la que havia portat al Japo a estar tancat gairebe 300 anys: el perill foraster. Pel tercer shogun Tokugawa, Iemitsu, el perill que va portar-lo a establir el sakoku (prohibicio de que cap japones pogues abandonar l'illa, i que cap estranger hi pogues entrar sota pena de mort) era la influencia desestabilitzadora del catolicisme. Pels seus successors aquest perill els va portar a fer el contrari, es a dir, a obrir Japo al mon (amb compta-gotes i mitjanc,ant control gubernamental). Van pensar que no podrien mai guanyar a cap potencia estrangera continuant amb el pais tancat i atrassat als avenc,os occidentals, per aixo van obrir-se a la tecnologia occidental mantenint el pensament i tradicio japonesos.

I on estem ara? Parlava de l'Aso, el rebesbet, catolic i de familia de samurais, amant del manga i participant a les olimpiades com a tirador. El seu partit esta completament immobilitzat a terra per l'oposicio, que no els deixa fer literalment cap reforma, pero no es vol donar i que el contrari marqui ippon. Esta batallant com a desesperats per a tornar a controlar la Dieta.

Ho va intentar amb Koizumi, i amb Abe, que va plegar deprimit. Per mantenir-se fins a les seguents eleccions, van pactar que en Fukuda seria l'home de palla fins el seguent candidat, el definitiu. Ara tenim a l'Aso, que se suposa que sera el candidat fort per a les properes eleccions al parlament japones dintre de pocs mesos. Tot ha estat una coreografia estudiada i pactada pels membres forts dins del partit, els que no donen la cara, pero que en controlen les regnes. Aso es nomes el figurant que els pot portar a galvanitzar altre cop els vots de la poblacio ultra-conservadora japonesa. Si mes no, aquest candidat esta mes viu que la majoria de momies del parlament.

A mi, personalment i salvant les distancies abismals que suposa fer aquesta comparacio, em recorda al Mas, no pas pel seu caracter, sino pel seu posat, per la cara i la clenxa. Salut!

dilluns, de setembre 22, 2008

Silly Walks, Silly Dances and Silly World!

Si us heu preguntat mai d'on surt aquest amor que els japonesos semblen professar per les canc,onetes amb coreografies, el ball tot coordinat, i les melodies enganxifoses, feu un cop d'ull als videos de sota. Els primers son d'un programa matinal per canalla. Semblen dels anys 70's pero us asseguro que els estan passant avui en dia.

video

Aquest em fa molta gracia, sobretot per la canalleta petita que balla sense saber que fer. De vegades es queden mirant ves a saber que, i la nena que fa d'animadora els intenta reconduir a que ballin alguna cosa coherent. He sentit que els nens son sempre diferents, pero el que he vist es que la canc,o i la coreografia son sempre les mateixes.

video

Aixo es el tipic de mecanismes en cadena. S'ajusta molt a la seva mentalitat 'premer botons'. Com veieu, tambe hi surt el ditet ditxos al comenc,ament. Despres es dona pas a la famosa danc,a del caminar. Sempre es la mateixa amb la mateixa musiqueta, pero els acompanyants canvien, aixi com la localitzacio.

video

Aqui en tenim una variacio mes curta i a sota, una de virtual, amb dibuixos 3D.

video

Pel final, el que m'ha fet mes gracia trobar: un tunning del famosissim sketch dels 'silly walks' amb la musica de l'algoritme de la marxa. Encara estic per terra trencant-me de riure!

video

El que per uns es un esport, pels altres es una collonada!

diumenge, de setembre 21, 2008

Decaleg de Raons

Porto 3 anys al Japo. Es molt de temps, pero se m'ha passat molt depressa. La impressio que molta gent te a casa quan esmento que estic al Japo treballant es com si m'hi estigues de vacances. Pensen "que be, oi? t'ho deus passar molt be menjant cada dia sushi?". Zenzen chigau!. Viure al Japo es una tasca que requereix un esforc, considerable, i no parlem de que representa el fet de treballar-hi. Els costums, els valors, els interessos, son completament diferents i a voltes costa molt trobar-hi un ajust raonable.

Estava pensant que si hagues de resumir les meves experiencies hauria, per exemple, d'anomenar 10 coses que m'agraden del Japo i 10 coses que em desagraden. Si comenc,o pel cap davall diria que el que no suporto del Japo es
  1. el clima: una xafogor terrible a l'estiu i un fred considerable a l'hivern.
  2. les cases: lletges, petites, materials dolents, sense aillaments, poc modernes, i decadents. Caus.
  3. les ciutats: lletges a morir, caotiques, monotones, provincianes, sense cap interes cultural, sense esdeveniments interessants. Poc amables per la fruicio de la vida d'una manera oberta. No hi ha una visio global de ciutat, nomes una apilamenta de petits barris de vida ultralocal i de molt curt abast.
  4. l'entorn: tret de les muntanyes, llocs bastant poc accessibles o amables al passeig per altra banda, la immensa majoria del sol japones esta trinxat per l'asfalt, el formigo i les horterades, amb pals i cables electrics formant una teranyina que cobreix gairebe el pais. Es dificil mirar enlloc i no quedar asturat per alguna palanganada megalitica de formigo que bunkeritza el paissatge.
  5. les carreteres: minuscules, il.logiques, ultra-cares, innecessaries de vegades i redundants d d'altres. Camins estrets, entorpits per cents de semafors i cruilles que no van enlloc; mal senyalitzades i de complicadissima orientacio.
  6. mobilitat: moure's pel Japo es terriblement lent i car. Hi ha trens que paren gairebe a tot arreu, pero aixo far que per arribar a desti es tardin eons. Moure's a peu es tambe una proesa, ja que esta tot ple d'entrevancs i obstacles que dificulten la circulacio lliure en qualsevol direccio.
  7. microvisio: els japonesos no veuen la imatge en una fotografia, nomes els pixels. Son incapac,os de focalitzar la seva atencio en res mes que no sigui el seu mon microscopic. Milers de regulacions fins als detalls mes infims, bonsaitzacio de la vida humana, reduida i cargolada. Nimieses minuscules ad nauseam que no duen enlloc, sense valor ni utilitat, detallisme malaltis i irrisori, diferenciacio innecessaria fins a veure dues gotes d'aigua diferents. Miniaturitzacio en tots els ordres de la vida. Gust per la complicacio innecessaria.
  8. la buidor: Els detalls sense contingut, la forma sense substancia, les maneres sense esperit, la bona educacio per defecte pero sense interes, la mecanitzacio de les relacions humanes.
  9. la poca tolerancia: al canvi, a la diferencia, a la sorpresa, a la improvitzacio, al que no es desconeix, al que no es pot controlar, a la vida, en general.
  10. infantilisme: la visio global de la societat com a gran familia on els individus no son mes que nens que cal educar en tot moment i controlar per a que no es portin malament i no causin problemes en sortir-se de la filera d'altres conciutadans que marxen sobre les linies, visibles o no, marcades per pares/avis/mestres/encarregats/superiors/politics. Arreu hi haura una norma, escrita en un cartellet o per megafonia, que us indicara que fer i que no fer en cada moment i lloc de la vostra vida. No penseu, segui la filera, estareu segurs. Deixeu que el papa us guii.
En canvi, del Japo m'emportaria a Catalunya, si pogues, el
  1. les dones: son el millor que hi ha al Japo, de la resta en podriem prescindir. Si els hi treiem el maquillatge, les formalitats, la distancia volguda de l'educacio i la tonteria del paper que moltes encarnen, en la seva majoria, son les uniques que tenen unes personalitats minimament desenvolupades com adultes. Son femenines i tendres, i poden ser dures sense ser histeriques bordenques. Tot i estar obviades de la realitat publica, maneguen el pais, molt mes del que elles mateixes pensen.
  2. el menjar: la majoria nomes coneix el sushi, pero la cuina japonesa, tot i que de vegades no sembla passar de les sopetes, es bastant extensa. No arriba als nivells de la xinesa, ni en color ni sabors ni varietar (Japo es una terra pauperrima), pero les virgueries que ha vist a taula son de premi. Aixo si, us heu d'ajustar el llindar dels gustos, ja que aqui tot es 100 vegades mes subtil. Mencio especial te la pastisseria, estratosferia, tot i la seva novetat al Japo.
  3. la responsabilitat: pot ser un defecte si es porta a l'extrem, el que els Japonesos solen fer, ja que no saben mai on posar el limit. Malgrat tot, si recordessim un pel el que teniem els catalans fa uns anys i que ens portaven a fer les coses be i impressionar a tot el mon, segur que ens aniria millor.
  4. l'artesania: al Japo l'artesania de veritat (no pas els bunyols de fireta on 'fet a ma' acaba sent 'fet malament') encara sobreviu en una societat amb una industria bastant tecnificada. Els kimonos es pinten a ma, hi ha artesans que fan nines, instruments, eines de fusta, esculputres, tallen pedra, i un llarguissim etcetera de feines tradicionals on encara sobreviuen els artesan. La rao es perque els japonesos saben apreciar la qualitat en el preu.
  5. la ceramica: es una de les coses que m'agradaria aprendre. No es com la porcellana xinesa, es una altra cosa. Formes i textures bastant organiques, aspres, boterudes, fins i tot, grolleres, pero que tenen aquell punt de la delicadesa del moviment d'una geisha.
  6. la fusteria: la fusta pot ser un problema, pero tambe te molt d'interes si s'aplica com cal. Tot i que tinc alguns dubtes sobre els metodes de consevacio que empren (cap, en general), es notable la inventiva que tenen els artesans japonesos en fet tota mena d'artilugis i mobiliari adaptat per a tots els usos (dins de la linia pastiche del pensament japones) fets de fusta. Calaixeres-escales, llits-tauleta, etc. Cents de combinacions i trucs.
  7. unitat: aixo es tambe un defecte si es pren en dosis massa altres. Els japonesos es passen de vegades, pero a nosaltres ens caldria un pel mes, ja que sent tant pocs i anant tots a la nostra, no arribarem gaire lluny i acabarem per disoldre'ns.
  8. el servei: aqui si que n'hauriem d'aprendre i desterrar per sempre que qualsevol petarda et tracti com una merda en un comerc,. Pero no nomes esta en el tracte, la qualitat del servei japonesa es mes que aixo. Es la puntualitat en el servei, el fet que si et diuen que vindran a les 9, venen a les 9, que si envies un paquet avui arribi dema a primera hora, que es morin per servir-te, que corrin a atendre't, que si hi ha algun problema no refunfunyin buscant 1000 excuses per no cumplir amb les garanties, que puguis confiar amb que et resoldran els problemes en un temps establert, que no et vulguin timar ni cobrar coses que no estan estipulades. La contrapartida es, obviament, el preu. Pero es que al Japo entenen que la qualitat te un preu i que si el preu es alt, volen qualitat.
  9. estar 'genki': aixo es un altre concepte que hauriem de copiar, i es aquesta 'obsessio' japonesa per estar en forma. Nosaltres ho entenen, crec jo, de manera massa exagerada. No es matar-se al gimnas per sobredesenvolupar els musculs amb una finalitat purament estetica, o fotre's una suada un dissabte al mati amb la bicicleta despres de mesos d'inactivitat. Els japonesos s'ho prenen amb mes calma i amb dosis molt mes petites. Caminar, anar amb bicicleta a comprar, fer estiraments, menjar poc, i tenir una vida fisicament activa fins i tot amb edats bastant avanc,ades. Cal dir que, com en gairebe tot, la metxa dels japonesos es curta i amb 4 estiraments pel mati en tenen prou. Son les virtuts de tenir cossos d'adolescent tota la vida.
  10. cuidar-se: es una altra obsessio japonesa, que ens aniria be copiar. Aixo s'exten a tots els ordres de la vida, des de l'hora de menjar fins a l'hora d'anar a dormir. Tambe inclou la cultura dels massatges i tota mena de petites cures per eliminar els dolors, anar a prendre les aigues, i practicar una mena de patxorra budista que ratlla la indolencia malaltissa, i que contrasta amb aquesta mena d'ebullicio de rusc d'abelles que sol ser l'activitat de les grans ciutats japoneses.
Potser algunes coses positives poden ser negatives si no es prenen amb mida, i a l'inreves, les negatives passar a ser positives si se'n redueix la intensitat. Japo es un pais curios des de la nostra optica, amb masses topics i prejudicis de vegades; pero no crec que ho sigui massa mes que no pas la Xina, per exemple, o el que nosaltres ho som per a ells. Salut!

dijous, de setembre 11, 2008

Nenes i Nens, o No Tant

Per que als homes japonesos els agraden tant les nenes? Bona pregunta, tot i que m'assembla que es una visio parcial de la questio. Jo diria que no es que els agradin les nenes objectivament, sino que el que els agrada son els trets i comportaments infantilitzats en molts aspectes de la vida i, en particular, de les dones.

Si acabes de baixar de l'avio i et porten segons quins llocs pots quedar garrativat del que es veu i podries arribar a pensar, erroniament, crec jo, que tots els adults japomesos son uns complets pervertits que se la passen tancats al lavabo fullejant amb una sola ma revistes d'adolescents en bikini (aquestes revistes existeixen i son arreu) o perseguint noietes d'institut per veure'ls les calcetes.

No dire que aixo no passi, perque si, i potser mes asiduament que no pas a d'altres llocs, tret de Belgica, pero, com a tot arreu, son casos averrants, que es persegueixen criminalment, com a tot arreu. El que passa es que a nosaltres del Japo ens arriba una mica tot el que esta mes passat de voltes i es mes estripat, i clar, aquestes coses reafirmen l'esteriotip de follets tortuga que tenim dels mascles nippons.

Primer, crec, s'ha d'entendre que es considera elegant en una dona, que sol ser una mena de delicadesa i dolc,or en les formes de comportar-se, parlar, i vestir. Es podria dir que es una mena d'elegancia femenina japonesa, molt delicada i molt femenina, la qual els homes aspiren en trobar en tota dona, tant si es per casar-s'hi com si es la simple caixera del supermercat. Les dones al Japo han de comportar-se seguin aquesta etiqueta, sempre; si mes no a l'arena publica. Nomes amb els anys, se'ls permet una perdua d'aquestes maneres, fins arribar als extrems patologics de les obachan d'Osaka, que son un cas especial d'estudi per part dels mateixos japonesos.

Una versio d'aquest comportament es l'infantilisme. No es que els agradin els nens com si fossin pederastes, es que han trobat que una manera de llimar els conflictes en la interaccio interpersonal es suavitzar les maneres i aixo, penso jo, els ha portat a adoptar patrons de la infancia, com la dependencia o la poca assertivitat. Pero com en tot, n'hi ha que s'han anat passant i s'ha anat creant una mena de comportament infantiloide, sobretot entre les dones d'entre els 18 als 30 anys, que de vegades ralla un pel.

Consisteix en parlar amb la veu nasal i un to terriblement agut, fer carones i posats de nena malcriada, i deixar-se portar pel manso de torn i fer alguna revequeria quan no se li dona el que es vol. Aquesta dependencia, que en japones es diu amae, es un tret psicologic bastant japones i dificil de copsar des de la nostra optica occidental. El meu padri diria que tanta tonteria s'acaba amb un jec d'hosties ben donades, pero aqui al Japo crec que es un comportament volgut.

Una de les variants mes grotesques, crec jo, es tota la mandanga anormal dels meido kisaten i de tot el rollo moe. A qui els agradin les frikades japoneses, segur que ja saben de que parlo. Els meido cafes son aixo, cafes, on et pots pendre un cafe o fer un mos. La particularitat ve per les noies que t'ho serveixen, jovenetes vestides de minyones, pero no pas de minyones normals, sino de la idea trabucada que en tenen ells de com han d'anar vestides les minyones. El moe, paraula que soc incapac, de traduir, es una mena d'adjectiu amb que es qualifica el seu comportament.

Que es ser moe (萌え)? Solen parlar-te com si fossis l'amo de la casa, que torna d'un dur dia a la feina, supuren amabilitat i parlen amb un to que retira a la d'una nena completament estupiditzada per excessos de color de rosa. Fan tota mena de posturetes per fer-se les mones, i tot ho pinten amb cors i color rosa. Es una sobredosi de Candy Candy, com si resuscitessis al mig d'un episodi pler de floretes i llacets, amb gent a qui els salten espurnes dels ulls, una parafilia que ni en Freud es va imaginar que mai pogues existir. Ho podeu veure vosaltres mateixos al Youtube. Aneu mirant els links, i no us estranyeu de les coreografies ni de que tots ballin el mateix com a posseits, es que a les discoteques japoneses tothom balla el mateix a la vegada (!?).

Les noietes solen ser jovenetes (16~21) que fan baitos. Els clients, otakus? Suposo que hi ha de tot, pero Akiba (Akihabara 秋葉原) es el seu reialme. La frikada continua a una mena de locals on grups de アイドル, es a dir, idols, canten i ballen per a entretenir la gernacio de tarats. Perdoneu els que us considereu otakus, pero els d'aqui son realment tarats, mes que res perque com tot s'ho prenen tant seriosament i focalitzen les seves vides nomes en una cosa, el resultat es completament desequilibrat i demencial. En general, solen ser inofensius i nomes es dediquen a comprar merchandizing, fer fotos i obtenir autografs dels seus idols, tot i que n'hi ha algun que els assetga quan surten de la feina (les segueixen, assetjament molt comu al Japo). Son pervertits? Freud (Woody Allen en el seu defecte), rescuscita!!!


El fenomen Idol si que es curios, ja que, com en d'altres coses, s'ha canviat la causa per la consequencia, i ja no es que algu esdevingui idol de masses per ser famos en fer alguna cosa; aqui passa al reves, primer esdevens idol i despres, si tens sort, et fas famosa. Comencen de jovenetes, fent promocions de tota mena. Canten, ballen, fan posats, signen llibres amb les seves fotos, anuncis, promocions, etc. No hi ha res pervertit aqui, tret d'algun book on innocentment es deixen fer fotos en bikini mentres es banyen a la piscina, o portant la roba tipica de gimnastica. La perversio estaria en l'us que algu en pogues fer d'aquestes revistes i dvd's.

Tot nen, jove, home al Japo te o ha tingut una idol a la que devotament dedica els seus pensaments i de la que en compra tota mena de quincalla. Son amors platonics, com de Dulcinees, per a adolescents (fisics i/o mentals) que o be tene poca relacio amb noies o simplement tenen somnis amb alguna d'aquestes belleses. Les idols no tenen el sex appeal tan pujat de to com les presentadores del Disney Channel, i es valora l'ingenuitat i la innocencia. Si tene sort, aquestes noies poden evolucionar artisticament a cantants o actrius, o desapareixer de la nit al dia, com el 90% de talentos d'aquest pais.


Una solucio per aquestes idols es fer-se actrius d'AV (AV 女優). AV vol dir videos per adults, es a dir, pornografics. Mireu aquesta noia, Tina Yuzuki Rio, per exemple, que formosa i educada es en aquesta entrevista en un programa de la tele de Hong Kong. Sembla que no hagi trencat mai un plat mentre parla de els seves aficions, entre d'altres, els dolc,os i el portugues. Pero que no us enganyin les aparences, aqui se la veu mes natural i deshinibida. Aquest video esta ple dels estereotips mes normals dels AV japonesos, avorrits de per si, amb els kimochi ii, els gemecs, i el ditet omnipresent.

Pero hi ha coses mes sordides, com les rorikon o el enjo kosai. Resumint, el primer es l'atraccio per les lolites i tot el que envolta a aquest mon, mentre que el segon va molt en la linia de la mentalitat 'vending machine' japonesa i consisteix en quedar amb noies d'institut per tenir-hi relacions a canvi d'alguna compensacio pecuniaria o en especies.

Son perversions? La primera, penso, es pura pornografia infantil i hauria de ser delicte quan son fotografies reals. En el segon cas, per la part masculina, la perversio estaria en tenir relacions amb menors; per la de la noieta, la prostitucio. El que passa es que aixo ja es un altre question bastant discutible, sincerament, ja que no es tracta de violacions ni de abus de menors. Al Japo, com a Espanya, l'edat de consentiment son els 13 anys, i entre els 13 i els 18 hi ha una categoria anomenada prostitucio juvenil, que no es el mateix que abus o prostitucio amb menors (per sota dels 13). No em pregunteu si es o no legal, perque no ho se.

Recordeu que al Japo la majoria d'edat son els 21 i que hi ha coses bastant exotiques que son il.legals, com entrar material per adults al pais, ara mostrar el sexe en qualsevol mena de format grafic, des de manga, anime, tv, o fins i tot, pel.lis AV, que no puguis veure alcohol o fumar sota aquesta edat, pero que sigui completament legal que una noieta de 11 anys es faci fotografies en bikini i posats suggerents (gravure idols).


Responent a la pregunta de si els homes japonesos son uns pervertits, diria que us ho heu de mirar una mica amb uns altres ulls. A tot Asia es considera sexy que una dona jove es comporti infantilment, de la mateixa manera que a Europa l'edat sexy son dels 18~25 anys. Pero aixo no vol dir que siguin uns assalta-bressols, es un estereotip sexual, crec jo. De tarats n'esta el mon ple, pero aqui solen tenir molta cura de la canalla, la segureta de la qual es vigila molt, i per a les dones en general, hi ha fins i tot vagons de tren exclusius per a elles a certes hores i dies. Algu dira que si n'hi ha es perque els necessiten. Segur, pero es que al Japo es solen posar la tirita abans de la ferida i aplicar solucions radicals a problemes petits.

Els chikan (痴漢, assetjadors) no solen fer el que surt a la portada d'aquest video, "l'assetjador de estudiants d'institut al tren", sino que solien tocar el cul o fregar-se mes del compte en hora punta, o seguir-te des de l'estacio fins a casa. A Catalunya, s'acabaria amb un moc, una clatellada, o be una patada a l'entrecuix. Al Japo, les dones no solien queixar-se mentre les magrejaven i han hagut d'esperar anys a que el govern hi faci alguna cosa. Ara pots anar a la preso per tocar un cul, sigui cert o no.

Malgrat tot, es evident que el Japo es un pais on els encanta certes coses que nosaltres considerariem pervertides o truculentes, com aquest infantilisme que es arreu: hi ha coses kawaii fins a la sopa, tant que embafa. Tambe es cert que hi ha un problema de maduresa emocional de certs sectors de la poblacio, sobretot masculina (resteu uns 15 anys de mitja a la majoria d'homes per saber de quin peu calcen, tret dels mascles alfa i als senseis). Pero aixo te mes a veure amb aquesta mena d'educacio borreguil que els agrada tant.

Salut i que no us toquin el cul!