dijous, d’agost 28, 2008

Sento-kun o Manto-kun?

Quina mascota per la ciutats de Nara us agrada mes?

La de l'esquerra es diu Sento-kun i la de la dreta, Manto-kun. Aquests nom necessiten mes explicacio.

Sento-kun es un budita amb banyes de cervol, ja que a Nara hi ha el Budha enorme al temple del Todai-ji. A mes, els cervols yonkies del Nara-koen son tambe molt representatius d'aquesta antiga capital (to), que te mes de 1000 anys (sen, en japones). Tota aquesta barreja, molt tipica japonesa, es el que dona lloc a aquesta mascota per la ciutat. El resultat, com podeu observar, es vomitiu i ofen a qualsevol, especialment, crec jo, als budistes. Us imagineu al Nen Jesus amb banyes?

L'altra mascota es en Manto-kun i es una mena de croqueta que porta com a barret la teulada del famos temple esmentat abans, el Todai-ji. Manto es una lectura un pel lliure de l'antic nom de la ciutat, que te la gracia que tambe vol dir 'capa', com la que la croqueta porta lligada al coll, com si fos una mena de superman. Tambe observareu que no s'han oblidat de col.locar-l'hi banyes, en record dels cervols de Nara. El pastiche es considerable i el resultat, igualment horrend.

Si no vaig errat, Manto-kun va sorgir com a alternativa a Sento-kun, ja que aquest no va agradar gens els comerciants de Nara, que l'havien d'exhibir a les seves tendes. El problema es que Manto-kun no mata, tampoc. Suposo que ara els tocara decidir entre el menys dolent, com en politica. Ja veurem com acaba la batalla. Tanmateix, jo demanaria una petita reflexio: cal una mascota per identificar una ciutat quan n'hi ha milers d'altres i ningu no en recorda cap a no ser que sigui especialment horrorosa?

Seients cargolats i cames curtes

Seure al Japo es incomode de mena. No nomes es perque tot es petit o perque moltes vegades no hi ha ni taula ni cadira a on seure, sino que quan n'hi ha alguna, solen tenir les potes tan curtes que acabes seient tot arronsat com un mitjo.

A mi, que no soc pas massa alt (172cm) em solen acabar fent mal els genolls de tanta arronsamenta gambinca i haig d'estirar les cames com puc, fent nosa a la gent que deambula a la vora. Reconec que faig nosa, pero es que n'estic fins al cap d'avall que se m'adormin les cames d'estar ajupit com un cuc.

El disseny general dels bancs i cadires sembla pensat nomes per la seccio de malabaristes nans del circ de Soleil. No nomes es que tot sigui de dimensions esquifides per a gent molt repetita, es que de vegades estan col.locades en posicions que son bastant dificils d'arribar-hi. El summum de la cargolamenta el te, pel que he vist fins ara, alguns models antics de la companyia d'autocars que agafo cada mati per anar a la feina (Nara Kotsu).

Els medis de transport al Japo, en general i tret dels trens bala Shinkansen, semblen extrets d'una pel.licula de postguerra del realisme italia, com aquella del 'lladre de bicicletes'. Els trens funcionen i tenen aire acondicionat, pero son d'un disseny esgarrifosament carrinclo i passadissim. Pero els autobusos de linia, barrufins meus, semblen sortits d'un nodo sovietic.




Com podeu veure a les fotografies, l'interior es bastant esperpentic, proper al malson orwellia de 1984. A part del linoleum omnipressent en el pais del nyigui-nyogui i el tergal, podeu veure les cortines que fan servir per tallar qualsevol bri de llum que provingui de l'exterior. Una altra cosa que esgarrifa son els capc,als dels seients, no tant barrocs com les puntes de coixi dels taxis, al mes pur estil vanova de la iaia Paquita, pero fets amb el plastic mes pur que la industria quimica nippona pot oferir. Deuen ser facils de rentar amb lleixiu.

Pero el que mes sobta, si mes no a mi, es, per una banda, la mida ridicula dels seients, mes propis d'una classe de parvulets que no pas als d'un transport public, i la col.locacio especialment incomoda dels mateixos. Podeu apreciar per les fotografies com cal seure en aquests seients, cosa que fa impossible la comoditat, sense oblidar els barrots i respatllers tant apegats que encaixonen el cos i el fixen a romandre immobil i contorsionat.

Com que en aquest pais no es deixa res a la improvitzacio o la lliure eleccio, sino que tot esta planificat fins als detalls mes microscopics, suposo que hi heu haver un estudi de disseny en algun lloc del pais on hi ha un expert i uns quants deixebles dediquen la seva completa existencia al disseny d'interiors de transports publics especialment incomodes, seguint la tendencia espartana que emana subconscientment dels japonesos de matar de soca-rel qualsevol manifestacio de gaudi, plaer, o fruiment.

Aquests seients son una eina mes de tortura de l'esperit per a cargolar-lo com si fos un bonsai fins que s'adapta al gran pla que han de seguir tots els esperits de les gents d'aquesta illa. El que passa es que a mi, sincerament, se'm fan molt, molt incomodes. Salut, i que segueu de gust!

fruita o caviar?

Una cosa desquiciada del Japo es el preu de la fruita i de la verdura, que estan completament fora de mare. No sembla humanament possible que facin pagar 680 yens (4.25 euros) per DUES peres, 580 yens (3.7 euros) per dos pressecs o 498 yens (3.1 euros) per uns quats gotims de raim. Heu de deixar de pensar en kilograms, i comenc,ar a pensar en peces de fruita o verdura. Ho podeu veure per vosaltres mateixos,


Tanmateix, aixo no es res enfront del robatori del segle: les sindries i els melons. Els melons son mes aviat una mena de melonets petits i rodons, i poden tenir preus astronomics, com ara 6.000 yens o mes (37.5 euros). Pero mireu la fotografia de la sindria, 9.800 yens (61.25) i la tenen tancada en una gabia!!!


I la penca (1/6) d'una sindria normaleta val 398 yens (2.5 euros), es a dir, que la sindria sencera son uns 2388 yens (15 euros). Us animeu a fer una macedonia?

dimecres, d’agost 20, 2008

To Be or Not To Be....

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action. - Soft you now!
video

diumenge, d’agost 17, 2008

Plorem, plorem, que ja riurem despres!

Com pot ser que un lluitador de Judo d'unes dimensions properes a les d'una nevera es posi a plorar com una canalla per haver perdut un combat? Era japones; amb aixo esta tot dit. Plorar es de nenes, menys al Japo, on en ma vida havia vist plorar a tant homes fets i drets. No ho he vist directament i nomes em guio pel que he vist a la televisio, pero no son nomes les series de sobretaula, on sembla que s'ha facin les olimpiades de ploramiques, sino tambe amb personatges reals.

L'ultim aixi de sonat va ser el alcalde d'Osaka. Osaka es una ciutat dificilment descriptible i comprensible per ningu que mai hi hagi estat. El referent mes proper que us puc esmentat per a que se'n pogueu feu una ideas es Blade Runner, del Ridley Scott. Es curios, perque uns anys despres, aquest director en va fer una altra que justament passa a Osaka (Black Rain). Osaka esta igual ara que fa 20 anys. Nomes ha canviat en que la ciutat esta completament arruinada i totes les infraestructures s'han anat rovellant i envellint fins assolir un grau de decrepitut inaudit.

Com he dit, Osaka esta en la mes absoluta idigencia economica, en part, com a resultat de la bombolla dels anys noranta i, tambe, per una molt mala gestio per part dels seus politics que en nombroses ocasions han redefinit el concepte de corrupcio i pocs escrupols a l'hora de administrar els bens publics. L'alcalde d'aquesta enorme ciutat amorfa, que s'esten mes com una tumor que no pas com una urbs, es va fer famos per sortir en els medis plorant perque el govern de Tokyo els va retirar una serie de subvencions i inversions que sembla a ser necessitaven per a poder revitalitzar alguna de les moltissimes zones degradades i 4rt mundistes que la ciutat te.

El govern de Tokyo segurament necessita els cales per a tapar algun dels forats que els politics de per alla dalt tenen per costum de fer. El meu idol es l'Ishihara, un creti certificat que fa de Tontilla de Tokyo. Aquest, entre d'altres coses, va posar en dubte la utilitat del frances i dels francesos per les matematiques, donat el 'estrany' sistema de numeracio (allo del quatre-vingt per dir vuitanta, per exemple). Una manera bastant infalible per detectar pallussos, a part de per les bestieses que diuen, es veure quins amics tenen. Un dels amics d'aquest era el Mishima, un altre de la mateixa corda. Aquest es va suicidar rollo samurai; l'Ishihara, pero, no els te tant a lloc i nomes es dedica a arruinar bancs.

Tornant al tema, el senyor alcalde es va posar a plorar com una marieta perque els havien retirat les subvencsions. Tanmateix, els d'Osaka, que son molt de la conya, ja s'han aprofitat de la imatge patetica i han fet un nou omiyage de la ciutat que es una galeta farcida de anko (una mena de pasta feta d'un fesol dolc,) amb un dibuixet gravat on surt una caricatura de l'alcalde plorant com una bleda. A nosaltres ens falta inventiva i iniciativa: per quan un nino que parli tant malament com el Tontilla? o uns carquinyolis de record on es pugui llegir "tant durs com la cara del ZP"?

No se si d eu estar on ben vist, pero es molt comu que els homes plorin en public al Japo. Des d'esportistes a famosos. Ploren quan guanyen i ploren quan perden. Ploren sols i ploren acompanyats. Es un pais de ploreres. Nosaltres, en canvi, som mes aviat de caguarrines. La caguem dia si dia tambe, faci sol o plogui. Ens caguem a les calcetes fins i tot abans que ens ho demanin, gairebe per educacio i cortesia, com alguns diuen, pero aixo es un altre tema.

En resum, si voleu plorar obertament per qualsevol cosa, amb llagrimes copioses i sense haver de sentir el ridicul de semblar una neneta ploramiques, veniu al Japo, que sembla ser un pais "crying-friendly". Salut!

divendres, d’agost 15, 2008

Els Pirates de Nyigui-Nyogui

Hi ha unes quantes cosetes que encara avui em sorprenen del Japo. Direu que son bestieses, pero a mi, de vegades, m'arrenquen un riure sobtat i d'altres, em fan agafar un cop de geni que els pelaria. Ara veia a la tele un anunci sobre ves a saber que. No se que passa pero la creativitat dels creatius publicitaris, d'aqui i d'alla, la trobo d'allo menys creativa: no recordo mai que anunciaven!

Be, doncs, en aquest anunci hi apareixen un grupet de canalleta tota vestida amb els omnipresents xandalls de fer gimnastica mentre mengen el dinar. En primer pla hi ha una nena molt bufona que riu com de la manera mes pura carregada d'ingenuitat. Tots riuen. Pero el que m'ha saltat a la vista es la visio d'un noi amb un pegat a l'ull. Es allo dels ulls dropos, que de petits al col.legi es tan comu. A casa t'hi posen un pegat de paper enganxat, si no recordo malament, o si portes ulleres, unes que bloquegin la visio de l'ull mandros. Aqui no! aqui vas amb un pegat a l'estil pirata!

Que es un pegat de pirata? Doncs, es un pegat que va fermat al cap amb una beta llac,ada a l'entorn del cap. Es esperpentic i el primer cop que ho vaig veure gairebe caic a terra de riure. Pobra canalleta, que han d'anar pel mon amb aixo al cap. No tenen prou amb les mascares que tambe han de dur l'ull emmascarar? hahahaha!!!

Que es el que em fa mes gracia? es la manera que tenen de cordar el pegat. Jo l'anomeno el sistema japones de lligar. Fan el mateix amb els cascs. Enlloc de que del pegat en surti nomes una beta a cada costat i que es lliguin a la part posterior del cap, en surten dues menes de nanses a cada costat, i son aquestes nanses el que es lliguen entre si mitjanc,ant una beta. Es complicar molt la feina? Potser, pero aixo fa que el pegat quedi aparentment bastant ben subjectat.

Amb els cascs passa igual: enlloc de sortir nomes una tira que passi per sota la barbeta, hi ha dues menes de nanses que cauen per sota les orelles, i son aquestes nanses les que es lliguen mitjanc,ant una tira. La visio es de portar una galleda al cap, pero sembla que aixo no els importa gaire. En el cas del pegat a l'ull, em recorden aquelles pel.licules de la IGM, amb infermeres vestides de blanc nivi i ferits amb venes entorn de cap estirats en immenses sales d'algun convent perdut de Franc,a.

El pegats em porten a partlar de les crosses japoneses. Son del mateix estil que fa 50 anys, de fusta i van col.locades sota l'aixella. No se si es que en tenen moltes en stock i fins que no les trenquin totes no les canvien, o es que es part de la mania de fer tot de fusta i que sigui el mes incomode possible. No ho se, pero jo crec que les d'alimuni que van subjectades al colze son bastant mes practiques i pesen menys. Es amor a les velles tradicions? o es que no hi ha cap companyia japonesa amb que n'hagi desenvolupades unes d'exactament igual a qualsevol de les que qualsevol lloc del mon ja te de fa decades (veieu que no suggereixo l'opcio de la importacio perque fer-ho al Japo es una empresa titanica).

Aquestes coses son habituals al Japo: la ultima maquina ultra-automatica per coure grans d'arros de la manera mes especifica i perfecta, al costat del tradicional i poc igienic cubell de fusta de tota la vida per bullir l'arros. Un dels sistemes mes arcaics que m'he trobat es el de les galledes d'aigua preparades per si hi ha algun incendi en algun dels milions de temples i templets de fusta que hi ha esbargits a qualsevol raco del Japo. Algu creu que son efectius? Sincerement, estudiant els registres d'incendis de la majoria de temples i edificis de fusta del Japo (com a minim, qualsevol temple s'ha cremant almenys 2 o 3 cops al llarg de la historia), doncs, no em convenc, gaire el sistema.

Pero el premi, per mi, de futilitats japoneses, son les contramesures que els bancs, oficines de correus i algun comerc, tenen per fer front a un possible robatori. Son unes pilotes plenes de pintura taronja. Si algun lladre (japones, s'enten) entra a robar, despres de fer la reverencia usual i abans que surti per la porta, se li llenc,ara la pilota que petara i l'empastifara de pintura de color buta. Aixo l'identificara com a lladre i l'incapacitara per sortir corrent i escapar. M'agradaria saber quin es l'index d'efectivitat d'aquest sistema i que passaria a casa si davant d'algun kinki dels de sempre o dels de l'est se li llenc,a una d'aquestes pilotetes el mig de la feina.

Aixi es el Japo, pero!

dijous, d’agost 14, 2008

Marieta cistelleram tu que vas a fer cistells...

L'altre dia estava amb la Barrufeta triant unes musiques per il.lustrar un slideshow que preten fer. Em va demanar que si volia hi incloes alguna canc,o catalana o espanyola. Aleshores va surgir el dubte. Que hi puc afegir que s'entengui davant una audiencia japonesa? Sembla trivial, pero no es facil de resoldre. Posare algun exemple.

Imagineu-vos que voleu triar una canc,o que us identifiqui a vosaltres i al lloc d'un veniu. Quina farieu servir? Jo, teoricament, ho tinc facil. Soc tarragoni, doncs, nomes cal emprar alguna de Els Pets, com ara "Tarragona m'esborrona" o "Bon dia!", pero els efectes no van ser els esperats. Si penseu que aqui no saben el que es el "rock agricola" ni les festes majors, i els treieu la poetica de la lletra, el que et queda es nomes soroll dificil de situar.

La musica iberica es dificilment exportable a audiencies japonese, pel que veig. Si treiem les marmellades killes amb les quals personalment passo bastant d'identificar-m'hi, el que queda es incomprensible des d'aqui. No es la llengua, ja que tant provincia es aqui el catala com el castella, es que els estils no son comprensibles. Per exemple, vaig provar amb alguna de l'Alaska, que per mi, es una de les cantants mes originals i interessants d'Espanya (la resta es bastant lamentable, per cert). No hi va haver sort. Mes soroll.

Vaig anar provant Perets, Manolos, Serrats, Llachs, Pau Rina, Sisa....amb la "noia de porcellana" del Riba hi va haver mes sort, tot i que les queixes son sempre les mateixes: introduccions massa llargues que no van enlloc, i massa lletra que mata la melodia. Despres vaig passar al repertori tradicional, hi alguna cosa vam trobar. La conclusio va ser que les canc,ons catalanes son dificils de sentir. Com s'enten aixo?

Sincerament, no ho entenc del tot. Es cert que si no entens la lletra, l'unic que et queda es la melodia, i que si aquesta no es atraient, doncs, res de res. La musica que vol ser internacional ha de tenir alguna qualitat que atragui a totes les audiences, siguin d'on siguin. Els americans, tant criticats sempre, aixo ho saben fer molt be, aixi com els britanics. Fins i tot en castella, els iberoamericans ho fan mil vegades millor que els iberics. A Europa, jo diria que nomes els italians se saben vendre be; la resta, no surt de cases seves i gracies.

La musica que agrada al Japo es bastant particular. A part de la musica internacional que poc o molt se sent arreu, hi ha el que s'anomena j-pop. Es tota bastant igual i molt enganxosa, a part de semblar tota cantada per nenes amb mocs al nas. No hi entenc de musica, pero m'hi jugo que els patrons que es degueixen per fer-les son tots molt semblants. De fet, son molt enganxoses i predictubles.

Tambe esta bastant extes entre els japonesos mes grans una mena de musica semblant a la tradicional que seria mes parangonable a la musica lleugera en diferents graus, fins arribar a coses mes hardcore com l'enka o d'altres mes lolailes japoneses. Una cosa que em fa gracia d'aquestes canc,ons es que solen ser totes bastant tristes, on hi plou molt (ame ga futteru...) i sempre algu se'n va (els japonesos son molt nyonyos), i sempre, sempre, sempre l'estructura de els canc,ons es la mateixa: introduccio instrumental, crescendo amb repeticions de les estrofes, i un pum-pum que marca una mena de culminacio de la canc,o. Sempre hi ha aquest ximpom.

Jo me'n vaig amb la musica a un altre canto, per avui. Que vagi be la calor, barrufets!

dimecres, d’agost 13, 2008

Homo Olympicus

Tinc uns dies de festa obligada, estic a casa, a fora hi fa una calor que empasta. Miro el Nadal contral el Hewitt. No hi entenc de tennis, pero aquest xiquet es bo a la pista. Va tot guarnit de la marca Nike i d'una bandereta que sembla l'espanyola. Sembla un pitata, amb pantalons per sota el genoll i mocador lligat al front. Be, pirata i de Mallorca son gairebe sinonims, i que no se m'ofengui ningu.

M'ha semblat veure un dels meus idols veient el partit; el Minguella, pero no n'estic segur. Encara que tampoc m'estranyaria gens. Em sembla que amb els cales que aquest paio te a la butxaca, venir a veure els Jocs es peccata minuta; i aixo si paga res, que ja se sap que com millor conectat s'esta, menys coses s'han de pagar de la butxaca, sino que li expliquin al Bourbon King.

Aixo dels Jocs es una camama que s'hagues mort si no hagues estat per la falera dels paisos per mostrar que grans que son i per la televisio. Quina audiencia tenen, per exemple, uns campeonats del mon de badmington? i de judo? Doncs, el 90% dels esports olimpics son de l'estil. La diferencia esta en les grandioses ceremonies d'inauguracio i clausura, que son espectacles essencialment televisius per atraure les audiencies de tot el mon. Aquest es el veritable ham, a part de poder veure moltissims esports com si fessim zapping.

El primer, si no recordo malament, en utilitzar els Jocs per mostrar la seva superioritat fou en Hitler i la seva distopia nazi. No descobreixo res, pero es bo fer-ne memoria. Despres es va utilitzar com una mena de teatre de titelles durant la guerra freda entre els blocs, a veure qui allargava mes. Aixo els va mantenir candents. Despres va passar a ser un gran sistema de publicitat per les capitals que els celebraven. Barcelona n'es un exemple paradigmatic; de no ser coneguda ni pels veins, ha passat a ser una mena d'icone per uns i una maquina de fer cales per d'altres.

Ara li toca el torn a la Xina, que encara pensa amb la mental.litat dels 60's pero amb una nova energia capitalista que la guerra freda no tenia. Aqui tenim una nova guerra, una nova era de blocs economics montruosos, i la Xina n'es un tros enorme. Els xinesos va a totes, i en 5 anys en veurem els resultats. No us cregueu que tota la Xina es nomes els que fabriquen les cancarries que es venen al tot a 100, es molt mes: una cultura mil.lenaria amb un potencial huma immens.

Una cosa que em va semblar curiosa de la ceremonia d'inauguracio: una de les parts feia referencia als caracters xinesos. El caracter que van mostrar es 'he', que vol dir pau o harmonia. Aquest es un dels ideals dels orientals, l'harmonia. Si us enrecordeu de la pel.licula 'l'ultim emperador', al palau l'emperador mana des de la sala de la 'gran harmonia'.

No crec que nosaltres entenguem de la mateixa manera les paraules pau i harmonia. Per ells es mes una questio d'ordre (social) d'on emana l'harmonia i, per tant, la pau (d'esperit) i la tranquil.litat. Per mi l'harmonia es mes una questio estetica, de proporcions, de bellesa; i la pau, l'absencia de conflictes, pero l'ordre social hauria d'emanar d'aquesta pau, i no al reves.

Aquest concepte d'harmonia es el que al Japo se'n diu 'wa' (和) i que fa servir el mateix kanji. Esta tant imbricat a l'esperit japones, que fins i tot es sinonim de Japo i de qualsevol cosa japonesa. De fet, l'antic nom pel Japo, Yamato (大和), es transcriu com a 'gran harmonia', i tenia com a capital 'Heian-kyou' (平安京), l'actual Kyoto (京都), la capital de la tranquil.litat (hei 平) i la pau (an 安), despres de traslladar-se des de 'Heijo-kyou' (平城京), l'actual Nara, la capital del castell de la tranqil.litat.

Com veieu, aquest concepte, el wa, es l'ideal de gran part de les cultures orientals, malgrat es pugui aplicar de manera un pel contradictoria com ara que un castell es digui de la pau o que el Yamato fos, per exemple, el buc de guerra mes gran que mai s'hagi construit; una mena de Titanic que el Japo va construir durant la IIGM i que va acabar d'igual manera.

Malgrat tot, de petit vaig aprendre a malfiar dels paisos que en el seu nom duien les paraules 'democratic' o 'popular', de la mateixa manera que un no es pot refiar de les urbanitzacions que duen per nom alguna referencia a paratges naturals, ja que el nom sol ser nomes el record del que s'ha perdut. El 'he' xines, com el 'wa' japones, son nomes un ideal i en aquests paisos tenen per costum recordar-te'ls sempre de dalt a baix, per a fer callar els de sota.

De la mateixa manera, els Jocs, que a l'antigor eren una mena de celebracio religiosa/politica de la qual no en queda res, tenen uns ideals que defensats per personatges de la talla del marques de Samaranch, doncs, desllueixen bastant i necessiten una actualitzacio. A altius, citius, fortius, hi hauriem d'afegir ultranationalisticius, corruptius, drogatius. Pero siguem positius, i no nomes en dopping.

Aprenguem d'aquesta cultura antiquissima, xalem veien gent suada per la tele, sobretot les jugadores de voley-platja, i visquem tots plegts en harmonia, encara que nomes sigui una paraula ideal de vida efimera. A fora hi fa massa clar per brandar i la platja queda massa lluny.

dilluns, d’agost 04, 2008

Viure a la babia

Com sabeu, el Japo es un pais on els perills son una amenac,a constant. Tot i que sembli evident que no s'ha de posar els dits a cert llocs com ara portes automatiques, ascensors o qualsevol mecanisme que estigui en moviment automatic, hi ha una infinitat de cartells i missatges sonors que no paren de recordar-te que cal fer atencio a que les portes es tanquen, l'autobus es mou o que les escales mecaniques estan pujant.

Malgrat tot, per una questio de nombres, de grans nombres, la quantitat de persones que dia rera dia pateixen accidents curiosos quedant-se enganxats en les situacions mes inverosimils sembla no tenir aturador. L'any passat sembla a ser que la canalla tenia la tendencia a enganxar-se les sabatilles de goma de colors que es van posar de moda a les escales mecaniques, en concret, en la petita separacio que hi ha entre l'esglao mobil i el cos fix de l'escala. Sembla impossible, pero hi van haver mes de 10 casos. Suposo que aquest any deu ser un credit de lliure eleccio a les escoles i no ho he tornat a sentir. A mes, van pintar una ratlla groga a gairebe tots els esglaons del pais demarcant la zona segura del mateix. A Alemanya vaig veure que hi havien posat una mena de faldo amb un respall, de manera que si hi posaves el peu massa aprop notaves un frec que t'alertava.

Ahir, pero, un altre fet insolit va succeir: unes enormes escales en una exposicio de Tokyo es van parar sobtadamentm, provocant que un bon nombre d'usuaris patissin lesions (cops i talls). La noticia fa riure, tot i ser certa. Com pot ser que les escales mecaniques mes lentes de la terra provoquin res un cop s'aturen? Es que la gent que hi anava muntada estaven a la babia? Si, hi estan sempre. Els japonesos tenen una manera bastant curiosa de navegar per les zones publiques; en general, caminen terriblement a poc a poc i no solen mirar enlloc tret de la punta de les seves sabates, i si miren, no hi veuen.

Ahir m'estava al centre comercial de davant de casa intentant passar-me la calor i l'avorriment de viure en un lloc sense cap mena d'alicient intel.lectual ni paissatgistic. Tinc comprovada mil vegades el fenomen quantic de la materializacio d'un japones en els llocs mes impensables. Si t'estas esperant dret a 30 cm d'una paret, no pateixis que en menys de 2min apareixera algu que voldra passar entre tu i la paret. Si estas parat al mig d'un passadis, veuras com la gent, que no mira per on va, se't tirara a sobre. Passa sempre!

Ahir feia molta calor i no dec ser l'unic que s'avorreix sobiranament a casa si hem de jutjar la gernacio que hi circulava per dins del centre comercial. Per mi son com la Rambla Nova de Tarragona, tret que esta coverta i no hi veus ni el cel ni el mar des de cap mirador. Empero, hi pots mig passejat, mirar botigues, prendre un cafeto i seure a llegir un llibre a la fresca dels aires acondicionats. Pero ahir, barrufets, estava de gom a gom!

Primer una iaia se'm va quedar palplantada al costat de la taula esperant que acabes de menjar-me els udon frets i poder pillar ella la comoda taula que m'havia firat per mi. Les obachans no tene vergonya, ni al Japo ni enlloc. La senyora, amb tota la cara del mon, es va seure i se'm va quedar mirant, mentre m'acabava els ultims filets de tallarines. En un altre circumstancia, l'hagues engegat a prendre vent, amb un bon moc si hagues calgut, pero alla, estic en inferioritat estrategica, i la iaia va guanyar la partida.

Despres, mentre esquivava la gent, vaig poder arribar al lloc on m'agrada prendre'm un cafe i llegir una estona. Tenen una mena de butaques i les noies que et serveixen son molt maques de veure. No obstant, vaig topar gairebe de cara amb un parell de paios que es pul.lulaven sense rumb. El millor va ser el noi que estava tant pendent del seu pentinat que ni veia per on anava. Sempre he cregut que es passen amb aixo dels pentinats, pero portar pinces de cabells, laca fins a les crestes i bolso no son actituds massa masculines, per molt ampli i sensible que aquest mot s'hagi tornat ultimament.

Tornant a l'accident de l'escala mecanica, deia que no puc entendre com pot haver passat alguna cosa aixi, mes que res, per que les escales aqui son molt lentes i no crec que es noti gaire si es paren o no. El que deiva passar, com sempre, es que anava plena de gent que estava completament desconectada de la realitat, es va parar de sobte i van caure un sobre l'altre com una gran pilota, escales avall, sense que s'hi pogues fer res. Una mica es una metafora del pais, una gran escala mecanica on tot va molt a poc a poc pero d'una manera automatica que fa que la gent senzillament se'n despreocupi i visqui a a mes absoluta babia i inopia. Un dia es para (es va parar de sobte, de fet!) i tot cau com un castell de cartes. Ah! la companyia de les escales es Otis...a veure que els passa a aquests; espero que no facin el passarell com els de Schindler.