Barrufetes, barrufets meus!!! He tingut una idea!!! Com pateixo de verborrea congènita, he dicidit, aprofitant l'avinentesa de que torno a ser a Barcelona, que començaré un nou blog, semblant al present, pero a la inversa: l'escriuré en anglès i dedicat als estrangers que poden estar interessats en certa manera en Barcelona.
Es diu Rambling/Ramblejant, i hi explicare tota mena d'histories que em passin de veritat o, senzillament, que em passen pel cap. L'escenari es Barcelona (Catalunya, per extensio) i no crec que sigui tan filosòfic com aquest.
Hi esteu tots/es convidats. Espero que us agradi la idea! Salut.
dimarts, setembre 29, 2009
dilluns, agost 03, 2009
Barrufa que fa fort!
Haig de demanar disculpa als meus possibles lectors per la deixadesa que ha sofert aquest blog en els últims mesos. La raó és que he estat bastant enfeinat amb tot el festival que suposa tornar a casa definitivament.
Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.
No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.
Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.
Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.
Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.
No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.
Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.
Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.
dimarts, abril 07, 2009
Els Trens de la Patxorra o Per Que Sec a Terra?
L'altra dia anava amb Kintetsu i, com sempre, al cap d'una estona d'estar assegut, les cames em van començar a quedar endormiscades. Sempre em passa, i haig d'acabar estirant-les, de manera que prenc mig passadis. No es la millor manera ni la mes educada, pero es que se'm fa pesat asseure tant a ras de terra, com si estigues en una classe de parvuls, assegut en aquelles cadiretes de fireta.
Vaig estar pensant una estoneta a que es devia aquesta fatiga sedent. A simple vista, els seients del Kintetsu no semblen pas mes baixos que els del metro de Barcelona o els de la Renfe. Pero aixo nomes devia ser un efecte optic, ja que un cap m'hi assec, les cames se'm pleguen i gairebe em queden els genolls mes amunt que la cintura.
Els japonesos solen tenir unes proporcions un xic diferents de les nostres. Tenen el cos i els braços proporcionalment mes llargs que les cames, que solen ser curtes. Tenen la complexio d'un movil d'aquests que s'obren pel mig: si es vinclen cap endavant, toncant-se amb les mans els peus, veureu que la distancia entre peus i cintura es gairebe la mateixa que entre cintura i cap. Exagero una mica, pero es per a deixar clara la idea.
Aixi vaig pensar que els seients estaven fets a la mida de la distancia mitja entre el genoll i el peu, es a dir, del femur japones, que es, penso jo, bastant mes curt que la mitja europea. En certa manera, es aixi, i aquest efecte es posa mes de manifest per la forma que te el coixi del seient, mes alt a la part de fora que no pas a la part de dins, deixant d'aquesta manera el cul mes ensorrat. Els seients dels nostres trens, si no m'erra la memoria, son mes aviat plans, i aquest efecte d'ensorrament no passa.
Pero encara hi ha un altre factor a tenir en compte: els seients son molt flonjos. Els seients son encoixinats! Aquesta es la diferencia, vaig pensar! Duen un coixi amb calefaccio sota el cul!!!
El metro de Barcelona te seients de polietile extruit negre, que es mes dur que el terra. Els de la Renfe de rodalies tambe son durs, i els Catalunya Express i algun de Regional tenen un lleuger encoixinat, pero tant el metro d'Osaka, com el JR i el Kintetsu, duen uns seients tant flonjos que quan un seu el cul s'ensorra uns 4 dits ben be.
Per que fan els seients tant tous i de roba? Doncs per pura comoditat, al mes pur estil de la coneguda patxorra japonesa. I per dormir, ja que es en el tren on la majoria de japonesos fan la becaina diaria. Nomes els falta una manteta, com en els avions, i la bossa d'aigua calenta, per no patir fred, i estarien a la gloria.
Vaig estar pensant una estoneta a que es devia aquesta fatiga sedent. A simple vista, els seients del Kintetsu no semblen pas mes baixos que els del metro de Barcelona o els de la Renfe. Pero aixo nomes devia ser un efecte optic, ja que un cap m'hi assec, les cames se'm pleguen i gairebe em queden els genolls mes amunt que la cintura.
Els japonesos solen tenir unes proporcions un xic diferents de les nostres. Tenen el cos i els braços proporcionalment mes llargs que les cames, que solen ser curtes. Tenen la complexio d'un movil d'aquests que s'obren pel mig: si es vinclen cap endavant, toncant-se amb les mans els peus, veureu que la distancia entre peus i cintura es gairebe la mateixa que entre cintura i cap. Exagero una mica, pero es per a deixar clara la idea.
Aixi vaig pensar que els seients estaven fets a la mida de la distancia mitja entre el genoll i el peu, es a dir, del femur japones, que es, penso jo, bastant mes curt que la mitja europea. En certa manera, es aixi, i aquest efecte es posa mes de manifest per la forma que te el coixi del seient, mes alt a la part de fora que no pas a la part de dins, deixant d'aquesta manera el cul mes ensorrat. Els seients dels nostres trens, si no m'erra la memoria, son mes aviat plans, i aquest efecte d'ensorrament no passa.
Pero encara hi ha un altre factor a tenir en compte: els seients son molt flonjos. Els seients son encoixinats! Aquesta es la diferencia, vaig pensar! Duen un coixi amb calefaccio sota el cul!!!
El metro de Barcelona te seients de polietile extruit negre, que es mes dur que el terra. Els de la Renfe de rodalies tambe son durs, i els Catalunya Express i algun de Regional tenen un lleuger encoixinat, pero tant el metro d'Osaka, com el JR i el Kintetsu, duen uns seients tant flonjos que quan un seu el cul s'ensorra uns 4 dits ben be.
Per que fan els seients tant tous i de roba? Doncs per pura comoditat, al mes pur estil de la coneguda patxorra japonesa. I per dormir, ja que es en el tren on la majoria de japonesos fan la becaina diaria. Nomes els falta una manteta, com en els avions, i la bossa d'aigua calenta, per no patir fred, i estarien a la gloria.
Riure com Idiotes o Idiotes que Fan Riure
Un dels topics recurrents del Japo es la seva particular televisio. Es un topic, pero es cert. Cada dia, sobretot en certs canals i a certes hores, es possible de veure programes que semblen fets per dements i dirigits a retardats. No es tota la graella televisiva, que es bastant extensa, variada i, pel que he anat veient, innamovible, no tant en programes com si en personatges i formats en els que es presenten, pero si gran part del que es considera entreteniment i humor.
Per mostra, un boto. Feu un cop d'ull a aixo:
Que me'n dieu? Faria posar vermell al Kitano Takeshi de l'humor amarillo, oi? Pero, que es el que realment estem veient aqui?
Aquest video me l'he trobat por ahi, mentre veia altres coses encara menys recomenables. Porta com a titol "stupid japanese", suposo que en referencia al pallus que li posa la mitja al cap a la noia. Pero, com en tot al Japo, aixo nomes n'es la part mes superficial. Darrera hi ha tot un mon de referencies ocultes.
Que hi veig jo? Be, la colla que hi surt m'es bastant familiar. La noia es una model bastant famosa que surt sovint opinant als omnipresents panells dels programes lleugers de la tele i tambe a revistetes de manga, ensenyant el pitraram innocentment. Te la particularitat de ser molt primeta i bufona, cosa que agrada al mascle japones, i posseeix un parell de glandules mamaries extraordinaries pels estandards habituals del pais, mes proxims a la gran praerie americana.
Diu que es metgessa --com aquella que era biologa, suposo--, pero s'ha fet famosa mes com a donant de pit que no pas com a especialista en bronquitis. Em sembla que tambe te escrit algun llibre, explicant la seva vida i com es va fer famosa, i quanta pasta guanya. Els japonesos tenen una tirada per aquesta mena de literatura brossa i la questio de coneixer en xifres exactes quants yens guanya un famos es una de les obsessions nacionals, pel damunt de la edat, que no ser sol ser cap secret.
El xic a la dreta de la taula-col.loqui es un dels coneguts actors de la comedieta de Yoshimoto que fan per la tele els diumenges pel mati recreant el Doutoumbori d'Osaka. Aquest, en particular, em fa gracia perque s'assembla a un company de feina de la Barrufeta; pobret. Sempre fa de babau, amb aquest riure de carallot i posat de pallus. La resta, tot i que no n'estic segur, es probable que tambe pertanyin a la companyia, i son habituals de programes idiotics d'altes hores de la matinada.
Aquest es una tipica recreacio d'un d'aquest programes-classe on un sensei explica alguna torracollonoda que meravella a l'audiencia. Fins i tot va tots vestits amb bates de laboratori. L'altra versio d'aquest programa, que he vist algun cop, consisteix en tancar a la colla de dements habituals (solen ser els comics mes passats de voltes i amb mes mala llet) en algun lloc per a que passin proves, generalment consistents en menjar alguna cosa repugnant, mentre fan ganyotes o treuen escuma per la boca.
El patro per fer riure al Japo es molt simple i constant. Hi sol haver dues maneres, o be tens gracia amb el llenguatge, fas enginyosos jocs de paraules, i tens una frase que captiva l'audiencia, o be ets un histrio borderline que ha de fer alguna xarlotada per a enganxar al public, normalment relacionada amb fer un mateix el ridicul mes trabocat, ja sigui amb el moviment o amb l'accio, o fer-li fer a algu altre. En aquest programa, la gent es trenca veient la ganyota de la pobra noia que fins el moment passava per ser bonica. Aixo es tot, ni mes ni menys, si mes no, no pas a la televisio.
Per tant, son realment idiotes els japonesos? No, es mera idiosincracia, com els manyos i els acudits del Marianico el Corto o els Morancos i els andalusos. Els catalans, als comediants els col.loquem a la politica, oi?
Per mostra, un boto. Feu un cop d'ull a aixo:
Que me'n dieu? Faria posar vermell al Kitano Takeshi de l'humor amarillo, oi? Pero, que es el que realment estem veient aqui?
Aquest video me l'he trobat por ahi, mentre veia altres coses encara menys recomenables. Porta com a titol "stupid japanese", suposo que en referencia al pallus que li posa la mitja al cap a la noia. Pero, com en tot al Japo, aixo nomes n'es la part mes superficial. Darrera hi ha tot un mon de referencies ocultes.
Que hi veig jo? Be, la colla que hi surt m'es bastant familiar. La noia es una model bastant famosa que surt sovint opinant als omnipresents panells dels programes lleugers de la tele i tambe a revistetes de manga, ensenyant el pitraram innocentment. Te la particularitat de ser molt primeta i bufona, cosa que agrada al mascle japones, i posseeix un parell de glandules mamaries extraordinaries pels estandards habituals del pais, mes proxims a la gran praerie americana.
Diu que es metgessa --com aquella que era biologa, suposo--, pero s'ha fet famosa mes com a donant de pit que no pas com a especialista en bronquitis. Em sembla que tambe te escrit algun llibre, explicant la seva vida i com es va fer famosa, i quanta pasta guanya. Els japonesos tenen una tirada per aquesta mena de literatura brossa i la questio de coneixer en xifres exactes quants yens guanya un famos es una de les obsessions nacionals, pel damunt de la edat, que no ser sol ser cap secret.
El xic a la dreta de la taula-col.loqui es un dels coneguts actors de la comedieta de Yoshimoto que fan per la tele els diumenges pel mati recreant el Doutoumbori d'Osaka. Aquest, en particular, em fa gracia perque s'assembla a un company de feina de la Barrufeta; pobret. Sempre fa de babau, amb aquest riure de carallot i posat de pallus. La resta, tot i que no n'estic segur, es probable que tambe pertanyin a la companyia, i son habituals de programes idiotics d'altes hores de la matinada.
Aquest es una tipica recreacio d'un d'aquest programes-classe on un sensei explica alguna torracollonoda que meravella a l'audiencia. Fins i tot va tots vestits amb bates de laboratori. L'altra versio d'aquest programa, que he vist algun cop, consisteix en tancar a la colla de dements habituals (solen ser els comics mes passats de voltes i amb mes mala llet) en algun lloc per a que passin proves, generalment consistents en menjar alguna cosa repugnant, mentre fan ganyotes o treuen escuma per la boca.
El patro per fer riure al Japo es molt simple i constant. Hi sol haver dues maneres, o be tens gracia amb el llenguatge, fas enginyosos jocs de paraules, i tens una frase que captiva l'audiencia, o be ets un histrio borderline que ha de fer alguna xarlotada per a enganxar al public, normalment relacionada amb fer un mateix el ridicul mes trabocat, ja sigui amb el moviment o amb l'accio, o fer-li fer a algu altre. En aquest programa, la gent es trenca veient la ganyota de la pobra noia que fins el moment passava per ser bonica. Aixo es tot, ni mes ni menys, si mes no, no pas a la televisio.
Per tant, son realment idiotes els japonesos? No, es mera idiosincracia, com els manyos i els acudits del Marianico el Corto o els Morancos i els andalusos. Els catalans, als comediants els col.loquem a la politica, oi?
diumenge, març 29, 2009
El Cel a la Terra o Kawaiiness Overdose
Aquesta setmana el Japo ha guanyat un altre cop el campeonat mundial de baseball, pero com que el baseball es, per a mi, un dels esports mes avorrits que existeix, anem a passar a uns minuts musicals amb una colla de videos que funcionaran fins que els pesats del SGAE japones ho permeti. Son el grup j-pop anomenat Perfume (パフューム) i, com veureu, tambe son un compendi de la cultura de masses japonesa actual.
Son tres angelets que cumpleixen tots i cadascun del manaments del kawaiinisme al peu de la lletra. La musica es enganxosa pero no ralla l'orella com d'altres. Les tres noietes son unes vestals dels temples d'Akiba amb balls aerobics coreografiats i sincronitzats fins a la micra, amb una infinitat de moviments que algu algun dia hauria d'estudiar, igual com ja s'ha fet amb el ball tradicional indi de les pel.licules de Bollywood.
Us hi heu fixat en el moviment que fan amb els ditets, com de pinça mentre piquen l'ullet? Vol dir "sukoshi" (poc) i es, justament amb un altre moviment semblant que moltes jovenetes fan mentre diuen "OK", un dels moviments mes kawaiis que connec. A qui li agradin les fartades kawaii, segur que ara esta amb coma kawaiitil.lic per la sobredosi de dolçor puber i innocencia sexualment amenaçada que emanen d'aquestes noietes.
Aqui estan envoltades per una multitud de otakus que ballen a l'hora la mateixa frenetica dança tipica dels locals on aquests grups proliferen, i que consisteix en botar com un energumen i alçar un bras mentre es fan moviments repetitius amunt i avall. Sembla extrany, o no, que siguin capaços de sincronitzar-se ells tambe; es com si anessin tots a les mateixes revolucions!
Si feu un cop d'ull per la Wikipedia, veureu que totes tenen 20 anys, es dir, que no son adolescents, malgrat l'aparent pubertat que encarnen i que encara no son majors d'edat segons la llei japonesa. No descubreixo res de nou si us dic que, a mes de la musica, crec que tambe hi ha d'altres factors mes aviat fisics que les ha fet despuntar en el panorama musical de brutal competencia que es el j-pop, o no ho creieu aixi, barrufets? Compte no caigueu a terra quan les veieu en High Definition (HD)!!!! Mireu que bufones son; aqui si que es veu perfectament com diuen sukoshi.
Si entreu a Youtube i cerqueu qualsevol de les cançons d'aquest grup, s'us fara dificil distingir-les les unes de les altres. Aquesta sembla que es la ultima que han tret.
Que vagi de gust, barrufetes i barrufets!
Son tres angelets que cumpleixen tots i cadascun del manaments del kawaiinisme al peu de la lletra. La musica es enganxosa pero no ralla l'orella com d'altres. Les tres noietes son unes vestals dels temples d'Akiba amb balls aerobics coreografiats i sincronitzats fins a la micra, amb una infinitat de moviments que algu algun dia hauria d'estudiar, igual com ja s'ha fet amb el ball tradicional indi de les pel.licules de Bollywood.
Us hi heu fixat en el moviment que fan amb els ditets, com de pinça mentre piquen l'ullet? Vol dir "sukoshi" (poc) i es, justament amb un altre moviment semblant que moltes jovenetes fan mentre diuen "OK", un dels moviments mes kawaiis que connec. A qui li agradin les fartades kawaii, segur que ara esta amb coma kawaiitil.lic per la sobredosi de dolçor puber i innocencia sexualment amenaçada que emanen d'aquestes noietes.
Aqui estan envoltades per una multitud de otakus que ballen a l'hora la mateixa frenetica dança tipica dels locals on aquests grups proliferen, i que consisteix en botar com un energumen i alçar un bras mentre es fan moviments repetitius amunt i avall. Sembla extrany, o no, que siguin capaços de sincronitzar-se ells tambe; es com si anessin tots a les mateixes revolucions!
Si feu un cop d'ull per la Wikipedia, veureu que totes tenen 20 anys, es dir, que no son adolescents, malgrat l'aparent pubertat que encarnen i que encara no son majors d'edat segons la llei japonesa. No descubreixo res de nou si us dic que, a mes de la musica, crec que tambe hi ha d'altres factors mes aviat fisics que les ha fet despuntar en el panorama musical de brutal competencia que es el j-pop, o no ho creieu aixi, barrufets? Compte no caigueu a terra quan les veieu en High Definition (HD)!!!! Mireu que bufones son; aqui si que es veu perfectament com diuen sukoshi.
Si entreu a Youtube i cerqueu qualsevol de les cançons d'aquest grup, s'us fara dificil distingir-les les unes de les altres. Aquesta sembla que es la ultima que han tret.
Que vagi de gust, barrufetes i barrufets!
dissabte, febrer 21, 2009
Takarazuka o les Semblances entre Homes i Dones
Sabeu, Barrufets, que es Takarazuka? Takarazuka es un espectacle de revista japones compost purament per dones. Es originari de la ciutat de Takarazuka a Hyogo, la provincia de la qual Kobe n'es capital; d'aqui el nom, si be hi ha un gran teatre a Tokyo per aquesta mena d'espectacle. En podeu llegir una resenya a la Wikipedia.
Les obres de Takarazuka son molt particulars. Jo us explicare com hi vaig topar per primera vegada i la sensacio que em va produir. A les estacions de tren hi solen haver quantitat de "panflets", que es com al Japo anomenen els prospectes de propaganda amb els que s'anuncien tota mena d'atraccions, pel.licules, obres de teatre, restaurants, atraccions turistiques, etc. Es un pais molt ple de coses, i de fulls informatius d'aquests n'hi ha un bon tou.
Solen estar col.locats en uns prestatges metal.lics lleugerament inclinats per a que tothom els vegi i en pugui prendre si els interessa el que hi diu. Son molt estandard, tot i ser molt descriptius i informatius. Solen tenir una fotografia gran a tot color amb un titol amb lletres tambe grans i distintives, per a que se sapiga de cop de que s'esta parlant. Darrera, normalment en negre sobre blanc, hi ha una descripcio fil per randa de com, quant i quan, corresponent a l'atraccio anunciada al fullet.
M'enrecordo que mentre esperavem el tren vaig veure un d'aquests fullets amb una estampa molt cridanera: una mena d'escena teatral amb uns actors molt prims, carregats de maquillatges llampants (galtes roses, celles gruixudes i cabells molt extremats), i vestint unes robes que semblaven una caricatura ridicula i desquiciada d'un uniforme napoleonic. Semblava un melodrama, ja que el que feia de soldat semblava provocar en la dona un sentiment d'enorme pena i plor. Era una escena que recordava una obra de teatre, pero tant caricaturitzava que, vaig creure, ratllava la comicitat.
Despres de preguntar a la meva Barrufeta que era allo, i perque els actors semblaven tant estranys, ella, rient, em va explicar que no eren pas actores, sino actrius fent d'homes, per aixo eren tan prims i portaven aquells maquillatges tant grotescos i extremats. Per que unes dones havien de fer d'home? No entenia res!
Tambe em va dir que allo era una mena de musical, una opereta melodramatica, i que sempre tenia una tematica semblant, amb soldats que enamoren dames, una degeneracio caricaturitzada de les operes romantiques. Son una cosa entre les revistes del Paral.lel i la sarsuela, sense el pit i cuixa picanto d'un i el folklorisme ranci de l'altre. Es a dir, sense Lina Morgan, pero amb gent pintada com la Carmen de Mairena.
Mes tard he tingut ocasio de veure alguna obra per la tele i haig de dir que tenen una cadencia propera a la revista, amb numeros de dança intercalats amb la obra teatral. Tot es molt acolorit i un vestuari fastuos, escales amb moltissimes ballarines que pugen i baixen, molt de melodrama bastant facilot, i molta pluma i lluentons. Les coreografies, pero, son molt rigides i simetriques pel meu gust, i sembla mes que marxin que no pas ballin. Malgrat tot, m'imagino que deu tenir el seu public, pero, ja que pel nombre d'obres, sembla que esta força viu i l'actriu principal (l'actor principal, de fet) es molt coneguda.
El teatre al Japo es un mon molt complex i extens. Tothom coneix, si mes no d'oides, el teatre classic No, el tradicional Kabuki, pero aixo no es pas tot. Hi ha els comediants, sols (rakugo) i en parella (manzai), que tenen molt de predicament entre el jovent. Pero, a mes, hi ha una quantitat bastant gran de subproductes cada cop mes desquiciats que van des dels teatrets a l'estil Yoshimoto, ratllant la Joseluismorenada, a una altra mena de revista mes passada de voltes on hi solen sortir actors de certa edat vestits amb adaptacions de roba tradicional amb lluentonts i cantant coses semblants al Georgie Dann.
Pero no us deixeu portar per les aparences. Ser actor en qualsevol d'aquests generes sol ser un ofici que es pren molt seriosament i al qual s'hi dediquen com un magisteri. Per exemple, els actors de rakugo, que basicament es resumeix en explicar histories comiques agenollat sobre un coixi i portant un vano a la ma, sempre van bestits amb roba tradiciona com a signe distintiu, i les ballarines del Takarazuka comencen de ben jovenetes a aprendre l'ofici i a anar pujant dins de la rigida i estrictament militar jerarquia de la companyia.
Ni quan fan teatre s'ho prenen a la lleugera!
diumenge, febrer 08, 2009
oBoBaMaMania o el Cavall Perdedor
Mireu que acabo de veure en un diari: La pija equestre i butifler del partit dels espies de la TIA (Aguirre) identificant-se amb Papa-Obama.
Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.
Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:
Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?
Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.
Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:
- il·lusió:
- Error d'interpretació d'una dada o un contingut sensible o mental
- Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable
- Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença
- il·lús:
- Que està enganyat per una il·lusió o per il·lusions
Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.
Home Maco, Home Lleig
Una vegada, al poc temps d'arribar al Japo, mentre estava tirant la canya a una noia en un bar i em preguntave d'on era, em va respondre que la meva cara era molt "etnica" a la meva invectiva per a que fos ella qui endevines d'on era. Moltes vegades, un pel fart de respondre a l'obiqua pregunta sobre el meu pais d'origen, els acabo demanant que siguin elles qui ho provin de descobrir.
Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.
Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.
En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.
La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.
Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.
En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.
Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.
Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.
La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.
Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.
divendres, febrer 06, 2009
Cartellets i Carallots
Mireu aquests dos cartells. Son del Metro de Tokyo i ja els he vist en diferents llocs de noticies per Internet. Tenen diverses curiositats.
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.
El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).
Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.
Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!
Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).
Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.
Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!
Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!
dilluns, febrer 02, 2009
Aixo Si Que Es Una Crisi!!!
L'altre dia vaig estar veien una pel.licula curiosa, "L'esfonsament del Japo". Es una pel.licula d'aquestes de desastres naturals, en la qual degut a un curios efecte, que anomenen el megalit, les illes que conformen el Japo s'esfonsara dins del mar en un periode curtissim d'un any, entre terratremols excepcionals i una histeria col.lectiva que destrueix el pais fins a reduir-lo gairebe a cendres.
Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.
Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.
Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.
Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.
Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.
Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).
L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.
Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.
Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.
Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.
Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.
Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.
Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.
Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.
Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.
Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.
Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.
Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).
L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.
Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.
Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.
Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.
Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.
Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
