dissabte, de febrer 21, 2009

Takarazuka o les Semblances entre Homes i Dones


Sabeu, Barrufets, que es Takarazuka? Takarazuka es un espectacle de revista japones compost purament per dones. Es originari de la ciutat de Takarazuka a Hyogo, la provincia de la qual Kobe n'es capital; d'aqui el nom, si be hi ha un gran teatre a Tokyo per aquesta mena d'espectacle. En podeu llegir una resenya a la Wikipedia.

Les obres de Takarazuka son molt particulars. Jo us explicare com hi vaig topar per primera vegada i la sensacio que em va produir. A les estacions de tren hi solen haver quantitat de "panflets", que es com al Japo anomenen els prospectes de propaganda amb els que s'anuncien tota mena d'atraccions, pel.licules, obres de teatre, restaurants, atraccions turistiques, etc. Es un pais molt ple de coses, i de fulls informatius d'aquests n'hi ha un bon tou.

Solen estar col.locats en uns prestatges metal.lics lleugerament inclinats per a que tothom els vegi i en pugui prendre si els interessa el que hi diu. Son molt estandard, tot i ser molt descriptius i informatius. Solen tenir una fotografia gran a tot color amb un titol amb lletres tambe grans i distintives, per a que se sapiga de cop de que s'esta parlant. Darrera, normalment en negre sobre blanc, hi ha una descripcio fil per randa de com, quant i quan, corresponent a l'atraccio anunciada al fullet.

M'enrecordo que mentre esperavem el tren vaig veure un d'aquests fullets amb una estampa molt cridanera: una mena d'escena teatral amb uns actors molt prims, carregats de maquillatges llampants (galtes roses, celles gruixudes i cabells molt extremats), i vestint unes robes que semblaven una caricatura ridicula i desquiciada d'un uniforme napoleonic. Semblava un melodrama, ja que el que feia de soldat semblava provocar en la dona un sentiment d'enorme pena i plor. Era una escena que recordava una obra de teatre, pero tant caricaturitzava que, vaig creure, ratllava la comicitat.

Despres de preguntar a la meva Barrufeta que era allo, i perque els actors semblaven tant estranys, ella, rient, em va explicar que no eren pas actores, sino actrius fent d'homes, per aixo eren tan prims i portaven aquells maquillatges tant grotescos i extremats. Per que unes dones havien de fer d'home? No entenia res!

Tambe em va dir que allo era una mena de musical, una opereta melodramatica, i que sempre tenia una tematica semblant, amb soldats que enamoren dames, una degeneracio caricaturitzada de les operes romantiques. Son una cosa entre les revistes del Paral.lel i la sarsuela, sense el pit i cuixa picanto d'un i el folklorisme ranci de l'altre. Es a dir, sense Lina Morgan, pero amb gent pintada com la Carmen de Mairena.

Mes tard he tingut ocasio de veure alguna obra per la tele i haig de dir que tenen una cadencia propera a la revista, amb numeros de dança intercalats amb la obra teatral. Tot es molt acolorit i un vestuari fastuos, escales amb moltissimes ballarines que pugen i baixen, molt de melodrama bastant facilot, i molta pluma i lluentons. Les coreografies, pero, son molt rigides i simetriques pel meu gust, i sembla mes que marxin que no pas ballin. Malgrat tot, m'imagino que deu tenir el seu public, pero, ja que pel nombre d'obres, sembla que esta força viu i l'actriu principal (l'actor principal, de fet) es molt coneguda.

El teatre al Japo es un mon molt complex i extens. Tothom coneix, si mes no d'oides, el teatre classic No, el tradicional Kabuki, pero aixo no es pas tot. Hi ha els comediants, sols (rakugo) i en parella (manzai), que tenen molt de predicament entre el jovent. Pero, a mes, hi ha una quantitat bastant gran de subproductes cada cop mes desquiciats que van des dels teatrets a l'estil Yoshimoto, ratllant la Joseluismorenada, a una altra mena de revista mes passada de voltes on hi solen sortir actors de certa edat vestits amb adaptacions de roba tradicional amb lluentonts i cantant coses semblants al Georgie Dann.

Pero no us deixeu portar per les aparences. Ser actor en qualsevol d'aquests generes sol ser un ofici que es pren molt seriosament i al qual s'hi dediquen com un magisteri. Per exemple, els actors de rakugo, que basicament es resumeix en explicar histories comiques agenollat sobre un coixi i portant un vano a la ma, sempre van bestits amb roba tradiciona com a signe distintiu, i les ballarines del Takarazuka comencen de ben jovenetes a aprendre l'ofici i a anar pujant dins de la rigida i estrictament militar jerarquia de la companyia.

Ni quan fan teatre s'ho prenen a la lleugera!

3 comentaris:

tobuushi ha dit...

Aquest teatre surt a la pel.licula "Sayonara" (1957) on surt Marlon Brandon fent d'un heroi de guerra america, en el Japo ocupat, i s'enamora de l'actriu principal ( "Hana-Ogi" Miiko Taka ), que fa d'home.

Aquest teatre es una escola molt rigida, amb residencies per les noies i no nomes els ensenyen teatre tambe "maneres", es un planter d'actrius, i de senyoretes casables amb senyors amb "possibles" co es deia abans.

teresa ha dit...

Segueixo llegint-te però ara tinc menys temps per escriure comentaris.Una abraçada.

el Gran Barrufet ha dit...

Hola a tothom! M'alegro que la gent faci comentaris!
Tobuushi: si, tens rao, es el que dic al final, una mena de teatre militaritzat. Per aixo els balls son tant marcials. De vegades em sembla que no toquen res que no regularitzin i despres "militaritzin", com si la naturalitat de l'artista els fes mal. Malgrat tot, es possible que aixo no hagi pas sigut per sempre, i que les noves generacions tornin a una mes ancestral naturalitat.
Teresa, ben retrobada! m'imagino que deus haver estat molt ocupada amb el teu nado, omedetou gozaimasu!
I a la resta, comenteu sense por!