Kameda ha mort Palladio

Com en moltes altres coses, el sentit del gust i de l'estetica son questions increiblement locals, malgrat que encara cregui en que els humans compartims uns minims comuns respecte del que es bell. Aquests son els invariants que transcendeixen temps i espai, i amb el que podem apreciar les belleses de l'art antic o el d'altres cultures. Pero al damunt, hi ha sempre un curumull completament local i que nomes s'enten i s'aprecia pels habitants d'un cert moment i lloc. Nomes cal rememorar les camises dels setanta o l'estil grunge actual del jovent occidental.

Al Japo, pais al bany maria en la majoria de coses, apareixen de sobte i sense saber-ne l'origen ni el motiu, una serie d'estridencies que, si mes no a mi, em ratllen bastant, sobretot, la vista. Son atacts actius al bon gust, l'elegancia i les formes mes o menys canoniques. Hi ha dos fronts on basicament es poden apreciar aquests actes de vandalisme estetic. Un es el personal, des de la vestimenta, els pentinats, l'actitud i fins i tot el llenguatge. L'altre es en l'ambit de la via publica, i especialment en els edificis.

Comenc,arem pels edificis. Al Japo hi hauria d'haver un Guantanamo per arquitectes demencials. Una institucio correccional per a re-educar-los. No es possible que en un mon globalitzat, on la gent viatja i aparentment te acces a tot el saber passar i present, es pugin construir barbaritats com la de la foto. El silogisme sembla evident: que fem dins? es una hiper-bolera-pachinko-entertainment-center, oi? doncs, perque no fem un edifici en forma de bitlla? Ah! pos vale! I el mes increible es que, van, i el fan! i ningu els dinamita els plans, ni que sigui metaforicament parlant!

On queda Palladio? acomodar els edificis a les proporcions de l'estetica, la utilitat i el seu entron? Morts! El Japo ha mort Palladio! Al Japo es possible contruir un edifici amb Papanuels enganxats a una fac,ana color de rosa, construir un edifici desproporcionat de rajoles platejades, perpetrar una replica del Parteno d'alumini i formigo, oblidant frisos i arquitraus, amb grans neons al teulat, o un enorme prisma triangular metal.lic amb una bitlla gegant al mig, amb ascensor panoramic inclos.

Obviament, aquest edifici esta dins de l'estetica pachinguera, que s'hauria d'estudiar a les escoles d'arquitectura de tot el mon, i situat a Nanba, centre neuralgic d'Osaka, rodejat per un laberint de shoutengai (carrers amb teulada), tendes, restaurants, bars, discoteques, pachinkos, i d'altres exponents de la cultura popular actual del Japo. Pot arribar a fer mal a la vista, pero es la part mes autentica d'aquesta ciutat deforme i monstruosa que es Osaka.

L'altre aspecte fora dels canons es el que respecte a la image personal. Hi ha dues menes de japonesos, els que vesteixen amb gust (bastant bon gust, per cert) i els que senzillament no en tenen gens. Els primers, tant si ho fan de manera tradicional com occidental, solen tenir un gust bastant equilibrat i sense estridencies. Veient els altres, senzillament, et questiones les raons que poden haver portat a un esser huma a disfressar-se d'aquella manera, quin ambient familiar el pot haver induit a agredir la propia estetica com ho fa.


Entre les marmellades mes abominables que et pots trobar pel carrer, deixant de banda els que es disfressen de ves a saber que (nines de porcellana, de ninots, de dibuixos animats) o es pinten la cara de color xocolata i els cabells de colors inverosimils, hi ha la colla de paperines caga-mendurries que van disfressats de macarra de fireta. Com el parell de la foto. Aquests models solen portar un niu de garces al cap, que cuiden amb mes orgull i atencio que no pas farien amb les seves xicotes. Solen depilar-se o perfilar-se les celles i porten els cabells tenyits, crepats i plens de laca i cera, encrespats o cargolats, com els dels manga.

Vesteixen un experiment de tratges, adornats amb tota mena de parafernalia innecessaria i lluenta. Solen ser esquifits i els sobra roba per tot arreu. Fumen com un carreter i no se'ls veu trac,a de testosterona per enlloc. Acaben la disfressa amb unes enormes sabates punxagudes mes propies d'un paiasso que no pas d'un home fet i dret. Obviament, malgrat la mida, continuent tenint uns peuets de no mes de 26 cm. Hi ha la versio guerrillera, que barreja pantalons militars i botes (botetes costumitzades) amb l'americana.

Per acabar l'indumentaria, solen portar o be una bossa enorme que s'assembla sospitosament a una bossa femenina, o be una mena d'accessori penjats del cinturo semblant als quals els electricistes fan servir per dur-hi les eines, pero carregats de claus, clauers, cadenes, miralls, pintes i d'altre fato que puguin necessitar. A sobre de tot, unes ulleres Rocio Jurado de 3x3, tant si es de dia com de nit, i potser alguna mena de barret o alguna ungla pintada amb purpurina.

Tot aixo es complementa amb un posat pussil.lanime, desmenjat, pengim-penjam, com de no haver dormit en 5 nits, blancor de pell, feblesa malaltissa i un punt de macarrilla d'institut en viatge de fi de curs. De vegades te'n trobes un grupet junt pel carrer que semblen sortits de la versio Disney de Mad Max. Quan van amb la xicota, que sol ser una copia de mercadillo de l'hortera de la Beckham, solen fer un posat com de sobrats, passant d'ella completament. Jo els hi dic kamedites, perque volen ser com en Kameda, un boxejador en miniatura i macarra total bastant famos aqui.

Aquesta es una mica per sobre l'estetica de la majoria de jovent que o be no treballa o be treballa en feines que no requereixen el tratge negre omnipresent a les empreses japoneses. Com mes rural es l'area, mes passada de voltes es la disfressa macarroide. Quan creixen o be es posen a treballar, sufreixen una mutacio i es converteixen tots de la nit al dia en diferents copies del conegut sarariman (salaryman), pero mentre son joves n'hi ha que intenten diferenciar-se mitjanc,ant l'estridencia visual. Com en tot al Japo, el grup mana, i cal ser part d'un per a realitzar-te. Per aixo, fins i tot la dissidencia esta estandaritzada i categoritzada. Ordre en el desordre. Japo.

Yoi otoshi! Bon Any Nou!

El Japo no fa olor o jo vull la sopa ben espessa

Japo es el pais de les miniatures, de les cose repetites, de les subtil.leses, de la infinitessimalitat. Avui es Nadal i si s'ha de preparar un dinar o sopar nadalenc com cal, hauria d'estar coent la carn d'olla i l'escudella. Aquestes son menges amb substancia i, entre moltes altres caracteristiques, fan olor i tenen gust, forc,a gust.

L'altra dia pensava que al Japo, el menjar no fa olor. El Japo es un pais inodor, poquissimes coses fan olor. Fins i tot les flors de cirerer llanguirien enfront de l'embriagadora i dolc,a flaire de les flors d'ametller. Res fa olor, i poques coses tenen gens de gust. Es un pais, el Japo, on les estridencies, les fortors o el caracter de les coses no son primordials.

Inodora, incolora i insipida son caracteristiques classiques que descriuen l'aigua. Tanmateix, fins i tot d'aigues n'hi ha de fortes i de toves, de dolces i de salabroses. Aixi mateix hi ha paisos, amb mes o menys sabor. Catalunya es una terra de contrastos, on et pots menjar d'una glopada el Mediterrani en les entranyes d'un musclo de roca cuit al vapor, o l'olor marejant d'un formatge d'ovella del Pirineu o l'intens gust d'una secallona de Vic et poden fer perdre momentaniament l'oremus mentre et menjes una llesca que regalima oli d'olives arbequines. Som gent que ens deixem portar per les olors, els gustos i els colors de la nostra terra malmesa pels imbecils que l'expolien i la maltracten.

Quina diferencia entre casa i el Japo! Aqui res fa olor, ni les flors, ni el menjar. Ells creuen distingir mil subtils sabors en ingredients microscopicament iguals. Arroso blancs com la neu amb sabors tan febles que el mes pobre gra de qualsevol altre classe d'arros aromatic d'Asia n'ofegaria el paladar d'un kilo d'aquells. Sopetes transparents com l'aigua amb consistencies lleugerissimes i quantitats infantils. Tot es minuscul, fins i tot el caracter o l'alegria.

Diuen que els japonesos tenen por a ser felic,os. Jo no ho crec, ja que de felicitat i de tristesa n'hi ha a tot arreu. El que si crec es que els japonesos tenen por a les quantitats. Tot ha de ser petit, minuscul, miniatura, infantil, pusil.lanime, esquifit i magre. Res ha de ser adult, potent, fort, o abassegador. Ni les persones poden ser autentiques ni els ingredients embriagadorament clars i forts com una linia negra en un paper blanc. Els contorns s'han de difuminar, i els volums, amagar. No es pot ser clar ni blanc ni negre. La tenuitat es la principal caracteristica del gust japones, massa de res i poc de tot.

Avui es Nadal i malgrat la distancia, geografica, fisica i sociocultural, menjare escudella, encara que sigui de miniatura i lleugera, com el caldo d'un peix blanc. Aquest any que ve continuare provant de ser clar i catala, malgrat tingui les de perdre. No m'agraden les mitgeses, les ombres, les opacitats, ni les sopes sense gust ni substancia. Soc d'una terra aspre, amb ombres retallades i clares en dies de fort sol, brillant en un cel clar, de sis i de nos rotunds, on un glop de vi et pot fer perdre el cap, i una ventada, la casa, on la farigola omple un horitzo complet d'olor, i pots olorar el mar des del cim d'una muntanya. No en tinc prou amb una mica, en vull un plat ple, si m'agrada, dos.

Japo es un lloc on no hi ha olors, millor dit, on es preten que res faci olor, ni bona ni dolenta, ni les coses ni les persones. Tot ha de llanguir, ha de ser tenue, aigualit, pero a mi m'agrada la sopa espessa. Per aixo hi poso una tallet de la meva cansalada, per a que el que m'envolta tingui gust. Espero que, barrufets, us agradi la meva escudella. Salut!


PD: Que tingeu Bon Nadal i feu cagar un bon tio, no pas aquesta averrant recreacio de parvulari que ara esta de moda, amb cara i un experiment de barretina. I si veieu un papanuel a la vora, foteu-li garrotada de part meva, que no vull usurpadors fer el carallot per casa. Bones Festes!

Els ninja no fan por i menys vestits de rosa!

De vegades em pregunto, en els pocs moments que tinc per escarxofar-me al minuscul sofa que amb la meva barrufeta tenim a casa, "un cop has vist els temples mes importants de Kyoto, has passejat entre les multituds d'Osaka, has vist les 4 cosetes que poc o molt surten en totes les guies turistiques, que mes queda per veure d'interessant al Japo?". Be, per ser-vos sincer, ben poca cosa.

El territori del Japo es la meitat del d'Espanya i la gran majoria de la superficie esta coberta per multitud de muntanyes on hi creixen uns boscos realment impenetrables solcats per escarpats valls i costerudes vessants, que en fa dificil tant la circulacio com el simple passeig. La vida al Japo es concentra a les limitades planuries i feixes que amb els segles han anat arrencant de les muntanyes. Malgrat l'esforc, i la potencial bellesa que podrien tenir aquestes fertils planes, regades per innombrables canals i d'una verdor paradissiaca quan l'arros despunta, la realitat es que es fa dificil trobar un sol raco que no hagi estat brutalment violentat pel formigo i la uralita, o la construccio abominable d'algun Pachinko o gran magatzem.

Diumenge vam sortir en cotxe per una carretera que no sabiem on anava a parar en direccio a Iga-Ueno, on les guies diuen que hi ha un castell i l'origen dels ninjas. El viatge va ser increiblement plaent i senzill. Vam agafar la 163 vora casa i ja no la vam deixar fins arribar-hi. Conduir pel Japo es senzillament una tortura. No es pel fet que la senyalitzacio estigui gairebe exclusivament en kanjis, sino perque les carreteres no son rectes, ni amples ni logiques. Per exemple, la 163 seria com una nacional de les nostres. Com es possible, doncs, que la variant d'aquesta carretera sigui una interminable successio de encreuaments amb semafors i minusculs camins locals que no van enlloc? Com es possible que els retols senyalin encreuaments que no corresponen amb l'encreuament que et trobaras tot seguit? Son coses d'un pais modern com el Japo que te un sistema viari demencial i inoperant.

Finalment, despres de dues dotzenes de semafors i ziga-zagues, vam recorrer els 5km que eviten passar per Kizugawa, i vam encarar un tram increiblement recte al llarg del riu fins a Iga-Ueno. Jo anava escamat per la sospita habitualment feta realitat que el que ens trobariem alla no seria ni de lluny res del descrit a les guies ni remotament semblant a l'imaginat. Malgrat aixo, el viatge va ser maco, ja que l'entorn em va semblar sortosament bastant natural. Es impossible, pero, no destacar que ells continuen la seva tasca destructiva dels paissatges bucolics tan com poden, i vam poder apreciar un cop mes l'enginy arquitectonic en forma de bunyol de formigo gegant construit sobre una muntanyeta, una residencia de la 3a edat, pintat amb els colors mes inversemblants de la paleta.

Vam arribar a Iga-Ueno molt rapidament, 35 km en una horeta, un record! Un cop vam estar 3h i mitja per fer 50Km. Es una ciutat petita i remota, fora dels pulsos de les capitals mes importants i tambe de les vies principals. A Iga s'hi ha d'anar, no s'hi passa per anar enlloc, tret que vagis per carretera a les platges d'Ise. Es com gairebe totes les ciutats japoneses: esbargida en una plana envoltada de camps d'arros i horts, la domina una pujol on esta situat el castell, rodejat d'uns jardins amb uns arbres col.losals. La resta es semblant a qualsevol altre part del pais. Les cases son iguals, els carrerons, iguals, i les horroroses zones d'esbarjo, tambe.

Vam pujar a peu cap el castell per passejar. El castell, com tots els castells japonesos, no te muralla i esta sobre un motet de pedres enormes de forma tronco-piramidal, amb arestes que s'inclinen a mesura que arriben a terra. Son estructures enormes, jo diria que les construccions de pedre mes grans que mai s'hagin fet al Japo abans del formigo. El motet esta rodejat per un fossat ple d'aigua. Solen ser bastant profunds en relacio amb el motet, pero el d'aquest castell era especialment fons. Un cop a dins, hi ha una plac,a i en un costa hi ha el castell, petito. Els castells solen ser construccions d'adob i fusta, tret dels fonaments que son de granit, i s'eleven 4 o' 5 pisos cada cop mes petits, com una piramide. L'estructura es recolza en 4 grans pilars, cedres vetusts, i manca de qualsevol mena de giny arquitectonic com ara arcs, voltes o contraforts, que permetin descarregar el pes dels pisos superiors, cosa que condiciona la forma.

Com gairebe tots els castells japonesos, aquest tambe es una replica de poc mes de 100 anys de l'original, anorreat fins a la base en una guerra oblidada. Els interiors son molt simples i dubto que ningu puges mai arribar a viure en un lloc aixi. De la planta quadrada, apareix un quadrat interior mes petit delimitat pels pilars, que es tanca amb portes corredores formant una sala envoltada per un passadis exterior circunvalant. Aixi de simple. L'exterior del castell el formen les teulades superposades a dues aigues i en direccions canviants a 90 graus, tipic d'aquesta mena de construccio. Tenen l'aire d'una piramide blanca amb coberta de coure blau.

A la vora del castell, a part de la casa del famos poeta Basho, hi ha la casa espia dels ninja. Be, aquest episodi es per un post complet, perque es el paradigma del que els japonesos entenen per atraccio historica. Es una turistada antologica i els 700 yens gastats de la manera mes xorra. Consisteix en una casa feta a l'estil ninja, amb tot de trampes secretes per a sorprendre als enemics, suposant que vinguin a sopar. Els unics ninja que vaig veure eren unes dones refetetes vestides amb un vestit ninja rosa. Despres hi havia un petit museu on s'expliquen les tecniques ninja de camuflatge i espionatge, ja que els ninja eren espies. La meva opinio: les tecniques son enginyoses pero puerils, les armes minuscules i addients per assaltar una casa de cartro. Dubto molt que haguessin sigut capac,os de fer front a les muralles i armes d'un castell i soldat europeu de la mateixa epoca.

Malgrat tot, apreneu, barrufets meus, que en la mental.litat ninja (ninjitsu) rau molta de la mental.litat japonesa. Son molt amants de les emboscades, dels artilugis, i les tecniques espiatories i de camuflage, passar inadvertits i atacar quan meny t'ho esperes i mai, mai, anar de cara en res. Els ninja, per altra banda, no em van impressionar gaire, encara que els concedeixo la seva utilitat en un pais amb castells de fireta, parets de guix i portes de paper com el Japo, on les guerres es debien planificar amb anys d'antelacio i on s'enviaven plans i memorandums a tort i a dret entre els cents de capitostos abans de posar-se d'acord per a entrar en batalla, vestits amb armadures primes com una llauna i espases de 2 dits d'ample, i una tecnica depurada per l'acrobacia. M'encantaria saber quan haguessin durat davant un batallo de fusellers napoleonics, amb bayonetes calada de mig metre i bateries d'artilleria.

En total, el viatge va estar molt be i de passada vam trobar un lloc per a anar a fer una barbacoa. A veure com surt!

Podem els ultims riure'ns dels primers?

Fa uns dies que a la premsa estan sortint dades sobre els nivells relatius d'educacio dels paisos de l'OCDE. Es l'anomenat informe PISA. S'ha de dir que, malgrat que el Pais l'altre dia treia importancia als resultats esperpentics que Espanya assoleix en aquest ranking i que la Vanguardia publicava una entrevista amb el director de l'enquesta on ens felicitava per la millora respecte d'uns nivells historicament pauperrims, els resultats d'Espanya son irrisoris, i els de Catalunya, indignes. Al Japo estan preocupats perque han baixar de la tercera posicio a la sisena. Espanya crec recordar que estava a la trentauena, bastant per sota de la mitjana.

Que Espanya estigui per sota dels minims es manifest i qui ho desmenteixi es simplement un mentider, per no dir una altra cosa mes gruixuda. No tinc massa experiencia docent, tot i que m'he passat mes de mitja vida estudiant. L'ultima generacio es simplement vergonyosa. Literalment no saben res, i el pitjor es que ni els importa ni creuen que ho necessitin. No es que no sapiguen ni escriure ni llegir, no saben ni comportar-se, ni parlar, ni comptar, i desconeixen els fets mes basics de res que no sigui les bestieses que surten a la tele. Aixo, que sembla una generalitzacio barroera, es el que et trobes cada dia quan surts al carrer i et topes amb la crua realitat de canalla que sembla que s'hagin criat en una cova.

Al Japo es dona molta importancia a l'ensenyament i, en general, la figura del mestre (sensei), sigui de l'ambit que sigui, es molt important i respectada, sense que calgui estrictament que sigui un mestre d'escola o professor d'universitat. Jo crec que el senseisme, com jo l'anomeno, es una actitud molt japonesa; la d'una persona que tracta a la resta repartint la seva saviesa. Tanmatiex, aquest interes per aprendre no es pas una cosa d'amor a l'art, sino una questio purament practica. Els japonesos no son de grans filosofies ni creuen en l'ideal il.lustrat del saber pel saber. Aqui tot es fa per un motiu practic, sino no es fa. I quan es fa, es fa fins al final.

Com segurament sabreu, els col.legis japonesos son molt estrictes i exigents. El perque es l'obsessio que tenen per competir i assolir fites en ranquings. Hi ha una mena d'esnobisme que fa que tothom opti per anar a les mateixes universitats, un grup selecte d'institucions que per questions historiques i/o politiques han assolit gran prestigi. Tenir un titol en una d'aquestes universitats vol dir que immediatament optes a una bona feina. Per obtenir aquest prestigi nomes cal haver entrat a la universitat addient, ja que un cop a dins, el nivell d'exigencia es increiblement baix, fet que els estudiants aprofiten o be per no fer res o be per fer treballs temporals (baito) per pagar-se els estudis, cars de mena,

Aquest ranquing d'universitats arrossega tot el sistema educatiu pel fet que ningu vol ser menys. Es una competicio. Families i escoles preparen els seus estudiants fins a limits que ratllen el paroxisme per a poder passar la selectivitat i entrar a les millors institucions. D'aquesta manera, hi ha una infinitat d'escoles de reforc, i centres d'estudis paral.lels (juku) on la canalla es prepara per passar els examens de grau que hi ha entre cada estadi de la vida educativa. No poden parar mai!

El ranquing, per cert, es basa en les notes dels estudiants que hi aspiren, no pas en la qualitat de l'ensenyament que s'hi imparteix ni en el presigi dels professors, plans d'estudi o assoliments dels seus llicenciats. Es una mica fictici i es realimenta a si mateix: com mes estudiants opten per un centre, mes alta es la nota i aixo fa que mes estudiants vulguin anar-hi. A l'hora de la veritat, nomes un nombre molt petit d'estudiants que no formin part de l'elit hi acabaran entrant, mes que res pel fet que els temaris estan fets a la mida de les escoles on aquesta elit ha estudiat sempre. Es per aixo una compteticio molt poc equitativa i esbiaixada des del principi, pero que estira de tot el sistema educatiu i mou una bestiesa de diners.

Com tot al Japo, res es realment com sembla ni com ells admeten. A l'hora de la veritat, no tots els estudiants es sacrifiquen per assolir aquests nivells d'exigencia i hi ha molta gent que es queda fora del sistema competitiu, de fet, la majoria. En particular, les dones solen quedar bastant al marge, representant nomes una minoria dels llicenciats en aquestes universitats, mentre que la resta de les que van a la universitat passa per escoles universitaries de cicle curt on els donaran un diploma que les acreditara com aptes per a formar part del staff de secretaries (OL, es a dir, office ladies) que les empreses japoneses necessiten fins que es casin. Les empreses son les encarregades de formar als seus empleats a la manera que elles volen, ja que el que hagin pogut aprendre a les universitats sol ser bastant trivial i superflu.

Seria molt llarg d'explicar, pero el sistema educatiu no es tant igualitari com sembla a priori. Hi ha diferencies notables en qualitat segons la zona, l'escola, i les possibilitats economiques i el background socio-cultural de la familia en questio. Hi ha escoles que assumeixen que no podran competir per enviar estudiants a bones universitats i es dediquen a fer el que poden. Hi ha grans estrats de la societat que no tenen formacio universitaria de cap mena, i de vegades, ni han passat o acabat la secundaria. D'altres han estudiat carreres futils o van a escoles professionals de dubtosa utilitat. Malgrat tot, pero, el nivell educatiu mig dels japonesos sol ser bastant alt.

Quina es la meva opinio? Personalment crec que en fan un gra massa. No cal martiritzar a la canalla i fer-los passar per l'infern que suposa el sistema d'examens a la japonesa. A mes, no estic gaire segur del que aprenen serveixi per massa mes que passar uns examens carregats de punyetes i milers de detalls d'infima importancia. Un exemple es el nivell d'angles, pessim, ratllant la vergonya aliena (gairebe tant dolent com a Catalunya). Aprenen llarguissimes llistes de paraules i expressions, pero son incapac,os d'articular una sola paraula ni de llegir un text real ni d'establir una minima conversa. Jo crec que amb la resta de materies son iguals: saben moltes coses, per no acabar sabent res.

Els han entrenat per ser japonesos, persones de be, bons treballadors, gent pulcra, puntual, eficac,, apta per una societat com la seva, corpantimentada, regulada, fixa, establerta, repetitiva, estandaritzada i immutable. Ara be, els hi han esmolat les diferencies entre personalitats, han donat una serie de coneixements vacus i estandaritzats, i pocs son realment capac,o de sortir fora del patro establert. Es un topic que no es nou, pero pel que he vist, prou encertat. Aixo si, tot i que tambe hi ha garrulators, la densitat de cretins no em sembla tant elevada com la que patim ultimament a Catalunya, on trobar gent normal s'ha complicat tant com anar a buscar bolets.

Sense voler ser massa punyent, jo diria que el Japo te un sistema educatiu, una societat i un sistema productiu que es complementen molt estretament. Mentre que Espanya fabrica nomes totxos per la construccio, ells fan ciutadans; aixo si, amb molt poca variabilitat: tots saben el que els cal saber per a treballar i viure a la seva societat, i ho saben fins a l'ultima coma i tots saben el mateix, pero aqui s'acaba el que saben. Trobo a faltar mes esperits lliures, personalitats independents i brillants, genis, petits o universals, pero estic comenc,ant a pensar que aquest obsessio per l'individu es nomes una actitut occidental, molt occidental, que ells no han cregut necessari copiar. Personalment, em quedo amb els sistemes educatius mes lliures i dinamics, sense perdre rigor, com ara els nordics.

Ass-fingered or finger-printed

Vaig de bolid i no tinc temps d'escriure el munt de coses que em venen al cap dia a dia. A mes, tinc tendencies verborreiques i quan comenc,o no em se deturar. Per aixo no he pogut fer cap comentari de les ultimes coses que estan passant per aquestes comarques. Per exemple, se m'ha passat d'explicar les noves mesures que qualsevol visitant estranger a les terres del Japo haura de seguir a l'entrar-hi per qualsevol dels seus port o aeroports. Aquestes mesures consisteixen en que se'ls prendra les emprentes dactilars i se'ls fara una foto.

Be, si heu passat pels EEUU ultimament, ja sabreu quin pa que s'hi dona. Al Japo, pero, i sense haver-ne tingut encara cap experiencia directa, suposo que el tracte sera mes cordial i tot el proces es dura a terme en mig d'aquesta amabilitat tova que ho inunda tot aqui: somriures, reverencies, molta educacio, pur maquillatge per disfressar el que el proces es en si, una mera imposicio autoriaria, com moltes d'altres, pero amable.

La comunitat de gaijins amb la que tinc relacio ha posat el crit al cel i, casualment, un america, amb permis de residencia permanent ( despres de viure-hi uns 18 anys al Japo, es el maxim a que pots aspirar, ja que la nacionalitat no crec que ni te la donin no sent etnicament japones, pero aixo es una altra questio ) vol iniciar tot un seguit de protestes contra aquesta mesura. Cal dir que la obligatorietat de passar el control es nomes per a estrangers, siguin o no residents permanents. En aixo superen llargament als EEUU. Aquesta es segons ells la gran discriminacio.

Ja sabeu, perque ho he dit mes d'un cop, que quan els japonesos fan lleis, sempre solen fer-se adhoc per encerclar alguna mena de col.lectiu sobre el qual es pensa que pot ser perillos, i solen extendre's d'una manera poc equilibrada a tothom que pugui, encara que sigui de manera a priori i sense cap mena de justificacio racional, ser inclos amb mes o menys grau en aquest col.lectiu. Ara toca als terroristes, oi? doncs, els controls d'identitat es faran sobre TOTS els forasters, pero no pas pels japonesos, siguin o no criminals.

Be, lleis tant poc equanimes com aquesta son habituals en aquest pais, i historicament han millorat, ja que de moment, no permeten l'escuarterament amb katana d'un foraster per barrar el pas de ningu, o la prohibicio expressa d'entrada al Japo dels estrangers (l'entrada dels portuguesos i espanyols va ser expressament prohibida durant molts anys, i nomes els holandesos tenien permis per estar-s'hi, aixo si, en una illa remota del sud del Japo).

Tenen una llei curiosa que inhabilita els permisos de conduir internacionals, estiguin o no en vigor, despres d'un any d'estada al Japo. No importa que tinguis un carnet d'un pais civilitzat i que renovis l'internacional, si estas al Japo mes d'un any i quan tornes al teu pais no t'hi estas mes de 6 mesos, aleshores no serveix de res i has d'obtenir el permis japones. La rao adduida: els yakuza solien conduir amb permisos filipins i carnet internacional (!?) despres de que la policia els retires el seu. Es a dir, la llei havia de reduir la criminalitat entre yakuza (japonesos), pero afecta a forasters residents per periodes de mes d'un any.

S'ha de dir que es un fet que tots els atacs terroristes comesos fins a hores d'ara en territori japones han estat perpetrats per japonesos. Malgrat que aixo es casa seva i hi poden fer el que vulguin, jo personalment crec que es una inutilitat com una altra, i suposo que s'acabara convertint nomes en un filtre discrecional del personal que ells (qui?) consideri inapropiat per entrar al Japo. Com acabara la identitat d'algu en aquestes llistes? l'opacitat i la falta dels minims drets es mes que evident. De moment, diuen que en tenen 800.000; ves a saber on les han trobades aquestes dades. M'imagino que seran molt semblants a les que els EEUU fa servir, ja que dubto de l'eficacia de l'agencia d'intel.ligancia japonesa, si es que aixo existeix aqui.

Total, que els gaijins estan emprenyats per la discriminacio i la suposada sospita implicita de criminalitat que aquesta llei ens atorga. Nosaltres, els que per desgracia venim d'un pais totalitari, on aquest proces el sofreixen no ja els estrangers, sino els suposadament nacionals, no en fotem ni cas, mentre no ens piti el xivato com a pressumpte terrorista. Pero als anglosaxons els bull la sang quan veuen mesures que coarten les seves llibertats.

El problema que hi veig jo es que com els japonesos no tenen mesura a l'hora de aplicar les lleis i normes, creuen cegament amb la tecnologia (els aparells japonesos no s'equivoquen, em va dir un agent de policia un dia), i son incapac,os de ser tolerants amb els errors, m'imagino que hauran posat el nivell de tolerancia dels aparells al minim i que barraran l'entrada a qualsevol que remotament els sembli per les seves dades biometriques algu dels que dubtosament formin part de la seva base de dades de pressumptes terroristes, base de dades a la que segurament s'hi podra acabar entrant per futeses com multes de transit o per tornar tard un DVD a la tenda.

Salut!

Fer o no fer

No soc gens religios, ni crec en deus ni rituals ni altres pensaments mitics, mitologics, o magics. Sempre m'ha fascinat mes la realitat que les fabricacions mentals de certes persones, i especialment les interpretacions oficials, parcials, esbiaixades, i descontextualitzades de jo diria qualsevol religio establerta, antiga, present, o futura. Malgrat aixo, amb els anys i la distancia del meu lloc d'origen me n'estic adonant d'un fet curios. No puc dir que sigui catolic, per si que podria dir que la meva etica i morals personals tenen un regust de la tradicio judeocristiana gens menyspreable. Sempre dic que soc un bon ateu catolic.

Es una questio cultural, i de la mateixa manera que la meva llengua m'ha moldejat el pensament, la cultura, les tradicions i el sistema de valors que es mamen encara ara a casa nostra de de petitons, fa que de grans siguem d'una manera o d'una altra. A casa no em sigut mai de misa, pero es dificil escapar-se'n del sistema de valors i morals catoliques. Els principis de amor, misericordia, compassio, humanisme, i el que poc o molt tothom considera pecat o una mala accio, van mes enlla de la practica religiosa i ens envolten dia dia com una bruma que no veiem. Pero quan et transportes a una cultura llunyana no ja en l'espai, sino en la mentalitat, es quan aquestes diferencies i percepcios es fan mes paleses.

En ma vida m'havia sentit mes catala que quan em moc per l'estranger. L'argument fal.lac, que alguns tanoques de pueblo empren per a menystenir la nostra llengua, cultura, i esser, arguint que viatjant se't trauen les infules catalanes, a mi, m'han funcionat al contrari. Mai ho he vist tant clar com des del primer dia que he viscut en diversos paisos, com de maco seria que per fi poguessim ser nosaltres mateixos sense haver de viure en aquesta constant disculpa per haver nascut aixi, i haver-nos de justificar davant de la nacio mes inculta, retrograda, i intolerant d'Europa.

En la questio religiosa tambe he descobert que de vegades questions que nosaltres donem per fetes, com el reconeixement dels drets fonamentals del esser huma, la compassio, el perdo, o les concepcions de justicia o veritat poden venir condicionades per l'entorn cultural. Obviament, no estic descobrint res. D'aixo se n'ha parlat molt i se n'anomena relativisme cultural, pero el que m'es m'ha sorpres no es pas el fet de trobar-lo sino el fet que el que jo donc per obvi deriva mes de la nostra tradicio religiosa que no pas d'un raonament pur que sigui clar i facilment defensable i aplicable a qualsevol i a qualsevol lloc. Es a dir, el que jo donc per bo es tambe una creenc,a.

Per que m'enredo tant? Be, ahir vaig llegir una noticia esfereidora: un pacient cec i amb diabetis va ser abandonat en un parc de Sakai-shi pels treballadors d'un hospital per no pagar la factura. Podria aixo passar a casa nostra? Potser, no ho negare, pero que fa que hagi passat aqui al Japo? Fa poc una dona va avortar despres de ser-li negada l'entrada en mes de 10 hospitals perque, deien, tots estaven plens. Es que ningu no la va poder atendre ni que nomes fos en un raconet i sobre una cadira? On son la hospitalitat, la compassio, el humanisme?

Potser m'equivoco en el que dire i no vull estereotipar, pero en general, per la mentalitat japonesa es moralment mes acceptable seguir una norma que questionar-se-la i actuar en consequencia. Es a dir, a mi em sembla mes acceptable que algu dels treballadors de l'hospital, enlloc d'haver fet el que van fer, un crim per a mi, s'hi hagues negat i hagues denunciat al responsable d'aquesta ordre, enlloc de quedar-se content per haver complit l'ordre. En el cas de l'embarassada, com algu pot anomenar-se metge i actuar aixi?

Nosaltres tenim la concepcio un pel equivocada que els japonesos son maquines inhumanes de seguir ordres. No es cert. En ells apareix conflicte intern quan han de fer alguna cosa que no volen. La diferencia es que es moralment mes acceptable complir un mandat que desobeir. Per nosaltres, generalitzant molt, es pecat fer alguna cosa que atenti contra la integritat d'algu altre o la nostra, per a ells es pecat desobeir una ordre, per estupida, ilogica o inhumana que sigui.

D'on ve aixo? be, sense ser un exper, he sentit que ve del confucianisme que impregna encara la moral de la nacio. Jerarquia, rang, obediencia, i seguiment milimetric de la lletra de les lleis fins a les ultimes consequencies, posant per endavant l'ordre establert a l'individu. Per mi, aixo es completament innacceptable i estupid: les persones son el primer i les lleis i usos s'hi han d'adaptar, no pas al reves. Per aixo en comenc,o a estar tip del costum que tenen de moralitzar-te quan per algun motiu trenques una norma.

D'exemples en tinc una llista llarga. En ma vida havia trencat tantes lleis i normes com aqui al Japo, ni m'havia considerat mai una mena de foragit que viu al marge de la llei, pero aqui, sembla que es sortir al carrer i topar-me amb l'estupida realitat. Un cop vaig tornar uns DVD's un dia tard. Sabia que havia de pagar recarrec, el que no m'esperava es que hagues de sentir un sermo. Ahir vaig trencar un procediment a la feina per estalviar uns centims i anar mes rapid, doncs, em vaig haver de sentir la llic,o moralista de que havia de seguir les normes. Enlloc de simplement corregir-me, explicar-me com es feia sense que ho hagues d'endevinar per telepatia, i arreglar el problema per no perdre mes temps.

Les lleis solen ser desconegudes per la majoria de gent, i quan grates, solen ser extremadament complexes, amb molts casos particulars i es comu que tinguin culs de sac especialment dissenyats per a cac,ar l'incaut en una mena de parany. Es solen crear ad-hoc per a cobrir una necessitat que algu amb poder creu important i dubto que es considerin massa els valors universals de justicia, equanimitat, veritat i d'altres pamplines de la il.lustracio.

A mes, solen tenir forats interpretatius que es determinen segons el rank de la jerarquia. Un grau superior suggereix i l'inferior obeeix al peu de la lletra, malgrat l'obvia arbitrarietat i opacitat. La burocracia governamental dicta les interpretacions que es distribueixen al marge del text de la llei com a suggeriments. De fet, no entenc que hi pinta el sistema judicial al Japo, que sembla una de les moltes altres coses innecessaries que hi ha nomes per aparentar, ja que tothom acaba sent culpable si aixi ho decideix la policia.

En fi, seguirem fent la viu-viu i intentar seguir la llei fins el limit del que sigui humanament i intel.lectualment acceptable. Prefereixo quedar com un delinquent que com un imbecil que segueix fil per randa les lleis mes abstruses, arbitraries, inconcruents, i opaques del mon. No hi puc fer-hi mes.

Mem? Nani kore?

Haig de confessar que o be m'estic quedant desfassat en alguns aspectes de la cultura popular, o be no entenc el neo-catala. Ho dic per una demanda que m'acaben de fer. M'han passat un mem. En principi no sembla res greu malgrat ser contagios. Fins fa poc, ho sento Mar, no sabia pas que era aixo. Pel que dedueixo del que m'expliques, crec que es refereixen a que en el meu blog parli d'alguna questio relacionada amb algun missatge d'algun dels lectors. Si es aixi, no hi ha cap problema i tot seguir ho fare succintament. Pero si m'estic equivocant, disculpa'm la ignorancia.

M'has demanat tres consells per portar un bon blog, oi? No ho se pas. N'hi ha que estan molt ben dissenyats, amb bons acabats grafics. Degut a que les noves generacions son poc donades a la lectura o a l'escriptura, solen ser curtets i amb fotografies o videos. Jo crec que haurien de ser facils de llegir i que portessin alguna mena d'il.lustracio. I el text hauria de ser minimament interessant, ben expressat, clar i concis. Ni parrafades abstruses, ni missatges de mobil. Jo intento escriure textos autocontinguts, amb principi i final, passant per un desenvolupament intermedi. Tambe pretenc que siguin tinguin enginy, pero aixo va a dies i a gustos. M'encanten els textos en forma de cargol, els que comencen per un detall i acaben per una gran categoria.

Personalment, no suporto els modismes, ni els que escriuen emprant frases fetes de moda, ni parlin de llocs comuns o be no sapiguen el que diuen. Tampoc m'agraden els que plagien fotografies o aboquen llargues llistes de fotos sense solta ni volta. Per ultim, crec, que res en una pantalla d'ordinador hauria de marejar al pobre observador ocasional, es a dir, prohibits colors aberrants, tipus de lletra psicoleptics, coses que es ballin pel text, o que provoquin que la pagina es carregui de manera inusitadament lenta.

Segueixo jo els meus consells? be, no sempre. No he esmerc,at ni un minut en disseny. De vegades els posts semblen massa llargs, malgrat que en una paginacio normal no solen ocupar mes d'una pagina. Les fotografies acostumen a ser meves, i els temes, malgrat ser personals en la tria i l'enfoc, penso que poden interessar a la gent que passa per casa i li fa un cop d'ull al blog. No se si he respost amb gaire concrecio a la questio, pero es que soc de la vella escola, amb tendencies a la verborrea i incapac, de fer llistes.

Salut!

Quan era petit....

Quan era petit, pensava que totes les ciutats tenien platja i mar.
Quan era petit, creia que dins dels cossos tots erem plens d'aigua, diposits, i tubs.
Quan era petit, pensava que els nens venien dels petons que es feien a la boca els pares.
Quan era petit, no entenia la llengua d'alguns dels amics de mon pare ni les canc,ons que ma mare cantava.
Quan era petit, dibuixava fantastics vaixells sempre amb una franja vermella a la panxa, gavines volant i un sol rodo al cel.
Quan era petit, cada dia era estiu i primavera, el sol, el meu amic i els nuvols, les meves mainaderes.
Quan era petit, pensava que era un heroi, que salvava les noies dels indis amb el meu riffle, barret i cavall.
Quan era petit, creia que nedava sota el mar entre peixos i dofins, i descobria tresors enfonsats, o cac,ava tigres de Bengala.
Quan era petit, escoltava les histories dels grans, i la radio als vespres abans de sopar.
Quan era petit, jugava a les ruines groguenques de tardes llargues d'estiu, quietes i soles, i pels parcs desballestats i de terra.
Quan era petit, em pelava les genolls, i si queia no em feia mal.
Quan era petit, aprenia a fer bona lletra, i sumes i restes.
Quan era petit, tothom era amic, la gent era poca, amable i gentil.
Quan era petit, tenia rinxols i un clotet a la galta, garlava pels colzes i sempre somreia.
Quan era petit, feia castells de sorra i de fustetes, i volia saber que hi havia dins les coses i que era l'electra.
Quan era petit, tocava trompetes i cassoles, i corria amb el meu tricicle, i espantava els coloms de la Rambla.
Quan era petit, volia volar, volia cantar, volia jugar tot el dia, i no tenia mai por.

Ara ja no soc petit, pero encara m'imagino que fare tot el que he dit. Els dies ja no son tant llargs ni emocionants, ni la gent tant interessant. El mon ha canviat, ja no es tant gran, ni infinit, ni nou. No hi ha mar a tot arreu i hi ha gent a qui no agrada el cel blau, ni jugar, ni riure. Vull ser innocent, pero em volen dolent. Vull ser petit; petit, petito, com un barrufet i viure tranquil amb les meves cosetes sota el meu rovello.

Quan era petit, jugava a ser gran, amb mostatxos de pega i tirants de colors.
Ara soc gran, pero vull ser petit; petit, petito.Vull ser repetit.

Japan is not that different o Nihon wa onaji da yo!

Com anem, barrufets meus! Avui us explicare un dels contes que als japonesos els agrada mes explicar. Es tracta d'aquell que diu com de diferents i especials son les persones que viuen en aquesta illa respecte de la resta del mon. Es un conte com qualsevol dels altres que ja estareu acostumats a sentir, com ara allo tan bo del faro de la civilizacion occidental o que el castellano nunca ha sido impuesto.

Ja us vaig explicar un dels molts capitols d'aquest conte, anomenat la neu japonesa es diferent de la resta de les neus. Podriem dir que esta dins del volum dedicat als fenomens naturals que nomes es donen casualment en aquesta illa. Un altre de recurrent es el de les estacions de l'any. Al Japo tenen 4 estacions, haru, natsu, aki, i fuyu, es a dir, primavera, estiu, tardor, i hivern. increiblement, tenen per costum comenc,ar puntualment, com tota la resta en aquest pais de rellotger, les mateixes dates que ho fan les seves homonimes a la resta de paisos de la mateixa latitud. Malgrat tot, son uniques, com tambe ho son les uniques coses que hi passen. A la primavera, hi ha el sakura, la florida de les flors dels cirerers que no fan cireres. A l'estiu, els focs artificials i els semis (cigarres rebessudes). A la tardor, el momiji, o l'aparicio de les fulles vermells. I l'hivern, amb l'any nou. Tot molt unicament unic.

Altres capitols del conte expliquen d'altres caracteristiques uniques del Japo, com ara la seva llengua, de la qual no se'n coneixen parents propers, malgrat tenir una gramatica molt semblant al korea (diuen), contenir innombrables manlleus del xines i l'angles, o escriure's en caracters xinesos. Que no se'n conegui mare del japones tampoc seria d'estranyar donat el costum japones de retallar fins a fer-les irreconeixibles paraules d'origen proper i conegut. No vull saber, doncs, que deu haver passat amb els anys amb d'altres paraules molt mes antigues.

Juntament amb la llengua, i per extensio, hom pot tenir la tendencia a identificar al poble que la parla i pensar que es unic. Es un sentiment molt natural i fins a cert punt, cert. Hi ha una certa unitat cultural, pero certes versions d'aquest conte han anat tant enlla en establir unicitats, que fins i tot es parla de rac,a unica o, fins i tot, especie evolucionada ailladament de la resta de la humanitat, amb la que, potser, es comparteix origen comu, pero tant remotament que ni se'l coneix. Aquest es, finalment, l'essencia pura del conte.

Arribar a la conclusio que qualsevol cosa que es derivi personalment o cultural i que impliqui alguna mena de fet unic, diferent o subtilment diferenciat, es una consequencia natural d'una especificitat, no nomes historia, cultural o social, fruit d'una voluntat de voler ser diferents, exacerbada per la isolacio geografica, politica o psicologica, sino que prove, de totes totes, d'un origen genetic que ells, pobres, no poden controlar ni volen canviar.

Com podeu veure, es un conte magnific que afalaga molt a oides de qui va dirigit. S'arriben a dir bestieses com ara que el cervell dels japonesos es diferent en organitzacio al de la resta de mortals, o que els japonesos perceben els so d'una manera diferent i a diferents frequencies, o que el llenguatge japones deriva en estructura de la particular ment japonesa, que es diferent i unica, fent molt dificil el seu aprenentatge a qualsevol altre huma d'origen diferent. Obviament, aixo es mes fals que un duro sevillano.

Els estrangers poden parlar japones amb tota naturalitat, malgrat aixo els sorprengui encara ara. Simplement, el que dificulta el seu aprenentatge es, per una banda l'escriptura, rematadament complexa i, per l'altra, l'actitut dels mateixos japonesos envers els forasters, als quals esquiven. Que jo sapiga no hi ha cap problema per a que hi hagi fecundacio creuada entre gaijins i japonesos, fet que desmenteix l'especificitat del seu ADN, que per altra banda, segons estudis com els del Cavalli-Sforza, no difereixen massa d'altres d'origen proper, mongolic o korea.

Una altra font d'especificitat japonesa es la seva societa, organitzacio, usos i constums, aixi com les seves lleis. Malgrat que el Japo modern difereixi substancialment del Japo antic que era, potser i fins a cert punt, molt mes original (l'influencia de la cultura xinesa va ser tant abasegadora que es dificil d'entendre el Japo classic sense Xina, com no es pot entendre la nostra cultura sense Grecia i Roma), no es pot negar que te les seves particularitats. Tot i aixo, podriem dir que a grosso modo es una societat calcada de les occidentals en moltissims aspectes, encara que de vegades, exagerats o incompresos en la seva escencia. I quan dic calcada es literalment calcada.

Despres de la restauracio Meiji al 1868, el govern japones es va dedicar a copiar descaradament tot allo dels paisos avanc,ats que els interessava. Aixi van copiar els trens anglesos, l'exercit prussia, el correu frances, i aixi fins a completar un estat modern, creat en vint o trenta anys del no res. Aquesta manera de fer diu molt del caracter japones. No es nomes el topic de copiar, sino la manera com ho fan: van enviar delegacions a una llista de paisos que ells creien punters, i d'alla van triar allo que mes a ells els va semblar millor. Es una cerca del millor entre el millor, deixant a banda el que ells creuen palla. Despres s'aplica al Japo a la seva manera (no sempre tal i com es va pensar primerament) i ho ajusten fins a la perfeccio milimetrica, com un rellotge, repetint-ho fins a la nausea o la fi dels temps, allo que arribi abans.

Quan algu de fora es sorpren d'alguna cosa que aqui sembla diferent, com ara alguna llei, regulacio, o costum, et solen respondre amb koko wa chigau, Nihon desu, es a dir, aqui es diferent, que aixo es el Japo. Sempre em quedo amb ganes de dir-los-hi que s'equivoquen, que no son pas tan diferents, que a casa meva, tambe en tenim, i que potse ho han entes malament i no cal prendre-s'ho al peu de la lletra. Entre les extravagancies que m'han arribat a preguntar hi ha la de si nosaltres tambe tenim estacions de l'any, calc,adors, mandarines (mikan = taronges japoneses), pressecs (momo = pressecs japonesos), o d'altres coses amb el questionable i especific adjectiu de 'japones'. Un dia que em vaig queixar que volia que em demostressin el bon possible funcionament d'un aparell de mesura, em van contestar que els aparells japonesos no s'equivocaven.

Be, espero que us hagi agradat el conte, i si continueu creient amb fades i gnoms, tambe combregareu amb les histories del Nihonjinron, o de la unicitat unica del Japo i dels japonesos. Preo si sou dels meus, obriu els ulls, compareu, pregunteu, i trieu; que no us donin gat per llebre, ni al Japo ni a la Xina.

Tall, tall, tall, vull mes tall!

Que us sembla el preu d'aquesta carn? Us dono un parell de pistes. Avui l'Euro esta a 163.57 Yens, es a dir, que per a que us feu una idea, penseu directament en pessetes. El preu es de 1472 Yens i la safateta conte 115 gr. de carn a 1280 yens els 100 gr. Ho heu entes? si! 12800 yens el kilo d'aquesta carn.

No estic parlant de la famosa vedella de Kobe, que pot arribar a costar unes 10 vegades mes (150000 Yens/kg. ). La carn d'aquesta safata es vedella del Yamato, com esta escrita, que es la zona on visc. A l'etiqueta ho diu, a mes de dir que es vedella de pel negre i que la carn esta tallada per a fer yaki niku, es a dir, la versio japonesa i en miniatura de la nostra carn a la brasa.

No la vaig comprar, malgrat que sempre que he menjar yaki niku haig de dir que la carn es extraordinaria, pero que la broma surt tranquil.lament per 3 o 4 mil Yens, tot i anar amb molt de compte. Com es possible que la carn sigui tan cara al Japo?

Be, pensareu que us estic aixecant la camisa i que nomes us ensenyo el preu de la carn mes bona, pero que segurament hi haura als mateixos frigorifics carns a mes bon preu, tant de vedella, porc, o pollastre. Es cert, hi ha d'altres carns, a preus mes baixos, pero no exagero si us dic que el pollastre costa entorn als 120 Yens els 100 gr. o que un parell de llonces de porc normals (250 gr. en total) poden costar 800 Yens. La vedella, fins i tot la mes barata, pot costar tranquil.lament 400 Yens els 100 gr. Aquests preus son bastant habituals i en l'escala mes baixa de preus, ja que en pic aneu a buscar tendes mes especialitzades o carns de mes qualitat, doncs, els preu es poden disparar amb molta facilitat.

Com a consequencia (o causa, perque encara no n'estic segur), les porcions que els japonesos compren de carn son tristament minuscules i que farien riure a qualsevol dels amants de les carns a la brasa de casa nostra. On es el tall? cridarien. Where's the beaf? que diuen els americans, on es el misteri, que dic jo. Be, suposo que hi deu haver algun altre monopoli japones en la importacio de carn forastera i que la nacional esta sobre encarida per les politiques de subsidis i d'altres mandangues, que afavoreixen als productors locals.

No us penseu que els politics japonesos siguin mes sensibles als problemes de la pagesia i ramaderia que els nostres, es simplement que es en les zones rurals on el partit del govern, el LDP, obte els millors resultats. Una cosa semblant a com CiU feia en els seus millors temps. Per contra, les importacions exteriors estan rigurosament restringides, essent, fins i tot, un dels problemes habitualment s'inclosos en les agendes dels presidents dels EEUU quan visiten la illa. Increible, oi? que en Bush vingui al Japo a parlar de vedella? Pero es cert, tant cert com les onades de noticies que de tant en tant apareixen als medis respecte a redades de carn il.legals o en mal estat provinent dels EEUU. El consumidor japones te a la ment la idea que la carn exterior pot contenir ves a saber quina porqueria i que val mes comprar car, segur, i japones.

En canvi, respecte de la tonyina no passa aixo, ni el producte ve etiquetat, ni senyalitzat advertint al consumidor que esta a punt de menjar-se una tonyina estrangera sota la seva sola responsabilitat. Ves quina cosa, barrufets!

Christmassween o quan se senten campanes i no se sap d'on venen

Vagi per endavant que no suporto les festes inventades, importades, o relacionades amb grans magatzems. No dire noms de cap dels que tots coneixem, pero trobo que en fan tots plegats un gram massa, i que s'esta arribant a uns extrems que ratllen el ridicul, cosa que sembla que tots hem perdut ja fa temps, amb l'obsessio pessetera que ens inunda. En fi, que fa com a fastic tot plegat, i estem criant la canalla - qui en tingui - en un mon de bestieses vacues de porexpan i musica de llauna.

Pero res es tant incomparablement buit com la barreja espacio-temporal de dues de les abominacions mes grans que la humanitat ha inventat, la rucada monumental de l'all-o-guin, celebracio importada no dels EEUU, sino de les pel.licules americanes, que te nassos; i l'apelagos Nadal farcit de grotescos papanuels pedofils tots d'igual uniforme, dificilment identificables a res de conegut o real. I on nomes es podrien donar aquestes dues anormalitats a l'hora? doncs, al Japo, senyors! on no nomes no en saben res, incauts ells, del que hi pugui quedar de veritable rera aquestes festes sino que com tot els fa la mateixa flaire de foraster, en el seu esquema mental son models a imitar i, si pot ser millorar, amb aquest afany de superar-nos que hi posen en tot.


Si ja van introduir les fricades de l'alloguin cap alla a finals d'agost, encara amb una calor que fonia l'asfalt dels carrers, amb uns curiosos anuncis que resaven Tardor Avanc,ada, aquesta setmana m'he topat amb les primeres noticies que el Nadal ja estava aqui! Si's plau, pero si encara falten dos mesos!!!!!!!! Si encara no ha passat Tot Sants i ja esteu trepanant-nos el cervell amb motius nadalencs? pero en quin mon vivim on el futur ja es passat abans de ser present? Jutjeu vosaltres mateixos, barrufets meus, perque jo ja passo de tot! que els donin pel sac ben donats!


Podeu comprovar el pastiche de barrejar carbasses d'alloguin amb arbres de Nadal, en una mena de poti-poti grotesc i sense cap significacio. Un Christmassween hortera i demencial, amb bestieses com tota mena de llaminadures amb carbasses i fantasmes dibuixats, o els famosos pastissos de Nadal, que com tothom sap, son la menja tradicional per aquestes dates (galets? carn d'olla? shiranai!)


Els pastissos, com no podrien ser d'una altra manera en aquest pessebre descontextualitzat i vulgar d'horterades i de mal gust galopant, son de porexpan, i serveixen per a que la clientela en trii els que mes els faci el pes per aixi poder-los reservar amb antelacio, amb moltissima antelacio, no sigui cas que arribessin aquestes dates tan assenyalades i no es puguessin menjar el curisimasu keki amb els amics. Als japonesos els encanten els catalegs, fer plans i reserves amb antelacio, ja que creuen que si esperen l'ultim dia no trobaran el que volen. Sembla que visquin encara amb mentalitat de racionament, quan la realitat es que de tot en sobra massa.

No se si podeu apreciar els detalls, pero la foto familiar del cataleg de pastissos es realment de tret al clatell, sobretot la perruca del presumpte papanuel. Algun dia, si tinc temps, intentare introduir la teoria de com fer anuncis al Japo, que es bastant curiosa i, com gairebe tot, previsible i repetitiva. Com a avanca,ment per a estudiants interessats, nomes dir que sempre cal posar un nen, una nena, i un parell d'adults en forma de pares, tots plegats amb signes visibles d'haver estat abusant dels psicotropics durant una etapa perllongada de les seves vides; si no es aixi, no semblen una familia felic,!

Per acabar, nomes referenciar a la literatura habitual de figures de Nadal, per fer pales com n'es de necessari introduir en els nostres pessebres i imatges nadalenques, no nomes els ja habituals arbres centreuropes, a mes del seu parasit natural, la tant denostada, odiada, i perseguida imatge dels papanuels flatulents i escampa-llufes, plagiaris del meu icone barrufivol, sino que ara us recomano que hi introduiu, a manera d'activitat multicultural, polietnica, plurilinguistica, i de mestissatge ambidextre i passat de rosca, els membres mes representatius de l'imaginari oriental, en Doraemon, la Kitty, i l'Anpanman, de dreta a esquerra. I si pot ser i hi teniu prou lloc, d'un metre d'alc,ada i amb il.luminacio interior, com els de la imatge. Visca l'escudella barrejada!

Quan la linia recta no es el cami mes curt o Euclides, baixa i trau els cons ara!

Avui vaig cremat i perdoneu si em passo de la ratlla, pero es que de vegades aquesta patuleia em toca el que no sona i se m'infla la pebrotada. Els japonesos, tan els grans com els petits, solen ser una mica torra-collons. Estan carregats de punyetes i son capac,os de trobar pegues a tot i diferencies on no n'hi ha. Els agrada complicar fins a l'absurd el que es facil i no entenen que les coses es puguin fer d'una altra manera que no sigui la que les seves ments repetitives han estat fent sense variar ni una coma els ultims 500 anys.

Hi ha milers d'exemples on es pot apreciar aquest art per la complicacio i necessitaria una enciclopedia per a recopilar-ne nomes la meitat. Per exemple, en aquest pais tan modern cal fer servir un segell de fusta per a signar documents oficials. Com aquest sistema ratlla la comicitat, cal registrar el segell a l'ajuntament on estiguis empadronat i demanar un certificat cada cop que hagis de signar qualsevol cosa per tal de comprovar-ne la seva fidelitat. Per aixo, cal obtenir una targeta electronica i, obviament, pagar la corresponent taxa. Com podeu veure, molt practic i modern.

Un altre signe de modernitat es el fet que el registre de familia, el koseki, nomes admet noms japonesos escrits en kana o kanji. Per aixo es molt dificil que cap estranger sigui cap de familia a no ser que, per alguna carambola cosmica, hagi obtingut la nacionalitat japonesa (previa renuncia de la propia) i adquirit noms japonesos. D'aquesta manera, la majoria d'estrangers casats amb japoneses (el cas contrari no importa tant ja que les dones nomes poden optar a ser caps de casa en casos concrets) nomes figuren en aquest registre com a afegits despres del nom de la resta. Per cert, els fills de parelles mixtes nomes poden optar a la nacionalitat en cas que la unio hagi sigut legal. Altrament, Japo no concedeix la nacionalitat a fills de japonesos no casats.

Hem treu de pollaguera la impossibilitat malaltissa que les ments japoneses que planifiquen(si es que aixo passa) les ciutats japoneses semblen tenir per les linies rectes. Son incapac,o de fer que la circulacio pels carrers i carreteres sigui senzilla i racional. Es simplement impossible anar pel carrer i caminar sense que milers d'entrevancs i coses al mig fent nosa no et facin haver de anar per laberint innecessaris, abans de perdre't irremeiablement en carrers sense noms, mars de cables i pals d'electricitat, carrerons regargolats, carreteres que desapareixen o d'altres que divergeixen pero conserven els mateixos noms. Es un veritable laberint que no dur a res ni a enlloc, pero es lent i car, i sol acabar amb la paciencia del mes sant.

Pero el que ja m'ha acabat la paciencia avui ha sigut el cas seguent. Cada dia, en anar a trobar el tren per tal d'arribar a la feina, haig de creuar un carrer just davant de la monstruosa i faraonica gran superficie que hi ha davant per davant d'on visc. Tinc dues possibilitats, o be baixar pel carrer lateral, creuar pel semafor i passar pel costat, carrer avall, fins arribar a l'encreuament que em duu a l'estacio, o be, creuar per una de les sortides del meu danchi (agrupacio d'edificis on visc), entrar per l'explanada del parking i seguir per dins l'edifici. Be, doncs, es aquesta segona opcio la que solia fer fins ara, donada la calor dels passats mesos i la possibilitat d'arribar gairebe dins a l'estacio en un ambient artificial d'aire climatitzat.

Quin es el problema? doncs, que haig de passar per la rampeta per on pujen els cotxes dins de l'explanada del parking. I quin es el problema? pensareu. Doncs, que en aquesta rampa hi ha un senyor fent una de les milers de feines innecessaries d'aquest pais, com ara la d'indicar-te per alla on s'entra al parking amb unes banderoles de dia, i llums de nit. Be, en principi no sembla que hagues de interferir massa amb la feina d'aquest personatge, pero resulta que s'ha apropiat de mig carril i hi ha col.locat una petita valla amb cons per senyalar (encara mes?) on comenc,a i on acaba el carril per entrar al parking.

Sembla que hauria de ser facil, passes pel davant o darrera del senyor, i ja esta. Doncs, no! El parking esta envoltat d'unes muntanyetes i d'altres desnivells artificials que impossibiliten el seu acces facil. Per aixo, hi van fer un caminet que va en la direccio de l'entrada principal. El que passa es que el geni del caminet no va pensar en la gent volgues travessar el carrer just davant del caminet, que es el pas natural cap a l'altre costat de la vorera, i enlloc d'un pas de peatons i ha una valla al llarg de tot el carrer evitant-ne que es pugui creuar. Aquesta valla nomes esta tallada per l'entrada al parking, que es just on hi ha el senyor de les banderoles. Es a dir, per creuar el carrer, o be camines fora de ruta 100 metres mes amunt o be creues on esta el senyor.

Que es el que feia jo fins ara? tallava pel dret, esquivava la valla de cons, esquivava la valla metal.lica, i anava cap a l'esquerra pel caminet cap a dins de supermercat. Per que m'estic queixant ara? doncs, perque despres d'observar com la valla de cons es movia cap avall per tal d'evitar(-me?) el passar pel davant del senyor senyal, avui m'he trobat que la valla dels cons s'ha allargat de manera impressionant (de 2 a 5 cons), fent del tot impossible aquesta ruta. Ho podeu veure a la foto.

Total, que si ara vull seguir la ruta pensada pel dement que fa la planificacio, haig de caminar en exces, primer cap un costat, i despres cap un altre, per tal de seguir el seu cami correcte. Que he fet jo? doncs, tallar pel mes curt, esquivar el beneit de les banderes, passant pel seu darrera, i entrar pel dret per on entren els cotxes. A veure quants dies passen fins que no allarguin la barrera dels cotxes per impedir-me d'entrar per aquest lloc!

Son aixi, posen barreres inverossimils i arrificials, bloquejant el pas per les vies naturals i mes dreceres, deixant-te com alternativa nomes els camins tortuosos i entrevessats que algun dement amb problemes de geometria ha planificat, fent-te perdre temps i energies, i la gran majoria de vegades, calers!

PD: Octubre 22, la guerra continua!

Compteu els cons...

On es el meu formatge o la camama del Camembert

Una de les ultimes polemiques a l'hora de dinar entre els meus companys de feina ha vingut originada a causa de la meva innocent pregunta de per que no hi ha formatge al Japo. Be, aixo no es del tot cert. Si que hi ha formatge al Japo, ara be les quantitats son tant irrisories, la varietat tant escassa i els preus tant exorbitants, que sembla mes aviat que estiguessis comprant alguna altra mena de substaancia blanca, i no em refereixo a la llet en pols.

Les opinions son diverses. Des d'un borinot teuto que em va mig faltar el respecte per haver gosat demanar un producte foraster en una terra llunyana i que nomes m'interessava a mi adduint que m'havia d'adaptar al que hi havia i no demanar bestieses (vaig callar i evitar entra en la polemica dels seus compatriotes a les terres de Mallorca on fins i tot estan tant adaptats que son incapac,os ni de rotular les seves botigues on venen els seus productes forasters en res que no sigui alemany), fins a l'opinio bastant extesa i molt naive, penso jo, de que es una questio natural derivada del poc interes que els japonesos mostren per aquest producte lacti.

El formatge, com vaig puntualitzar, nomes es un exemple d'un fet mes ampli que sembla evident quan un dona un tomb per un qualsevol de la miriada de grans magatzems que innunden les ciutats i camps del Japo: els productes forasters representen una esquifida minoria i solen estar etiquetats de manera que sigui evident que no son japonesos. Hi ha, per exemple, carn d'Australia i dels EEUU, o roba de la Xina. La majoria dels productes de luxe son europeus i a qui li agrada fardar, doncs, es sol donar el caprici de comprar-se un cotxe alemany amb volant a l'esquerra, malgrat la mateixa marca en disposi tambe amb volant a la dreta.

Pero a part dels productes de gourmet, com els vi o el formatge, i els cotxes de luxe o d'altres productes de dubtosa necessitat, com ara perfums i bosses de ma, on son els productes d'us habituals fets a l'estranger? Nai, desu keredomo! Un exemple colpidor, a part de la meva deria formatgivola, es la practica innexistencia de cotxes Ford al Japo. De fet, no n'hi ha cap de cap marca americana. Que passa, doncs? Tan bons, barats, i bonics son els productes japonesos que no els cal d'importar-ne cap d'altre de fora? Be, jo no em crec aquest conte, que es amb el que ells combreguen.

En el cas del formatge, malgrat una demanda creixent derivada de la naturalesa esnob dels japonesos que els porta a importar certs costums occidentals com el de veure vi i menjar formatge, i la evident mancanc,a de varietats, produccio, tradicio i expertesa propia, existeixen unes quotes d'importacio i uns arancels tan draconians que fa que t'arribin a demanar 10 euros per 80 gr. d'un formatge de dubtos origen i cap mena de denominacio de qualitat (dubto que sapiguen que es). Ho podeu comprovar vosaltres mateixos aqui.

Com podeu veure, existeixen unes quotes fixades pel govern (increible, pero cert) que tributen baix pero a la que et surts d'aquests limits, l'impost puja fins al 30%. Les execpcions son per la materia primera (una llei habitual que tambe s'aplica a qualsevol altre importacio) necessaria per a fabricar formatge al Japo. Aixi apareixen productes de dubtosa qualitat i dificil catalogacio que s'anomenen formatges processats, com els Tranchetes, pero tres cops mes cars, o en la categoria de formatge natural, imitacions encara mes dubtoses, com ara un Camembert fet a Hokkaido.

La ment del comprador japones es bastant facil d'ensarronar. Si el producte diu 'fet al Japo', aleshores tenen la sensacio que es de qualitat superior, malgrat tenir un preu tambe bastant superior. Ho he comprovat innombrables vegades: davant dues piles indistingibles de productes, el que esta fet al Japo, tot i ser molt mes car, desapareix abans. En el cas dels formatges, passa el mateix, i el consumidor creu comprar una cosa genuinament feta al Japo, i que creu superior, malgrat comprar un subproducte fet amb llet o quall importats. Es com si un dia els dones per comprar most de parellada i macabeu i fessin cava a Osaka. A part de ser il.legal utilitzar el mateix nom, com en el cas del pseudo-Camembert, ja us podeu imaginar que en surtiria de tot plegat! Doncs, tot i aixi, creuen que el Camembert nippo es millor o, si mes no, mes proper al seu gust, que l'original.

Pel que ultimament estic llegint, es molt habitual que la burocracia governamental japonesa es dediqui a emetre lleis i regulacions abstruses i terrorificament restrictives per a l'importacio de qualsevol be que no els interessi particularment a ells. La justificacio habitual es la tipica de les economies emergents de protegir el teixit productiu propi, pero sembla que ja fa massa temps que dura el conte, i els paisos de la OCDE ja n'estan fins el cap d'amunt d'aquesta politica ultraproteccionista. Al Japo nomes l'interessa exportar, per aixo blinda els seus mercats i mante un Yen bastant baix en comparacio amb Euros i Dollars. En una economia suposadament global, aixo no sembla massa equanim, sobretot si pensem que ells sempre busquen maneres beneficioses per la importacio de materies primeres, com el petroli o el ferro. On queda el quid pro quo?

La burocracia nippona, terrible maquinaria mastodontica que controla tots els aspectes del pais, i que obte un plaer massoquista redactant lleis i normes inverosimils per a les mes peregrines de les necessitats, no sembla disposada a canviar ni una sola coma de la seva inercia proteccionista (ells no canvien mai, son immutables, insensibles i infalibles), i al public japones ja li deu anar be creure's els soprs de duro que els expliquen, com ara quan es van bloquejar les importacions de material d'esquiada Rossignol arguint, literalment, que la neu japonesa era tant distinta que feia inadequat l'us de qualsevol material que no hagues estar fabricat, precisament, per les marques japoneses, expertes en aquesta neu tant especial. El president de la Republique va dir, aleshores, que les carreteres franceses eren tant especials que nomes els cotxes francesos eren aptes per a circular-hi, moment en el que la burocracia va aixecar les restriccions per aquesta marca. Podeu veure que hi havia darrera d'aquestes regulacions, oi, barrufets meus?

Per cert, la foto mostra tota la varietat de formatges que es poden trobar en la gran superficie que hi ha davant de casa meva, que es gran com dos Carrefours.

Osaka es dificil de mirar!

Passejant per Osaka o, desgraciadament, per la majoria de les ciutats japoneses que de moment conec, sempre m'assalta la mateixa pregunta: que fa que aquestes ciutats siguin tan lletges a la vista i tan poc aptes, des del meu punt de vista, pel desenvolupament d'una vida mes o menys normal?

Havia pensat molts cops que potser era una hipersensibilitat per la meva banda fruit d'un exces de preocupacio per la fac,ana, un defecte molt catala, per cert. Pero he comprovat que no en soc l'unic. Es curios, tanmateix, que quan ho planteges a la majoria de persones japoneses es solen sorprendre per l'opinio mes o menys extesa entre els estranger, que les ciutats japoneses son veritablement horripilants. Sembla que per ells es normal i que no concebeixin que una ciutat pugui ser diferent. Cal dir que la seva opinio un cop han viatjat a fora sol canviar, com si despertessin d'un psicosi que els impedis de veure la realitat.

Pero, que es el que fa que les ciutats japoneses siguin lletges, opressives i en general, llocs pocs recomanables per viure-hi? Quan baixo de tant en tant en tren cap a Osaka, hi ha un moment en que aquest passa un coll (Ishikiri) i enfila cap a la plana on esta situada la ciutat. Es en aquell repitxo quan es possible de copsar la enormitat d'Osaka, i tambe la seva deformitat.

Osaka es caotica, desorganitzada, construida sense una aparent planificacio ni concert ni estil. Es una amuntegamenta sense fi d'edificis tetrics i desballestats en la seva gran majoria, sense cap concessio a ningun canon de bellesa, estructura o proporcio. Es una veritable violacio i saqueig al mes profund del sentit de bellesa i estetica que un huma minimament cultivat pot haver desenvolupat.

Quins son els defectes d'Osaka? Per mi, son tants que mes valdria anorrear-la completament i reconstuir-la de bell nou, pero intentare establir els minims que caldria per a que se li podes concedir la cel.lula d'habitabilitat. Primer, caldria soterrar tots els cables electrics i fer desapareixer de la vista l'horroribilia dels pals electrics, transformadors, subestacions i d'altra paramenta electrica que salvatgement agredeix la vista.

Posteriorment caldria construir carrers i places. Sembla una obvietat, pero es dificil pensar que els constructors d'Osaka no tenien la idea de carrer massa clares quan van deixar fer aquests barris que semblen laberints inacabables de carrerons sense voreres ni noms per on amb prou feines hi pot maniobrar un d'aquests mini-cotxes tant de moda ultimament.

Caldria tambe adecentar els carrers, construir-hi voreres, parterres, plantar-hi arbres i una il.luminacio decent, eliminar les estructures que bloquegen de veure el cel, teulades, portics, arcades i d'altres construccions metal.liques que fan mes lleig i nosa, que servei. Un problema greu dels carrers es l'obsessio per la construccio d'obstacles i mes impediments per a que el vianant passegi tranquil.lament sense que el pas es vegi bloquejat eternament per valles, pilons, cadenes, i millions de bicicletes que molesten al caminar.

En havent construit arteries pel moviment fluid per la ciutat, caldria tamber demolir les abominables autopistes elevades, mitjanc,ant la construccio de cinturons i d'altres mesures de desviament de la circulacio, inexistents al Japo, on les carreteres, infinitament travessades per camins i carrers, i enlentides per innombrables semafors, travessen sense compassio ciutats i pobles.

En aquest estadi, on ja des de l'aire es veuria una ciutat mes higienica i saludable, caldria anar al detall de les construccions. No hauria de ser possible construit un edifici amb papanoels a la fac,ana o de colors i formes que provoquen vergonya aliena, com un en forma de bitlla que s'esta fent vora a Namba. Les cases atrotinades i amb deficiencies visibles de construccio, mes semblants a les fabel.les de Rio que a una suposada potencia mundial, haurien de desapareixer.

Com he dit, la tasca es tan soberanament enorme que seria millor fer-la de bell i de nou. Osaka es la materialitzacio de la lletjor en forma de ciutat. Es Blade Runner. No cal anar a la porta de Tannhauser, nomes cal passejar-se per Osaka. No se m'acudeix tortura pitjor que haver de reencarnar-se mil cops en escarbat i haver de viure les mil voltes a Osaka. L'infern no pot ser pitjor, esteticament parlant.

El problema mes greu, crec, es que Osaka es el patro per la majoria de ciutats japoneses que solen ser extensions inabastables de cases i cases, sense ordre, saltejades per les construccions horroroses de supermercats, love hotels, pachinkos, i d'altres engendres arquitectonics, enredats tots ells en una sopa de cables electrics, carrers diminuts i intransitables, i cartells lluminosos. Aixi es el Japo, barrufets, el pais dels que conec amb les ciutats mes lletges i que menys alimenten l'esperit.

Benri o la patxorra japonesa

Tothom pensa en com de formiguetes son els japonesos, marxant tots enfeinats amunt i avall pels tunels dels formiguers que son les seves grans ciutats a treballar cada mati ben d'hora i tornant al tard a casa completament fatigats. A la ment tenim tots les imatges de multituds creuant un carrer i es llegendaria la exagerada devocio vers la feina que els asiatics, en general, i els japonesos, malgrat mai s'apliquin aquest adjectiu a ells mateixo, no en son cap excepcio.

Pero tambe es ben cert que un dels trest mes sorprenents que he anant descobrint tots aqueste mesos de vivencies japoneses es com en son de patxorres. De vegades, masses vegades pel meu gust, els japonosos mostren uns comportaments molt infantils. Es ben segur que la barrera linguistica em fa perdre molta informacio, pero es curios la manera que tenen de parlar; els homes sobretot. Semblen canalla explicant aventures: exagerats en les expressions facials, en les onomatopeies i en la gesticulacio de les mans. Sembla que treatralitzin el que diuen mentre el que ho escolta exagera sobremanera la seva sorpresa o interes. A mi se'm fa una mica pesat i pueril, pero suposo que es un prejudici cultural.

Tambe em sembla molt infantil la impulsivitat per les coses immediates que els japonesos mostren. Quan tenen set volen veure, quan tenen gana volen menjar. Tan es si fa fred o calor, volen les coses immediatament aqui i ara. No els vinguis amb punyetes de que la maquina del cafe no te pressio. Es possible que aixo els vingui del fet que al Japo el client es Deu i en qualsevol negoci es desviuen per servir-lo. Aquest costum de la satisfaccio immediata i servei ultra eficac, porta als japonesos a no ser grans amants de fer les coses mundanes per ells mateixos.

Es curios com de vegades els encanta dedicar fins i tot una vida sencera a les complicacions mes innecessaries mentre que son alergics per fer res que ells puguin considerar una minucia. D'exemples d'aquesta teoria meva n'hi ha a patades. No els agrada caminar massa, i agafen els bus o el metro per fer trajectes ridiculs. Deu ser l'unic pais del mon que empra els robots de cuina. Tenen un aparell per coure l'arros que es capac, de mantenir-lo en aquest estat d'apilotament que els encanta fins a una setmana. No conec cap cas de familia que prepari la sopa que tant els agrada prendres cada dia. L'ideal japones es "si ho pot fer una maquina per que cal que ho faci jo"? per aixo son felic,os prement els botonets dels aparells mes questionables que nomes a ells sembla interessar. La tecnologia de les tapes de water n'es un exemple clarisssim del que vull dir.

Quan els preguntes per a que tanta mandra de fer les coses per un mateix ho acaben tot dient que es mes convenient. En ma vida havia sentit tantes vegades invocar aquesta paraula per a descriure les diferents tries que cal anar fent cada dia. Per a ells es molt important que tot sigui benri (convenient). Els paquets s'han de poder obrir d'una manera facil; hi ha d'haver una infinitat de maquines de vending arreu del pais per a que a l'estiu tinguis una varietat inconmensurable de begudes fredes i una de calentes a l'hivern (a l'entretemps n'hi ha de fredes i calentes a la vegada a la mateixa maquina). A cada cantonada hi ha un convini (convenience store) que mai es quedara sense existencies de res del que hi ofereix. Si hi ha un desnivell, hi haura escales mecanique i ascensor ('i' vol dir ambdues coses). Es pot pujar a la majoria de muntanyes en transport public i sense esforc,. Es que no es molesten ni a triar! ells prefereixen les recomenacions dels (suposats) experts. No es falta de criteri o por d'equivocar-se, es simplement comoditat.

En resum, si fos per ells, anirien pel carrer, previament acondicionat i covert contra el sol, sobre cintes transportadores en sabatilles d'anar per casa i pijama amb una taceta de te bullent mirant la tele, llegint o menjant, pero sense para atencio a res exterior a ells, flotant en una mena de nuvol de tranquil.litat, pau i armonia, com aquells budes rodons que jauen somrients en haver arribat per fi i despres de mil reencarnacions al nirvana. Jo en dic patxorra, ells, benri.

Omawarisan

Hi ha molta gent al nostre pais que sent gairebe una devocio religiosa vers qualsevol cosa que vingui del Japo. Jo no me'n puc comptar en aquest grup, i abans de venir-hi a treballar, el meu coneixement sobre aquest pais i la seva cultura era bastant limitat. Malgrat aixo, reconec que tenen moltes coses que hauriem de procurar imitar, pero a la vegada no me n'estic de criticar o discutir tot allo que no entenc i que no m'agrada. Malgrat tot, faig un exercici de repressio i abans de trinxar-ho tot, intento informar-me'n, ja que en qualsevol questio relacionada amb el Japo es molt facil o be caure en el papanatisme del qui tot li agrada o be en el cami negatiu de molts dels estrangers que aqui resideixen que consisteix en trobar-ho tot malament. Ni una cosa ni l'altre.

Avui, si mes no, voldria parlar d'alguna cosa 'chunga' del Japo, per a que veieu que fins i tot en aquest pais on tot sembla perfecte hi ha coses soterrades que fan pudor. En general, qualsevol activitat que remeni molts calers es probable que estigui associada a merders poc clars. El Japo es com a tot arreu, i ja us podeu imaginar que ni la politica ni la construccio no son activitats que llueixin per la seva transparencia, i menys en un pais ja de per si donat al secretisme i a la poca claretat en tot. Si be no ho se de primera ma, no crec que en general aquests xanxullos afectin de primera ma al ciutada japones comu, si no es en el fet que els seus impostos vagin a engreixar les panxes dels magnats de torn.

Hi ha poca consciencia de corrupcio i es dificil que surti a la llum, malgrat que m'hi jugo un pesol que es bastant generalitzada, mes com mes amunt sigui el carrec. S'ha de dir, pero, que la corrupcio japonesa es una mica diferent a l'occidental, i es mes mafiosa que no pas personal, es a dir, per afavorir el benefici d'un grup mes que no pas a una sola persona que vulgui acaparar-h0 tot, i que acaba sent una mena de regals que els de sempre es fan entre ells. De tant en tant surt que han desaparegut els fons per fer una obra o diners que estaven en una caixa forta, pero la veritable corrupcio, la que hi ha entre les grans empreses i el govern, no surt mai. A mes, com el pais mes o menys funciona, la gent se'n despreocupa bastant i continuent visquent en aquesta mena de sopor balsamic que sembla inundar la vida publica japonesa.

Els yakuza, la mafia propiament japonesa, es tambe una altra cosa xunga que hi ha al pais, i de tant en tant es pelen entre ells. Si ho tinc ben entes, el seu negoci es basicament la usura, la proteccio i la prostitucio en les seves mil ramificacions que al Japo hi ha. Tambe estan en algun negoci immobiliari, suport a alguns politics i un cert partit politic ultra-nacionalista dels que fan por. Per exemple, fa uns mesos un senyor va pelar a l'alcalde de Nagasaki per una questio fosca de la que ja no se n'ha parlar mes. Una temeritat en un pais on hi ha pena de mort i on certs preceptes del codi roma de lleis no crec que s'apliquin, com ara la presumpcio d'inocencia. I aixo em porta a parlar d'una de les coses mes xungues que crec que hi ha al Japo, la policia. Aquests si que et poden complicar la vida.

Els japonesos no solen infringir les lleis, no pas per una questio moral o ves a saber que, simplement perque en la majoria dels casos ja ni s'ho plantegen. Es clar que hi ha tripijocs, pero en el cas de la vida normal de la gran majoria de japonesos, el concepte fer una pirula no existeix. Per que? doncs, perque si t'enganxen se't cau literalment el pel. Es dificil d'explicar a gent amb caracter mediterrani, on una llei es simplement orientativa i nomes s'aplica si t'enganxen, i de vegades ni aixi. Aqui es diferent. La policia i les lleis son implacables.

La policia te el record del mon en condemnes (mes del 99% de la gent que va a judici es declarada culpable). No es que siguin excepcionalment bons, simplement es que tenen tots els metodes a les seves mans per fer-te signar una confessio. No se si torturen a garrotades, pero et poden tenir incomunicat fins que els peti per fer-te signar una confessio de culpabilitat, escrita per ells, obviament. Sigui el que sigui, sempre troben un motiu per a que semblis culpable. D'aquesta manera, els jutges no solen prendre's gaires molesties mes i et declaren culpable, aplicant-te rigurosament la llei.

Tanta pudor fa aquest record de condemnes, que fins i tot el ministre de justicia ha advertit als jutges que deixin de condemnar a gentrsimplent a partir de la seva confessio de culpabilitat i que instrueixin millor les causes per a tal que existeixin altres evidencies condemnatories. Es com si no hi hagues presumpcio d'innocencia, ni altres garanties per l'acusat. Al Japo, si la poli creu que ets culpable, ja s'ho empescaran per fer-ho semblar. A mes, son bastant incompetens en questions forensiques i de recollida de dades en el lloc del succes. Es molt curios, per exemple, que rera la majoria d'assassinats hi ha un mobil economic, mai un accident o una negligencia. Sempre hi ha una asseguranc,a o uns diners que el suposat assessi cobraria.

Al Japo, les autoritats son molt intransigents i tenen la tendencia de tractar a la poblacio o be de manera paternal o be tiranica. Aquesta es la meva opinio. La gent, en general, ni s'ho planteja i el concepte de ciutadania, amb una serie de drets fonamentals inalienables per damunt de les lleis, no sembla gaire interioritzat. Els ciutadans senzillament segueixen les normes perque l'alternativa es bastant dura, pero ni coneixen rigurosament les lleis ni es plantegen el dilema de si la llei es justa o no. Les coses s'accepten d'una manera bastant fatalista, com si no hi hagues manera de canviar-ho. Les coses son com son i no solen fer res per canviar-les.

Una altra cosa que trobo lamentable del sistema de pensament japones es la mania que tenen a l'exposicio publica dels culpables, de manera que tota la seva familia descendencia queden exposats davant de tothom i marcats de per vida, una cosa no gaire tolerada per la psicologia japonesa, tant amant de no ser diferent de la resta del grup. Quan passa algun cas que mereixi l'atencio dels medis, solen donar tota la informacio possible del presumpte culpable, des de l'edat, a on viu i on treballa. Una mica com a Espanya es fa amb els pressumptes terroristes, que es linxen mediaticament abans fins i tot de sentir la seva defensa.

De la policia es diu tambe que mentre son implacables amb el ciutada comu, solen fer bastant els ulls grossos amb d'altres menes de delinquents, i que s'ha arribat el cas d'haver-hi contactes entre caps mafiosos i de policia. Aixi s'explica la visible pau que es viu en els carrers malgrat la dimensio de les xarxes mafioses. Tambe es diu d'ells, en comparacio amb d'altres paiso, que son bastant incomptetents en crims que demanin masses dots investigadores, com ara assassinats. I segons molts forasters, si mai tens un problema ni se t'acudeixi d'anar-hi, ja que se t'enriuran a la cara i passaran de tu, o be, et comenc,aran a buscar les pessigolles.

Personalment, haig de dir que el Japo es un pais molt segur, pero per les experiencies que he tingut, no crec que sigui per l'efecacia policial, si no mes aviat perque, com en moltes altres coses d'aquest pais, els lladres s'han posat d'acord amb els serenos per a que cadascu faci la seva sense molestar a l'altre i que l'equil.libri continui regnant en la forc,a.