Fer o no fer

No soc gens religios, ni crec en deus ni rituals ni altres pensaments mitics, mitologics, o magics. Sempre m'ha fascinat mes la realitat que les fabricacions mentals de certes persones, i especialment les interpretacions oficials, parcials, esbiaixades, i descontextualitzades de jo diria qualsevol religio establerta, antiga, present, o futura. Malgrat aixo, amb els anys i la distancia del meu lloc d'origen me n'estic adonant d'un fet curios. No puc dir que sigui catolic, per si que podria dir que la meva etica i morals personals tenen un regust de la tradicio judeocristiana gens menyspreable. Sempre dic que soc un bon ateu catolic.

Es una questio cultural, i de la mateixa manera que la meva llengua m'ha moldejat el pensament, la cultura, les tradicions i el sistema de valors que es mamen encara ara a casa nostra de de petitons, fa que de grans siguem d'una manera o d'una altra. A casa no em sigut mai de misa, pero es dificil escapar-se'n del sistema de valors i morals catoliques. Els principis de amor, misericordia, compassio, humanisme, i el que poc o molt tothom considera pecat o una mala accio, van mes enlla de la practica religiosa i ens envolten dia dia com una bruma que no veiem. Pero quan et transportes a una cultura llunyana no ja en l'espai, sino en la mentalitat, es quan aquestes diferencies i percepcios es fan mes paleses.

En ma vida m'havia sentit mes catala que quan em moc per l'estranger. L'argument fal.lac, que alguns tanoques de pueblo empren per a menystenir la nostra llengua, cultura, i esser, arguint que viatjant se't trauen les infules catalanes, a mi, m'han funcionat al contrari. Mai ho he vist tant clar com des del primer dia que he viscut en diversos paisos, com de maco seria que per fi poguessim ser nosaltres mateixos sense haver de viure en aquesta constant disculpa per haver nascut aixi, i haver-nos de justificar davant de la nacio mes inculta, retrograda, i intolerant d'Europa.

En la questio religiosa tambe he descobert que de vegades questions que nosaltres donem per fetes, com el reconeixement dels drets fonamentals del esser huma, la compassio, el perdo, o les concepcions de justicia o veritat poden venir condicionades per l'entorn cultural. Obviament, no estic descobrint res. D'aixo se n'ha parlat molt i se n'anomena relativisme cultural, pero el que m'es m'ha sorpres no es pas el fet de trobar-lo sino el fet que el que jo donc per obvi deriva mes de la nostra tradicio religiosa que no pas d'un raonament pur que sigui clar i facilment defensable i aplicable a qualsevol i a qualsevol lloc. Es a dir, el que jo donc per bo es tambe una creenc,a.

Per que m'enredo tant? Be, ahir vaig llegir una noticia esfereidora: un pacient cec i amb diabetis va ser abandonat en un parc de Sakai-shi pels treballadors d'un hospital per no pagar la factura. Podria aixo passar a casa nostra? Potser, no ho negare, pero que fa que hagi passat aqui al Japo? Fa poc una dona va avortar despres de ser-li negada l'entrada en mes de 10 hospitals perque, deien, tots estaven plens. Es que ningu no la va poder atendre ni que nomes fos en un raconet i sobre una cadira? On son la hospitalitat, la compassio, el humanisme?

Potser m'equivoco en el que dire i no vull estereotipar, pero en general, per la mentalitat japonesa es moralment mes acceptable seguir una norma que questionar-se-la i actuar en consequencia. Es a dir, a mi em sembla mes acceptable que algu dels treballadors de l'hospital, enlloc d'haver fet el que van fer, un crim per a mi, s'hi hagues negat i hagues denunciat al responsable d'aquesta ordre, enlloc de quedar-se content per haver complit l'ordre. En el cas de l'embarassada, com algu pot anomenar-se metge i actuar aixi?

Nosaltres tenim la concepcio un pel equivocada que els japonesos son maquines inhumanes de seguir ordres. No es cert. En ells apareix conflicte intern quan han de fer alguna cosa que no volen. La diferencia es que es moralment mes acceptable complir un mandat que desobeir. Per nosaltres, generalitzant molt, es pecat fer alguna cosa que atenti contra la integritat d'algu altre o la nostra, per a ells es pecat desobeir una ordre, per estupida, ilogica o inhumana que sigui.

D'on ve aixo? be, sense ser un exper, he sentit que ve del confucianisme que impregna encara la moral de la nacio. Jerarquia, rang, obediencia, i seguiment milimetric de la lletra de les lleis fins a les ultimes consequencies, posant per endavant l'ordre establert a l'individu. Per mi, aixo es completament innacceptable i estupid: les persones son el primer i les lleis i usos s'hi han d'adaptar, no pas al reves. Per aixo en comenc,o a estar tip del costum que tenen de moralitzar-te quan per algun motiu trenques una norma.

D'exemples en tinc una llista llarga. En ma vida havia trencat tantes lleis i normes com aqui al Japo, ni m'havia considerat mai una mena de foragit que viu al marge de la llei, pero aqui, sembla que es sortir al carrer i topar-me amb l'estupida realitat. Un cop vaig tornar uns DVD's un dia tard. Sabia que havia de pagar recarrec, el que no m'esperava es que hagues de sentir un sermo. Ahir vaig trencar un procediment a la feina per estalviar uns centims i anar mes rapid, doncs, em vaig haver de sentir la llic,o moralista de que havia de seguir les normes. Enlloc de simplement corregir-me, explicar-me com es feia sense que ho hagues d'endevinar per telepatia, i arreglar el problema per no perdre mes temps.

Les lleis solen ser desconegudes per la majoria de gent, i quan grates, solen ser extremadament complexes, amb molts casos particulars i es comu que tinguin culs de sac especialment dissenyats per a cac,ar l'incaut en una mena de parany. Es solen crear ad-hoc per a cobrir una necessitat que algu amb poder creu important i dubto que es considerin massa els valors universals de justicia, equanimitat, veritat i d'altres pamplines de la il.lustracio.

A mes, solen tenir forats interpretatius que es determinen segons el rank de la jerarquia. Un grau superior suggereix i l'inferior obeeix al peu de la lletra, malgrat l'obvia arbitrarietat i opacitat. La burocracia governamental dicta les interpretacions que es distribueixen al marge del text de la llei com a suggeriments. De fet, no entenc que hi pinta el sistema judicial al Japo, que sembla una de les moltes altres coses innecessaries que hi ha nomes per aparentar, ja que tothom acaba sent culpable si aixi ho decideix la policia.

En fi, seguirem fent la viu-viu i intentar seguir la llei fins el limit del que sigui humanament i intel.lectualment acceptable. Prefereixo quedar com un delinquent que com un imbecil que segueix fil per randa les lleis mes abstruses, arbitraries, inconcruents, i opaques del mon. No hi puc fer-hi mes.