dissabte, de novembre 03, 2007

Quan era petit....

Quan era petit, pensava que totes les ciutats tenien platja i mar.
Quan era petit, creia que dins dels cossos tots erem plens d'aigua, diposits, i tubs.
Quan era petit, pensava que els nens venien dels petons que es feien a la boca els pares.
Quan era petit, no entenia la llengua d'alguns dels amics de mon pare ni les canc,ons que ma mare cantava.
Quan era petit, dibuixava fantastics vaixells sempre amb una franja vermella a la panxa, gavines volant i un sol rodo al cel.
Quan era petit, cada dia era estiu i primavera, el sol, el meu amic i els nuvols, les meves mainaderes.
Quan era petit, pensava que era un heroi, que salvava les noies dels indis amb el meu riffle, barret i cavall.
Quan era petit, creia que nedava sota el mar entre peixos i dofins, i descobria tresors enfonsats, o cac,ava tigres de Bengala.
Quan era petit, escoltava les histories dels grans, i la radio als vespres abans de sopar.
Quan era petit, jugava a les ruines groguenques de tardes llargues d'estiu, quietes i soles, i pels parcs desballestats i de terra.
Quan era petit, em pelava les genolls, i si queia no em feia mal.
Quan era petit, aprenia a fer bona lletra, i sumes i restes.
Quan era petit, tothom era amic, la gent era poca, amable i gentil.
Quan era petit, tenia rinxols i un clotet a la galta, garlava pels colzes i sempre somreia.
Quan era petit, feia castells de sorra i de fustetes, i volia saber que hi havia dins les coses i que era l'electra.
Quan era petit, tocava trompetes i cassoles, i corria amb el meu tricicle, i espantava els coloms de la Rambla.
Quan era petit, volia volar, volia cantar, volia jugar tot el dia, i no tenia mai por.

Ara ja no soc petit, pero encara m'imagino que fare tot el que he dit. Els dies ja no son tant llargs ni emocionants, ni la gent tant interessant. El mon ha canviat, ja no es tant gran, ni infinit, ni nou. No hi ha mar a tot arreu i hi ha gent a qui no agrada el cel blau, ni jugar, ni riure. Vull ser innocent, pero em volen dolent. Vull ser petit; petit, petito, com un barrufet i viure tranquil amb les meves cosetes sota el meu rovello.

Quan era petit, jugava a ser gran, amb mostatxos de pega i tirants de colors.
Ara soc gran, pero vull ser petit; petit, petito.Vull ser repetit.

6 comentaris:

mossèn ha dit...

quan era petit ... malauradament, també la tenia petita !!! ... curiós, però cert ... salut

Mar Roca Sol ha dit...

Hola!
en el fons tot el que pensàvem quan érem petits són les columnes del moments actuals.
El post diu molt, és tan sensible, emocionant, tendre, dur, ple de veritats...
Segur que si fas un exercici et dones conte que tot el que creies quan erets petit, és tot el que creus ara però amb més coneixements. La diferencia entre un moment i un altre passa per la no innocència. L'hem perdut amb el temps a contrapartida hem guanyat alguna cosa.
per cert, agosaradament estàs linkat a www.marroca.blogspot.com

Mar Roca Sol ha dit...

M'agrada mnolt el teu blog. Em fan gràcia les teves vivencies amb aquest col.lectiu.
per cert et passo un meme, tres consells de com portar un blog.
Siau.

Ingrid ha dit...

Ostres. Bravo, bravoooo. M'he aixecat de la cadira i t'he aplaudit. Llegint he desitjat ser petita altre cop.

el Gran Barrufet ha dit...

Salut a tothom!

Be, ha de confessar que estava esparuguit pensant que potser em titllarieu de nyonyo per el que he escrit. Pero sembla que us ha agradat. Merci!

Siguem tots petits, encara que nomes sigui per voler fer el que pensavem que fariem quan erem petits.

Siau!

Mar Roca Sol ha dit...

barrufet tens feinba et vaig enviar un meme