dimecres, de desembre 05, 2007

Podem els ultims riure'ns dels primers?

Fa uns dies que a la premsa estan sortint dades sobre els nivells relatius d'educacio dels paisos de l'OCDE. Es l'anomenat informe PISA. S'ha de dir que, malgrat que el Pais l'altre dia treia importancia als resultats esperpentics que Espanya assoleix en aquest ranking i que la Vanguardia publicava una entrevista amb el director de l'enquesta on ens felicitava per la millora respecte d'uns nivells historicament pauperrims, els resultats d'Espanya son irrisoris, i els de Catalunya, indignes. Al Japo estan preocupats perque han baixar de la tercera posicio a la sisena. Espanya crec recordar que estava a la trentauena, bastant per sota de la mitjana.

Que Espanya estigui per sota dels minims es manifest i qui ho desmenteixi es simplement un mentider, per no dir una altra cosa mes gruixuda. No tinc massa experiencia docent, tot i que m'he passat mes de mitja vida estudiant. L'ultima generacio es simplement vergonyosa. Literalment no saben res, i el pitjor es que ni els importa ni creuen que ho necessitin. No es que no sapiguen ni escriure ni llegir, no saben ni comportar-se, ni parlar, ni comptar, i desconeixen els fets mes basics de res que no sigui les bestieses que surten a la tele. Aixo, que sembla una generalitzacio barroera, es el que et trobes cada dia quan surts al carrer i et topes amb la crua realitat de canalla que sembla que s'hagin criat en una cova.

Al Japo es dona molta importancia a l'ensenyament i, en general, la figura del mestre (sensei), sigui de l'ambit que sigui, es molt important i respectada, sense que calgui estrictament que sigui un mestre d'escola o professor d'universitat. Jo crec que el senseisme, com jo l'anomeno, es una actitud molt japonesa; la d'una persona que tracta a la resta repartint la seva saviesa. Tanmatiex, aquest interes per aprendre no es pas una cosa d'amor a l'art, sino una questio purament practica. Els japonesos no son de grans filosofies ni creuen en l'ideal il.lustrat del saber pel saber. Aqui tot es fa per un motiu practic, sino no es fa. I quan es fa, es fa fins al final.

Com segurament sabreu, els col.legis japonesos son molt estrictes i exigents. El perque es l'obsessio que tenen per competir i assolir fites en ranquings. Hi ha una mena d'esnobisme que fa que tothom opti per anar a les mateixes universitats, un grup selecte d'institucions que per questions historiques i/o politiques han assolit gran prestigi. Tenir un titol en una d'aquestes universitats vol dir que immediatament optes a una bona feina. Per obtenir aquest prestigi nomes cal haver entrat a la universitat addient, ja que un cop a dins, el nivell d'exigencia es increiblement baix, fet que els estudiants aprofiten o be per no fer res o be per fer treballs temporals (baito) per pagar-se els estudis, cars de mena,

Aquest ranquing d'universitats arrossega tot el sistema educatiu pel fet que ningu vol ser menys. Es una competicio. Families i escoles preparen els seus estudiants fins a limits que ratllen el paroxisme per a poder passar la selectivitat i entrar a les millors institucions. D'aquesta manera, hi ha una infinitat d'escoles de reforc, i centres d'estudis paral.lels (juku) on la canalla es prepara per passar els examens de grau que hi ha entre cada estadi de la vida educativa. No poden parar mai!

El ranquing, per cert, es basa en les notes dels estudiants que hi aspiren, no pas en la qualitat de l'ensenyament que s'hi imparteix ni en el presigi dels professors, plans d'estudi o assoliments dels seus llicenciats. Es una mica fictici i es realimenta a si mateix: com mes estudiants opten per un centre, mes alta es la nota i aixo fa que mes estudiants vulguin anar-hi. A l'hora de la veritat, nomes un nombre molt petit d'estudiants que no formin part de l'elit hi acabaran entrant, mes que res pel fet que els temaris estan fets a la mida de les escoles on aquesta elit ha estudiat sempre. Es per aixo una compteticio molt poc equitativa i esbiaixada des del principi, pero que estira de tot el sistema educatiu i mou una bestiesa de diners.

Com tot al Japo, res es realment com sembla ni com ells admeten. A l'hora de la veritat, no tots els estudiants es sacrifiquen per assolir aquests nivells d'exigencia i hi ha molta gent que es queda fora del sistema competitiu, de fet, la majoria. En particular, les dones solen quedar bastant al marge, representant nomes una minoria dels llicenciats en aquestes universitats, mentre que la resta de les que van a la universitat passa per escoles universitaries de cicle curt on els donaran un diploma que les acreditara com aptes per a formar part del staff de secretaries (OL, es a dir, office ladies) que les empreses japoneses necessiten fins que es casin. Les empreses son les encarregades de formar als seus empleats a la manera que elles volen, ja que el que hagin pogut aprendre a les universitats sol ser bastant trivial i superflu.

Seria molt llarg d'explicar, pero el sistema educatiu no es tant igualitari com sembla a priori. Hi ha diferencies notables en qualitat segons la zona, l'escola, i les possibilitats economiques i el background socio-cultural de la familia en questio. Hi ha escoles que assumeixen que no podran competir per enviar estudiants a bones universitats i es dediquen a fer el que poden. Hi ha grans estrats de la societat que no tenen formacio universitaria de cap mena, i de vegades, ni han passat o acabat la secundaria. D'altres han estudiat carreres futils o van a escoles professionals de dubtosa utilitat. Malgrat tot, pero, el nivell educatiu mig dels japonesos sol ser bastant alt.

Quina es la meva opinio? Personalment crec que en fan un gra massa. No cal martiritzar a la canalla i fer-los passar per l'infern que suposa el sistema d'examens a la japonesa. A mes, no estic gaire segur del que aprenen serveixi per massa mes que passar uns examens carregats de punyetes i milers de detalls d'infima importancia. Un exemple es el nivell d'angles, pessim, ratllant la vergonya aliena (gairebe tant dolent com a Catalunya). Aprenen llarguissimes llistes de paraules i expressions, pero son incapac,os d'articular una sola paraula ni de llegir un text real ni d'establir una minima conversa. Jo crec que amb la resta de materies son iguals: saben moltes coses, per no acabar sabent res.

Els han entrenat per ser japonesos, persones de be, bons treballadors, gent pulcra, puntual, eficac,, apta per una societat com la seva, corpantimentada, regulada, fixa, establerta, repetitiva, estandaritzada i immutable. Ara be, els hi han esmolat les diferencies entre personalitats, han donat una serie de coneixements vacus i estandaritzats, i pocs son realment capac,o de sortir fora del patro establert. Es un topic que no es nou, pero pel que he vist, prou encertat. Aixo si, tot i que tambe hi ha garrulators, la densitat de cretins no em sembla tant elevada com la que patim ultimament a Catalunya, on trobar gent normal s'ha complicat tant com anar a buscar bolets.

Sense voler ser massa punyent, jo diria que el Japo te un sistema educatiu, una societat i un sistema productiu que es complementen molt estretament. Mentre que Espanya fabrica nomes totxos per la construccio, ells fan ciutadans; aixo si, amb molt poca variabilitat: tots saben el que els cal saber per a treballar i viure a la seva societat, i ho saben fins a l'ultima coma i tots saben el mateix, pero aqui s'acaba el que saben. Trobo a faltar mes esperits lliures, personalitats independents i brillants, genis, petits o universals, pero estic comenc,ant a pensar que aquest obsessio per l'individu es nomes una actitut occidental, molt occidental, que ells no han cregut necessari copiar. Personalment, em quedo amb els sistemes educatius mes lliures i dinamics, sense perdre rigor, com ara els nordics.

7 comentaris:

mossèn ha dit...

curiós ... salut

teresa ha dit...

Algun dia fare una analisi del sistema educatiu enfocat a la societat com has fet tu amb el Japo. El sistema nordic tambe deixa molt que desitjar, almenys el suec que es el que jo conec. Darrera la modernitat, la llibertat, la tolerancia,el no voler estressar els estudiants s'hi amaga molta superficialitat i molta vagancia... i la jantelagen "la llei de Jante" que fa que sigui mal vist sobresortir entre els altres ja ho comentare al meu blog.
Bellissim post.

laura_alaciutatdesltemples ha dit...

hola!

acabo de descobrir el teu bloc, i mha agradat molt. sempre fa ilusio trobar un català en terres japoneses ^^

fa més que jo que ets aquí, i mha fet molta gràcia llegir en paraules totes les mateixes sensacions i els mateixos pensaments que em passen pel cap tot sovint: lobsessió per la comoditat de les maquinetes, la imatge (que ho és tot), la mania de seguir les normes en tota situació (per molt que no tinguin cap sentit) etc.

si no et fa res, tafegeixo a la llista de links del meu bloc!

que vagi bé!

teresa ha dit...

T'he atorgat el Premi al blog solidari, i consisteix en el següent: «es tracta de distingir set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.» POts trobar mes info aqui:http://catalanaasuecia.blogspot.com/

el Gran Barrufet ha dit...

Hola a tothom!
Perdoneu no respondre sovint, pero es que aquestes son epoques dificils: moltissima feina i deadlines i altres bestieses. Es un topic, pero aqui no es para mai, ni de nit ni de dia.

Teresa: vaig estar 6 mesos a Suecia. Jo vaig quedar enamorat del pais i de la gent. Son curiosos, pero amb la prespectiva actual, son bastant normals. Els japonesos es passen, com en tot, 10 pobles. La llei de Jante tambe existeix aqui. Tenen una dita: Cal picar amb un martell la fusta que sobre surt fins a igualar-les totes. Nota l'us del 'martell'. Es basicament el que fan: matxacar fins que tots surten iguals. Ells no se n'adonen perque estan acostumats a la uniformitat i s'hi senten comodes. Com a tot arreu, hi ha gent molt valida, pero tambe hi ha un important nombre de zoombies. Tanmateix, si mai tinc fills, no se m'acudiria mai fer-los passar per un sistema educatiu para-militar com el japones.

Laura: Gracies per llegir-me. Estic llegint el teu blog (d'amagatotis, que estic a la feina). El que dius es cert. De vegades penso que soc jo el problema, que m'estic tornant ruc del cabas, pero es que de vegades en fan un gra massa. I aqui no escric ni la meitat del que penso. Deus viure a Kyoto, oi? Jo visc a la vora. Si vols prendre un cafe algun dia, nomes cal que m'ho diguis. Fins aviat!

Teresa (II): Moltes gracies per pensar en mi! M'agrada lo de 'les seves reflexions particulars'.

Mossen: Pax vobiscum!

Salut a tothom i bones Festes!

Laura_alaciutatdelstemples ha dit...

sí, estic totalment dacord amb el que dius sobre leducació i la fabricació de ciutadans.
només un detall: a europa escoltem, donem la nostra opinió i preguntem a classe, sobre la matèria que sestudia.
Al Japó, estan en silenci, mai no pregunten i, de fet, es passen la classe dormint, literalment.
Si sels demana la opinió, se sorprenen i es queden desconcertats (no saben què dir).

Que vius a Takanohara? doncs que curiós, jo visc a prop, una mica més cap a Kioto.
Estaria bé xerrar una estona, és una de les coses que més trobo a faltar, gairebé diria que són una societat silenciosa de paraules...

el Gran Barrufet ha dit...

Hola, Laura

que s'adormin es el pa de cada dia. Jo vaig flipar un cop en una reunio on erem 4 persones, una es va quedar completament fregida. I lo dels trens es impressionant, es queden clapats a qualsevol raco, drets i tot.

en quant a parlar, avui venia en el bus i els unics que xerravem erem un holandes i jo que enraonavem plegats. la resta, completament off. I a la feina, els unics que durant i despres del menjar xarrem una mica som els 'llatins' (incloent-hi tothom que parli alguna llengua remotament connectada amb el llati) i els xinesos, la resta, de la feina al bol i del bol a la feina en 20min.

Si, visc just a Takanohara, davant per davant del mega-super AEON que hi ha alla, al costat de l'estacio (eki nishi). Cada dia agafo el tren cap a Shin-Housono, potser ens hi hem trobat i tot. Si que estaria be quedar per fer-la petar.

Jo el que noto a faltar, a part de passejar vora el mar, es asseure'm en una terrasseta i fer un cafeto mentre la gent passa i jo prenc el sol i llegeixo el diari, o parlar per parlar amb la gent o amics. Aqui ho veuen com una perdua de temps, pero s'equivoquen.

em pots enviar, si vols, un email a la seguent adrec,a:
gran.barrufet@yahoo.com

Fins aviat!