De vegades em pregunto, en els pocs moments que tinc per escarxofar-me al minuscul sofa que amb la meva barrufeta tenim a casa, "un cop has vist els temples mes importants de Kyoto, has passejat entre les multituds d'Osaka, has vist les 4 cosetes que poc o molt surten en totes les guies turistiques, que mes queda per veure d'interessant al Japo?". Be, per ser-vos sincer, ben poca cosa.El territori del Japo es la meitat del d'Espanya i la gran majoria de la superficie esta coberta per multitud de muntanyes on hi creixen uns boscos realment impenetrables solcats per escarpats valls i costerudes vessants, que en fa dificil tant la circulacio com el simple passeig. La vida al Japo es concentra a les limitades planuries i feixes que amb els segles han anat arrencant de les muntanyes. Malgrat l'esforc, i la potencial bellesa que podrien tenir aquestes fertils planes, regades per innombrables canals i d'una verdor paradissiaca quan l'arros despunta, la realitat es que es fa dificil trobar un sol raco que no hagi estat brutalment violentat pel formigo i la uralita, o la construccio abominable d'algun Pachinko o gran magatzem.
Diumenge vam sortir en cotxe per una carretera que no sabiem on anava a parar en direccio a Iga-Ueno, on les guies diuen que hi ha un castell i l'origen dels ninjas. El viatge va ser increiblement plaent i senzill. Vam agafar la 163 vora casa i ja no la vam deixar fins arribar-hi. Conduir pel Japo es senzillament una tortura. No es pel fet que la senyalitzacio estigui gairebe exclusivament en kanjis, sino perque les carreteres no son rectes, ni amples ni logiques. Per exemple, la 163 seria com una nacional de les nostres. Com es possible, doncs, que la variant d'aquesta carretera sigui una interminable successio de encreuaments amb semafors i minusculs camins locals que no van enlloc? Com es possible que els retols senyalin encreuaments que no corresponen amb l'encreuament que et trobaras tot seguit? Son coses d'un pais modern com el Japo que te un sistema viari demencial i inoperant.
Finalment, despres de dues dotzenes de semafors i ziga-zagues, vam recorrer els 5km que eviten passar per Kizugawa, i vam encarar un tram increiblement recte al llarg del riu fins a Iga-Ueno. Jo anava escamat per la sospita habitualment feta realitat que el que ens trobariem alla no seria ni de lluny res del descrit a les guies ni remotament semblant a l'imaginat. Malgrat aixo, el viatge va ser maco, ja que l'entorn em va semblar sortosament bastant natural. Es impossible, pero, no destacar que ells continuen la seva tasca destructiva dels paissatges bucolics tan com poden, i vam poder apreciar un cop mes l'enginy arquitectonic en forma de bunyol de formigo gegant construit sobre una muntanyeta, una residencia de la 3a edat, pintat amb els colors mes inversemblants de la paleta.
Vam arribar a Iga-Ueno molt rapidament, 35 km en una horeta, un record! Un cop vam estar 3h i mitja per fer 50Km. Es una ciutat petita i remota, fora dels pulsos de les capitals mes importants i tambe de les vies principals. A Iga s'hi ha d'anar, no s'hi passa per anar enlloc, tret que vagis per carretera a les platges d'Ise. Es com gairebe totes les ciutats japoneses: esbargida en una plana envoltada de camps d'arros i horts, la domina una pujol on esta situat el castell, rodejat d'uns jardins amb uns arbres col.losals. La resta es semblant a qualsevol altre part del pais. Les cases son iguals, els carrerons, iguals, i les horroroses zones d'esbarjo, tambe.
Vam pujar a peu cap el castell per passejar. El castell, com tots els castells japonesos, no te muralla i esta sobre un motet de pedres enormes de forma tronco-piramidal, amb arestes que s'inclinen a mesura que arriben a terra. Son estructures enormes, jo diria que les construccions de pedre mes grans que mai s'hagin fet al Japo abans del formigo. El motet esta rodejat per un fossat ple d'aigua. Solen ser bastant profunds en relacio amb el motet, pero el d'aquest castell era especialment fons. Un cop a dins, hi ha una plac,a i en un costa hi ha el castell, petito. Els castells solen ser construccions d'adob i fusta, tret dels fonaments que son de granit, i s'eleven 4 o' 5 pisos cada cop mes petits, com una piramide. L'estructura es recolza en 4 grans pilars, cedres vetusts, i manca de qualsevol mena de giny arquitectonic com ara arcs, voltes o contraforts, que permetin descarregar el pes dels pisos superiors, cosa que condiciona la forma.
Com gairebe tots els castells japonesos, aquest tambe es una replica de poc mes de 100 anys de l'original, anorreat fins a la base en una guerra oblidada. Els interiors son molt simples i dubto que ningu puges mai arribar a viure en un lloc aixi. De la planta quadrada, apareix un quadrat interior mes petit delimitat pels pilars, que es tanca amb portes corredores formant una sala envoltada per un passadis exterior circunvalant. Aixi de simple. L'exterior del castell el formen les teulades superposades a dues aigues i en direccions canviants a 90 graus, tipic d'aquesta mena de construccio. Tenen l'aire d'una piramide blanca amb coberta de coure blau.
A la vora del castell, a part de la casa del famos poeta Basho, hi ha la casa espia dels ninja. Be, aquest episodi es per un post complet, perque es el paradigma del que els japonesos entenen per atraccio historica. Es una turistada antologica i els 700 yens gastats de la manera mes xorra. Consisteix en una casa feta a l'estil ninja, amb tot de trampes secretes per a sorprendre als enemics, suposant que vinguin a sopar. Els unics ninja que vaig veure eren unes dones refetetes vestides amb un vestit ninja rosa. Despres hi havia un petit museu on s'expliquen les tecniques ninja de camuflatge i espionatge, ja que els ninja eren espies. La meva opinio: les tecniques son enginyoses pero puerils, les armes minuscules i addients per assaltar una casa de cartro. Dubto molt que haguessin sigut capac,os de fer front a les muralles i armes d'un castell i soldat europeu de la mateixa epoca.
Malgrat tot, apreneu, barrufets meus, que en la mental.litat ninja (ninjitsu) rau molta de la mental.litat japonesa. Son molt amants de les emboscades, dels artilugis, i les tecniques espiatories i de camuflage, passar inadvertits i atacar quan meny t'ho esperes i mai, mai, anar de cara en res. Els ninja, per altra banda, no em van impressionar gaire, encara que els concedeixo la seva utilitat en un pais amb castells de fireta, parets de guix i portes de paper com el Japo, on les guerres es debien planificar amb anys d'antelacio i on s'enviaven plans i memorandums a tort i a dret entre els cents de capitostos abans de posar-se d'acord per a entrar en batalla, vestits amb armadures primes com una llauna i espases de 2 dits d'ample, i una tecnica depurada per l'acrobacia. M'encantaria saber quan haguessin durat davant un batallo de fusellers napoleonics, amb bayonetes calada de mig metre i bateries d'artilleria.
En total, el viatge va estar molt be i de passada vam trobar un lloc per a anar a fer una barbacoa. A veure com surt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada