Podem els ultims riure'ns dels primers?

Fa uns dies que a la premsa estan sortint dades sobre els nivells relatius d'educacio dels paisos de l'OCDE. Es l'anomenat informe PISA. S'ha de dir que, malgrat que el Pais l'altre dia treia importancia als resultats esperpentics que Espanya assoleix en aquest ranking i que la Vanguardia publicava una entrevista amb el director de l'enquesta on ens felicitava per la millora respecte d'uns nivells historicament pauperrims, els resultats d'Espanya son irrisoris, i els de Catalunya, indignes. Al Japo estan preocupats perque han baixar de la tercera posicio a la sisena. Espanya crec recordar que estava a la trentauena, bastant per sota de la mitjana.

Que Espanya estigui per sota dels minims es manifest i qui ho desmenteixi es simplement un mentider, per no dir una altra cosa mes gruixuda. No tinc massa experiencia docent, tot i que m'he passat mes de mitja vida estudiant. L'ultima generacio es simplement vergonyosa. Literalment no saben res, i el pitjor es que ni els importa ni creuen que ho necessitin. No es que no sapiguen ni escriure ni llegir, no saben ni comportar-se, ni parlar, ni comptar, i desconeixen els fets mes basics de res que no sigui les bestieses que surten a la tele. Aixo, que sembla una generalitzacio barroera, es el que et trobes cada dia quan surts al carrer i et topes amb la crua realitat de canalla que sembla que s'hagin criat en una cova.

Al Japo es dona molta importancia a l'ensenyament i, en general, la figura del mestre (sensei), sigui de l'ambit que sigui, es molt important i respectada, sense que calgui estrictament que sigui un mestre d'escola o professor d'universitat. Jo crec que el senseisme, com jo l'anomeno, es una actitud molt japonesa; la d'una persona que tracta a la resta repartint la seva saviesa. Tanmatiex, aquest interes per aprendre no es pas una cosa d'amor a l'art, sino una questio purament practica. Els japonesos no son de grans filosofies ni creuen en l'ideal il.lustrat del saber pel saber. Aqui tot es fa per un motiu practic, sino no es fa. I quan es fa, es fa fins al final.

Com segurament sabreu, els col.legis japonesos son molt estrictes i exigents. El perque es l'obsessio que tenen per competir i assolir fites en ranquings. Hi ha una mena d'esnobisme que fa que tothom opti per anar a les mateixes universitats, un grup selecte d'institucions que per questions historiques i/o politiques han assolit gran prestigi. Tenir un titol en una d'aquestes universitats vol dir que immediatament optes a una bona feina. Per obtenir aquest prestigi nomes cal haver entrat a la universitat addient, ja que un cop a dins, el nivell d'exigencia es increiblement baix, fet que els estudiants aprofiten o be per no fer res o be per fer treballs temporals (baito) per pagar-se els estudis, cars de mena,

Aquest ranquing d'universitats arrossega tot el sistema educatiu pel fet que ningu vol ser menys. Es una competicio. Families i escoles preparen els seus estudiants fins a limits que ratllen el paroxisme per a poder passar la selectivitat i entrar a les millors institucions. D'aquesta manera, hi ha una infinitat d'escoles de reforc, i centres d'estudis paral.lels (juku) on la canalla es prepara per passar els examens de grau que hi ha entre cada estadi de la vida educativa. No poden parar mai!

El ranquing, per cert, es basa en les notes dels estudiants que hi aspiren, no pas en la qualitat de l'ensenyament que s'hi imparteix ni en el presigi dels professors, plans d'estudi o assoliments dels seus llicenciats. Es una mica fictici i es realimenta a si mateix: com mes estudiants opten per un centre, mes alta es la nota i aixo fa que mes estudiants vulguin anar-hi. A l'hora de la veritat, nomes un nombre molt petit d'estudiants que no formin part de l'elit hi acabaran entrant, mes que res pel fet que els temaris estan fets a la mida de les escoles on aquesta elit ha estudiat sempre. Es per aixo una compteticio molt poc equitativa i esbiaixada des del principi, pero que estira de tot el sistema educatiu i mou una bestiesa de diners.

Com tot al Japo, res es realment com sembla ni com ells admeten. A l'hora de la veritat, no tots els estudiants es sacrifiquen per assolir aquests nivells d'exigencia i hi ha molta gent que es queda fora del sistema competitiu, de fet, la majoria. En particular, les dones solen quedar bastant al marge, representant nomes una minoria dels llicenciats en aquestes universitats, mentre que la resta de les que van a la universitat passa per escoles universitaries de cicle curt on els donaran un diploma que les acreditara com aptes per a formar part del staff de secretaries (OL, es a dir, office ladies) que les empreses japoneses necessiten fins que es casin. Les empreses son les encarregades de formar als seus empleats a la manera que elles volen, ja que el que hagin pogut aprendre a les universitats sol ser bastant trivial i superflu.

Seria molt llarg d'explicar, pero el sistema educatiu no es tant igualitari com sembla a priori. Hi ha diferencies notables en qualitat segons la zona, l'escola, i les possibilitats economiques i el background socio-cultural de la familia en questio. Hi ha escoles que assumeixen que no podran competir per enviar estudiants a bones universitats i es dediquen a fer el que poden. Hi ha grans estrats de la societat que no tenen formacio universitaria de cap mena, i de vegades, ni han passat o acabat la secundaria. D'altres han estudiat carreres futils o van a escoles professionals de dubtosa utilitat. Malgrat tot, pero, el nivell educatiu mig dels japonesos sol ser bastant alt.

Quina es la meva opinio? Personalment crec que en fan un gra massa. No cal martiritzar a la canalla i fer-los passar per l'infern que suposa el sistema d'examens a la japonesa. A mes, no estic gaire segur del que aprenen serveixi per massa mes que passar uns examens carregats de punyetes i milers de detalls d'infima importancia. Un exemple es el nivell d'angles, pessim, ratllant la vergonya aliena (gairebe tant dolent com a Catalunya). Aprenen llarguissimes llistes de paraules i expressions, pero son incapac,os d'articular una sola paraula ni de llegir un text real ni d'establir una minima conversa. Jo crec que amb la resta de materies son iguals: saben moltes coses, per no acabar sabent res.

Els han entrenat per ser japonesos, persones de be, bons treballadors, gent pulcra, puntual, eficac,, apta per una societat com la seva, corpantimentada, regulada, fixa, establerta, repetitiva, estandaritzada i immutable. Ara be, els hi han esmolat les diferencies entre personalitats, han donat una serie de coneixements vacus i estandaritzats, i pocs son realment capac,o de sortir fora del patro establert. Es un topic que no es nou, pero pel que he vist, prou encertat. Aixo si, tot i que tambe hi ha garrulators, la densitat de cretins no em sembla tant elevada com la que patim ultimament a Catalunya, on trobar gent normal s'ha complicat tant com anar a buscar bolets.

Sense voler ser massa punyent, jo diria que el Japo te un sistema educatiu, una societat i un sistema productiu que es complementen molt estretament. Mentre que Espanya fabrica nomes totxos per la construccio, ells fan ciutadans; aixo si, amb molt poca variabilitat: tots saben el que els cal saber per a treballar i viure a la seva societat, i ho saben fins a l'ultima coma i tots saben el mateix, pero aqui s'acaba el que saben. Trobo a faltar mes esperits lliures, personalitats independents i brillants, genis, petits o universals, pero estic comenc,ant a pensar que aquest obsessio per l'individu es nomes una actitut occidental, molt occidental, que ells no han cregut necessari copiar. Personalment, em quedo amb els sistemes educatius mes lliures i dinamics, sense perdre rigor, com ara els nordics.