Robots, cafeteres, titelles, ninots, persones...

Us ha passat mai d'estar treballant en un lloc on hi treballa una de les vuit personalitats que mes poden influir en el decurs de la humanitat? Doncs a mi em passa cada dia i, sincerament, em sua la vora de la barretina. Durant la meva vida, per sort o per desgracia, he conegut bastanta mena de gent, des de la tropa fins als generals mes condecorats en les batalles mes curioses. No sempre els que mes m'han impressionat han estat els que mes amunt estaven.

Hi ha dues idees al Japo que, modestament, crec que son erronies. Una es l'obsessio pels guardons per a valorar la importancia de la gent, i l'altre es l'obsessio per ensinistrar la Natura. De la primera ja en vaig parlar fa poc, i la torno a esmentar per il.lustrar el punt de vista que es te de la gent per aqui. Per a ells, aquest senyor es un geni (el de la dreta). Per mi, no passa de ser un Gepetto que fa titelles lletges que no serveixen per a gairebe res.

L'altre potser us estranyara, perque sempre s'ha dit dels japonesos que tenen un gran amor i respecte per la natura. Jo mes aviat penso el contrari: la natura els espanta, i fan el que poden per mortificar-la i reduir-la al mes minim per a poder-la controlar. Un exemple son els bonsais. Si ho penseu una mica, es una simple tortura reduir un arbre gran com una pomera, a una cosa minuscula com un gerani. Enlloc de deixar-lo creixer ofanos, gaudeixen en pacientment anar trencant la naturalesa de l'arbre fins a fer-li fer de manera artificial el que no es natural en ell fins a que torni a semblar el que era, pero havent eliminat el que no es considerava necessari de la seva natura. Que en pensarieu si es fes el mateix amb animals o persones?

Imagineu que tenim un cavall precios, i que en volem fer un de la mida d'una nina per jugar-hi a casa. La rao pot ser qualsevol, des de l'obsessio per les coses petites o simplement perque no tenim lloc a casa. Ara que tenim un cavall de la mida d'un gat, resulta que ens molesta que es pixi i cagui, funcions naturals en tot esser viu. Doncs, sense cap mirament, enginyem un metode per eliminar aquestes funcions. Fet aixo, pensem que el color no ens agrada i que rosa quedaria millor amb la tapisseria del sofa, pero clar, quan anem a treballar, el cavall rosegara la moqueta. Ah! solucio, el farem de manera que no li calgui menjar. Volem un cavall que sembli un cavall pero al que hem eliminat tot el que no ens interessa dels cavalls naturals. Aixo es el pensament japones d'amor a la natura.

Els robots son aixi una successio consequent d'aquest pensament. A Europa, un robot es considera una eina: un martell que pica mes rapid i mes fort per a fer mes coses. Al Japo, es el pas seguent en tornar la Natura masella. Vull un cavall, pero si esta viu no es convenient pel meu estil o visio de la vida. Doncs, fem-lo artificial. Si, si, si, fem-lo. Sera molt kawaii!! La primera versio fara pena, pero et diran que fa el mateix que un cavall de veritat. Si has crescut en una ciutat que sembla un poligon industrial oxidat com Osaka, on no has vist mai un animal real tret de mascotes, pensaras que si, que aquesta maquina fa el mateix que la idea que tens tu del que fan els cavalls, i a sobre el podras vestir i pentinar. Si has vist mai un cavall real, l'has sentit repirar, olorat i mirat als ulls, mai podras pensar en res mes que en un nino.

Com els japonesos son molt industriosos, anirant fent versions cada cop mes realistes, ja que tenen el somni de fer una maquina que no nomes imiti la realitat, sino que la suplanti indistingiblement. Aleshores, veurem trabucades com animals robotics de companyia o, fins i tot, humanoides que volen ser com les persones. Dic veurem, pero no es cert; ja es poden veure i comprar. Tenen la teoria que com mes iguals siguin, el ser huma vencera la barrera que tenim a considerar morbid tota reproduccio realista d'un objecte que imiti un esser viu (des de figures de cera a escultures hiper-realistes), i que fins i tot hi establirem lligams emotius. La conya es que per confirmar la hipotesi ho estan provant amb canalla. A mi em sembla que l'experiment esta completament esbiaixat per la falta de criteri de canalla que segurament ni ha vist mai un animal real ni sap que fan ni deixen de fer mes enlla d'una visio waltdisney de la naturalesa.

S'ha fet un documental que s'anomena 'mechanical love' on es planteja si es pot arribar a estimar a un robot. Que es donin casos no em sorpren gens. Per una banda, conec mes d'un que s'estima mes una macchina que a la propia dona, i per l'altra, es possible que, fins i tot en certs casos de carencies (mentals) greus, sigui interessant tenir una maquina sobre la que certa mena d'humans puguin projectar sentiments. Ara be, d'aqui a pensar que sigui humanament equilibrat substituir o, si no es vol ser tant estricte, complementar l'existencia humana amb maquines que emulin aquesta existencia, crec que hi ha un salt bastant gran que no veig que sigui necessari ni fins i tot possible.

Voldrieu tenir un microones amb el que puguessiu parlar-hi? Voldrieu tenir un servent mecanic que, a mes de ser eficient i barat, us fes d'amic? Cal que els electrodomestics tendeixin a l'animalitzacio o humanitzacio de la seva aparenc,a? Jo crec que es innecessari. Ells creuen que aixo facilita la comunicacio ja que acosta les maquines a l'esser huma. Per a ells, seran maquines que seran iguals que els humans. Per a mi, seran maquines que postissament voldran imitar els humans pero que nomes es quedaran en un aspecte, seran parcials i no passaran de ser ninots grotescos, com titelles d'un guinyol.

La fal.lacia, des del meu punt de vista, es pensar que seran iguals, es creure que semblar i ser son el mateix, i que semblar te catagoria d'existir; que un bonsai es igual a un arbre, es creure que una mascota es igual a un animal. Per mi, la fal.lacia es creure que en Pinoccio es igual a un nen. Com diu un senyor de la pel.licula a una velleta que te una foca robotica a qui estima com les nenes abans estimaven les nines, pero sino es com un animal, es com una cafetera!