dimecres, de febrer 06, 2008

Doutonbori o Paral.lel?

Fa poc va morir en Fernando Fernan Gomez. Tothom el recordara per tenir un dels pitjors mal genis de la Terra, evidenciat per aquell episodi grotesc, propi d'una pel.licula del Berlanga, en que engega a la merda a un pesat que li demanava un autograf. Pero per mi va ser un gran actor i, malgrat que no he tingut ocasio de llegir-lo, tambe un home de llestres important.

Segons la IMDB, te unes 210 pel.licules; una autentica bestiesa, que evidencia com es fan les coses en aquest pais, depressa i correns, i la situacio precaria de la majoria de feines artistiques/intel.lectuals d'aquest pais, que donen tot just per anar fent bollir l'olla. Com deia un famos director de cinema de Valls, "es poden fer sabates o espardenyes, nosaltres nomes podem fer espardenyes". Era aixi als anys 40 i, malhauradament, encara es aixi a hores d'ara.

Entre tanta pel.licula, una de les que mes recordo es l'anomenada 'Viaje a ninguna parte', on una troupe d'actors es dedica a anar de poble a poble per una Espanya ingrata, analfabeta i freda, intentant entretenir les vides poc sofisticades dels seus habitants. Adapten el poc que coneixen dels classics a les necessitats del moment, i quan veuen que l'audiencia no aprecia el seu art, doncs, treuen les vedettes per a que ensenyin una mica de pit i cuixa als quatre escalfadors de cadira de cafes, que estant alla mirant-se-les amb cares lascives, ronya de temps, i gots d'anis sobre taules de marbre. Molts cops, o be no cobren, o be cobren a bastonades, quan els toca sortir cuita-corrents davant de l'autoritat eclesiastica, escandalitzada per la perdua de la seva audiencia i de tanta exhibicio de blanques carns.

Hi ha una escena en aquesta pel.licula on els contracten per fer d'actors de repartiment en una pel.licula que s'esta rodant a les rodalies. En particular, el personatge encarnat per en FFG, l'avi de tota aquesta troupe, li toca dir una frase mentre obre la porta del cotxe en fent de servent d'un senyorito que arriba. Ha de dir una frase curta com ara "como le ha ido el viaje al Senyor?". Ell creu que ho fara molt be i sense cap problema, ja que te moltissims anys d'experiencia i en la seva joventut havia treballat en teatres importants de Madrid. La seva primera intervencio es espantosa a oides del director, que li fa repetir de nou, obtenint altre cop la mateixa interpretacio. A la tercera, el fot al carrer, davant un FFG perplex i atonit per no entendre que ha passat.

Que ha passat? doncs, que ell ha dit la frase com si estigues al teatre, a l'antiga, molt lentament, exagerant l'entonacio de cada sil.laba i impostant la veu, a part de l'amanerament histrionic dels seus brac,os. Aquesta manera d'acturar, com la seva troupe i la feina que fa, eren caduques i en vies d'extincio. De fet, si mal no recordo, la historia esta explicada cap enrera, com a records d'un dels actors que acaba els seus dies visquent en una pensio a la capital messetaria. EL cinema volia una altre mena d'interpretacio, mes natural i directa, a l'americana. Malgrat tot, encara va sobreviure un temps el clixe Paco Martinez Soria, i la verborrea de Jose L. Lopez Vazquez, pero per la resta d'actors seriosos, nomes hi ha una manera, que es l'actuacio natural.

Per que us explico aixo? Doncs, no ho se. Potser perque d'alguna manera m'ha passat pel cap la visio d'aquesta escena, la persona i vida d'en FFG, o be perque cada cop que veig la televisio japonesa em sembla rememorar aquesta escena indefinidament. Es dificil d'apreciar pels que no tenen el privilegi (eufemisme) de veure la tele japonesa, pero es ridiculament pueril, histrionica i exagerada. Els actors no parlen d'una manera normal, sembla que encara els quedi alguna cosa del kabuki, on les frases es diuen d'una manera molt particular, com cantant, amb expressions facials i moviments del cos molt exagerats. Si heu vist Arare, sabreu el que dic: quan el Dr. Slump es posa serios pensant amb la Srta. Yamabuki, li canvia la cara, la veu, es comenc,a a sentir musica, canvia la llum i es posa a bufar el vent. Aixi son els actors japonesos.

Seria molt llarg d'explicar, pero l'interpretacio japonesa, amb ulls occidentals, es bastant carriclona. O be passen d'aquesta mena d'histrions hiperbolics i ratllant el borderlinisme, o be es tornen pals d'escombra rigids robotitzats que escenifiquen amb perfeccio milimetrica una formula mil vegades repetida. Son actors dolents? Be, treien alguns idols que son esperpentics, hi ha de tot i ho podeu veure en pel.licules com Babel, on la part que passa al Japo sembla bastant creible. Que passa, doncs? Jo crec que es el public, que vol veure aixo, una i mil vegades. Als japonesos els agrada aquest estil de comedia de revista del Paral.lel, una mena de Lina Morgan. A mes, els encanta els drames ultra-ensucrats de l'estil Corin Tellado, o les histories que jo anomeno de gambaring (gambare = fer tot el possible per assolir un objectiu), amb musiques apoteosiques al final de les histories. I el que mes els agrada es la repeticio de models, una vegada rera l'altra, el que fa que gairebe totes les histories s'assemblin sorprenentment. Per no parlar de les series historiques, on les dones es mouen i parlen de la manera mes delicada posssible, i els homes semblen ogres parlant com els generals de "Tora! Tora! Tora!".

El paradigma es la companyia de teatre Yoshimoto, una mena de mega-corporacio de l'entreteniment, amb decenes de comediants i teatres, sobretot a Osaka, pol de la comedia japonesa. Es dificil d'imaginar en els nostres termes, pero seria una mena de Jose Luis Moreno Co. Ltd. de la mida de "La Caixa". Son molt populars i estan a tot arreu. El nivell es bastant Linamorgense, com he dit, pero es el que agrada. Una de les comedies mes famoses es la que fan cada setmana per la tele ambientada al Doutonbori d'Osaka. Sempre passa el mateix: surten els mateixos personatges, que son comerciants de la zona, i algu arriba, provocant un embolic, que al final, indefectiblement, s'arregla amb una diculpa o una explicacio. La gracia esta en la personalitat de cada comediant, coneguts per alguna frase o moviment particulars, i en els jocs de paraules que fan, que a mi se m'escapen. La resta sembla bastant improvitzada, molt en la linia Moran/Pera. De fet, hi ha un parell que s'hi assemblen!

2 comentaris:

teresa ha dit...

Jose Luis Moreno Co. de l'amplitud de La Caixa?, m'he partit de riure, per favorrrrrrrrrrrrrrrrrrr barrufet, no ens creis aquestes imatges que tindrem malsons
jajajajaja!!!!!!!!!!!

el Gran Barrufet ha dit...

hahaha!!!
que be que t'agradat la imatge!!
si, una mica exagerat: els de Yoshimoto no tenen xarxa de caixers automatics on expliquin acudits, hahaha!
Salut!