Brasil o iguals entre diferents

Aquest cap de setmana passat va ser de tres dies i es l'oficial per anar a esquiar al Japo. A mes, va estar nevant el dissabte, i fins i tot la vila dels barrufets on visc va quedar tota ella blanca per la neu. Haig de dir que si be la barrufeta es una experta esquiadora, snowboardista i mil coses mes, jo soc un complet patata i en ma vida m'havia calc,at uns esquis. Malgrat tot, vaig fer el cor fort, vaig treure valor d'on ja no en raja i cap a la muntanya, que hi falta gent.

Com ja havia estat nevant dies abans, haviem decidit d'anar-hi amb autobus per evitar-nos els problemes d'haver de circular per carreteres desconegudes, estretes de per si, a mes, cobertes de neu, ja que no tenim cadenes ni ganes d'anar a fer invents per aquests mons de deu. El pla (sempre hi ha un pla) consistia en anar a l'estacio de Kyoto dissabte entorn a la mitja nit, pujar a l'autobus i arribar a les pistes, algun lloc de la prefectura de Gifu, cap a les 6:30h del mati del diumenge. Esquiar fins a les tres de la tarda i tocar retirada per arribar altre cop a Kyoto a les nou i despres a casa a les de de la nit.

Quan vam arribar a l'estacio de Kyoto vam veure la gernacio de persones esperant ordenadament que les anessin cridant per grups per ananr pujant als corresponents autobusos. La majoria eren noies i, per sorpresa meva, gairebe totes sembla que es dediquen amb passio al snowboarding, que causa furor al Japo. Com en tot, s'ho prenen molt seriosament i van equipats fins a les orelles amb el mes nou i millor que es pot trobar a les tendes especialitzades. Jo tenia previst llogar l'equipament en arribar a les pistes i la barrufeta portava el seu propi.

El viatge en autobus va ser llarg, molt llarg, pero el conductor va parar 3 o 4 vegades per a que tothom pogues anar al labavo i a fer un mos o un cafe en diverses arees de serveis, totes elles molt assortides de maquines de vending, omiyage, i d'altres porqueries per anar omplint la panxa i intentar fer passar el fred intens que a fora feia. Tot va anar com estava previst, sense sorpreses ni correndisses, tal i com el conductor havia explicat abans de sortir en una perorata de gairebe 10min, explicant fil per randa els detalls del viatge. En arribar a les pistes i abans de sortir de l'autobus, una altre noia de la companyia de viatges ens va fer un altre discurs de la mateixa durada explicant-nos tots els detalls de l'estada i l'hora en que hauriem de tornar a ser a l'autobus per a poder tornar a casa. Cal dir que al Japo hi ha un mentalitat d'estar sempre en un col.legi, de manera que fins i tot els adults quan van de viatge es comporten com si estiguessin en un organitzat pel col.le.

L'esquiada va ser entretinguda. Mentre la barrufeta s'ho passava pipa literalment baixant a tomba oberta per una pendent brutal, jo intentava aprendre els rudiments de la tecnica esquiatoria d'un xicot molt simpatic que em feia de sensei. A la meva edat no estic per aquestes coses, pero vaig fer el que vaig poder, intentant sortir il.les de l'experiencia. Com tinc un peu gran, 28.5 cm (un 44), els nois del lloguer de l'equipament es van sorprendre i fins i tot van fer conya en haver de triar la bota mes grossa que tenien (32 cm), ja que la resta ni m'entrava. Degut a la mida de la bota, els esquis tambe eren mes grans. Al final gairebe ni podia arrossegar els peus del que em pesaven, i vaig quedar completament reventat del mati d'esquiada.

A l'hora de dinar ens va passar una cosa curiosa. Estavem cansats i teniem una gana pantagruelica. Els menjadors (self-service estil facultat. El col.legi, de nou!) estaven atestats de gent. Despres de comprar el dinar ens toca buscar lloc per seure. Resulta que molta gent, parelletes, nomes ocupaven un parell de seients de taules de 4, i tot i aixi, la gent preferia esperar a asseure-s'hi. Jo esguardo un lloc on la parelleta eren primets, amb el que quedava mes lloc per nosaltres, i li dic a la barrufeta de seure'ns-hi. Primer, li sobta la idea, pero en vistes del panorama, em segueix. Ens seiem, demanant mil perdons per la interrupcio i ens posem a menjar tranquil.lament, contents d'haver sigut mes llestos que la resta que encara pul.lula entre taules mig plenes.

Quan la parelleta acaba, se'n van, i ens quedem amb la taula per nosaltres. La barrufeta em diu de fer-nos a un costat per deixar els seients vora el passadis lliure per si algu altre s'hi vol seure, tot i que, diu, cap japones s'hi asseura. Be, ens juguem qui va a buscar els cafes al jan-ken-po (pedra-paper-tisores) i ella perd. Em quedo jo sol a la taula. Al cap d'un moment, una noia ve i em demana, en angles, si s'hi pot seure. Una mica sorpres, li dic que si, i ella i el seu xicot s'hi asseuen i comencen a dinar. Jo no hi faig gens de cas i espero que vingui la barrufeta amb els cafes, mentre veig la penya circumdant, clapant indiscriminadament sobre les taules en havent dinat, igual com fan al tren, al metro, a tot arreu.

Aleshores ve la barrufeta, sorpresa de trobar-se companyia, i comencem a xerrar, en angles, sobre que fariem a la tarda. Que si patatim, que si patatam, i no se com, la noia del costat, es cola en la conversa parlant un perfecte angles. Primerament, estic molt sorpres, perque aixo no m'havia passat mai al Japo. Aqui mai ningu enceta una conversa i menys amb un gaijin, si no s'hi veuen obligats. Segon, em va estranyar que parles angles tan be. Aleshores vam descobrir la rao de tant estrany comportament. Resulta que la noia i el seu xicot, tot i tenir la cara de japonesos, eren brasilenys. Ah, soka!

Ella era mestre de japones per als fills dels immigrants que viuen a Nagoya i treballen per les companyies de cotxes. Ell hi treballava en una d'aquestes companyies. Son brasilenys nikkei, es a dir, descendents dels emigrants japonesos que es van establir al Brasil el segle passat fugint d'un Japo miserable. Respresenten molts dels suposats immigrants que treballen al Japo, a part dels xinesos i coreans. La conversa va fluir en 4 idiomes, japones, angles, portugues i castella amb accent mexica que ella havia apres d'una amiga seva. Els aventatges de parlar catala davant de qualsevol llengua llatina es que amb una mica de sentit comu pots entendre el 85% del que et diuen sense problema.

Quan van marxar a esquiar de nou li vaig dir a la barrufeta, 'xiqueta, tenies rao, cap japones no s'hagues sentant amb nosaltres!'. Malhauradament es cert, i el fet que la parella fossin gaijins llatins tambe explica, en certa manera, la naturalitat amb al que vam compartir lloc i conversa. Es aquesta naturalitat en les relacions interpersonals el que manca al Japo. El que per mi es natural, per a ells els suposa una incomoditat que intenten evitar, no nomes amb mi, sino que entre ells tambe. L'altre es sempre una nosa una molestia, una bacteria de la que no es volen contaminar. Per aixo no es toquen, no es miren als ulls, no parlen d'una manera natural sino amagats darrera d'una cortina d'educacio, formalitats, i frases fetes vacues. Es posen mascares, guants, barrets, i tota mena de proteccions per evitar cap contacte nociu amb els agents patogens exteriors.

Es per aixo que en una taula mig buida, tots preferiran esperar drets a que acabis abans que seure's amb tu. Es per aixo que davant d'una sala plena de gent que espera, tots intentaran menjar el mes rapid possible per tal de cedir el seu lloc. Qualsevol cosa abans que asseure's plegats i fer petar la xerrada.