Obsessions d'un gaijin

Cada persona te una obsessio, o moltes, que li fa veure la vida des d'una certa optica mes o menys propera a la realitat. Pel que he vist, aixo tambe sembla cert respecte dels paisos. Catalunya esta obsessionada amb Espanya, en voler-hi ser benvinguda i acceptada sense deixar de ser catalana. Be, aixo es una utopia que ja vindria sent hora d'engegar a dida. La historia i la realitat contemporania refuta amb una pila de fets aquest desig pueril. El Japo tambe te les seves deries. Anomenar-ne unes quantes seria parcial i innexacte, pero m'es igual. Jo us explicare, pel damunt, les que a mi em sembla que son les deries d'aquest pais.

La que mes sobta quan portes una temporada aqui es l'obsessio que tenen per ser ichiban (els primers), aixi com per tot el que ells consideren ichiban. A mi em sembla una simplificacio perillosa i naive, pero es el que a ells els mou. Si volen un producte, buscaran el que es consideri primera marca. No importa el preu ni si realment s'adapta a les seves necessitats. L'adquiriran i, en certa mesura, fardaran que posseeixen allo que es considera el millor. Aixo passa en cotxes, vins, menjar, roba, i fins i tot productes industrials o relacions internacionals. La resta, els es ben be iguals, ja que no es dona importancia al que no es primer. Winner takes all.

D'adquirir el millor, passen a voler fabricar el millor. Be, aixo es un mite que tenen molt interioritzat. Fins i tot al meu llibre de japones, en mes d'un dialeg fictici entre un immigrant indi que ha vingut a estudiar al Japo i un treballador japones, es diu com d'avanc,ada es la tecnica nippona. Hi ha la certesa que els productes japonesos son els millors del mon. Ho poso molt en dubte. En certs camps, els productes japonesos poden ser els unics del mon, el que els fa automaticament millors. En d'altres, simplement poden tenir nivells d'acabat bastant elevats i, sobretot, com diu ma mare, moltes punyetetes que els fan en teoria mes versatils. El que els va fer despuntar com a potencia van ser els baixos preus dels seus productes, pero tothom sap que era a costa d'unes prestacions i qualitats bastant justetes. Ara aixo es el que fa la Xina, i el Japo ha passat a fer productes d'elevades prestacions, pero els preus tambe han pujat. Si m'hagues de comprar un cotxe, seria alemany.

Una altra obsessio, bastant comica per mi, es la de retolar-ho tot i col.locar retols arreu. Quan un arriba al Japo es queda parat per la enorme quantitat de retols. N'hi ha de mil tipus, mides, colors, estils. Es realment marejador. Arriba a ser tant exagerada aquesta obsessio que us puc assegurar que cada una de les parets del meu cubicle esta etiquetada independentment i que, fins i tot, les lamperes de lloguer del meu apartament tenien etiquetes. Ells s'etiqueten fins i tot la roba com si fossin canalla i els estris de menjar.

Si unim les dues obsessions anteriors, apareix una tercera que es senzillament curiosa (eufemisme), es l'obsessio pels diplomes. En aquest pais hi ha diplomes, certificats, titols, i mil i una mandanga mes per etiquetar tambe a les persones. A l'empresa on treballo hi ha tota una paret ple de petits gravats emmarcats amb els noms de les persones que han acconseguit merits especials. El mes ridicul es el primer d'aquests quadres, d'uns 2x2 metres quadrats, amb nomes 3 petits cartellets. Sembla que van ser massa optimistes pels millors. Si aneu al temples veureu les inscripcions dels donants, empreses o particulars, en tota mena d'escultures i elements religiosos. La gent te a casa o al despatx infinitat de diplomes commemoratius per qualsevol cosa penjats de les parets. Tots son bastant estandard i un diria que semblen titols universitaris, pero poden ser d'un curset de tango al centre civic del poble.

No se si es causa o consequencia de les obsessions anteriors, pero aquest pais esta obsessionat en la classificacio de les coses en categories. Aixo sembla bastant huma, pero si us hi pareu a pensar, segurament nosaltres ho entenem d'una altre manera. Una manera de coneixer les coses es mitjanc,ant la classificacio: les peres amb les peres, les pomes amb les pomes. Despres podem fer categories: classes de peres, classes de pomes. Tambe hi pot haver una taxonomis o jerarquia de classes: les peres i les pomes son fruita, les patates son tubercles, els tubercles i la fruita son vegetals. Ara, la diferencia japonesa es donar ordre a les categories. Aixo te sentit alguna vegada: podem classificar les peres pel pes, aixi, les classes de peres tindran un ordre segons el pes especific de cada classes. El que no es tan cert, crec jo, es que tot en aquest mon sigui ordenable i que n'hi hagi prou en posar un numeret a les coses per comparar-les.

Aquesta obsessio la podeu veure en tot: si aneu a comprar, veureu que els productes estan classificats segons les (suposades) preferencies dels compradors. Si voleu llogar una pel.licula, igual. Sincerament, a mi me la sua que en Pepet i en Joanet hagin triat mes vegades Transformers si el que jo vull veure es Gladiator. A ells no; davent del dubte (constant) triaran el que el grup hagi fet abans. Amb les persones fan igual: no et coneixen de res i ja t'han col.locat en alguna de les seves categories mentals, que fan servir per comunicar-se el que pensen quan parlen de tu. Nosaltres critiquem, ells categoritzen. Si us pregunteu perque els japonesos van tots a fer turisme al mateix lloc, nomes cal que agafeu un butllet de viatges i veureu com esta tot classificat per numeros: paisos (1, 2, 3), ciutats (1, 2, 3), museus (1, 2, 3), pintures (1, 2, 3), menjar (1, 2, 3), compres (1, 2, 3). Obviament, ningun japones normal anira al pais 13, visitara la ciutat 5, anira al museu 7 o fara una foto a la pintura 9, perque quan torni i vulgui ensenyar als amics el que ha vist, la gent no sabra del que parla.

La ultima obsessio d'avui, barrufets meus, deriva, potser, d'aquest afany per categoritzar l'incategoritzable. Em refereixo a l'obsessio per recollir dades i omplir formularis. Xiquetes i xiquets, aquest pais te una veritable malaltia! No sabeu el que costa omplir un formulari. No nomes per l'idioma, sino per la gran quantitat de categories i caselles que cal omplir. I el pitjor de tot es que et demanen omplir-ne un per fer qualsevol cosa, des de comprar un electrodomestic a fer una reserva de viatge. Normalment, l'atenent t'ajuda molt amablement, el que no treu que per fer un tramit que a casa tardaries 10min, es pugui allargar un parell d'hores. Exemples: comprar una camera de fotos = 1h, comprar un telefon mobil = 1h30min, comprar un bitllet d'autobus + forfait per anar a la neu = 2h30min. Com es possible que pagant una compra en metal.lic em demanin el nom, l'adrec,a, numero de telefon, i copia de la meva identificacio?

Per resumir, els japonesos solen obsessionar-se pels detalls mes minusculs, l'exces d'informacio innecessaria, les llistes infinites de categories ordenades i els tramits intrincats i lents. Al Japo mai el cami per unir dos punts es la linia recta.