dimarts, de febrer 19, 2008

Grrrrruuuupppp o que bona esta la cervesa!!!

Quan miro la tele japonesa hi ha unes quantes coses que em sobten i que sembla que es repeteixin indefinidament, sigui el canal que sigui. N'hi ha que em fan bastanta gracia, tot i que d'altres mes aviat em fan rabia, pero que hi farem! A casa tambe tenim una tele que fa pena.

Els programes a les teles japoneses son bastant cutres, tant en decorats com en la qualitat artistico/intel.lectual de la genteta que hi surt. Haig de dir que es l'unic lloc on he estat que hi surt gent molt lletja i d'altres amb evidents problemes mentals o de vestit. El programa estandard sol estar compost per un grup bastant gran de suposades personalitats (tarento). Solen ser comics, actors, o comentadors, coneguts per alguna rao desconeguda per mi, malgrat que hi ha una rotacio bastant bestia i, de sobte poden desapareixer de la pantalla. Aquests panels de famosos se solen asseure en taules rodones o en una especie de grades, per tal que els podem veure a tots juntets. Opinen de qualsevol cosa i solen ratllar l'histrionisme mes macarronic. Es com si hi haguessin 25 programes amb 30 Hermanos Calatrava a cadascun d'ells. Aixo es la tele japonesa.

Que fa aquesta gent? Be, de tot, pero sembla que tinguin una obsessio compulsiva per menjar. El problema no es que parlin de menjar, es que, de fet, mengen en pantalla. Jo, sincerament, no havia mai vist menjar a tanta gent per pantalla en ma vida. Una altra curiositat son els primers plans, exageradament propers. Tant, que els pots veure mastegar i engolir. La mecanica es sempre la mateixa: van a un cert lloc on se suposa que hi ha un menjar especial, famos o el que sigui. Alla, el reporter explica, entrevistant al cuiner o expert de torn, les meravelles del menjar en particular, amb tota mena de detalls, primers plans, grafiques i d'altres informacions innecessaries. El cuiner cuinar el menjar i el reporter o enviat el tasta in situ.

Aquesta es la millor part i es sempre igual. Quan dic sempre, es sempre. Sembla una liturgia. L'artista de torn tasta el menjar i, primer, fa una cara de sorpresa, com si li hagues explotat una cocreta a la boca. Despres, se'ls aixeca les celles, com fent cara d'haver trobat el tresor de Moctezuma, es miren entre ells i diuen l'obiquit UMAI (delicios), o qualsevol altre de les seves varietats. Si son garrulators, diuen umeeee. Si son nenes delicades, oishiii. I aixi, sempre igual. Es veu d'una hora lluny que exageren, pero, clar, els hi va el sou. Per acabar, solen portar una mostra del que s'ha menjat al plato, per a que els d'alla s'afartin una mica. Sembla que en lloc de programes de televisio estiguin fent un programa de lliurament d'aliments per a families (les dels artistes) necessitades.

Una altra feina d'aquests talents es la de fer de cobaia en programes de divulgacio. Solen tenir un sensei que explica les coses mes inverosimils amb els mes grans detalls i panells explicatius (cartrons amb dibuixos que senyalen amb un dit de broma o una apuntador retractil). Els talents son mers comparses que han de respondre preguntes i fer una mica de gracia quan s'equivoquen. La questio es quedar com un carallot, mentre els sensei queda com un savi donant sempre una explicacio estandaritzada en una serie de punts. Son capac,os d'explicar qualsevol cosa, des de la relativitat fins i per que els rats-penats tenen dents llargues. Aqui la pareula clau es SUGOOOOOOI (o sugeeee, pels garrulos). Es repeteixen les cares de sorpresa ultra-exagerades i accions histrioniques, com si acabessin de veure l'esperit sant en persona.

Els programes de divulgacio tenen una variant on els retardats es substitueixen per una noia (sempre una noia) bastant maca, amb posat de mosca morta i simulant ser una completa idiota (perdoneu per la paraula), que escolta amb deleccio i sorpresa continguda les explicacions del sensei de torn (homes, sempre, i tirant a carraus). Aquests programes solen ser sobre historia, viatges o de questions tecniques. N'hi ha un parell que poden adormir les ovelles, l'un sobre matematiques, una mena d'Open University per momies, i l'altre sobre i-go, un joc japones de l'estil dels escacs.

Aquesta mena de programes conformen el 75% de la graella, 24h al dia, 7 dies a la setmana. La resta o be son noticies o be durama (drames, es a dir, teleseries). Les noticies son molt carrinclones, encarcarades i horteres, amb una estetica bastant passada de moda, presentadors robotitzats i grafismes pre-historics, amb els inefables cartellets de cartro i enganxines. Comencen sempre amb una reverencia, i continuen amb un to de veu monoto, com si estiguessin llegint el parte. N'hi ha alguna excepcio, pero el to encarcarat els impregna com el grecian 2000 dels cabells dels presentadors, ells, ratllant la jubilacio, i elles, tendres jovenetes. Hi ha noticies amb banda sonora i recreacions dramatitzades, i el millor es quan fan borroses parts bastant grans de la imatge per ocultar cares o carrers sencers, deixant nomes un cercle central visible. Les teleseries son un tema a part. En general, son molt pitjor que les nostres, que ja es dir, i solen ser de tematica costumista. Normalment, es repeteixen mes que l'all i solen ser la mateixa historia explicada una vegada i una altra, sempre igual, amb actuacions pessimes. Mai hi falta l'escena on un parell d'enamorats es troben en algun paratge solitari.

Aquesta escena es tan estandard que se'n podria fer un llibre: ell i ella venen de direccions oposades. La camera els segueix en un primer pla, per veure com les seves cares canvien d'expressio en atanc,ar-se. Despres, hi ha un pla general fixe on se'ls veu apareixer pels costats fins arribar al centre. Els llocs solen ser paratges solitaris del paissatge de poligon industrial de les ciutats japoneses: un pont elevat que creua la linia de tren, o els marges encimentats dels rius completament canalitzats. Pot ser de nit o al cap vespre, i hi sol ploure o fer vent. La climatologia es essencial, i aporta un grau de nyonyisme que ensucre tant l'escena que pot arribar a repugnar. Solen repetir l'encontre final des de diferents angles per augmentar la intensitat, i primers plans dels protagonistes plorant a moc-tendit. La musica ha anat in crescendo (de violins, of course) i l'escena s'acaba amb una mena d'apoteosi final i un pla aeri de la parella abrac,ada mentre la camera s'allunya, i final de l'episodi. El summum es quan es posa a nevar.

Per acabar jo tambe, cinc centims dels anuncis. Tots tenen una musiqueta (gingle) amb lletra enganxifosa que repeteixen al final, si pot ser, a l'unison, un grup de personatges, reals o irreals, humans o animals, fent una coreografia absurda. Son com els anuncis de radio de l'any de la Maria Castanya, teletransportats al segle XXI. La cancion del ColaCao de l'any 2000. Es destacable la quantitat d'anuncis de suplements vitaminics que hi ha. Els unics anuncis mes semblants als nostres, a part d'algun de foraster, son els de cotxes (Nissan i Mazda), tot i que els de models mes japonesos (els mini-cotxes pensats per a dones), es solen adaptar mes a l'estetica i estil dels anuncis destinats a audiencies femenines. Els destinats a audiencies masculines solen ser bastant puerils i histrionics, i de vegades barruers, des de la nostra perspectiva.

El paradigma son els anuncis de cervesa, tots completament calcats. Sempre hi ha un home, o be entre amics, menjant com porcs, depressa i corrents, coses molt calents, o be solitari, assaborint la seva solitud, rollo midnight cowboy d'estacio d'autobusos comarcal. Aleshores agafa la gerra o got, fa una llarga glopada, gairebe fins acabar-se la cervesa i al final fa una ganyota torc,ant el cap, ensenyant la pianola, i fent un "aaaggghhh!!!" de satisfaccio, com si s'hagues begut el panta de Siurana despres de passar un mes al desert menjant bacalla salat i sense gota d'aigua. Sempre es igual, i sempre, sempre, sempre, haurem de sentir el glup, glup, glup que fan al traga la cervesa, com si haguessin posat un microfon vora a la seva gola.

Al Japo, fer soroll mentres es menja es normal, pero entre homes, la cosa va mes enlla, i sol ser habitual menjar amb la boca oberta, fer soroll a l'engolir o en menjar la sopa bullent, i d'altres coses bastant mes grolleres pels nostres ulls. Sent taxatius, mentre les domes mengen amb una delicadesa impressionant (sense ni tocar el respatller de la cadira amb l'esquena), ells mengen com criatures de 4 anys de colonies d'estiu, sobretot, entre amigots. Nomes falta que l'anunci s'acabi amb una gran rotada general dient alguna cosa com "aquesta cervesa estava de puta mare", i es netegin els morros amb la maniga, mentre es tiren pets. Que vagi de gust!

3 comentaris:

Albert ha dit...

Vols dir que els famosos no són els mateixos i els confons? Mira que aqusta gent és tota igual eh? (toma topicazo!!! jajajaja)
Salutacions des d´Escandinavia descongelada...

teresa ha dit...

Barrufet, em sembla que estàs agafant una vena humoristica que et posa a l'alçada dels del terrat. M'he fet un fart de riure sobretot amb el fragment final. Que bo!!!!!!!!!!! Segueix aixi please.

Anònim ha dit...

Encara ric amb aquesta entrada. jeje!! Mot bona!

Jo no ho hauria expressat millor, la tele japonesa és el pitjor que he vist mai.