La rao o una rao?

A occident hi ha una idea molt incrustada en la nostra psique col.lectiva que es la de 'tenir la rao'. Des dels grecs, i fins i tot abans, la gent se la passa discutint en mil i una tertulies sobre les coses mes diverses, sempre intentant demostrar que un te rao i l'altre no.

Una de les paraules que mes m'agraden del catala es 'enraonar', que es sinonim de parlar, pero no ve a dir ben be el mateix. M'agrada per l'implicacio entre el proces de pensar, raonar i parlar, intentant convencer a l'altre amb el discurs de la rao, i mentre, passar una estoneta interessant.

Per nosaltres es molt important tenir rao, ens dona una mena de seguretat sobre el que pensem. La logica es va inventar per a que aquesta seguretat fos demostrable, tangible i a proba de bombes. Si A -> B i B -> C, aleshores, A -> C i no C -> no A. Coses aixi son summament importants pels occidentals, i podriem resumir la nostra historia en una mena de creuada per intentar estendre aquesta manera de veure el mon. La questio es d'on surt la primera A que fa cert tota mena de raonaments que se'n puguin desprendre.

Tenia un professor de logica fa temps que un cop ens va dir que aquesta obsessio nostre per buscar tres peus al gat en els raonaments propis i dels altres era nomes un mal costum occidental, que en d'altres cultures no existia i que, fins i tot, podia estar bastant mal vist. Quan un sent aixo, a la universitat, amb tot el sentiment de superioritat que porta un estudiant de carreres serioses i dificils, pensa que aquell dia el profe s'ha pres un carajillo de mes i que esta fotent conya.

En el temps que porto al Japo us puc dir que aquell senyor tenia bastanta rao, ironicament. Al Japo hi ha una tendencia entre molta gent a jutjar la realitat segons la percepcio que se'n te d'ella. Si una persona esta interessada, per exemple, en la pintura, al Japo, en fara d'aixo l'eix central de la seva vida i jutjara gairebe tot segons aquesta visio. Aleshores, si li preguntes, per exemple, que li sembla Europa, et contestara en funcio del seu interes, de la seva visio. Aixo pot semblar obvi i natural, i es cert; el que em sobte es que tot i reconeixer-te que aquesta visio es nomes una visio parcial i subjectiva, no es preocupin en el mes minim d'intentar trobar una explicacio general i objectiva a la questio. Senzillament, no els interessa.

En el cas anterior et dirien que Europa es un lloc on els agradia viure perque hi ha molts museus i moltes pintures, es a dir, el que ells veuen. Pero si els planteges, per exemple, d'altres questions que podrien influir en la seva percepcio d'Europa, pero que no tenen relacio directa amb la pintura, aleshores, es mig sorprenen mig queden en blanc sense saber que dir. No sembla importar-los-hi gaire el fet de coneixer la realitat en ella mateixa, sino mes aviat una versio subjectiva que a ells els conve mes, pel que sigui.

Aqui entre aleshores el concepte d'armonia (wa) que consisteix en mantenir una mena d'equilibri entre tots els membres d'un grup, sigui el que sigui. Aixo afecta al judici sobre les coses, ja que si nomes s'accepta com a realitat la versio subjectiva, cal que tothom acabi tenint una mena de realitat compartida o punt de vista comu. Al Japo no importa que la paret sigui blanca, sino que tothom que la mira vegi el mateix color. Per mi, abans de viura aqui, era inconcebible. Si la paret es blanca, es blanca, i final de la discusio. Al Japo importa mes que tothom es posi d'acord en el color, i no es tant important si aquesta opinio casa amb la realitat.

No es d'estranyar que la ciencia com a cerca de la veritat que hi ha darrera de la realitat aparegues a occident i no pas a l'orient. Si, hi ha la Xina, pero la ciencia i filosofa desenvolupades a l'antiga Xina tenen una altra finalitat que no es la entendre el mon, sino la de portar una comptabilitat del mon, que es molt diferent. Per mi es una derivacio d'aquesta obsessio per tenir rao, la rao, no pas una rao. Per mi, 2+2 = 4, no pas el que la gent en pugui opinar. En canvi, aqui la gent evitara la discusio i acceptara el que la resta opina, encara que personalment pensin el contrari.

No se fins a quin punt aixo els causa conflicte, pero a mi m'emprenya bastant per dos motius. Primer, em reventa acceptar opinions absurdes que no concorden amb el que jo penso. No es que vulgui tenir sempre la rao, pero si haig d'acceptar les dels altres, vull que em convencin i no pas que m'encolomin ves a saber que. L'altre es que a mi em posen en la posicio de ser sempre el que intenta discutir. Per mi no es discusio, sino opinio o dialectica, es a dir, intentar entendre les coses per l'oposicio de punts de vista, rollo Plato, pero aqui es veu com un trencament del Wa, com una agressio. Al Japo, en certa manera, opinar obertament es veu negativament, com de hooligan que entra amb un bat de beisbol a aixafar la opinio tant minuciosament calibrada del grup. A mes, aixo tan catala d'intentar negociar no s'enten. Un cop es dona per feta una cosa, s'accepta sense reserves ni opinions contraries. No hi ha negociacio. Com dieun ells, s'enten aixi.

Tant matiex, com va dir Galileu, eppur si muove, i barrufets meus, a mi me la porta bastant fluixa l'opinio de l'honorable 'mina-san' (tothom). Si la paret es blanca, es blanca, poseu-vos com us hi poseu.