Japo te una poblacio d'uns 125 milions d'habitants, es a dir, unes tres vegades les d'Espanya i unes 18 vegades les de Catalunya. Se suposa que es la segona economia del planeta (aixo creuen ells) i en molts aspectes podriem concloure que van per endavant de molts d'altres paisos. Quantes donacions d'organs creieu que hi ha per any al Japo? Us en fareu creus, pero la xifra es pateticament ridicula, podent arribar a ser bastants menys de 10 en un any.
Un dia estava llegint un llibre sobre la societat japonesa i em va cridar l'atencio una xifra. Sense recordar-la exactament, venia a dir que a l'any 199X hi havien hagut a tot el Japo 3 transplantaments de cor. Ho vaig llegir un parell de cops per veure si realment ho havia entes be i no es referien nomes a un tipus molt concret de transplantament o una regio petita del pais. No, parlaven en general i de tot el pais. Em vaig quedar de quadros. Com la curiositat em rosegava per dins, com sempre, li vaig preguntar a la meva barrufeta. Ella es donant, pero es un cas molt rar al Japo i em va confirmar que la xifra podia ser correcta. Ho he buscat per internet i les dades que trobo son escandalosament baixes.
Com pot ser que en un pais avanc,at sigui virtualment impossible tant donar com rebre organs? No entrare en la questio filosofica i sociologica que hi ha darrera de l'aversio que els japonesos senten per qualsevol tema relacionat remotament amb la carn i la sang. Nomes us dire que antigament (i ara i tot) la gent que es dedicava a la carnisseria (matanc,a, escuarterament i venta de carn o pells) eren uns descastats socials que vivien fins i tot en pobles apartats de la societat comu (bourakumin). Fins i tot ara t'adverteixen a l'aduana de l'aeroport que introduir qualsevol producte carni (especialment, butifarres i derivats) esta restringit. Tanmateix, per la questio dels transplantaments jo crec que es una altra la rao.
Quan un esta malalt, busca remeis, alla on sigui. La gent que te possibles, al Japo i on sigui, viatja fins on calgui per tal d'obtenir la cura al seu mal, es aixi com al Japo hi ha una veritable peregrinacio de gent que busca un transplantament d'organs a paisos on aixo sigui factible, malgrat els costi una fortuna. Que passa al Japo? Doncs, m'imagino que, per variar, la burocracia i la paperassa deu ser tant rematadament complexa i plena de conjunts buits, que a la practica impossibilita qualsevol mena de donacio.
Jo anomeno un conjunt buit a una serie de normes que independentment semblen utils pero que si cal que es cumpleixin totes a l'hora, o be es tornen ridicules o be impossibiliten que es pugui donar cap cas en que es compleixen totes a l'hora. Ara parlare per parlar, pero crec que a Espanya, en principi, qualsevol pot realitzar una donacio, si ho deixa per escrit d'alguna manera, o be si en cas de ser impossible aquest testimoni, els representants legals (pares o conjuges) hi accedeixen. Al Japo, cal que les dues bandes ho deixin per escrit. Com us podeu imaginar, aixo limita moltissim les possibilitats de donacio, ja que cal presentar aquests escrits per tal de poder fer la donacio. Us podeu imaginar aixo a la practica? Segurament hi ha d'altres subtil.leses que se m'escapen, pero que impedeixen la donacio, malgrat no oblidem que la voluntat donatoria es baixissima per aqui.
El que sorpren, o no, es la doble manera de fer. Per una banda el govern complica la donacio, pero per altra, suposant que tinguis els diners necessaris, pots anar on vulguis a rebre el teu organ. Qui te mes centims se'n va als EEUU i que en te menys, doncs, a algun pais del sud-est asiatic. Per ells, aixo no suposa un conflicte ni moral ni etic. A mi, perdoneu, em sembla una completa bestiesa que margina part de la poblacio i beneficia nomes als de sempre. Dobles morals com aquestes al Japo n'hi ha un tou.
Una altra cosa que sorpren del Japo es la gairebe nul.la adopcio de criatures. No tinc les dades fefaents i nomes parlo des de la meva experiencia, pero si pel que sigui treus el tema de les adopcions i del gran nombre que hi ha a Catalunya, per exemple, et miren amb una cara de no saber ni del que els parles, sobretot quan se n'assabenten que moltes d'aquestes adopcions provenen de paisos on la canalla ni s'assemblen als pares (Xina o Africa).
Al Japo hi ha el concepte de ie, es a dir, casa, que salvant les distancies, es semblant en alguns aspectes al nostre de casa pairal. La ie te un cap, i la gent que hi pertany hi tenen relacions de vassallatge, siguin parentives directes o indirectes. Quan et mores, continues formant part de la ie. Quan et cases, segons si ets dona o no, passes a formar part de la ie del marit, pero quan et divorcies, en pots deixar de formar part. Si ho tinc ben entes, si ets dona i et divorcies, les teus fills passen a ser par de la ie del nou marit. Si ets vidua, tu i ells romaneu a la ie del difunt. Si ets home, els teus fills deixen de formar part de la ie si la teva dona es casa amb algu altre. La ie, que jo sapiga, te valor legal i es una mena de parentiu entre persones, malgrat no tinguin relacio biologica. Tenen un registre (koseki) dels caps de casa i la gent que hi pertany. Cap estranger pot ser cap de casa i en general tots els caps son homes.
La institucio de la ie porta diversos merders associats amb el parentiu/filiacio de la gent, ja que increiblement la questio genetica, en certs casos, pot no ser important, sobretot si algu dels tals no es japones. Es aixi com passa que en divorciar-se i tornar-se a casa, els fills perden literalment el pare biologic, o que fills biologics de pares no casats no tinguin pare reconegut ni nacionalitat japonesa si un dels dos conjuge no era japones. Coses aixis, mil. Fins ara tenia entes que les mares de lloguer eren les mares legals dels fills que donaven a llum, encara que no tinguessin cap mena de relacio genetica. Pero avui he llegit que volen prohibir aquesta practica i castigar severament a tots els que hi intervinguin. Be, no se com esta la questio a Espanya, pero jo diria que el que es penalitza es matar no pas donar vida. Salut, barrufets!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Em sembla molt injust privar a un fill de conèixer la seva ascendència veritable. A Occident els drets de l'infant protegeixen que els fills puguin saber sempre qui és el seu pare biològic i demanar-li el reconeixement juridic de la seva parternitat-filiació. Trobo molt estrany que un pais com Japo no hagi signat un acord així. Qui són realment els perjudicats, les mares no casades o divorciades o els fills, que en realiatat no tenen res a veure amb el que els pares han fet amb les seves vides?
Hola, Teresa.
Ara parlo per parlar i sense haver consultat 'bibliografia', pero de vegades sorprenen certes actituds per aqui. Per exemple, una cosa que passa molts cops: un home japones, pel que sigui, te un fill amb una filipina o vietnamita. Si estan legalment casats, ells n'es el pare i el fill es japones. Si no ho estan, el fill no te la nacionalitat japonesa fins i tot despres de que s'hagi demostrat geneticament que el pare es japones. No se com es la cosa a Espanya, pero em sembla que el pare es el pare estiguin o no casats, i que per tant, es pot optar a la nacionalitat. El Japo, per exemple, no ha signat una mena de acord internacional per evitat que un dels conjuges desapareixi amb els fills. En paisos 'normals' si un dels pares torna a casa seva amb els fills pero sense permis d'un jutge, en cas de divorci, les autoritats poden obligar a fer tornar la canalla amb el pare que en te la tutel.la; al Japo, no. Sobre el reconeixement de la paternitat, suposo que alguna cosa genetica deuen admetre a tramit, pero les autoritats nippones son bastant 'a l'antiga' i certs procediments no son admesos o demanats ja que 'no han estat suficientment provats'. Aixo vol dir que, si no els interessa, doncs, que passaran de demanar-ho. A la practica, pel que he llegit, els pares divorciats solen perdre el contacte amb els fills. Has de tenir en compte que aqui, aixo de viure en pecat, tenir fills fora del matrimoni, mares solteres, gent divorciada rescasada amb fills d'altres relacions i les 300 combinacions mes que hi ha a Catalunya o a Suecia, doncs, simplement, o no existeixen, o son tan minoritaries i amagades que ni computen en els plans de les autoritats, que nomes enten el model tradicional de familia japonesa. Tota la resta, o be no existeix o es tan sumament complicat que ningu no es planteja ni tenir-ho en compte.
Salut!
Benvolgut Granba!!!
Acabo d'aterrar al teu blog per casualitats casuals i a través d'un altre blog (salta que salta de blog en blog) i he llegit força content les teves vivències.
He vist també que tens problemes per escriure la "ç". Donat que em sento orgullós de la meva petita troballa sense importància et diré que si pitges "Alt" i 135 (amb l'Alt apretat) quan el deixis anar apareixerà la fabulosa "ç". Si utilitzes un portàtil sense bloc numèric hauràs d'activar el "Bloq Num" i fer servir els numerets que hi ha sobre les tecles "uiojklm".
En fi, seguiré el teu blog amb interès des de la freda (¿?) Suècia.
Salut !!
curiós ... salut
Ep, Albert, gracies per la 'informaçio', hahaha!!
sembla que el 135 es el codi ASCII, oi? el que no saps com de 'facil' es pitjar-lo en el meu portatil, o l'altre ordinador que ting, amb un teclat capat. Haig de pitjar un parell de tecles a la vegada per a que vagi la funcio blava (de barrufet?) que tenen les tecles...
Espero que et vagi be per Suecia. Hi vaig estar mig any, una de les millors epoques, tot i que curta, que he passat, pel pais, per la gent i per l'experiencia de viure en un pais civilitzat que funciona. Llastima que hi falti el sol...hi hauria d'haver pogut anar a l'estiu, pero les punyeteres beques sempre arriben tard i no hi havia pasta...be, ja sabras de que parlo ja que pel que veig et dediques tambe a la recerca...que hi farem!
Salut a tothom!
Publica un comentari a l'entrada