dijous, de gener 10, 2008

Japo o la terra del perill constant


Japo es un pais on tot es perillos. Les portes quan s'obren, quan es tanquen, les escales mecaniques, els ascensors, els camions quan fan marxa enrera, els passos de vianants, les aixetes, les maquines del cafe...be, absolutament tot. I com tenen una obsessio per indicar-ho tot, absolutament tot, mitjanc,ant retols amb dibuixets indicatius, explicacions, instruccions i d'altres procediments, resulta que vagis per on vagis sempre et trobes cartells, enganxines, indicadors, o retols avisant-te, informant-te i explicant-te del que s'ha de fer i del que no.

Nosaltres estem acostumats al retol de perill, alt voltatge i la senyal de la calavera, o be el pip-pip-pip de les maquines de les obres quan es mouen, pero aqui al Japo pots estar sentir la canc,oneta 'dou wa shimarimas, gotchui kudasai' (les portes es tanquen, si's plau, feu atencio!) des de que t'aixeques fins que te'n vas a dormir.

A mi em sembla, com en moltes d'altres coses, que en fan un gra massa. Tot es kiken o abunai (perillos), ja sigui l'aigua calenta o l'aigua freda. Fins i tot quan vas a un labavo has de fer atencio a les aixetes, no sigui que un esquitx mal donat ens ataqui i ens malmeti l'existencia.

La canalla, doncs, creix en un ambient ultra protegit i regimentat de clean room que no es gaire natural, pero que suposo que els serveix per comenc,ar l'entrenament per a seguir les normes que tant els agrada per aquestes contrades. Tot te un procediment, tot esta reglamentat, i estandaritzat, per mes complicat o inverosimil que sembli, no es pot deixar res a l'atzar, a la improvitzacio, al gust particular o a canvi de pensament sobtat.

L'esport favorit dels japonesos es fer plans, en tenen per a tot. I quan han realitzat una planificacio que detalla fins a l'ultima coma el que faran, el segueixen al peu de la lletra peti qui peti. En la vida solen fer igual. Es marquen plans o, mes poeticament, somnis (yume). Jo en diria desitjos o esperances. Vull ser pianista es una frase dificil de dir ja que implica voluntat, la que en son poc donats a expressar. Prefereixen dir que tenen un somni o que estan fent el necessari per a que alguna cosa passi (per ella mateixa?). L'extrem es quan et diuen que tu has de fer que ells vulguin alguna cosa. Per mi, aixo es el mes dificil d'entendre, ja que suposa un proces d'adivinacio del qual no en soc ni partidari ni gaire dotat.

Per ells es natural segui plans i normes, fins i tot quan no estan escrites ni hi ha una linia marcada al terra que t'indiqui el cami. Son bastant intolerants a la desviacio d'aquesta linia imaginaria per la qual ha de transcorrer les nostres accions, aixi com se'ls fa molt dificil d'entendre que es possible o necessari un canvi, o que potser hi ha una via mes directe. De vegades no entenc com poden estar tant obsessionats en ser els millors i els mes avanc,ats (yume) pero en canvi son incapac,os de deixar de banda actituds o comportaments completament retrograds o barrocs, que fan mes nosa que servei.

Tornem als perills. Sincerament, jo no en se veure tants, mes enlla dels obvis que no caldria ni esmentar. El que passa, penso jo, es que la mentalitat japonesa es molt donada a buscar la tranquil.litat d'esperit, l'armonia (wa) que en diuen ells, i per aixo no volen haver de patir, pero tambe son capac,os d'escapc,ar qualsevol cosa que en vagi en contra. Per exemple, el porta a instal.lar escales mecaniques a tot arreu per a que no s'hagin de fer esforc,os per pujar desnivells o maquines de vending per si tens set on sigui, pero tambe porta a un proces d'igualacio, volguda o imposada, de tot i tothom.

Es curios que el kanji per armonia, wa, tambe es faci servir com a sinonim de Japo o japones, o en el primer nom que el pais va tenir, Yamato, traduit barruerament com ara la terra de l'armonia. Es un ideal, mes que una realitat, pero traspua en moltes de les seves actituds i maneres de pensar. Per altra banda, converteix el pais es un autentic bany maria on, de cara a la galeria, no passa mai res, ni res canvia, ni ningu es queixa, ni es poden apreciar gaires diferencies. Com he dit, es un pur ideal.

3 comentaris:

mossèn ha dit...

sí senyor, un cartell molt fashion !!! ... salut

Bibiana ha dit...

...un mon felic, ?

He llegit el teu blog i el trobo molt interessant >) Segueix entretenint-me!

el Gran Barrufet ha dit...

ep, bon dia i bon hora!

mossen: n'hi ha un d'una caca de gos que diu que no la llencis, que tambe fa molta gracia.

bibiana: gracies per llegir-me i per trobar-me interessant. Procurare seguir-te (vos) entretenint, malgrat que l'intencio primera era la d'explicar el que vec.

tambe he llegit el teu, de blog. fa poc que has arribat, oi? tot i aixo, veig que domines mes idiomes que jo...quina enveja! fins aviat.

Salut!