Papa, jo vull ser turista!

S'han acabat les vacances (quatre dies, no us penseu!) i cal tornar a la feina. Aquests dies hem estat la barrufeta i jo per la zona del mar del Japo fent vacances al mes pur estil japones. Jo no se pas si els tour-operadors coneixen gaire l'estil de fer vacances dels japonesos, pero es bastant curios, si mes no pels nostres estandards.

Als japonesos no els interessa l'entorn ni les belleses naturals, historiques, artistiques o paissagistiques, en general, de la mateixa manera que a nosaltres. Estic tip de veure gent fent-se fotos al costat d'un retol i passant completament de la vista o monument que tenen davant seu. Parlant en termes generals, als japonesos els sol interessar el peu de foto, no pas la foto en si. Si van a Europa, volen anar a Paris perque es el mes conegut; si van a Paris, voldran veure la torre Eiffel, perque es el que tots els seus amics coneixen i els preguntaran quan tornin a casa. Si van al peu de la torre Eiffel, es faran una foto txorra de llunt com si la tinguessin damunt del palmell de la ma, o be anirant fins al peu per fer-se una foto al costat d'un cartell que digui 'Tour Eiffel', com a certificat d'haver-hi estat. Despres, potser es plantegen de pujar-hi, pero no tenen perque, i potser no tenen pas temps i prefereixen perdre'l intentant trobar un record pels amics.

Solen tenir poc temps i no el volen perdre passejant, volen anar al gra i solen portar una llista de features que volen veure. Pels nostres ulls, poden semblar bastant inverossimils, parcials o desconects entre ells. Es aixi com els packs de viatge que s'oferten aqui solen inclure bestieses com visitar Espanya i Portugal en una setmana. Obviament, nomes veuen les 10 coses que tots ells coneixen d'aquests dos paisos, i nomes estant interessats en aquestes coses, la resta, se la bufa bastant. Tots visiten el mateix, i el mateix surt a totes les guies. El pitjor que li pot passar a un japones de tornada a casa es descobrir que s'ha deixat per visitar una cosa que els seus amics coneixen i que es el primer que li preguntaran a la tornada.

El turisme dins del Japo es una altra cosa. Aqui no van a veure res del que nosaltres aniriem a veure. A ells els crida l'atencio altres coses que nosaltres ni regalat hi aniriem. Es resueix en quatre coses: turistada, onsen, menjar i tenda de records (omiyage). A tot arreu sempre hi ha el mateix, i es aixo el que ells busquen. La resta no els interessa gens.

La turistada pot ser natural o fabricada. Les naturals son bastant esquifides per a nosaltres, i van des de una platja, rada, salt d'aigua, muntanya o bosquet. No solen tenir res de natural en el sentit que ells s'han dedicat a construir facilities per a tal de facilitar-ne l'acces i la visita, com poden ser els omnipresents teleferics o cremalleres, o tunels, terrasses, ponts, escales mecaniques, camins i carreteres, o megafons amb musica i instruccions.

Com podeu intuir, aquestes construccion solen trinxar directament el paissatge que pretenia ser natural i de vegades, tret del punt exacte on s'ha fet la fotografia, la resta consisteix en una visio monstruosa de l'apocalipsis post industrial que sol ser la visio quotidiana del immens poligon industrial decaden en que s'ha convertit Japo.

Les atraccions fabricades poden ser del mes surrealista, des de preses, pantans, parcs d'atraccions o jardins. La majoria han estat construits en un estil bastant sovietic d'acer i formigo durant la bombolla i ara son immensos dinosauris que moren de corrosio i bancarrota, despres d'haver-se arruinat ells i fet arruinar les comunitats que en van promoure la seva construccio. Farien un be a la humanitat si tots aquests munts de ferralla s'eliminessin del mapa.

Pel que he vist, la destruccio del paissatge i el grotesc de moltes d'aquestes construccions ruinoses no sembla perturbar gaire el gaudi de la familia mitjana japonesa, que esta contenta perque simplement pot pujar al cap de munt d'una muntanyeta sense esforc, per a veure una platja de lluny amb una forma curiosa, o fer un passeig en una replica (eufemisme) d'una caravel.la de Colom per un llac. El que interessa es que despres d'aquest delicada travessia on s'han fet les fotos de rigor en llocs especialment senyalitzats, puguin menjar alguna especialitat tipica del lloc. Sembla impossible pero gairebe qualsevol raco del Japo te una varietat unica de ramen, soba, udo, senbei, o qualsevol altra especialitat gastronomica. Jo no en se veure pas grans diferencies, pero sembla que si, que existeixen.

Despres d'haver omplert la panxa toca comprar els records per la parentel.la i amics. No solen ser gaire cars i solen consistir en coses que es poden menjar, com galetes o pastissos. Obviament han de ser completament identificables dels lloc on s'ha estat, cosa que s'aconsegueix per l'embolcall amb el nom del lloc o be la forma del pastisset. La varietat dels omiyages es senzillament descomunal i seria massa llarg d'explicar, malgrat que al cap d'avall, tots s'acaben assemblant. S'ha de dir que en ma vida havia vist tanta fal.lera per comprar records i les correndisses i cues que es formen en aquestes tendes, al mes pur estil del primer dia de rebaixes al Cortingles.

Despres d'un dia llarg de turistades, arriba l'hora sagrada del bany, cerimonia que els japonesos, grans i petits, respecten escrupulosament. I no hi ha cosa que mes els fascini que els onsen, que son els banys d'aigues calentes. Els mes apreciats solen ser els naturals, tot i que tambe n'hi ha d'artificials. Si un lloc conte aquests quatre ingredients, sera un bon candidat per a que una familia japonesa hi decideixi de fer estada.

Que passa si no ets japones? doncs, passa que les vistes no son gaire espectaculars, ni el paratge massa impressionant ni diferent de la resta de llocs semblants del pais que han estat destrossat pel formigo i els retols de colors; els omiyage solen ser combinacions incomestibles o sosses que no hi ha manera d'acabar-se; el menjar sol ser igual que a tot arreu i no calia haver anat tant lluny; els onsen..., doncs, els onsen....be, els onsen, malgrat ja m'hi estic costumant a l'aigua a 43 graus, encara em costa de passejar-me amb naturalitat de pel a pel entre estranys que et miren com un alien.

Malgrat tot, ens ho vam passar molt be amb la barrufeta, vam menjar forc,a bones coses, ens vam banyar forces vegades en onsens, rotenburos i jaccuzzis, vam fer moltes fotos de llocs que encara s'aguanten, i vaig poder veure el mar, que des de l'estiu no veia. I riure molt, que es al cap d'avall el que es queda a tots, un bon fart de riure!

Salut i bon any 2008 (20 de la era Heisei)