dilluns, de gener 28, 2008

Madeira o Ki-shima?

Acabo d'arribar d'un viatge fugac, per questions de feina a Europa, concretament a Madeira. Ha sigut un viatge llarg i molt distant, tant fisicament com psicologica. Un dia ets al Japo, on la gent porta mascares a la cara, els altaveus dels trens t'indiquen fins i tot la porta per on has de sortir, o on les llangonisses son articles restringits a l'aduana, sospitoses d'estar involucrades en activitats terroristes, i al cap d'unes hores ets en una illa al mig de l'Atlantic, on puc tornar a conduir tranquil.lament, on la gent xerra per les cantonades, riu i crida sense sentir cap mena de vergonya, travessa els carrers en vermell, carrers que tenen voreres i noms, on hi ha places i passejos per caminar.

Sembla estrany, pero quan ets una temporada llarga a fora te n'adones de coses que abans ni veies o et semblaven obvies, i al tornar, pots comparar amb les diverses maneres de fer. Portugal es un pais precios i on sempre m'hi he trobat molt proper, els dos cops que he tingut la sort de visitar-la. Es cert que anar a Portugal es com fer un viatge enrera en el temps uns 30 anys. No son la primera potencia europea, pero ni falta que els fa. Tambe s'ha de dir que es una societat una mica a l'antiga, amb bastantes repressions, carregada de ronya catolica i encara poc alliberada, en comparacio amb la nostra, pero venint del Japo, em sembla una societat propera!

Passejar pels carrers de Funchal havent passejat el dia abans pels d'Osaka es total una experiencia. Dir que son la nit i el dia es quedar-se curt. Les diferencies son incommensurables! No es nomes l'estructura dels carrers o dels comerc,os, o la manera de fer de la gent, es que son dos universos diferents. Funchal em va semblar un poblet com Valls, amb els seus carrerons i ravals, places i placetes, tendes de tota la vida, gent que es coneix de sempre i es saluda pel carrer. La gent esta parada xerrant al carrer per tot arreu. Aixo mai ho veus al Japo. La meva barrufeta sempre em diu "per que et pares quan parles?". No ho se, es instintiu. Tenim la costum de parar-nos i fer petar la xerrada.

Vaig poder paladejar per uns dies un dels meus plaers inconfessats, predre'm un cafeto en una terrasseta, veien com passa la gent, llegint el diari i apreciant les bondats d'una climatologia benigne. Xiquets, quin cafe mes bo fan els portuguesos! No m'hi havia fixat abans, pero fan uns expressos molt ben parits. I llegir el diari, tot i no saber portugues, es barrufar i fer ampolles! res comparat a intentar desxifrar un mapa o cartell al Japo.

La natura de la illa es tambe una questio a part. Malgrat una sobre contruccio en certes zones poblades, es pot dir que es un jardi, tant per la quantitat de flors que hi ha, com per la bellesa de les plantes que hi creixen. Els jardins japonesos no tenen color; de fet, sembla que l'evitin. Com a maxim tenen el verd de la molsa, el gris de les pedres, i en certes epoques comptades, el de les flors de cirerer, que no fan olor. A Madeira vaig percebre altre cop les olors de l'ambient. Les coses fan olor, tant si es bona com si no. Les flors fan olor i l'ambient, tambe. Totes les cases estan curumullades dels colors de les flors que tenen als jardins i jardineres.

Portugal es com Espanya als anys 70, pero sense la mala llet. Veure banderes portugueses penjades dels bars no vol dir que siguin cap centre neonazi on t'apallissaran per no parlar com ells. A part de tenir un caracter una mica mes relaxat i bonifas que l'espanyol, habitualment mes donat a l'emprenyada i a la xuleria, el portuguesos tenen aquell punt de poc jovials o desconfiats de la gent de poble no acostumada ni a novetats ni a visitants. A mes, com a Espanya, si una cosa no va, doncs, no passa res, ja buscarem una manera d'arreglar el problema.

Despres d'un vol interminable fins a Frankfurt, on no se sentia ni una mosca i la gent semblava catatonica, va ser comenc,ar a tirar avall i que el volum de les converses de la gent augmentes. Fins i tot els alemanys em van semblar la gent mes escandalosa i xerraire de la terra! Pero es clar, arribo a Lisboa i allo ja era un festival: gent xerrant a distancia, canalla cridanera, marujas cotorres (fenomen nomes existent a paisos llatins i rodalies) , i tota la pesca. Be, el que vosaltres veieu cada dia.

El que em va sorprendre es que la gent que esta treballant xerra entre ells, es fan bromes, s'expliquen acudits, parlen de res i de tot. Nosaltres, parlem, i parlem molt. Perdem hores i hores xerrant. Ho necessitem, i vivim d'aixo. Ho vaig poder veure un altre cop a Portugual. Aixo no passa al Japo, pots veure dos senyors fent guardia un al costat de l'altre durant hores i hores i gairebe no es dirigiran la paraula. Es clar que parlen i s'expliquen les coses, pero en quantitats infimes en comparacio amb nosaltres. Japo es una terra de muts que es comuniquen per telepatia.

Altres coses obvies que et salten a la vista es la escassetat de il.luminacio comercial, de cartells indicatius, de sistemes de megafonia, de senyalitzacio, i en general, d'horterades que t'assalten pel carrer. Quan fan obres es limiten a portar una armilla reflectant, un casc (opcional), i posar un con 5 metres abans. Al Japo, construeixen un carrer paral.lel nomes per fer una petita obra al carrer, i hi destaquen 4 senyors que t'indiquen per on has de passar i et demanen perdo per haver-te fet esperar. Tambe salta a la vista l'estil de les construccions, molt mes agradables a la vista, el respecte pels edificis antics, i sobretot la bellesa dels entorns naturals, que es poden visitar sense necessitat d'haver-los arrasat abans amb tones de formigo, paviments, cables, i d'altres signes d'una civilitzacio mal entesa i decadent.

Va ser estar esperant 5 min a la parada d'autobus per anar a la feina per poder comenc,ar a flairar les diferencies. La gent va cap-cota, semblen resignats a realitzar un paperet en una gran farsa, tots amb els mateixos tratges de color negre, amb masqueretes cobrint-se la cara, tots ells coberts per una mascara que els amaga la personalitat. No volen molestar, pero tampoc volen ser molestar. Prefereixen viure separats els uns dels altres. Son com el menjar que fan, platets petits d'ingredients crus o poc cuits, junts pero mai barrejats, evitant que la unio produeixi un increment no previst dels gustos. Vieuen en una mesura reduida i previsible, un bany maria constant i llanguit. Caminen a pas constant pero lent, ni pugen ni baixen, simplement flueixen.

Va ser com estar fent cua amb 10 clons d'en Michael Jackson. Figures esquifides i esblanqueides que tenen por d'entrar en contacte amb l'ambient, amb el mon, amb les coses estranyes i foranes que els envolten. La tranquil.litat es paga, i el preu es l'avorriment, la monotonia, la llangor i l'aillament. Si volguessiu pintar un quadre de l'esperit japones, nomes us caldrien unes aquarel.les molt aigualides i difuminades, i pocs colors, de figures poc definides en un espai buit; de fet, les podrieu pintar de gris. Nosaltres som mes aviat de colors, de molts colors, de colors forts, poderosos i vius, d'objectes barrejats i apretats, com una mancedonia que gira i mareja. No s'hi pot fer res.

Torno a ser al Japo, despres de cinc dies que han sigut curts i intensos com els cafes expres que m'he begut a les terrasses assoleiades i tranquil.les de l'illa de Madeira, on la gent no riu perque si, sino perques esta contenta, on t'intentaran colar de mes al compte pero tambe et faran descompte per la cara i accepten propina amb un melos obrigado. Torno al Japo, on sembla natural parlar amb veu nasal o mostrar una actitud propera al retard mental, on tothom es excessivament educat i atent, on la gent no es moca pero es menja els mocs, on s'accepta que algu es vesteixi de superheroi als 35 anys o la canalla et senyali pel carrer sorprenent-se de veure un gaijin. Pero torno mes relaxat i tranquil, ja que la curta immersio portuguesa m'ha convenc,ut que no es que jo sigui malaltissament desviat, simplement es que soc diferent, pero no per aixo me n'he de pendir o intentar canviar. No vull canviar. Simplement, no em rota!

6 comentaris:

Jordi Juste ha dit...

Molts dels contrastos que trobes entre Osaka i Madeira també els trobaries entre Osaka i Okinawa o entre Madeira i Lisboa.

el Gran Barrufet ha dit...

si, es possible. He estat a Lisboa i em va semblar una ciutat de poble, com la meva (Tarragona) fa uns anys, que queia a trossos literalment, pero que tenia racons molt macos, i uns jardins i parcs public impressionants. Madeira esta molt millor conservada, pero no la vaig trobar tant diferent. M'esperava una insularitat mes pronunciada, com Canaries. O potser es que ara aquestes diferencies que segurament existeixen em semblen minimes en comparacio amb les que hi ha entre aqui i alla.

Salut!

mossèn ha dit...

ens ho apuntem ... proper destí : Madeira ... salut

Anònim ha dit...

Hola Gran Barrufet! Fa mesos que vaig descobrir el teu bloc i cada dia hi entro amb l'esperança de que hagis penjat una història més. La veritat és que al·lucino amb els japonesos. No m'esperava que fossin tan raros. De fet, ara començo a entendre els personatges dels dibuixos, sempre tan submisos, fen els homes uns borratxos i pervertits, tothom demana perdó, la gent es perd davant la casa del Doraemon... Però pensava que només eren estereotips exagerats, i veig que no, que és la realitat d'aquest país. És molt interessant tot el que expliques.
Fins un altre, i ànims per seguir aguantant aquesta gent tan extranya, perquè suposo que si tu i la barrufeta no heu marxat és perquè no heu pogut.

Marc Aranda

teresa ha dit...

Deu haver estat com una glopada de'aire fresc i de vida l'escapada a Madeira. Jo hi vaig estar fa uns vuit anys i la natura exhuberant em va trasbalsar, Funchal és una ciutat molt Europea, podria comparar-se a qualsevol ciutat petita de Catalunya o d'Italia. A mi tambe em va agradar molt.

el Gran Barrufet ha dit...

Hola, Marc, gracies per llegir el blog. No et pensis que estic sufrint estant al Japo, no es aixi. Hi soc per feina, per aprendre, i crec que he apres molt. L'altra rao per encara ser-hi es la meva barrufeta, que es japonesa. M'encantaria tornar a casa, pero es questio de feina.

Hola, Teresa, si una mica ha sigut un break. Els passats 2 mesos han sigut bastant extenuants, i tot i que hi anava per feina, doncs, sempre s'agraeix que el lloc hi acompanyi. Quan pugui, segurament hi tornare a anar.