Raro, raro, raro o jo soc mes normal que tu

Barrufets meus, el que escric aqui sol ser fruit del meu estat emocional diari. Si un dia estic content, doncs, faig mes broma. Si estic emprenyat, doncs, vaig a sac a fotre mes canya. Ara estic al Japo i els toca el rebre als pobres japonesos que m'aguanten temporalment. No voldria que del que explico us quedessiu amb l'etiqueta qu eson uns essers estranys, perque no es cert. Els japonesos no son aliens amb costums estranyissimes indesxifrables. Fins i tot a alguns japonesos els agrada de creure aquesta simplificacio, ja que els fa mes especials i unics, un dels sentiments mes inculcats en la psique nippona.

No es cert, ells no son estranya, si mes no, no son mes estranys del que a ells els puguem semblar nosaltres. La conclusio que estic arribant amb el temps es simplement que ells son com son i jo soc com soc. Es una questio de gustos, com el menjar. No hi ha una certesa, i a cada lloc, doncs, toca fer el que toca. Pero tampoc crec en el reduccionisme o la relativitzacio de qualsevol conducta que a vegades porta a molts dels forasters que viuen aqui (potser en d'altres paisos passa tambe) a donar per bo qualsevol cosa que aqui pugui semblar normal.

Jo puc entendre que al Japo tinguin per costum certes coses que nomes semblen normals aqui. Si no vull cantar massa em tocara de seguir-les, tant si m'agraden com si no. D'altres, intentare d'evitar-les, sempre dins del maxim d'educacio que els meus coneixements em permetin, intentant que la meva evasio no els provoqui enuig a ells. On hi ha el limit? be, es dificil de dir, pero jo he posat el limit en la meva propia persona i etica.

Quan parlem de paisos musulmans, per exemple, sembla que tothom sigui capac, de criticar-los obertament per els seves practiques retrogrades i/o denigrants. Els homes han de vestir d'una certa manera, i en les dones, les restriccions encara son mes grans, arribant-se als extrems del burka en certes arees, pero tambe passa que no puguin anar soles pel carrer o no les deixin pujar als serveis publics o comprar lliurement en un comerc,. On posarieu el limit vosaltres si us toques de viure una temporada alla? Be, es dificil de dir de casa estant, pero intentaria passar desapercebut, malgrat que evitaria qualsevol imposicio sobre mi o els meus propers que passes de la ratlla del que a mi em sembla acceptable. Sentiria molt ofendre als locals, pero si un mati em rotes d'anar amb una camisa vermella, doncs, hi aniria.

Al Japo no es ni remotament comparable a l'exemple que he posat abans, pero es habitual que si et mous amb el pilot automatic acabis per cagar-la molt facilment. Hi ha una infinitat de ratlles invisibles marcades que delimiten d'una manera molt precisa el que cal fer en cada moment. Ells les coneixen perque les han apres amb els anys i l'educacio monolitica que tots comparteixen. Jo, com qualsevol gaijin, no. No estan en llibres ni en cartells, ja que la informacio important, al Japo, no es diu mai, nomes la superflua i innecessaria. Com s'apren? doncs, per prova i error.

Les nostres sensibilitats i les seves estan sintonitzades a escales diferents. Ells on molts mes sensibles a les subtil.leses invisibles i les diferencies microscopiques, tot i que son incapac,os de tenir una perspectiva general, oberta i flexible de la realitat, i toleren molt poc l'error i no se solen questionar les coses que es donen per fetes. Nosaltres anem fent sobre la marxa i si ens equivoquem, canviem de ruta sense masses problemes morals. Ens toca la pera, al menys a mi, haver-nos de justificar continuament, fer previsions massa precises, o que les normes ens encotillin massa, tallant-nos les ales de la nostra suposada llibertat de moviments, sobretot quan son questions completament incomprensibles o arbitraries. A ells els passa el contrari, l'encotillament els provoca seguretat i tranquil.litat.

Qui es el raro? per ells, beure vi mentres mengem, o la manera que tenim de parlar i senyalar, tocar, o aproximar-nos fins a gairebe olorar-nos, els suposa una raresa i malestar si els ho fas a ells. No entenen que poguem dir A i fer B sense avisar, deixar les coses a mitges i canviar a una altra, o be realitzar una feina sense una planificacio milimetrica i prevista amb mesos d'antelacio. Els rebenta que et saltis la jeraquia, que parlis de tu a tu a algu que se suposa que te mes rank que tu, per edat, generalment. Tampoc no crec que els agradi massa la nostra informalitat i familiaritat, tant en el fer, com en el vestir o el parlar, i sobretot la discusio o que et posis fort en una questio. La tolerancia que alguns proclamen sol ser condescendencia, que a vegades te un punt de sentiment de superioritat mal amagada, que moltes vegades acaben justificant amb allo de diferencies culturals.

Personalment, les rareses que tenen (des de la nostra optica) no em molesten si no m'afecten directament. M'es ben igual les seves perversions, repressions, inmadureses o frustracions, que siguin incapac,os d'expressar-se d'una manera natural, o que semblin complets estaquirots el 90% del temps. M'importa poc que facin el salt a les seves dones o que beguin infantilment, caient-se i vomitant per les cantonades, o es juguin la setmanada al pachinko o comprant un Louis Vuiton. Trobo ridicula la seva obsessio per les condecoracions, honors, diplomes, rankings, marques, proclames, lemas, slogans i d'altres mandangues paramilitars i de pensament unic, pero me la sua bastant. Ara be, si em toquen el voraviu, aleshores es quan em queixo.

Per ells, l'alien, el sospitos, del qual en pots confiar poc, el que provocara problemes, o ratllara l'il.legalitat, soc jo. Es el seu estereotip. Jo soc un estranger, i a diferencia de casa nostra, aqui no hi estan gaire acostumats. Per que us en feu una idea, poseu-vos en la mentalitat d'algu molt de poble que no s'hagi mugut mai del seu llogarret, que en pensaria d'algu que ve de l'altre punta del mon, i multupliqueu-lo per cent. Es aixi com la gran majoria de japonesos veuen els estrangers. Es cert que el que dic tambe es un estereotip, i que hi ha excepcions (la meva barrufeta n'es una), pero passa en la immensa majoria de casos, encara que nomes sigui en algun aspecte.

Ah! recordeu que jo soc blanc i occidental, i que en el seu ranking precuinat de gaijins, els occidentals blancs puntuem bastant alt. No vull ni imaginar com veuen als mulatos brasilenys que treballen a la Toyota o els negres que els toca fer les feines mes pesades. Els xinesos i coreans, encara que nosaltres no els sabem distingir d'ells, tambe son gaijin, i puntuen bastant baix, malhauradament. Qui es doncs el normal? que llanci la primera pedra!