Un dels topics mes emprats en la descripcio de molts comportamentes, estranys en ocasions per a nosaltres, es el de la falta de maduresa psicologica de la majoria de japonesos. Aixo, dit aixi, pot no ser del tot cert, tot i que de vegades, moltes persones semblen conviure diariament amb uns caracters puerils o comportamentes immadurs. Jo no se pas si es del tot cert o quina n'es la causa, en el cas de que fos cert, pero el que si que he vist en el temps que porto aqui, es un grau bastant apreciable de torramentes socials diverses.
Els japonesos se senten molt a gust anant en colla i tots a la vegada, en grups uniformes, tan a les escoles com a la feina, la versio adulta dels col.legis. Es bastant dificil de trobar ments lliures i que es vulguin desenganxar del ramat. Com moltes coses, crec que es deu a l'educacio que tant les families, com les escoles i la societat els inculquen des de petits. No hi ha manera de fer les coses per un mateix, ja sigui perque es fisicament impossible, o be, en la gran majoria de vegades, perque els sistema s'ha pensat de tal manera que ho evita a tota costa.
N'estic fins a la monya de que quan a la feina vull fer alguna cosa que m'ha passat pel cap, acabi completament desencoratjat per la complicacio de realitzar-la, ja que necessito vist-i-plaus de mes d'una persona, el que implica que calgui haver de parlar-hi, convencer-los, demanar-los-hi el permis, que et firmin els corresponents papers i t'omplin les seves bases de dades per a que el que volia fer es pugui acabar fent seguint el procediment establert. Total, que m'es d'un cop, tip d'haver d'esperar, he tirat pel dret i ho he fet sense encomanar-me ni a deu ni al diable. La consequencia sempre es la mateixa: no t'esbronquen pel que has fet, sino per no haver seguit el procediment establet! Per aixo no m'estranya que la gent normal opti pel cami senzill de seguir el sistema, i anar tirant.
Com deia, tornant al tema del que parlava, hi ha molta torramenta a la societat japonesa. Tothom coneix els casos dels adolescents que no surten de les seves habitacions (hikikomori). De vegades la causa, a part del caracter pusil.lanime de molts japonesos, completament desorientats i superats pels esdeveniments en el cas que es quedin sol sense la proteccio del grup, sol ser, en aquests casos l'ijime, es a dir, el bullying, que aqui es bestial i en molts ambits, arribant-se als extrems de morts i sequeles fisiques i/o psicologiques greus.
A tot arreu hi ha problemes a les aules, pero al Japo, entre la intransigencia del sistema, la incompetencia per enfrontar-s'hi dels mestres, que fins i tot l'emparan, i una societat masella que no dona soport a les families que ho pateixen, doncs, ha arribat a escales de problema nacional. El govern, per variar, despres de consultar el tipic panell d'experts, ha fet alguna reforma, pero a la practica gairebe no suposa masses perjudicis pels que l'exerceixen i, en canvi, vergonya pels qui ho pateixen.
Un altre fenomen curios son la quantitat inusitadament alta de gent que manifesta un comportament desviat i, en masses vegades, violent. Al Japo no hi ha armes de foc, pero aixo no treu que les mort violentes siguin frequents, malgrat que pels 4 racons del pais no es pari de sentir la musica de la pregonada seguretat del pais, que tant s'estimen el japonesos. Al Japo, la causa mes comu de mort violenta, a part dels accidents de transit i les morts per asfixia causada per brasers, es que algun familiar et peli. Quan ets petit, potser la mare perque li fas nosa per anar a comprar o al pachinko. Quan ets mes gran, es possible que els teus fills n'estiguin tips de tu i et cremin la casa mentres hi ets dormint. Quan envelleixes, es possible que la teva carrega sigui massa feixuga i t'acabin per matar d'inanicio, de fred, de set, o simplement t'abandonin en un parc o barraca d'eines, ja que suposes una nosa inassumible.
Un altre fenomen bastant comu al Japo, del qual encara no n'he descobert l'entrellat, son els anomenats atacs de furia de gent que se li'n va la capitxola un dia i pillen el primer ganivet de cuina que tenen per casa (recordeu que els ganivets japonesos talla molt!) i se'n van a fer un volt per zones transitades a veure quants n'apunyalen. Suposo que si fos als EEUU, el sonat aniria amb una ametralladora i que si fos a Espanya seria algu amb un cotxe, drogat i begut, circulant a tota velocitat pels carrers d'una ciutat.
En aquesta categoria hi ha els que es dediquen a pelar canalla. Per mi, aquests son basicament uns covards reprimits i que no es mereixen redempcio alguna. Ja ha passat bastantes vegades: s'amaguen, els segueixen quan surten del col.legi, i els ataquen molt a la vora de les seves cases. Despres es donen a la fuga. De vegades segresten la canalla, que solen trobar mortes dies despres en algun paratge desolat. No els solen atrapar.
Un parell de casos dels que se'n parla aquests dies son el d'un xicot que va matar sa germana i la va violar un cop morta. Suposo que la ment d'aquest noi deu ser un poema. L'altre, que ja fa un any i escaig que dura, es el d'una noia britanica morta per un alumne seu d'angles. Els pares estan aquests dies al Japo, intentant infructuosament esbrinar que va passar. Per variar, es troben amb una barrera que es insuperable, la de la incomprensio per part d'ells de la manera de fer japonesa, en especial, de la policia (uns veritables incopetents que per desidia i inoperancia han estat incapac,os de trobar el suposat assessi, a qui no van comenc,ar a investigar fins passats uns dies crucials), pero tambe per part del public, que no enten el comportament dels pares.
Per que hi ha tanta grillamenta? Potser no es tanta, i vaig mal informat. Tot i aixo, jo crec que a part de la feblesa de la personalitat de molts japonesos deguda a aquesta educacio que els fa poc independents, hi ha una carencia palpable de suport dels mes propers en casos de problemes emocionals, psicologics o psiquiatrics, ni de maneres d'afrontar-los personalment. Els lligams familiars s'han debilitat per la vida moderna en les grans ciutats, i els llac,os d'amistat, tot i que existeixen, des del nostre punt de vista podriem dir que son molt febles. Aixo ailla i aliena a molta gent, que viuen literalment sols com mussols. Tenen la tendencia a obviar els problemes no anomenant-los, no mirant-los a la cara, evitant-ne de veure'ls com a reals. Aixo els va reduient la perspectiva i el mon, fins a que acaben visquent en una habitacio sense sortint-ne, uns en una habitacio real, i d'altres mentals. Per no esmentar la marginacio i aillament per part dels altres de tot els elements que no siguin com l'esperat per la resta del grup.
Pel que he vist i sentit, en comparacio a casa nostra, a mi em sembla que l'ajuda psicologica es bastant primaria i pateix del mateix mal que jo veig en la medicina del Japo, que es resumeix dient que els metges no parlen amb els malats, nomes els analitzen i els recepten pastilles. Quan el mal no es fisic, aquest metode es molts cops esteril i acaba per reduir les capacitats dels malalt a minims, fent-los simplement mes tolerables als que els suporten, pero sense ansies curatives. Aixo es el que he vist.
Per ultim esmentar un altre signe de problemes socials greus del Japo, que es el suicidi. Es una questio massa complexa com per parlar-ne a la babala. Com en tot, el Japo tambe es especial en aixo i solen preferir la companyia a haver-ho de fer sols. Una cosa curiosa que em va sorprendre es que els suicides solen treure's les sabates quan, per exemples, es llencen d'un edifici o a les vies del tren. Es un signe inequivoc que la policia utiliza per discriminar que ha estat accident del que ha siguit una mort voluntaria. El que es, per mi, es signe de que alguna cosa no carbura, pero.
Salut, Barrufets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada