The Ganbaring Experience o Japan is a School

Hi ha idees que van brollant a poc a poc i sense un ritme massa constant, des de petites espurnes de claretat fins a esdevenir veritables certeses que amb el temps i la paciencia es van polint fins a conformar un petita joia de coneixement sobre el que ens passa i el que veiem. Amb el temps que porto al Japo, sempre m'havia cridat molt l'atencio com d'aplicats son els japonesos en tot el que fan. S'ho prenen tot tan seriosament que de vegades sembla que estiguin en una eterna cursa per a demostrar que bons que son. Aquesta va ser la primera impressio, pero ara per ara crec que no es ben be aixi.

Despres de pensar-hi molt, crec que quedar-se nomes amb el topic aparent de que els japonesos intenten superar un visceral sentiment contradictori d'inferioritat/superioritat amb la resta del mon i que per aixo pretenen ser els millors en tot el que fan, no es del tot correcte. He entes amb el temps una cosa molt senzilla, i es que una cosa es el que sembla que la riuada humana fa i l'altra molt diferent es el que cadascuna de les diminutes particules que duu aquest riu de persones deixa de fer.

El que ara penso es que, malgrat aquest desig pueril i ingenu que impregna tota activitat al Japo i que consisteix en ganbare sempre, intentant emular als millors en cada moment i camp, i fixar-se objectius normalment inabastables, el Japo es un immens col.legi on els seus ciutadans no deixen de ser tractats en cap moment com a alumnes. Si teniu ocasio de visitar el Japo, per entendre el munt de coses que veureu i que us cridaran l'atencio, penseu que esteu al col.legi. Es aquesta la rao que hi ha darrera de moltissimes coses inconnexes i inesplicables ailladament, pero que vistes des d'aquesta nova perspectiva son molt mes entenedores.

Al Japo podeu veure comportaments que en d'altres llocs nomes es dones durant l'etapa escolar, reproduits en tota mena d'escales i etapes de la vida de les persones, fins i tot, ben entrades a les velleses. Per exemple, qualsevol dia, es possible que veieu en els transports publics una munio de avis, avies, mestresses de casa, membres d'un club, etc, anant literalment d'excursio a algun lloc. No us penseu que son la inserso! Tot el contrari, semblen minyons escoltes! Van en filera i equipats fins a les orelles, amb barret i bossa a l'esquena, basto, i amb membres de l'organitzacio obrint i tancant la comitiva. Tot el que vegin sera dins d'una visita programada i explicada en un pamlfet, amb algun sensei donant les explicacions, a les quals atendran amb molt d'interes. Es com si estiguessin al col.legi!

A la tele es igual: sigui el programa que sigui, parlin del que parlin, sempre, sempre, sempre, hi haura un sensei donant una classe!!!! Es que es tan obvi, que fins i tot hi ha pissarres i tota mena de targetons i cartells amb moltissima informacio i dades, percentatges i grafiques. Els japonesos viuen en una classe tota la seva vida. Constantment hi ha una explicacio per a tot, com si estiguessin al col.legi. Per ells, la vida comu es una mena de col.legi, per aixo, fins a cert punt, sembla normal que es mantinguin comportaments completament fora d'us en d'altres llocs, com ara aquesta reverencia infantil pel mestre, l'obsessio per saber el curs en que estas (edat), i la retorica ganbaristica que ho inunda tot.

En la vida quotidiana, i des de l'optica de col.legi, es facil, doncs, d'entendre perque hi ha tanta quantitat de cartells informatius a tot arreu, aquesta puerilitat obsessiva en totes les formes de comunicacio, el senseisme de les explicacions i dels comportaments dels que estan en carrecs mes alts, o be la responsabilitat que tenen en tot el que fan com si els anes la vida o no vulguessin arribar tard al col.le o aquell sentiment de culpa per no haver fet els deures que tenia la canalla d'abans. Aqui, l'entrenament correctiu del col.legi els dura tota la vida.

Per que es d'aquesta manera? Doncs, jo crec que de petits els matxaquen tant al col.legi, que de grans nomes saben comportar-se d'aquesta manera. Un parell d'exemples. Un dia, en una mena de mini-bronca a la japonesa amb el meu cap, que em recriminava el meu estil de fer la feina em va preguntar si no portava una llibreta on hauria d'apuntar tot el que anava fent per a portar un ordre en la feina. Jo em vaig quedar amb una cara de no saber de que coi m'estava parlant. Aleshores, veig que s'aixeca, obre un armariet i em treu una llibreta d'aquelles de ratlles amb anotacions seves de l'any de la castanya. Les tenia ordenades i classificades, per dates i anys, i les conservava al despatx. Jo li vaig dir que clar que prenia notes i que les guardava, pero que feia servir blocs de paper impres per un costat, per a reciclar.

No se vosaltres, pero per mi es fa dificil d'explicar-li a aquest senyor que no he pres gaire mai apunts, que era mes interessant escoltar al professor que no pas escriure com un condemnat el que despres podria trobar en un llibre. No he sigut mai un estudiant amb metode, tot i que sempre he tret bones notes. No he pres apunts, ni he fet els problemes, estudiant sempre el dia abans. Tenia coses molt mes interessants per fer i si una cosa no m'interessava, doncs, no la feia. Pero clar, ara em trobo amb un pais sencer ple d'aplicats, on porten la llic,o incrustada al ADN.

Un altre exemple es la passio per fer speeches que tenen. A la que poden, pillen un microfon, i es poden a predicar. Avui ho veia en una mena de campeonats de baseball que feien per gairebe tots els canals de la tele. No us ho perdeu, es baseball entre instituts! Pero clar, s'ho prenen tant seriosament que semblaven els Jocs Olimpics. Doncs, despres de l'entrada en formacio militar dels equips al terreny de joc, han comenc,at els discursos. Hi surt tantes vegades la paraula ganbare, que ni cal entendre'ls per saber que volen dir. Els politics de torn, en el mes pur estil paternalista, donant llic,ons a la canalla, com si fos el discurs inaugural del curs en un col.legi.

Si penseu en el Japo en un col.legi, amb directors, mestres, i alumnes, a toc de musica de marxa per la megafonia, juntament amb tota mena d'instruccions, en formacio pel pati, fent tot d'exhibicions coreografiades i sincronitzades, i a classes, calladets i atents a les llic,ons del mestre savi, benevolent, pero intransigent i inquestionable, amb persones comportant-se com canalla ordenada, uniformada, llustrosa i arreglada com per anar a classe pel mati, aleshores, entendreu un pel mes com es el Japo. Es curios que estudiar (benkyou 勉強) contingui el kanji (tsuyoi 強) que vol dir intens o molt fort. L'altre vol dir esfoc, o treball dur.

Aquest es el concepte d'estudiar que hi ha al Japo, no pas el d'aprendre i gaudir-ne en el proces. Com, per extensio, tot es estudiar, doncs, el resultat es que aqui tot es fa per a ganbaru, sense buscar gaudir ni que sigui una mica. Quin es el motiu ultim de tan d'esforc,? Complaure el mestre, sigui qui sigui aquest senyor, i acomplir el deure. Ja se que sona raro, pero es el que fan aqui, conscientment i inconscient. Salut, Barrufet!