Incomodes perque si

Sempre m'ha cridat l'atencio com de curios resulta veure que als japonesos sembla agradar-los-hi mantenir costums o procediments senzillament incomodes. De vegades et sorprens per la seva patxorra d'intentar buscar sempre la comoditat en el que fan, sobretot, fora de la feina. Quan viatgen o compren, per exemple, o fins i tot quan van pel carrer. En principi , semblaria que si alguna cosa no cau dins del concepte de convenient, doncs, no interessi. Tanmateix, hi ha una categoria de costums o utils que, francament, jo diria que son del mes incomode i inconvenient del mon.

El grup mes gran d'incomoditats al Japo provenen de les cases. En paraules de mes d'un que les ha vistes per primer cop, la majoria no passes de caus i disten molt d'arribar als minims d'habitabilitat als que nosaltres, provinents d'un pais teoricament molt mes pobre, estem acostumats. Les cases son plenes d'incomoditats. Estan mal aillades termicament, son poc duradores, fragils, molt facils d'embrutar-se, i manquen de llocs pensats per guardar les coses, es a dir, mobles. Si aneu a casa d'algun japones veureu que esta plena de fato amuntegat de qualsevol manera, enlloc de tenir les coses encabides en armaris i que els mobles brillen per la seva absencia o be son tan minusculs o esquifits que son ridiculament inservibles.

Una altra incomoditat de les cases son els tatamis, un veritable niu de parasits (tani). Per sort, em sembla que jo no en tinc o, si mes no, son tan petits que no els vec, pero he sentit de companys que els surten cuquets del tatami. Aleshores, hi ha tot un procediment complicadissim per netejar-los, enlloc de simplement canviar-los i cremar-los. No se pas quant costa una pec,a de tatami (una habitacio en general en sol tenir 6), pero els canvien de molt tant en tant. Jo prefereixo la rajola pura i dura, que es pugui fregar amb aigua i llexiu perque quedi neta com una patena, pero aqui, si mes no pel que he vist, aixo es impossible. Estic tip de treure pols, pels, i ves a saber que del tatami amb l'aspiradora, i mai tinc la sensasio de fer-lo net totalment.

Juntament amb el tatami hi ha el futon. No se a vosaltres, pero el que em molesta mes del futon no es pas que sigui dur, que ja m'agrada, es que dormi a ras de terra, amb les pelusses. Es que no coneixen el concepte de llit? Be, hi ha llits, pero no n'he vist cap mes gran que els d'una casa de colonies. Al S.XXI, en el que alguns creuen la segona economia del planeta, la majoria dels seus habitants dormen a terra sobre una mena de matalasset de 2 dits de gruix infestat de ves a saber quants parasits, en cases amb el terra de palla trenada, parets de fusta i fang, vigues de fusta, portes de paper que no tanquen ni aillen, ni de les inclemencies ni del soroll. Aixo es nomes a dins les cases.

Externament, els blocs d'apartaments o be son torren gegantines, o be danchis d'estetica sovietica, de formigo palidament pintats o revestits de rajoles de labavo de gasolinera, amb escales exteriors, sense ascensor quan tenen menys de 5 plantes, d'una abominable estetica en la gran majoria dels casos, i d'una terrorifica repeticio de patrons arreu. Vagis on vagis al Japo, tot sembla el mateix. Si t'ensenyen una foto d'Osaka i una de Nagoya, son indistingibles. Els nous edificis han millorat bastant respecte d'aquesta generacio d'engendres desarollistes sovietics de post-guerra, pero encara representen una infima proporcio. El cas de les cases tradicionals es encara pitjor, ja que solen caure literalment a trossos i no sembla importar-los-hi l'antiguitat, el patrimoni ni acondicionar-les.

Una altra font d'incomoditat prove de la manera en que les ciutats estan disenyades (eufemisme). Els carrers, en general, solen ser molt estrets i sense vorera, sense nom i dificilment ubicables. Es molt dificil fer-se una idea de l'estructura d'una ciutat, per la seva monotonia i poca diferenciacio dels sectors. Hi ha pocs carrers principals, avingudes o arteries principals, i incomprensiblement, cap plac,a. Es una xarxa infinita de micro carrers, amb infinitat de semafors, plas electrics, sense sense solucio de continuitat. Trobar una adrec,a al Japo es senzillament de bojos. No es nomes em passa a mi, que em perdi sovint. Ells van a tot arreu amb GPS, ja que es terriblement dificil d'orientar-se.

Conduir al Japo es un malson. Al Japo no hi ha un sistema definit ni clar de xarxa viaria. Les autopistes apareixen i desapareixen segons els sembla a les empreses que les construeixen. No hi ha carreteres principals, i tot sovint, o be s'estronquen i es converteixen en un simple capilar entre cents de carrerons anonims o be desapareixen o canvien de numero inexplicablement. Pero el pitjor de tot son els semafors, un a cada 100 metres, sincronitzats per a que t'hi hagis de parar per forc,a. Fins i tot hi ha semafors a les autovies. I el pitjor son els encreuaments. Com no hi ha rotondes, per a canviar de direccio cal anar al mig de l'encreuament i esperar que et deixin passar. A mi em sembla bastant perillos i molt ineficac,.

La llista de coses incomodes que no canvien es bastant llarga. Al Japo encara hi ha gent que frega el terra de genolls, escombra amb escombres curtissimes de palla, s'empren utils de fusta a la cuina o restaurants, o usen vestis i calc,at marcadament incomode, com els kimono i les geta. Quan tenen calor es venten amb ventalls de paper i canya, o be seguts davant de ventiladors de l'any de la castanya, i quan fa fred fan servir brasers o be estufes de querose. La vida al Japo sol desenvolupar-se a 40cm del terra. Per mi aixo es una gran incomoditat i font de problemes, pero no pas per a ells.

Per acabar, una cosa que a mi em fa molta gracia i que resumiria anomant-la 'tecnologia dels vencil'. A la Tarragona profunda, un vencil es un cordill, i hi ha tota una obsessio per la possessio indiscriminada d'aquests lligams per part, sobretot, dels pagesos, amb una inconfessa esperanc,a que algun dia un vencil els podra salvar d'una situacio dificil (apuro, que diuen ells). Al Japo la cosa s'ha desbocat i sembla que tot es pugui lligar amb un cordill. Es una veritable exageracio i la pericia que demostren es equiparable a la que empren en tecnologies mes modernes.

Un exemple son els cascs japonesos, lligats amb vencils d'una mera curiosa: enlloc de portar una beta de cap a cap, per sota la barbeta i per davant de les orelles, porten dues nanses que passen a cada costat per sota de les orelles i una tira que les uneix per sota de la barbeta, deixant les orelles rodejades per les tires.

Salut!