Evening News, the Musical

Quan un mira qualsevol progama de la televisio japonesa, en aquells breus segons que passen fins que a un se li omple la pipa de veure els energumens de sempre fent les mateixes trabucades de cada dia, pot ser que es trobi per casualitat amb algun que sigui de noticies. N'hi han que estan fets especialment per a que tanquis la tele o be la fotis de dalt a baix del balco, i es limiten a un senyor lleig, molt lleig en ocasions, llegint el parte en un decorat gairebe tant lleig com ell. El to sol ser bastant monoton, o amb alguna entonacio curiosa a l'estil del missatge de rendicio incondicional radiat per l'Emperador el 15 d'Agost de 1945, on sembla que hagin posat la cinta al reves.

El que em crida mes l'atencio en la majoria d'aquests programes de noticies es que gairebe totes les noticies tenen banda sonora. Com pot ser que posin musica a les noticies? Es una cosa que encara no entenc, pero el curios es que fa que acabis per pensar que estas veient el Tomate enlloc del TN. Pero aqui no acaben les curiositats, des del meu punt de vista. Jo classificaria la musica que acompanya les noticies de gairebe qualsevol mena de programa en tres grans families: la musica tetrica de noticies funestes, la musica de bibliografia Marcelino Pan&Vino, i la musica Ganbaristica.

La musica funesta sol acompanyar noticies relacionades amb crims i no tenen cap mena de compassio a l'hora de col.locar musiques efectistes mentre estan comentant la noticia d'un assassinat. Son musiques obvies, amb "tatxan!" inclosos, com si fos una pel.li de terror. Explicat aixi fa riure, pero es el que fan.

La musica mes lacrimogena que un es pot tirar a la cara es la del tipus Marcelino Pan&Vino. Sol il.lustrar la vida dificil d'algu que ha aconseguit canviar el seu desti i millorar-lo, o be explica passatges complicats de la bibliografia d'algu. Indefectiblement, es una musica de piano, amb moltes notes d'aquestes que semblen gotetes de pluja (tirititi, tirititi,...). Tots volen imitar Eric Satie, pero no passen de ser versions excessivament sentimentals i Claydermanitzades que nomes busquen fer saltar la llagrimeta a les obachan que s'estan miran aquests programes.

Un tema recurrent a les canc,ons sentimentals japoneses es una versio adaptada del mite de la Madame Butterfly. Es curios que sempre plogui en aquestes canc,onetes, i sempre sigui l'amant el que marxa deixant a l'amada sola i trista. El topic es que l'amada s'entristeixi i no pas que se'n rabii amb l'amant malcarat que l'ha abandonada. Per aixo plora i lamenta els bons moments i els somnis que tots dos tenien plegats. Aquest esperit es el que impregna els acompanyaments melodramatics de les noticies. Planyo el pianista que deu haver de fer hores extres per tocar tanta musica plora-miques, ja que es escandalos el nombre programes amb interludis pianistics.

L'ultima classe de musica es la que anomeno ganbaristica. Malgrat el nom, no te res a veure amb el genere musical barroc en el qual hi havia un acompanyament amb viola de gamba. Es aquesta una musica que acompanya els moments apoteosics de les noticies o programes, com si l'heroi de la historia aconseguis el seu proposit despres d'un dur i llarg ganbaru.

Sol ser musica orquestral i sembla que tots els editors musicals tinguin al cap la pec,a dedicada a Jupiter, de Els Planetes de Gustav Holst. Pero tambe hi ha molta musica adaptada de John Williams i el seu Jurassic Park o alguna cosa mes gal.lactica, la qual a la vegada sona molt a Holst. En particular, es tan exagerat l'us del tema de Jupiter, que fins i tot te lletra en japones. Ultimament, pero, veig que estan atacant bastant amb el tema principal dels Pirates of the Caribbean, una copia descarada del tema principal de Gladiator, que per la seva banda retira sospitosament al tema de Mart (el portador de la guerra) de Gustav Holts. Tot quadra.

La musica ganbaristica te una variant que son les himnes i canc,ons commemoratives. Es bestial la quantitat de canc,onetes commemoratives i de celebracio que tenen al Japo. La majoria son adaptacions adhoc de melodies occidentals de les quals se sol extraure la melodia principal, que es suavitza i ensucra, afegint-hi una lletra i us completament diferents de l'orginal. La tendencia torna a ser bastant nyonyifera, buscant un efecte lacrimogen en l'audiencia.

Per ultim, una categoria musical completament fora de les anteriors, i molt, molt japonesa, els gingles d'anuncis. Gairebe qualsevol producte te alguna mena de gingle de l'estil del Gior ("con un poco de pasta basta, Gior"). Des d'assegurances, fins a productes de neteja. Quan a Occident aixo ja no s'estila, a no ser que es faci una campanya publicitaria molt pobre, sense recursos ni imaginacio, i s'han substituit per anuncis amb musiques originals i estetica propera als video-clips, al Japo encara viuen als 50's i tot te un slogan, un gingle enganxifos, i una mascota animaloide. Encara mes, el cumul son les musiquetes que tenen coreografies impossibles i acabaments histrionics. Aixo, diria jo, es la marca de la casa.