Evening News, the Musical

Quan un mira qualsevol progama de la televisio japonesa, en aquells breus segons que passen fins que a un se li omple la pipa de veure els energumens de sempre fent les mateixes trabucades de cada dia, pot ser que es trobi per casualitat amb algun que sigui de noticies. N'hi han que estan fets especialment per a que tanquis la tele o be la fotis de dalt a baix del balco, i es limiten a un senyor lleig, molt lleig en ocasions, llegint el parte en un decorat gairebe tant lleig com ell. El to sol ser bastant monoton, o amb alguna entonacio curiosa a l'estil del missatge de rendicio incondicional radiat per l'Emperador el 15 d'Agost de 1945, on sembla que hagin posat la cinta al reves.

El que em crida mes l'atencio en la majoria d'aquests programes de noticies es que gairebe totes les noticies tenen banda sonora. Com pot ser que posin musica a les noticies? Es una cosa que encara no entenc, pero el curios es que fa que acabis per pensar que estas veient el Tomate enlloc del TN. Pero aqui no acaben les curiositats, des del meu punt de vista. Jo classificaria la musica que acompanya les noticies de gairebe qualsevol mena de programa en tres grans families: la musica tetrica de noticies funestes, la musica de bibliografia Marcelino Pan&Vino, i la musica Ganbaristica.

La musica funesta sol acompanyar noticies relacionades amb crims i no tenen cap mena de compassio a l'hora de col.locar musiques efectistes mentre estan comentant la noticia d'un assassinat. Son musiques obvies, amb "tatxan!" inclosos, com si fos una pel.li de terror. Explicat aixi fa riure, pero es el que fan.

La musica mes lacrimogena que un es pot tirar a la cara es la del tipus Marcelino Pan&Vino. Sol il.lustrar la vida dificil d'algu que ha aconseguit canviar el seu desti i millorar-lo, o be explica passatges complicats de la bibliografia d'algu. Indefectiblement, es una musica de piano, amb moltes notes d'aquestes que semblen gotetes de pluja (tirititi, tirititi,...). Tots volen imitar Eric Satie, pero no passen de ser versions excessivament sentimentals i Claydermanitzades que nomes busquen fer saltar la llagrimeta a les obachan que s'estan miran aquests programes.

Un tema recurrent a les canc,ons sentimentals japoneses es una versio adaptada del mite de la Madame Butterfly. Es curios que sempre plogui en aquestes canc,onetes, i sempre sigui l'amant el que marxa deixant a l'amada sola i trista. El topic es que l'amada s'entristeixi i no pas que se'n rabii amb l'amant malcarat que l'ha abandonada. Per aixo plora i lamenta els bons moments i els somnis que tots dos tenien plegats. Aquest esperit es el que impregna els acompanyaments melodramatics de les noticies. Planyo el pianista que deu haver de fer hores extres per tocar tanta musica plora-miques, ja que es escandalos el nombre programes amb interludis pianistics.

L'ultima classe de musica es la que anomeno ganbaristica. Malgrat el nom, no te res a veure amb el genere musical barroc en el qual hi havia un acompanyament amb viola de gamba. Es aquesta una musica que acompanya els moments apoteosics de les noticies o programes, com si l'heroi de la historia aconseguis el seu proposit despres d'un dur i llarg ganbaru.

Sol ser musica orquestral i sembla que tots els editors musicals tinguin al cap la pec,a dedicada a Jupiter, de Els Planetes de Gustav Holst. Pero tambe hi ha molta musica adaptada de John Williams i el seu Jurassic Park o alguna cosa mes gal.lactica, la qual a la vegada sona molt a Holst. En particular, es tan exagerat l'us del tema de Jupiter, que fins i tot te lletra en japones. Ultimament, pero, veig que estan atacant bastant amb el tema principal dels Pirates of the Caribbean, una copia descarada del tema principal de Gladiator, que per la seva banda retira sospitosament al tema de Mart (el portador de la guerra) de Gustav Holts. Tot quadra.

La musica ganbaristica te una variant que son les himnes i canc,ons commemoratives. Es bestial la quantitat de canc,onetes commemoratives i de celebracio que tenen al Japo. La majoria son adaptacions adhoc de melodies occidentals de les quals se sol extraure la melodia principal, que es suavitza i ensucra, afegint-hi una lletra i us completament diferents de l'orginal. La tendencia torna a ser bastant nyonyifera, buscant un efecte lacrimogen en l'audiencia.

Per ultim, una categoria musical completament fora de les anteriors, i molt, molt japonesa, els gingles d'anuncis. Gairebe qualsevol producte te alguna mena de gingle de l'estil del Gior ("con un poco de pasta basta, Gior"). Des d'assegurances, fins a productes de neteja. Quan a Occident aixo ja no s'estila, a no ser que es faci una campanya publicitaria molt pobre, sense recursos ni imaginacio, i s'han substituit per anuncis amb musiques originals i estetica propera als video-clips, al Japo encara viuen als 50's i tot te un slogan, un gingle enganxifos, i una mascota animaloide. Encara mes, el cumul son les musiquetes que tenen coreografies impossibles i acabaments histrionics. Aixo, diria jo, es la marca de la casa.

Quan l'unica via es la del tren

Fa poc parlava dels suicidis al Japo i deia que no era una cosa que s'hagues de prendre a la babala. Avui m'ho he mirat una mica mentre em prenia el primer cafe del dia i he quedat una mica esparverat de la magnitud de la questio. Sembla a ser que al Japo l'index de suicidis per cada 100.000 habitants es d'uns 30, essent gairebe el triple entre homes que entre dones. Si mireu la llista que hi ha a la Wikipedia, podreu veure que diu que el Japo esta en el lloc 9. Aquestes dades son una mica velles i sembla a ser que en aquests ultims anys els nivells s'han elevat una mica mes. Espanya esta en el lloc 53. Fa goig veure que per alguna cosa serveix no estar entre els primers!

Per que es suicida tanta gent al Japo? Es una questio complexa i no en se la resposta. Segurament es una barreja de factors socials, religiosos, economics que porten a considerar el suicidi com la unica solucio a una situacio vital molt compromesa. Hi ha el topic de l'honor associat a l'acte de cometre suicidi en la societat japonesa. Malgrat que aquest sentiment queda molt be a les pel.licules i novel.les, no crec que es consideri massa a l'hora de treure's la propia vida. Dit aixo, tambe crec que aquesta aureola mistica associada al suicidi encara flota en l'ambient i fa que el que en d'altres llocs semblaria o be un acte de covardia o d'egoisme suprems, aqui queda salvaguardat per l'heroisme del que ho comet.

Les raons que porten al suicidi, com en moltes de les causes d'obsessions patologiques, vistes des de fora, semblen rissibles i no gaire poderoses per arribar a tant funest consequencies. La mes comuna son els problemes economics o les malalties. S'han donat molts casos en els quals una familia sencera s'ha suicidat per evitar en certa manera la vergonya de no poder fer front al pagament d'un deute. Els deutes poden haver estat minusculs, vistos des de la nostra optica, pero per els finats devien suposar una carrega impossible de suportar. L'altre vessant son els suicidis comesos per a cobrer polisses d'assegurances per fer front a deutes contrets que es fan impossibles de pagar.

El Japo esta en crisi des de que la bombolla economica dels 90's petes. Aixo ha comportat consequencies en les economies de les families, que en molts casos no han pogut mantenir el ritme de despesa a que s'havien acostumat durant els anys daurats de la bombolla. Credits, deutes, despeses imparables, canvis de feina, perdua de poder adquisitiu. Be, la llista es molt llarga. L'angoixa que suposa viure en un estat continu d'assetjament pels credits pot fer que la vida familiar es podreixi i que es consideri el suicidi com la unica via honorable per a netejar d'una vegada per totes els problemes de la familia.

Per un altre canto, les empreses de credits rapids han fet molt de mal, donant credits a uns interessos d'usura a families que no son capaces de repagar-los. Aquestes empreses tenen metodes molt expeditius per cobrar els credits i van des de les amenaces telefoniques continues o la comunicacio a tothom dels deutes que un te, fins a que t'enviin una colla de yakuza a casa a que et trenquin les cames. Es tan gran la pressio que fins i tot s'ha arribat a posar a la preso el president (propietari?) d'una de les firmes de credits rapid mes importants al Japo, malgrat que l'empresa encara funciona. Una alternativa al suicidi bastant emprada, pel que he llegit, es la desaparicio nocturna. Semba a ser que milers de families migren i canvien d'identitats al Japo cada any per a evitar la persecucio continua d'aquesta mena de creditos/usurers.

L'altra gran causa de suicidi, com deia, eren les malalties. Molta gent, en especial homes, opten per matar-se un cop descobreixen que pateixen una malatia greu. Per que? Podeu pensar que es la por al patiment que pot provocar la malaltia, pero jo crec que tambe te un transfons economic, ja que una llarga enfermetat pot suposar una ruina economica per la familia. Tot i que segurament hi ha moltes altres raons, com l'anterior, barrejades que ajuden a l'hora de prendre la determinacio de donar el pas final. Es veu mes com una responsabilitat del malalt l'evitar la carrega que la contraria dels familiars de fer tot el possible per a tal de donar el millor tracte al malalt.

Segurament em deixo mes causes, com la dels estudiants fart de que els companys els hi facin la vida impossible o els marginin, i opten per llenc,ar-se d'un terrat. En qualsevol cas, pel que he llegit, la majoria de suicidis son comesos per homes de mitjana edat (50 en amunt) i les principals causes son les esmentades. Es curios tambe els clubs de suicidi o els suicidis comesos per grups de persones que es reuneixen en llocs molt determinats (hi ha un bosc vora el Fuji-san molt famos) per a cometre suicidis en comunio.

Les implicacions religioses o psicologiques que hi ha radera de tots aquests actes desesperats d'alliberament se m'escapen, sincerament, pero cal entendre que pels japonesos, el suicidi no te les implicacions negatives que te per nosaltres ni suposa uns nivells de desesperacio tan grans com per a nosaltres. Es a dir, que tot i que sembli inverosimil el que dic, em sembla que el llindar de patiment que un japones necessita per arribar al suicidi no crec que sigui tant gran com per a un occidental, ja que per ells es una sortida plausible i util, mentre que per nosaltres seria l'ultim recurs desesperat.

Des que estic al Japo he descobert que un mateix fet vist per un japones o per un occidental te una explicacio molt diferent. Nosaltres solem buscar-hi una explicacio logica i donar-li una categoria moral, de be o mal. Es una deformacio que tenim. Les coses son correctes o erronees, o estan be o malament. Pels japonesos, moltes vegades, aquests termes no tenen significas identics i en d'altres no sembla importar-los-hi gaire a l'hora d'explicar un cert fet. Sembla que per ells, les coses son com son i no estan ni be ni malament, tot depen de si es ultil o no als seus fins. El suicidi es un exemple molt clar de les nostres diferents maneres de valorar les realitats de la vida. Potser m'equivoqui, pero crec que per ells no es ni bo ni dolent, es simplement un mitja util o no per resoldre alguna mena de conflicte.

Fent una mica de broma (se que anire a l'infern pel que dire!) sobre l'obsessio suicida dels japonesos, sempre em venen al cap un parell d'escenes ridicules que entre si no tenen cap connexio, pero que si les barregessim ens fariem un fart de riure. Una es dels Simpsons, on es veu els Flanders resant sota un espanta-ocells que en Homer ha posat per a que els corbs no se li mengin l'hort. Ell els fa fora a cops d'escombra, pero els Flanders hi tornen, atrets per la creu. No poden fer-hi mes! L'altre es de les Cartes d'Iojima, quan un oficial reparteix granades i es comencen a pelar un rera a l'altre posant-se-les al pit. Si fossin els Simpsons, m'imagino en Homer obrint una caixa de granades vora un grup de turistes japonesos, i que aquests saltessin sobre ell per prender-les-hi i comenc,ar a petar com una traca a crit de banzai.

Sembla humor negre, pero una mica es el que passa: hi ha tants suicidis que es mes probable arribar tard a la feina perque algu s'ha llenc,at a la via que no pas per problemes amb el servei. De fet, la companyia JR cobra a la familia del suicida les despeses de neteja i reparacio del tren com a mesura disuassoria per frenar que la gent es llenci a les vies dels seus trens. No rigueu, que es cert i un tema molt serios. Salut, Barrufets!

Un conte/compte de 3 yens

Cada dia me'n passen d'histories estupides, pero la de l'altra dia es de premi. Havia d'enviar una carta per missatgeria urgent. Li dic a la secretaria del departament, una de les que hi ha i no pas la mes espavilada, tot i que es eficient i hi posa molta voluntat, si si's plau em podria aviasr als de FedEx, que havia d'enviar una correu urgent. La noia truca pregunta si poden venir. Els que no heu estat mai al Japo no entenedreu que es eficiencia fins que no vegeu com de rapid es el servei de correus o missatgeria japones!

La noia em diu, encara amb el telefon a l'orella, que poden venir en 20min i que la broma em costara X397 yens. Perfecte, li dic, em miro les butxaques i hi trobo X400 yens. Ella li diu al senyor amb qui parlava que ja podia venir. Les converses telefoniques al Japo son un espectacle ja que el 75% del que diuen es palla, sobretot en comenc,ar i acabar-la. Simples formules que no aporten significat a la conversa, pero que tots esperen com a signe de bona educacio.

La xiqueta penja el telefon i jo li donc els sentims per a que pagui al missatger quan vingui. Ella m'agafa els diners i em diu que no l'import no es correcte, que son X397 yens. Com que no es correcte? si t'estic donant X400 yens! Te'n dono 3 yens de mes i em dius que no es correcte? No, no es correcte, no son X397 yens. Jo em quedo a quadres. 3 yens son unes 3 pessetes, me la suen! Si fos a Catalunya, lo donaria un euro de propina, pero aqui aixo no s'estila. On es el problema? Em diu, suant per fer-se entendre en un angles bastant pobre, que el missatger no acceptara l'import perque no es exacte.

Com es possible que el missatger no accepti l'import si no es exacte, tot i guanyar-hi 3 yens? No ho entenia. Li torno a repetir que no tinc petit i que no vull canvi. NO, NO, NO, no acceptara l'import. Ja m'estava escalfant i en un altre lloc li hagues dit 'tu tia, ets tonta o que?', pero m'havia de mossegar la feina. Veient que no hi havia possible sortida, veig que tota nerviosa es treu un moneder i em bescanvia cent yens i hi afegeix 3 yens per tal de fer l'import exacte. Jo em quedo 10 yens del canvi i el missatger es pot emportar els X397 yens exactes.

Quan tot sembla mes calmat, va i em diu que si's plau m'enrecordi quan pugui de tornar-li els 3 yens que ella ha posat de la seva butxaca. Ara jo ja estic a rombes. Com pot ser que es pugui ser tant cutre de demanar-me 3 yens? Jo tinc 10 yens del canvi a la ma i li dic, 'mira, queda-te'l perque jo no m'enrecordare i no vull quedar malament'. Haurieu d'haver vist el numero que em va muntar no acceptant-me els 10 yens, com si li estigues donant una pistola per a que es fotes un tret al cap. No, no, no, no, no els puc acceptar, si's plau, no puc, no puc. No pots? pero si em fots mes nosa que servei, i encara em faras haver d'enrecordar-me dema de portar-te 3 miserrims yens?

Doncs, si, l'endema, pel mati abans d'anar a la feina, vaig haver d'enrecordar-me d'agafar 3 yens del pot de yens inutils que tinc a la cuina per a que la pallussa de la secretaria estigues contenta i felic, de recuperar altre cop els 3 yens que m'havia deixat el dia abans. Tot per no haver acceptat el regal de 7 yens que li havia fet.

Les grillamentes del Japo

Un dels topics mes emprats en la descripcio de molts comportamentes, estranys en ocasions per a nosaltres, es el de la falta de maduresa psicologica de la majoria de japonesos. Aixo, dit aixi, pot no ser del tot cert, tot i que de vegades, moltes persones semblen conviure diariament amb uns caracters puerils o comportamentes immadurs. Jo no se pas si es del tot cert o quina n'es la causa, en el cas de que fos cert, pero el que si que he vist en el temps que porto aqui, es un grau bastant apreciable de torramentes socials diverses.

Els japonesos se senten molt a gust anant en colla i tots a la vegada, en grups uniformes, tan a les escoles com a la feina, la versio adulta dels col.legis. Es bastant dificil de trobar ments lliures i que es vulguin desenganxar del ramat. Com moltes coses, crec que es deu a l'educacio que tant les families, com les escoles i la societat els inculquen des de petits. No hi ha manera de fer les coses per un mateix, ja sigui perque es fisicament impossible, o be, en la gran majoria de vegades, perque els sistema s'ha pensat de tal manera que ho evita a tota costa.

N'estic fins a la monya de que quan a la feina vull fer alguna cosa que m'ha passat pel cap, acabi completament desencoratjat per la complicacio de realitzar-la, ja que necessito vist-i-plaus de mes d'una persona, el que implica que calgui haver de parlar-hi, convencer-los, demanar-los-hi el permis, que et firmin els corresponents papers i t'omplin les seves bases de dades per a que el que volia fer es pugui acabar fent seguint el procediment establert. Total, que m'es d'un cop, tip d'haver d'esperar, he tirat pel dret i ho he fet sense encomanar-me ni a deu ni al diable. La consequencia sempre es la mateixa: no t'esbronquen pel que has fet, sino per no haver seguit el procediment establet! Per aixo no m'estranya que la gent normal opti pel cami senzill de seguir el sistema, i anar tirant.

Com deia, tornant al tema del que parlava, hi ha molta torramenta a la societat japonesa. Tothom coneix els casos dels adolescents que no surten de les seves habitacions (hikikomori). De vegades la causa, a part del caracter pusil.lanime de molts japonesos, completament desorientats i superats pels esdeveniments en el cas que es quedin sol sense la proteccio del grup, sol ser, en aquests casos l'ijime, es a dir, el bullying, que aqui es bestial i en molts ambits, arribant-se als extrems de morts i sequeles fisiques i/o psicologiques greus.

A tot arreu hi ha problemes a les aules, pero al Japo, entre la intransigencia del sistema, la incompetencia per enfrontar-s'hi dels mestres, que fins i tot l'emparan, i una societat masella que no dona soport a les families que ho pateixen, doncs, ha arribat a escales de problema nacional. El govern, per variar, despres de consultar el tipic panell d'experts, ha fet alguna reforma, pero a la practica gairebe no suposa masses perjudicis pels que l'exerceixen i, en canvi, vergonya pels qui ho pateixen.

Un altre fenomen curios son la quantitat inusitadament alta de gent que manifesta un comportament desviat i, en masses vegades, violent. Al Japo no hi ha armes de foc, pero aixo no treu que les mort violentes siguin frequents, malgrat que pels 4 racons del pais no es pari de sentir la musica de la pregonada seguretat del pais, que tant s'estimen el japonesos. Al Japo, la causa mes comu de mort violenta, a part dels accidents de transit i les morts per asfixia causada per brasers, es que algun familiar et peli. Quan ets petit, potser la mare perque li fas nosa per anar a comprar o al pachinko. Quan ets mes gran, es possible que els teus fills n'estiguin tips de tu i et cremin la casa mentres hi ets dormint. Quan envelleixes, es possible que la teva carrega sigui massa feixuga i t'acabin per matar d'inanicio, de fred, de set, o simplement t'abandonin en un parc o barraca d'eines, ja que suposes una nosa inassumible.

Un altre fenomen bastant comu al Japo, del qual encara no n'he descobert l'entrellat, son els anomenats atacs de furia de gent que se li'n va la capitxola un dia i pillen el primer ganivet de cuina que tenen per casa (recordeu que els ganivets japonesos talla molt!) i se'n van a fer un volt per zones transitades a veure quants n'apunyalen. Suposo que si fos als EEUU, el sonat aniria amb una ametralladora i que si fos a Espanya seria algu amb un cotxe, drogat i begut, circulant a tota velocitat pels carrers d'una ciutat.

En aquesta categoria hi ha els que es dediquen a pelar canalla. Per mi, aquests son basicament uns covards reprimits i que no es mereixen redempcio alguna. Ja ha passat bastantes vegades: s'amaguen, els segueixen quan surten del col.legi, i els ataquen molt a la vora de les seves cases. Despres es donen a la fuga. De vegades segresten la canalla, que solen trobar mortes dies despres en algun paratge desolat. No els solen atrapar.

Un parell de casos dels que se'n parla aquests dies son el d'un xicot que va matar sa germana i la va violar un cop morta. Suposo que la ment d'aquest noi deu ser un poema. L'altre, que ja fa un any i escaig que dura, es el d'una noia britanica morta per un alumne seu d'angles. Els pares estan aquests dies al Japo, intentant infructuosament esbrinar que va passar. Per variar, es troben amb una barrera que es insuperable, la de la incomprensio per part d'ells de la manera de fer japonesa, en especial, de la policia (uns veritables incopetents que per desidia i inoperancia han estat incapac,os de trobar el suposat assessi, a qui no van comenc,ar a investigar fins passats uns dies crucials), pero tambe per part del public, que no enten el comportament dels pares.

Per que hi ha tanta grillamenta? Potser no es tanta, i vaig mal informat. Tot i aixo, jo crec que a part de la feblesa de la personalitat de molts japonesos deguda a aquesta educacio que els fa poc independents, hi ha una carencia palpable de suport dels mes propers en casos de problemes emocionals, psicologics o psiquiatrics, ni de maneres d'afrontar-los personalment. Els lligams familiars s'han debilitat per la vida moderna en les grans ciutats, i els llac,os d'amistat, tot i que existeixen, des del nostre punt de vista podriem dir que son molt febles. Aixo ailla i aliena a molta gent, que viuen literalment sols com mussols. Tenen la tendencia a obviar els problemes no anomenant-los, no mirant-los a la cara, evitant-ne de veure'ls com a reals. Aixo els va reduient la perspectiva i el mon, fins a que acaben visquent en una habitacio sense sortint-ne, uns en una habitacio real, i d'altres mentals. Per no esmentar la marginacio i aillament per part dels altres de tot els elements que no siguin com l'esperat per la resta del grup.

Pel que he vist i sentit, en comparacio a casa nostra, a mi em sembla que l'ajuda psicologica es bastant primaria i pateix del mateix mal que jo veig en la medicina del Japo, que es resumeix dient que els metges no parlen amb els malats, nomes els analitzen i els recepten pastilles. Quan el mal no es fisic, aquest metode es molts cops esteril i acaba per reduir les capacitats dels malalt a minims, fent-los simplement mes tolerables als que els suporten, pero sense ansies curatives. Aixo es el que he vist.

Per ultim esmentar un altre signe de problemes socials greus del Japo, que es el suicidi. Es una questio massa complexa com per parlar-ne a la babala. Com en tot, el Japo tambe es especial en aixo i solen preferir la companyia a haver-ho de fer sols. Una cosa curiosa que em va sorprendre es que els suicides solen treure's les sabates quan, per exemples, es llencen d'un edifici o a les vies del tren. Es un signe inequivoc que la policia utiliza per discriminar que ha estat accident del que ha siguit una mort voluntaria. El que es, per mi, es signe de que alguna cosa no carbura, pero.

Salut, Barrufets!

The Ganbaring Experience o Japan is a School

Hi ha idees que van brollant a poc a poc i sense un ritme massa constant, des de petites espurnes de claretat fins a esdevenir veritables certeses que amb el temps i la paciencia es van polint fins a conformar un petita joia de coneixement sobre el que ens passa i el que veiem. Amb el temps que porto al Japo, sempre m'havia cridat molt l'atencio com d'aplicats son els japonesos en tot el que fan. S'ho prenen tot tan seriosament que de vegades sembla que estiguin en una eterna cursa per a demostrar que bons que son. Aquesta va ser la primera impressio, pero ara per ara crec que no es ben be aixi.

Despres de pensar-hi molt, crec que quedar-se nomes amb el topic aparent de que els japonesos intenten superar un visceral sentiment contradictori d'inferioritat/superioritat amb la resta del mon i que per aixo pretenen ser els millors en tot el que fan, no es del tot correcte. He entes amb el temps una cosa molt senzilla, i es que una cosa es el que sembla que la riuada humana fa i l'altra molt diferent es el que cadascuna de les diminutes particules que duu aquest riu de persones deixa de fer.

El que ara penso es que, malgrat aquest desig pueril i ingenu que impregna tota activitat al Japo i que consisteix en ganbare sempre, intentant emular als millors en cada moment i camp, i fixar-se objectius normalment inabastables, el Japo es un immens col.legi on els seus ciutadans no deixen de ser tractats en cap moment com a alumnes. Si teniu ocasio de visitar el Japo, per entendre el munt de coses que veureu i que us cridaran l'atencio, penseu que esteu al col.legi. Es aquesta la rao que hi ha darrera de moltissimes coses inconnexes i inesplicables ailladament, pero que vistes des d'aquesta nova perspectiva son molt mes entenedores.

Al Japo podeu veure comportaments que en d'altres llocs nomes es dones durant l'etapa escolar, reproduits en tota mena d'escales i etapes de la vida de les persones, fins i tot, ben entrades a les velleses. Per exemple, qualsevol dia, es possible que veieu en els transports publics una munio de avis, avies, mestresses de casa, membres d'un club, etc, anant literalment d'excursio a algun lloc. No us penseu que son la inserso! Tot el contrari, semblen minyons escoltes! Van en filera i equipats fins a les orelles, amb barret i bossa a l'esquena, basto, i amb membres de l'organitzacio obrint i tancant la comitiva. Tot el que vegin sera dins d'una visita programada i explicada en un pamlfet, amb algun sensei donant les explicacions, a les quals atendran amb molt d'interes. Es com si estiguessin al col.legi!

A la tele es igual: sigui el programa que sigui, parlin del que parlin, sempre, sempre, sempre, hi haura un sensei donant una classe!!!! Es que es tan obvi, que fins i tot hi ha pissarres i tota mena de targetons i cartells amb moltissima informacio i dades, percentatges i grafiques. Els japonesos viuen en una classe tota la seva vida. Constantment hi ha una explicacio per a tot, com si estiguessin al col.legi. Per ells, la vida comu es una mena de col.legi, per aixo, fins a cert punt, sembla normal que es mantinguin comportaments completament fora d'us en d'altres llocs, com ara aquesta reverencia infantil pel mestre, l'obsessio per saber el curs en que estas (edat), i la retorica ganbaristica que ho inunda tot.

En la vida quotidiana, i des de l'optica de col.legi, es facil, doncs, d'entendre perque hi ha tanta quantitat de cartells informatius a tot arreu, aquesta puerilitat obsessiva en totes les formes de comunicacio, el senseisme de les explicacions i dels comportaments dels que estan en carrecs mes alts, o be la responsabilitat que tenen en tot el que fan com si els anes la vida o no vulguessin arribar tard al col.le o aquell sentiment de culpa per no haver fet els deures que tenia la canalla d'abans. Aqui, l'entrenament correctiu del col.legi els dura tota la vida.

Per que es d'aquesta manera? Doncs, jo crec que de petits els matxaquen tant al col.legi, que de grans nomes saben comportar-se d'aquesta manera. Un parell d'exemples. Un dia, en una mena de mini-bronca a la japonesa amb el meu cap, que em recriminava el meu estil de fer la feina em va preguntar si no portava una llibreta on hauria d'apuntar tot el que anava fent per a portar un ordre en la feina. Jo em vaig quedar amb una cara de no saber de que coi m'estava parlant. Aleshores, veig que s'aixeca, obre un armariet i em treu una llibreta d'aquelles de ratlles amb anotacions seves de l'any de la castanya. Les tenia ordenades i classificades, per dates i anys, i les conservava al despatx. Jo li vaig dir que clar que prenia notes i que les guardava, pero que feia servir blocs de paper impres per un costat, per a reciclar.

No se vosaltres, pero per mi es fa dificil d'explicar-li a aquest senyor que no he pres gaire mai apunts, que era mes interessant escoltar al professor que no pas escriure com un condemnat el que despres podria trobar en un llibre. No he sigut mai un estudiant amb metode, tot i que sempre he tret bones notes. No he pres apunts, ni he fet els problemes, estudiant sempre el dia abans. Tenia coses molt mes interessants per fer i si una cosa no m'interessava, doncs, no la feia. Pero clar, ara em trobo amb un pais sencer ple d'aplicats, on porten la llic,o incrustada al ADN.

Un altre exemple es la passio per fer speeches que tenen. A la que poden, pillen un microfon, i es poden a predicar. Avui ho veia en una mena de campeonats de baseball que feien per gairebe tots els canals de la tele. No us ho perdeu, es baseball entre instituts! Pero clar, s'ho prenen tant seriosament que semblaven els Jocs Olimpics. Doncs, despres de l'entrada en formacio militar dels equips al terreny de joc, han comenc,at els discursos. Hi surt tantes vegades la paraula ganbare, que ni cal entendre'ls per saber que volen dir. Els politics de torn, en el mes pur estil paternalista, donant llic,ons a la canalla, com si fos el discurs inaugural del curs en un col.legi.

Si penseu en el Japo en un col.legi, amb directors, mestres, i alumnes, a toc de musica de marxa per la megafonia, juntament amb tota mena d'instruccions, en formacio pel pati, fent tot d'exhibicions coreografiades i sincronitzades, i a classes, calladets i atents a les llic,ons del mestre savi, benevolent, pero intransigent i inquestionable, amb persones comportant-se com canalla ordenada, uniformada, llustrosa i arreglada com per anar a classe pel mati, aleshores, entendreu un pel mes com es el Japo. Es curios que estudiar (benkyou 勉強) contingui el kanji (tsuyoi 強) que vol dir intens o molt fort. L'altre vol dir esfoc, o treball dur.

Aquest es el concepte d'estudiar que hi ha al Japo, no pas el d'aprendre i gaudir-ne en el proces. Com, per extensio, tot es estudiar, doncs, el resultat es que aqui tot es fa per a ganbaru, sense buscar gaudir ni que sigui una mica. Quin es el motiu ultim de tan d'esforc,? Complaure el mestre, sigui qui sigui aquest senyor, i acomplir el deure. Ja se que sona raro, pero es el que fan aqui, conscientment i inconscient. Salut, Barrufet!

Paco Moran, Farmatin o el Zoo Politic

Al Japo, per arribar a ser alguna cosa en politic, has de pertanyer a l'elit i ser d'unes certes families de politics que es repeteixen generacio rera generacio. Es increible quants primers ministres, ministres, secretaris, i d'altres alts carreca ja han tingut pares en el govern i com, segurament, els seus fills continuarant remenant les cireres del pais molts anys despres que les seves decrepituds hagin desaparegut.

Aquesta mena de nepotisme mafios i elitista passa a molts d'altres paisos, sobretot en els partits mes de dretes, on el llinatge sanguini sempre tira mes que les capacitats intel.lectuals dels candidats. Pero com tot al Japo, aqui la cosa va una mica mes enlla en nivells d'exageracio. Pero no voldria parlar d'aquests temes tan seriosos pels quals cal estar mes preparat que no pas jo, i tenir molt mes temps per contrastar i elaborar una teoria sobre com son els politics japonesos. Jo anire al que es mes facil, es a dir, quina pinta tenen els politics japonesos, perque es de tesi doctoral.

Hi ha una tipologia molt extesa de home al Japo que s'encabiria dins de la categoria molt general de salaryman, es a dir, asalariat. Solen pertanyer a corporacions i van vestits tots iguals: tratge negre o blau mari fosc, camisa blanca, amb gavardina i enclenxinats. Els divendres te'ls trobes pels carrers i estacions amb unes turques que deu n'hi do, i fins i tot el tren de tornada a casa fa olor a alcohol. Els politics japonesos solen tenir una tipologia semblant, ja que semblen els shachos de les empreses, es a dir, el president.


Les empreses japoneses, sobretot les grans corporacions, son estructures jerarquitzades i paramilitars. Els carrecs solen tenir una component generacional bastant gran; com mes vell, mes amunt vas, suposant que hagis aconseguit els objectius dels que tinguis al damunt, que solen actuar corporativament i en conjunt. Els carrecs son molt estandards i son:

• Kaicho - President General (Capita General)
  
• Shacho - President (General)
  
• Fuku Shacho - Vice President (Tinent General)
• Senmu Torishimariyaku - Director Executive Senior (Coronel)
  
• Jomu Torishimariyaku - Director Executive (Comandant)
  
• Torishimariyaku - Director (Capita)
  
• Bucho - Encarregat General (Tinent)
  
• Kacho - Cap de Seccion (Alferes)
  
• Kacho Dairi - Cap de Seccion Delegat (Sargent)
• Kakaricho - Cap (Caporal)
  
• Ippan Shain - Empleat General (Soldat ras)
  

La visio d'un shacho es la d'un vellet venerable pero ferm, a qui la resta admira. La realitat es que solen ser momies encarcarades, tenyides fins a les celles a qui agrada passar l'estona amb la companyia de jovenetes, jugant a golf, menjant en restaurants cars i fent xanxullos. No els jutjare, perque si les empreses van be, doncs, que n'he de dir jo? Ara, podriem estar segurs que son els culpables de la recessio brutal que ha viscut el Japo en la ultima decada, a mes de l'encarcaramenta del pais en general.

A mi el que em crida mes l'atencio, pero es la pinta que fan. Tots semblen el Paco Moran!
Clenxinats a la manera castellana (molt de moda entre les elits PPeres), vestits de trajo negre, i amb un pel tan negre que sembla petroli. Tots semblen mes joves del que en realitat son, i molts podrien estar ben be al museo del Cairo, al costat de Ramses o Tutankhamon. Pero per mi, com la politica i el teatre s'assemblen, podrien formar companyia amb el Paco Moran i fer obres com 'La extranya centena' o 'Matar al peluquin', on una mena de familia nombrosa de Morans bessons viurien situacions hilarants. Que us sembla la idea, barrufets?

Homage to Catalonia

Ahir van ser les eleccions al Congres i al Senat, malgrat la borregada creu que vota a president. Un altre cop no he pogut votar. L'ultima vegada sembla a ser que no estava inscrit al cens de residents a l'estranger, pero aquesta vegada que si hi era, l'embaixada espanyola, sempre tant competent ella, no m'ha enviat la documentacio necessaria, tot i haver-me enviat una carta anunciant-me que me l'enviaria d'ofici. El que si que em va arribar, pero, va ser propaganda electoral del PSOE. Com es possible que m'arribi aquesta propaganda? Es que algu ha venut (regalat, diria jo) les meves dades al partit del govern?

Estic realment emprenyat amb el fet que l'administracio es passi per la soca dels collons la llei de proteccio de dades. Si tingues temps i medis els denunciaria a tots, des dels incompetents vividors de l'embaixada fins al creti llepaculs de partit que ha passat els llistats dels residents a l'estranger al PSOE. Qui son ells per vendre les meves dades, suposadament confidencials? Per mi son la ultima escoria de la llarga llista de deixalles humanes de la que estan compostos els partis politics a Espanya, una vergona per la democracia, un cancer per les llibertats i una hemorragia per les butxaques dels ciutadans.

La colleta de momiofags, es a dir, que viuen de la moma o momio, s'hauria d'erradicar de soca-rel, si cal, tallant pel viu. Com es possible que els partits acaparin el dret a vot dels ciutadans amb llistes tancades i pastelejades, pagant-se favors els uns als altres? Com es possible que els diputats, representats electes i directes del vot ciutada venguin el seu vot als interessos cuestionables dels partits abans que respectar la seva paraula i criteri? Aixo nomes passa a Espanya i en d'altres paisos d'incultura galopant on s'han subvertit pels interessos partidistes i oligarquics els principis de la democracia representativa, sistema adaptat per democracies amb poblacions de certa envergadura, pero completament obsolet amb les tecnologies de la informacio actulas.

Com s'acabaria aixo? Un primer pas seria la neteja d'inutils, llepes, incompetents i venuts de les llistes, que els que hi apareguessin donessin comptes a la seva circumscripcio electoral, amb un control ciutada directe, que les llistes fossin obertes i es competis per a figurar-hi, i en ultim terme, que l'eleccio i la representativitat fossin directes. Per dur a terme aixo, per una banda calen tecnologies de representativitat completament viables i barates a hores d'ara (molt mes barates que mantenir la cort de panxuts cobdiciosos i petulants que mantenim actualment). Pero el mes important es tenir una poblacio intel.lectualment competent. Aixo ultim es potdria assolit amb una millora miraculosa de l'educacio, que a hores d'ara sembla impossible.

Que tenim, doncs? Be, nomes cal veure el que la gent ha votat. A Catalunya, despres de veure el que ha passat, de com ens consideren el cul del mon, ens vilipendien, ens menystenen, ens prenen descaradament el pel, va la gent i torna a votar a aquest Pinoccio amb les capacitats expressives d'un iogurt caducat. Deu n'hi do! ens ho hem de fer mirar, xecs! Ja veig els poltronistes de CiU, supurant per tots els esfinters del cos i ben envaselinats, esperant amb les calces abaixades l'audiencia a Moncloa. Senyors, si es que ells mateixos porten el coixi per agenollar-s'hi i posar-se de culet per a que se la clavin fins al fons. SIIIIIIIIIII, FES-NOS MAL, SAPATERUUUU; FES-NOS SANG, BANDIDUUUUU!!!!!

Cosetes bones: espero que li donin un carrec a Madrid al Mn. Jose Antonio Duran Lerida, encara que sigui de repartidor de mini-pizzes (hosties) a la Catedral de l'Almudena i no li vegem mes el pel (noti's el terme 'el pel') una temporadeta llarga. L'altra es que, potser, els sociates i els convenients es facin petar el Tontilla d'una vegada per posar, finalment, un ficus de Pazideng i xapin, a la fi, la Generalitat, com sempre han volgut els de Madrid.

Coses dolentes: Que en faran de les llumeneres idiociques de la categoria d'en Clos? Ens el tornen empaquetat per a que el posem de caganer sota el ficus a la Generalitat? Als Dupont&Dupont, Caldera&Blanco, els continuaran deixant obrir la boca o per fi s'aprovara la llei per l'experimentacio amb cel.lules bordes i els donaran a algun laboratori per a que els micos i els investigadors hi jugin?

Aquests son alguns dels misteris que la propera legislatura ens hauria de desvetllar. Pel moment, que el gran manitu ens pilli confessats, barrufets, i visiteu la Sagrada Familia, perque el que no van aconseguir els anarquistes, el Ministerio segur que si. En George Orwell n'estaria molt orgullos.

Visca la Catalunya ben tontilla!

Gyoz-iller o el misterios cas dels ascensors descensors

Digueu-me malpensat, pero ja ha passat el que vaig predir que passaria, es a dir, que les importacions de productes alimentaris procedents de la Xina ha caigut. Llegiu aqui:

"Japan's imports of vegetables from China have nosedived since late January when tainted Chinese-made meat dumplings caused several cases of food poisoning, according to a preliminary government survey released Thursday. Japan imported 20,704 tons of vegetables from China in the first three weeks of February, down 39.7% from a year earlier, said the Ministry of Agriculture, Forestry and Fisheries."

Es curios que cada cop que les importacions d'algun producte forani amenac,a el monopoli japones apareixen casos que fa posar a la ciutadania a la defensiva. La meva teoria es que es la mateixa competencia ( japonesa, en aquest cas ) que juntament amb els medis han creat una alarma desbocada envers a qualsevol producte alimentari importat de la Xina.

Dic desbocada perque no em crec, vist el que he vist, que els xinesos exportin al Japo a la babala sense rentar-se ni les mans, ja que nomes els autoritzen les importacions quan han complert amb una serie inacabable de requisits marcats pels draconians ministeris japonesos, quan no es que son joint ventures amb capital i management japones establertes a la Xina qui s'encarreguen de les importacions.

Una cosa semblant va passar fa un any i escaig amb els ascensors Schindler. Tothom coneix aquesta marca suissa que fa escales mecaniques (1ra del mon) i ascensors (3ra del mon). Doncs resulta que un ascensor d'aquesta marca va patir un accident amb 1 mort de 16 anys quan es va desplac,ar inesperadament amb les portes obertes mentre el noi sortia de l'ascensor. Es va desfermar el panic pels ascensors d'aquesta marca, talment com si anessin caient sols per tot arreu.

Els de Schindler, bastant mal assessorats, la van cagar per no sortir immediatament a baixar-se els pantalons davant l'opinio publica (aquella escena tipica on surten els directius de les empreses fent una reverencia davant les cameres) i la gent va comenc,ar a sostipar per qualsevol cosa, cancelant totes les comandes.

Us imagineu el que aixo suposa? es com si mig Europa deixes de comprar Toyotes perque algu a Uppsala va tenir una accident amb un d'aquests cotxes. Els directius de Schindlers, finalment, van sortir a fer l'esceneta que tant els agrada als japonesos i el director de la branca japonesa va dimitir (de ser director de la branca japonesa, s'enten).

A mi em va estranyar bastant tot plegat, es a dir, que es poses en entredit tot una empresa puntera mundialment perque un dels seus productes patis 1 sol accident (fatal). Despres a la tele vaig veure l'edifici i l'ascensor en questio i encara vaig tenir mes sospites sobre la imparcialitat dels medis i del cas senser. L'edifici era com un d'aquests que hi ha fent rengle a Bellvitge. Segurament el tecnic de manteniment s'hi va deixar un cargol sense fermar i l'ascensor es va tornar ximple. N'hi ha prou per deixar de fer servir ascensors d'aquesta marca? Per mi no, pero el public japones no opina el mateix i m'agradaria saber com la Schindler ha solventat, si ha pogut, el merder.

Que hi ha radera? Be, com deia el Poirot, "cherchez la femme", que aqui es el negoci brutal que suposen els ascensors i escales mecaniques al Japo, pais infestat d'aquests aparells. Qui en son els competidors directes? Mitsubishi i Hitachi. I tornem al fantasma de la suposada falta de qualitat dels productes foranis, com cotxes i electrodomestics, tret que no siguin productes de luxe per a esnobs. Com es que al Japo marques de prestigi com Volkswagen o Bosch son gairebe marginals?

Malgrat la falta de tacte de Schindler a l'hora de portar l'assumpte publicament, us creieu remotament que els medis van ser imparcials amb l'empresa suissa? Us creieu remotament que ho estant essent ara amb els productes alimentaris xinesos? Barrufets, en tinc seriosos dubtes cada cop que em demanen 1 euro per UN porro, UN pebrot, 1 euro per 100g de porc, o 6 euros per 100 gr de formatge suis.

Incomodes perque si

Sempre m'ha cridat l'atencio com de curios resulta veure que als japonesos sembla agradar-los-hi mantenir costums o procediments senzillament incomodes. De vegades et sorprens per la seva patxorra d'intentar buscar sempre la comoditat en el que fan, sobretot, fora de la feina. Quan viatgen o compren, per exemple, o fins i tot quan van pel carrer. En principi , semblaria que si alguna cosa no cau dins del concepte de convenient, doncs, no interessi. Tanmateix, hi ha una categoria de costums o utils que, francament, jo diria que son del mes incomode i inconvenient del mon.

El grup mes gran d'incomoditats al Japo provenen de les cases. En paraules de mes d'un que les ha vistes per primer cop, la majoria no passes de caus i disten molt d'arribar als minims d'habitabilitat als que nosaltres, provinents d'un pais teoricament molt mes pobre, estem acostumats. Les cases son plenes d'incomoditats. Estan mal aillades termicament, son poc duradores, fragils, molt facils d'embrutar-se, i manquen de llocs pensats per guardar les coses, es a dir, mobles. Si aneu a casa d'algun japones veureu que esta plena de fato amuntegat de qualsevol manera, enlloc de tenir les coses encabides en armaris i que els mobles brillen per la seva absencia o be son tan minusculs o esquifits que son ridiculament inservibles.

Una altra incomoditat de les cases son els tatamis, un veritable niu de parasits (tani). Per sort, em sembla que jo no en tinc o, si mes no, son tan petits que no els vec, pero he sentit de companys que els surten cuquets del tatami. Aleshores, hi ha tot un procediment complicadissim per netejar-los, enlloc de simplement canviar-los i cremar-los. No se pas quant costa una pec,a de tatami (una habitacio en general en sol tenir 6), pero els canvien de molt tant en tant. Jo prefereixo la rajola pura i dura, que es pugui fregar amb aigua i llexiu perque quedi neta com una patena, pero aqui, si mes no pel que he vist, aixo es impossible. Estic tip de treure pols, pels, i ves a saber que del tatami amb l'aspiradora, i mai tinc la sensasio de fer-lo net totalment.

Juntament amb el tatami hi ha el futon. No se a vosaltres, pero el que em molesta mes del futon no es pas que sigui dur, que ja m'agrada, es que dormi a ras de terra, amb les pelusses. Es que no coneixen el concepte de llit? Be, hi ha llits, pero no n'he vist cap mes gran que els d'una casa de colonies. Al S.XXI, en el que alguns creuen la segona economia del planeta, la majoria dels seus habitants dormen a terra sobre una mena de matalasset de 2 dits de gruix infestat de ves a saber quants parasits, en cases amb el terra de palla trenada, parets de fusta i fang, vigues de fusta, portes de paper que no tanquen ni aillen, ni de les inclemencies ni del soroll. Aixo es nomes a dins les cases.

Externament, els blocs d'apartaments o be son torren gegantines, o be danchis d'estetica sovietica, de formigo palidament pintats o revestits de rajoles de labavo de gasolinera, amb escales exteriors, sense ascensor quan tenen menys de 5 plantes, d'una abominable estetica en la gran majoria dels casos, i d'una terrorifica repeticio de patrons arreu. Vagis on vagis al Japo, tot sembla el mateix. Si t'ensenyen una foto d'Osaka i una de Nagoya, son indistingibles. Els nous edificis han millorat bastant respecte d'aquesta generacio d'engendres desarollistes sovietics de post-guerra, pero encara representen una infima proporcio. El cas de les cases tradicionals es encara pitjor, ja que solen caure literalment a trossos i no sembla importar-los-hi l'antiguitat, el patrimoni ni acondicionar-les.

Una altra font d'incomoditat prove de la manera en que les ciutats estan disenyades (eufemisme). Els carrers, en general, solen ser molt estrets i sense vorera, sense nom i dificilment ubicables. Es molt dificil fer-se una idea de l'estructura d'una ciutat, per la seva monotonia i poca diferenciacio dels sectors. Hi ha pocs carrers principals, avingudes o arteries principals, i incomprensiblement, cap plac,a. Es una xarxa infinita de micro carrers, amb infinitat de semafors, plas electrics, sense sense solucio de continuitat. Trobar una adrec,a al Japo es senzillament de bojos. No es nomes em passa a mi, que em perdi sovint. Ells van a tot arreu amb GPS, ja que es terriblement dificil d'orientar-se.

Conduir al Japo es un malson. Al Japo no hi ha un sistema definit ni clar de xarxa viaria. Les autopistes apareixen i desapareixen segons els sembla a les empreses que les construeixen. No hi ha carreteres principals, i tot sovint, o be s'estronquen i es converteixen en un simple capilar entre cents de carrerons anonims o be desapareixen o canvien de numero inexplicablement. Pero el pitjor de tot son els semafors, un a cada 100 metres, sincronitzats per a que t'hi hagis de parar per forc,a. Fins i tot hi ha semafors a les autovies. I el pitjor son els encreuaments. Com no hi ha rotondes, per a canviar de direccio cal anar al mig de l'encreuament i esperar que et deixin passar. A mi em sembla bastant perillos i molt ineficac,.

La llista de coses incomodes que no canvien es bastant llarga. Al Japo encara hi ha gent que frega el terra de genolls, escombra amb escombres curtissimes de palla, s'empren utils de fusta a la cuina o restaurants, o usen vestis i calc,at marcadament incomode, com els kimono i les geta. Quan tenen calor es venten amb ventalls de paper i canya, o be seguts davant de ventiladors de l'any de la castanya, i quan fa fred fan servir brasers o be estufes de querose. La vida al Japo sol desenvolupar-se a 40cm del terra. Per mi aixo es una gran incomoditat i font de problemes, pero no pas per a ells.

Per acabar, una cosa que a mi em fa molta gracia i que resumiria anomant-la 'tecnologia dels vencil'. A la Tarragona profunda, un vencil es un cordill, i hi ha tota una obsessio per la possessio indiscriminada d'aquests lligams per part, sobretot, dels pagesos, amb una inconfessa esperanc,a que algun dia un vencil els podra salvar d'una situacio dificil (apuro, que diuen ells). Al Japo la cosa s'ha desbocat i sembla que tot es pugui lligar amb un cordill. Es una veritable exageracio i la pericia que demostren es equiparable a la que empren en tecnologies mes modernes.

Un exemple son els cascs japonesos, lligats amb vencils d'una mera curiosa: enlloc de portar una beta de cap a cap, per sota la barbeta i per davant de les orelles, porten dues nanses que passen a cada costat per sota de les orelles i una tira que les uneix per sota de la barbeta, deixant les orelles rodejades per les tires.

Salut!

Tradicio o carrinclonada

Hi ha una cosa molt curiosa del Japo que consisteix en continuar usant tecnologies desfasades de fa decades tot i que, aparentment, siguin liders en les mes ultranoves tecnologies de la informacio. Exemples els podeu trobar en pic poseu un peu al Japo com ara l'us dels hanko (tampo) per signar, sobres i segells sense cola per enganxar-se, edificis sense ascensors ni porters automatics, cuines de gas de dos fogons mes antigues que la picor, banyeres sense sifo al desaigue, i d'altres sistemes completament obsolets i desfasats que ni a les Hurdes trobarieu. Com es que aixo passa al Japo? Be, es que es el Japo, barrufets!

Un cop vaig sentir en un programa de tele com l'audiencia es sorprenia amb un estentori sugoi al sentir com el sensei de guardia explicava les meravelles de l'antiga Roma. Una d'aquestes meravelles eren els desaigues i el clavagueram. Si heu visitat les ruines del forum provincial de Tarraco, encara es preserva (miraculosament) un carrer de l'antigua capital imperial, amb conceptes tant moderns com vorera, desaigues i clavagueram. Nomes cal donar-se una volta per qualsevol ciutat del Japo per veure que les voreres no existeixen mes que en excepcions i que, segons he llegit en diversos llibres, els sistemes de clavagueram eren desconeguts fins el segle XX i, fins i tot ara, brillen per la seva absencia en amplies zones rurals del pais.

Als japonesos, parlant en general, els encanta la repeticio. Si ells creuen que una cosa funciona tal i com ells pensen que ha de funcionar, doncs, no la canvien per res, i es limiten a repetir-la ad infinitum, encara que acabi essent obsoleta, desfasada, o incomoda. Un exemple es el sistema d'escriptura, un adaptacio laberintica del xines. Com no s'adaptava a la seva llengua, enlloc de fer-ne un de bell nou, el mig arreglen amb una extensio propia, el redueixen fins a adaptar-se a les seves necessitats, i el momifiquen. Es aixi com continuen fent servint el mateix grup d'uns 2000 kanji basics tradicionals establerts pel govern fa 100 anys (parlo de memoria), que tothom coneix, sense cap mena de modificacio mentre que els xinesos n'han creat un de simplificat. Hi ha moltes raons per continuar fent servir kanji (tradicio, cultura...), pero segur que els egipcis defensors dels jeroglifics pensaven el mateix abans d'inventar-se l'escriptura hieratica, la demotica, i finalment, l'alfabetica.

Un altre exemple de fossil al Japo son els uniformes escolars. Suposant que tingui alguna utilitat educativa (uniformitzacio, eliminacio de les diferencies...), per que han d'estar tant passats de moda? No es nomes que molts siguin simplement una carrinclonada que imiten als antics vestits de marineret de la canalla dels anys 20, es que n'hi ha alguns que son simples imitacions dels uniformes de cadets d'escoles militars de principis del segle XX. En algun moment de la historia devien decidir portar uniforme i, per variar, van copiar el que a ells els va semblar interessant, es a dir, els de les escoles militars europees, especialment les alemanyes, per la seva predileccio pel militarisme prussia de l'epoca.

Segurament es va crear una mena de presigi i desig d'imitacio de la resta d'escoles, que volien ser com les de l'elit, i aquest estil es va estendre a tot arreu. El que em sembla inverossimil es que encara ara, els rebesnets dels que algun dia van comenc,ar a portar aquests uniformes els continuint portant, amb l'unica diferencia apreciable en el materia, que sol ser poliester. Aquesta tendencia per anar disfressat amb uniformes, com moltes altres coses, es projecta mes enlla de l'escola fins a l'edat adulta per la increible presencia d'uniformes en la vida diaria del Japo, des de uniformes professionals o per tipus de servei, fins a uniformes segons l'edat, l'omnipresent trajo negre i camisa blanca dels novells, o el gris/blau mari dels salaryman, per no esmentar els de les innumerables tribus i tendencies urbanes.

Per acabar, nomes esmentar la que, per mi, es una de les obsolescencies mes barrueres i patetiques que hi ha al Japo, que li fa semblar un pais lleig i tercermundista: els carrerons laberintics, les uralites i barraques de xapa corrugada, i els pals d'electricitat. Es senzillament increible. No es que la instal.lacio no sigui moderna i funcioni. Possiblement esta molt mes al dia que la que tenim nosaltres, malgrat ser exagerada i redundant en molts casos. Es simplement que no s'enten que sigui tota aeria, exposada a l'intemperie, penjada d'uns pals de formigo que moltes vegades es torcen pel pes, enlletgint un panorama ja de per si massa poligonero i encimentat. Hi ha llocs que la teranyina de cables es tant tupida que ennegreix el cel i fa molt dificil de trobar una vista que no hagi estat violada per algun cable.

Ells donen tots, a l'unison i sense critiques, la mateixa rao: els terratremols, malgrat els fets hagin demostrat abastament els problemes que tant de cablejat i pals pel terra provoquen despres d'un seisme. Per mi es simplement una altra reminiscencia arcaica de l'epoca en que tots els cables eres aeris. Si mireu una fotografia antiga del Japo, veureu com hi ha un tou de pals posats de qualsevol manera en un intent a corre-cuita per electrificar el pais i ser moderns. I encara dura!