El mon es un lloc estrany. Estas en un lloc, en un moment, passa una cosa i el teu cervell en veu una altra. Que es el que es real i que es el que es cert? de vegades, no ho se ni jo, barrufets meus. Com fer entendre a voltes idees tan diferents que, malgrat la proximitat entre les neurones que les sustenten i la fina pell que les separa del mon real on viuen, semblen tan llunyanes i divergents.
Aquest mati venia en el tren cap a la feina i, mentre sentia al Sr. Marcel.li i la patuleia de Versio Rac1 amb el meu Mp3, observava la gent que amb mi compartien el vago, aliens al que jo sentia. Davant meu tenia un senyor identic al Paco Moran i al seu costat un altre que es tapava la cara amb una d'aquestes masqueretes ridicules que, suposadament, protegeixen a la resta de les enfermetats que un pugui tenir.
A la meva orella arribava el so de la conversa que mantenien els del programa, un programa antic, de fa dies, on entrevistaven al Quim Monzo sobre el seu llibre, 'Mil Cretins'. En el meu cap, tots aquests noms son familiars, les seves cares, les seves veus, pero si jo digues una sola paraula de les que sento, el mon que m'envolta no entendria res. Es aquesta la incogruencia. El meu cervell veu coses que no tenen logica en el mon en el qual visc.
L'entrevista, al mes pur estil surrealista catala que tan ens agrada i que gairebe ningu a part de nosaltres enten, es desviava completament del cami recte d'una conversa normal orientada a explicar a l'audiencia les grandeses del seu nou llibre. En un punt, han arribat al climax surrealista quan ha sortit a la conversa l'Almodovar, cantant una canc,o on diu que 'quiero ser mama, quiero tener un bebe' o una altra que diu que ve d'Afganistan. Com ho podria explicar a ningu que em preguntes en aquell moment 'que es el que sents a la radio que et fa riure tant?'.
Potser coneixen a l'Almodovar i potser poden entendre que en Quim es un dels mes importants escriptors en la meva estimada llengua, aquesta que parlen els quatre gats que viuen a la vora de la ciutat de la Sagrada Familia. Fins aqui, cap dificultat, pero com explicar que aquest escriptor famos tarareja una canc,o infecta i bruta en la que un director famos diu que vol ser mare i fer prostituir a la seva filla? Impossible.
Fa un parell de dies em van renyar, no pas per la meva mediocre feina o per ves a saber quina altra enessima llei hagues pogut trencat. No. Em van renyar per abrac,ar la meva barrufeta en un lloc public. Qui em va renyar no era pas una velleta encarcarada sino una dona d'uns 40 anys que treballa amb mi. Divorciada i tornada a casa amb un homes mes jove que ha viscut a l'estranger. Estava parlant jo amb un company quan va passar. Ells es tenen mes confianc,a i per aixo li va retreure mig en broma el seu suposat comportament de playboy per ser amable, massa amable, amb totes les secretaries de la feina.
Per parlar massa i volent-lo mig defensar, li vaig dir que era normal en un llati ser amable i fer compliments a les dones, malgrat que ara aquest comportament ja no estigui tan ben vist a casa nostra. Aleshores, ella va i em diu que jo tambe era un playboy, que anava grapejant noietes per les cantonades. Em vaig quedar molt sorpres i li vaig preguntar a que es referia. "T'he vist a la cua del super molt agafadet a la cintura d'una noia. Que estaves borratxo?". Deu meu! es la meva barrufeta a la que abrac,ava mentre esperavem que ens toques el torn!
En el meu cap, una cosa completament normal i habitual s'havia convertit en una perversio pels ulls d'aquesta dona que m'acusava de fer en public el que hauria de fer-se estrictament en privat i/o borratxo. No puc abrac,ar per la cintura a la meva barrufeta? Per que? La resposta es univocament sempre la mateixa, "es que no penses en el que dira la gent que t'envolta?". No puc estar pendent de tothom, ni de si els pot arribar a molestar que no m'hagi afeitat aquest mati. No veig que hi ha d'immoral en posar la ma a la cintura de la meva barrufeta mentre caminem plegats.
Fart de les seves repetitives invectives sobre el que diran i la dicotomia entre privat i public li vaig dir que no hi veia cap mal i que, a mes, no n'hi volia veure cap, que eren els seus ulls els que veien un problema, i que, sincerament, m'importava una merda el que penses la gent. Aixo ultim la ve deixar sense arguments. Com li podia fer entendre racionalment que el que per ella es quelcom proper a la perversio, per a mi es el mes normal del mon, que a mes m'agrada i es desitjable?
No es pot, com no es pot tampoc explicar perque un escriptor il.lustre surt per la radio cantant una canc,o infame, o al diari, vestit de dona, o en una gran fira internacional, parafrasejant a un altre geni amb allo de la 'polla, pica, xica, camacurta i pallarica'. Ni es pot ni en ting ganes, perque es una cosa que se sent, es percebeix, i no s'ha d'entendre. Jo continuare abrac,ant per la cintura a la meva barrufeta i ells continuarant fent vaques reverencies i excusant-se per ser-hi. La diferencia, si es que n'hi ha, es que a mi no m'importa gens el que en pensin.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
hola!!
feia dies que no passava per aquí i, de nou, m`hi he trobat opinions que comparteixo: el turisme, que aquí és sinònim total de turisme gastronòmic; el fet que tot sigui "abunai" (o l' excés de cartells manga per tot arreu); i ara, el que faltava: que et mirin malament per abraçar algú en públic!!
per favor!!! potser ells distingeixen molt la vida privada (de portes endins) de la vida pública però, no sé, així els va la cosa: pervertits i perversions per tot arreu, la indústria del hentai i el cosplay eròtic, vells verds anant amb noies d`institut...
i la llista, estremidora, seria inacabable.
davant d`això, jo prefereixo el comportament "llatí", almenys no tenim aquesta cara fosca de la societat japonesa.
jo crec que no fas cap mal a ningú per abraçar algú, encara que estiguem al Japó.
oi que en aquells moments et sents feliç? segur que més que no pas ells...
Estic d`exàmens, però segueixo esperant que quedem un dia ;)
abraça-la ben fort company !!! ... salut
be, Laura, hi ha allo del soto/uchi, entre d'altres distincions que fan, com la de l'anvers/revers de les coses, o el nosaltres/altres en els grups de persones.
Pel meu gust, tenen masses normes innecessaries i obsessio per la categoritzacio de coses i persones. Pel fet de viure en una societat moderna, els sobren masses estructures mentals medievals.
Intento no caure en el topic o fer servir raonaments a priori per tal d'entendre'ls una mica, pero ja fa dies que vaig decidir no intentar adaptar-me a ells en questions personals i de familia.
Puc tolerar coses com que mengin fent soroll i d'altres questions tontes que et trobes cada dia quan estas aqui, pero mai deixare que em canviin el que penso en les questions personals. Si no els agrada, que s'hi posin fulles. Me la suen bastant en aquest aspecte.
No es una questio de cert o fals, o veritat o mentida, es simplement que jo soc d'una certa manera i ells, d'una altra. Qui te rao? m'es certament indiferent, ja que no es una cosa questionable.
Pel que fa a les 'rareses' que dius, es possible que sigui una consequencia d'aquesta mentalitat, tot i que em sembla que es una questio bastant complexa i, per ells no sembla que sigui cap mena de perversio. Per ells es tan normal fer banyes com per naltros abrac,ar-nos pel carrer. Son ells pervertit? ho som nosaltres? Aquesta es la questio que volia fer palesa, no pas qui te rao.
No em sembla que sigui una qüestió de bé o de mal, però a tot arreu hi ha coses que en alguna època estan mal vistes en públic. Dit això, el Japó es cada vegada una societat més heterogènia i igual que aquella dona et va dir allò molts altres t'haguessin dit una altra cosa o no t'haguessin dit res. Jo trobo que aquí la gent es fica molt menys en el que fan els demés. Els sembla millor o pitjor, però no s'hi fiquen. No sé a vosaltres, a mi és una cosa que m'agrada.
No sé quina és la vostra relació amb gent del país, si en coneixeu molta o poca i si us hi feu molt profundament o només superficialment, però crec que aquí i a tot arreu és important estar alerta i no fer-se unes ulleres optípiques (perdó) i quedar-se massa en la caricatura i en l'exageració. No hem d'oblidar la importància de l'exercici intel·lectual d'intentar esbrinar el perquè de les coses, el matís i la part positiva.
Ep, Jordi, m'encanta que comentis perque tu tens molta mes experiencia aqui que no pas jo.
Tens tota la rao. No voldria caure en l'estereotip ni en la caricatura. Espero no haver-hi caigut. Nomes explico el que em va passant i tal com ho percebo. Entenc, perque en soc conscient, que amb el temps la percepcio de les coses canvia. No veig igual les coses ara que quan vaig arribar, ni les d'aqui ni les d'alli. Ni a mi matiex, em veig igual.
En quant al que dius sobre que es fiquin o no, la meva opinio (i experiencia) es que basicament la diferencia es que aqui no es normal que t'ho diguin a la cara, com em va passar a mi. Ara be, criticons en son, i molt, pero amb finesse. A mes, sembla que els importi molt la imatge publica que es te d'ells, la reputacio. Potser a nosaltres, al menys a mi, el que diran no ens afecti tant (ara). Jo veig que a ells els preocupa bastant. I de fer safreig...deu n'hi do! Una cosa que a mi em molesta bastant es que tenen una tendencia a 'categoritzar-te' immediatament, et coneguin o no, i que despres son bastant dificil de canviar d'aquesta opinio. I quan no tenen informacio, se n'enfien del que els diu algu altre. Sempre busquen l'opinio de l'expert.
Jo faig el que puc per esbrinar i entendre el per que de moltes coses, dins de les meves possibilitats de temps i coneixements. De sobte, arriba un punt en que certes coses ja no em sorprenen i em semblen naturals, per habituals. Aixo no vol dir que les comparteixi. En quant a ser positiu, tens rao, pero hi ha dies que no es possible, i aquell dia em van tocar la moral.
Salut i gracies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada