El mercader de Venecia o perque no volen la meva carn

Japo te una poblacio d'uns 125 milions d'habitants, es a dir, unes tres vegades les d'Espanya i unes 18 vegades les de Catalunya. Se suposa que es la segona economia del planeta (aixo creuen ells) i en molts aspectes podriem concloure que van per endavant de molts d'altres paisos. Quantes donacions d'organs creieu que hi ha per any al Japo? Us en fareu creus, pero la xifra es pateticament ridicula, podent arribar a ser bastants menys de 10 en un any.

Un dia estava llegint un llibre sobre la societat japonesa i em va cridar l'atencio una xifra. Sense recordar-la exactament, venia a dir que a l'any 199X hi havien hagut a tot el Japo 3 transplantaments de cor. Ho vaig llegir un parell de cops per veure si realment ho havia entes be i no es referien nomes a un tipus molt concret de transplantament o una regio petita del pais. No, parlaven en general i de tot el pais. Em vaig quedar de quadros. Com la curiositat em rosegava per dins, com sempre, li vaig preguntar a la meva barrufeta. Ella es donant, pero es un cas molt rar al Japo i em va confirmar que la xifra podia ser correcta. Ho he buscat per internet i les dades que trobo son escandalosament baixes.

Com pot ser que en un pais avanc,at sigui virtualment impossible tant donar com rebre organs? No entrare en la questio filosofica i sociologica que hi ha darrera de l'aversio que els japonesos senten per qualsevol tema relacionat remotament amb la carn i la sang. Nomes us dire que antigament (i ara i tot) la gent que es dedicava a la carnisseria (matanc,a, escuarterament i venta de carn o pells) eren uns descastats socials que vivien fins i tot en pobles apartats de la societat comu (bourakumin). Fins i tot ara t'adverteixen a l'aduana de l'aeroport que introduir qualsevol producte carni (especialment, butifarres i derivats) esta restringit. Tanmateix, per la questio dels transplantaments jo crec que es una altra la rao.

Quan un esta malalt, busca remeis, alla on sigui. La gent que te possibles, al Japo i on sigui, viatja fins on calgui per tal d'obtenir la cura al seu mal, es aixi com al Japo hi ha una veritable peregrinacio de gent que busca un transplantament d'organs a paisos on aixo sigui factible, malgrat els costi una fortuna. Que passa al Japo? Doncs, m'imagino que, per variar, la burocracia i la paperassa deu ser tant rematadament complexa i plena de conjunts buits, que a la practica impossibilita qualsevol mena de donacio.

Jo anomeno un conjunt buit a una serie de normes que independentment semblen utils pero que si cal que es cumpleixin totes a l'hora, o be es tornen ridicules o be impossibiliten que es pugui donar cap cas en que es compleixen totes a l'hora. Ara parlare per parlar, pero crec que a Espanya, en principi, qualsevol pot realitzar una donacio, si ho deixa per escrit d'alguna manera, o be si en cas de ser impossible aquest testimoni, els representants legals (pares o conjuges) hi accedeixen. Al Japo, cal que les dues bandes ho deixin per escrit. Com us podeu imaginar, aixo limita moltissim les possibilitats de donacio, ja que cal presentar aquests escrits per tal de poder fer la donacio. Us podeu imaginar aixo a la practica? Segurament hi ha d'altres subtil.leses que se m'escapen, pero que impedeixen la donacio, malgrat no oblidem que la voluntat donatoria es baixissima per aqui.

El que sorpren, o no, es la doble manera de fer. Per una banda el govern complica la donacio, pero per altra, suposant que tinguis els diners necessaris, pots anar on vulguis a rebre el teu organ. Qui te mes centims se'n va als EEUU i que en te menys, doncs, a algun pais del sud-est asiatic. Per ells, aixo no suposa un conflicte ni moral ni etic. A mi, perdoneu, em sembla una completa bestiesa que margina part de la poblacio i beneficia nomes als de sempre. Dobles morals com aquestes al Japo n'hi ha un tou.

Una altra cosa que sorpren del Japo es la gairebe nul.la adopcio de criatures. No tinc les dades fefaents i nomes parlo des de la meva experiencia, pero si pel que sigui treus el tema de les adopcions i del gran nombre que hi ha a Catalunya, per exemple, et miren amb una cara de no saber ni del que els parles, sobretot quan se n'assabenten que moltes d'aquestes adopcions provenen de paisos on la canalla ni s'assemblen als pares (Xina o Africa).

Al Japo hi ha el concepte de ie, es a dir, casa, que salvant les distancies, es semblant en alguns aspectes al nostre de casa pairal. La ie te un cap, i la gent que hi pertany hi tenen relacions de vassallatge, siguin parentives directes o indirectes. Quan et mores, continues formant part de la ie. Quan et cases, segons si ets dona o no, passes a formar part de la ie del marit, pero quan et divorcies, en pots deixar de formar part. Si ho tinc ben entes, si ets dona i et divorcies, les teus fills passen a ser par de la ie del nou marit. Si ets vidua, tu i ells romaneu a la ie del difunt. Si ets home, els teus fills deixen de formar part de la ie si la teva dona es casa amb algu altre. La ie, que jo sapiga, te valor legal i es una mena de parentiu entre persones, malgrat no tinguin relacio biologica. Tenen un registre (koseki) dels caps de casa i la gent que hi pertany. Cap estranger pot ser cap de casa i en general tots els caps son homes.

La institucio de la ie porta diversos merders associats amb el parentiu/filiacio de la gent, ja que increiblement la questio genetica, en certs casos, pot no ser important, sobretot si algu dels tals no es japones. Es aixi com passa que en divorciar-se i tornar-se a casa, els fills perden literalment el pare biologic, o que fills biologics de pares no casats no tinguin pare reconegut ni nacionalitat japonesa si un dels dos conjuge no era japones. Coses aixis, mil. Fins ara tenia entes que les mares de lloguer eren les mares legals dels fills que donaven a llum, encara que no tinguessin cap mena de relacio genetica. Pero avui he llegit que volen prohibir aquesta practica i castigar severament a tots els que hi intervinguin. Be, no se com esta la questio a Espanya, pero jo diria que el que es penalitza es matar no pas donar vida. Salut, barrufets!

Raro, raro, raro o jo soc mes normal que tu

Barrufets meus, el que escric aqui sol ser fruit del meu estat emocional diari. Si un dia estic content, doncs, faig mes broma. Si estic emprenyat, doncs, vaig a sac a fotre mes canya. Ara estic al Japo i els toca el rebre als pobres japonesos que m'aguanten temporalment. No voldria que del que explico us quedessiu amb l'etiqueta qu eson uns essers estranys, perque no es cert. Els japonesos no son aliens amb costums estranyissimes indesxifrables. Fins i tot a alguns japonesos els agrada de creure aquesta simplificacio, ja que els fa mes especials i unics, un dels sentiments mes inculcats en la psique nippona.

No es cert, ells no son estranya, si mes no, no son mes estranys del que a ells els puguem semblar nosaltres. La conclusio que estic arribant amb el temps es simplement que ells son com son i jo soc com soc. Es una questio de gustos, com el menjar. No hi ha una certesa, i a cada lloc, doncs, toca fer el que toca. Pero tampoc crec en el reduccionisme o la relativitzacio de qualsevol conducta que a vegades porta a molts dels forasters que viuen aqui (potser en d'altres paisos passa tambe) a donar per bo qualsevol cosa que aqui pugui semblar normal.

Jo puc entendre que al Japo tinguin per costum certes coses que nomes semblen normals aqui. Si no vull cantar massa em tocara de seguir-les, tant si m'agraden com si no. D'altres, intentare d'evitar-les, sempre dins del maxim d'educacio que els meus coneixements em permetin, intentant que la meva evasio no els provoqui enuig a ells. On hi ha el limit? be, es dificil de dir, pero jo he posat el limit en la meva propia persona i etica.

Quan parlem de paisos musulmans, per exemple, sembla que tothom sigui capac, de criticar-los obertament per els seves practiques retrogrades i/o denigrants. Els homes han de vestir d'una certa manera, i en les dones, les restriccions encara son mes grans, arribant-se als extrems del burka en certes arees, pero tambe passa que no puguin anar soles pel carrer o no les deixin pujar als serveis publics o comprar lliurement en un comerc,. On posarieu el limit vosaltres si us toques de viure una temporada alla? Be, es dificil de dir de casa estant, pero intentaria passar desapercebut, malgrat que evitaria qualsevol imposicio sobre mi o els meus propers que passes de la ratlla del que a mi em sembla acceptable. Sentiria molt ofendre als locals, pero si un mati em rotes d'anar amb una camisa vermella, doncs, hi aniria.

Al Japo no es ni remotament comparable a l'exemple que he posat abans, pero es habitual que si et mous amb el pilot automatic acabis per cagar-la molt facilment. Hi ha una infinitat de ratlles invisibles marcades que delimiten d'una manera molt precisa el que cal fer en cada moment. Ells les coneixen perque les han apres amb els anys i l'educacio monolitica que tots comparteixen. Jo, com qualsevol gaijin, no. No estan en llibres ni en cartells, ja que la informacio important, al Japo, no es diu mai, nomes la superflua i innecessaria. Com s'apren? doncs, per prova i error.

Les nostres sensibilitats i les seves estan sintonitzades a escales diferents. Ells on molts mes sensibles a les subtil.leses invisibles i les diferencies microscopiques, tot i que son incapac,os de tenir una perspectiva general, oberta i flexible de la realitat, i toleren molt poc l'error i no se solen questionar les coses que es donen per fetes. Nosaltres anem fent sobre la marxa i si ens equivoquem, canviem de ruta sense masses problemes morals. Ens toca la pera, al menys a mi, haver-nos de justificar continuament, fer previsions massa precises, o que les normes ens encotillin massa, tallant-nos les ales de la nostra suposada llibertat de moviments, sobretot quan son questions completament incomprensibles o arbitraries. A ells els passa el contrari, l'encotillament els provoca seguretat i tranquil.litat.

Qui es el raro? per ells, beure vi mentres mengem, o la manera que tenim de parlar i senyalar, tocar, o aproximar-nos fins a gairebe olorar-nos, els suposa una raresa i malestar si els ho fas a ells. No entenen que poguem dir A i fer B sense avisar, deixar les coses a mitges i canviar a una altra, o be realitzar una feina sense una planificacio milimetrica i prevista amb mesos d'antelacio. Els rebenta que et saltis la jeraquia, que parlis de tu a tu a algu que se suposa que te mes rank que tu, per edat, generalment. Tampoc no crec que els agradi massa la nostra informalitat i familiaritat, tant en el fer, com en el vestir o el parlar, i sobretot la discusio o que et posis fort en una questio. La tolerancia que alguns proclamen sol ser condescendencia, que a vegades te un punt de sentiment de superioritat mal amagada, que moltes vegades acaben justificant amb allo de diferencies culturals.

Personalment, les rareses que tenen (des de la nostra optica) no em molesten si no m'afecten directament. M'es ben igual les seves perversions, repressions, inmadureses o frustracions, que siguin incapac,os d'expressar-se d'una manera natural, o que semblin complets estaquirots el 90% del temps. M'importa poc que facin el salt a les seves dones o que beguin infantilment, caient-se i vomitant per les cantonades, o es juguin la setmanada al pachinko o comprant un Louis Vuiton. Trobo ridicula la seva obsessio per les condecoracions, honors, diplomes, rankings, marques, proclames, lemas, slogans i d'altres mandangues paramilitars i de pensament unic, pero me la sua bastant. Ara be, si em toquen el voraviu, aleshores es quan em queixo.

Per ells, l'alien, el sospitos, del qual en pots confiar poc, el que provocara problemes, o ratllara l'il.legalitat, soc jo. Es el seu estereotip. Jo soc un estranger, i a diferencia de casa nostra, aqui no hi estan gaire acostumats. Per que us en feu una idea, poseu-vos en la mentalitat d'algu molt de poble que no s'hagi mugut mai del seu llogarret, que en pensaria d'algu que ve de l'altre punta del mon, i multupliqueu-lo per cent. Es aixi com la gran majoria de japonesos veuen els estrangers. Es cert que el que dic tambe es un estereotip, i que hi ha excepcions (la meva barrufeta n'es una), pero passa en la immensa majoria de casos, encara que nomes sigui en algun aspecte.

Ah! recordeu que jo soc blanc i occidental, i que en el seu ranking precuinat de gaijins, els occidentals blancs puntuem bastant alt. No vull ni imaginar com veuen als mulatos brasilenys que treballen a la Toyota o els negres que els toca fer les feines mes pesades. Els xinesos i coreans, encara que nosaltres no els sabem distingir d'ells, tambe son gaijin, i puntuen bastant baix, malhauradament. Qui es doncs el normal? que llanci la primera pedra!

Madeira o Ki-shima?

Acabo d'arribar d'un viatge fugac, per questions de feina a Europa, concretament a Madeira. Ha sigut un viatge llarg i molt distant, tant fisicament com psicologica. Un dia ets al Japo, on la gent porta mascares a la cara, els altaveus dels trens t'indiquen fins i tot la porta per on has de sortir, o on les llangonisses son articles restringits a l'aduana, sospitoses d'estar involucrades en activitats terroristes, i al cap d'unes hores ets en una illa al mig de l'Atlantic, on puc tornar a conduir tranquil.lament, on la gent xerra per les cantonades, riu i crida sense sentir cap mena de vergonya, travessa els carrers en vermell, carrers que tenen voreres i noms, on hi ha places i passejos per caminar.

Sembla estrany, pero quan ets una temporada llarga a fora te n'adones de coses que abans ni veies o et semblaven obvies, i al tornar, pots comparar amb les diverses maneres de fer. Portugal es un pais precios i on sempre m'hi he trobat molt proper, els dos cops que he tingut la sort de visitar-la. Es cert que anar a Portugal es com fer un viatge enrera en el temps uns 30 anys. No son la primera potencia europea, pero ni falta que els fa. Tambe s'ha de dir que es una societat una mica a l'antiga, amb bastantes repressions, carregada de ronya catolica i encara poc alliberada, en comparacio amb la nostra, pero venint del Japo, em sembla una societat propera!

Passejar pels carrers de Funchal havent passejat el dia abans pels d'Osaka es total una experiencia. Dir que son la nit i el dia es quedar-se curt. Les diferencies son incommensurables! No es nomes l'estructura dels carrers o dels comerc,os, o la manera de fer de la gent, es que son dos universos diferents. Funchal em va semblar un poblet com Valls, amb els seus carrerons i ravals, places i placetes, tendes de tota la vida, gent que es coneix de sempre i es saluda pel carrer. La gent esta parada xerrant al carrer per tot arreu. Aixo mai ho veus al Japo. La meva barrufeta sempre em diu "per que et pares quan parles?". No ho se, es instintiu. Tenim la costum de parar-nos i fer petar la xerrada.

Vaig poder paladejar per uns dies un dels meus plaers inconfessats, predre'm un cafeto en una terrasseta, veien com passa la gent, llegint el diari i apreciant les bondats d'una climatologia benigne. Xiquets, quin cafe mes bo fan els portuguesos! No m'hi havia fixat abans, pero fan uns expressos molt ben parits. I llegir el diari, tot i no saber portugues, es barrufar i fer ampolles! res comparat a intentar desxifrar un mapa o cartell al Japo.

La natura de la illa es tambe una questio a part. Malgrat una sobre contruccio en certes zones poblades, es pot dir que es un jardi, tant per la quantitat de flors que hi ha, com per la bellesa de les plantes que hi creixen. Els jardins japonesos no tenen color; de fet, sembla que l'evitin. Com a maxim tenen el verd de la molsa, el gris de les pedres, i en certes epoques comptades, el de les flors de cirerer, que no fan olor. A Madeira vaig percebre altre cop les olors de l'ambient. Les coses fan olor, tant si es bona com si no. Les flors fan olor i l'ambient, tambe. Totes les cases estan curumullades dels colors de les flors que tenen als jardins i jardineres.

Portugal es com Espanya als anys 70, pero sense la mala llet. Veure banderes portugueses penjades dels bars no vol dir que siguin cap centre neonazi on t'apallissaran per no parlar com ells. A part de tenir un caracter una mica mes relaxat i bonifas que l'espanyol, habitualment mes donat a l'emprenyada i a la xuleria, el portuguesos tenen aquell punt de poc jovials o desconfiats de la gent de poble no acostumada ni a novetats ni a visitants. A mes, com a Espanya, si una cosa no va, doncs, no passa res, ja buscarem una manera d'arreglar el problema.

Despres d'un vol interminable fins a Frankfurt, on no se sentia ni una mosca i la gent semblava catatonica, va ser comenc,ar a tirar avall i que el volum de les converses de la gent augmentes. Fins i tot els alemanys em van semblar la gent mes escandalosa i xerraire de la terra! Pero es clar, arribo a Lisboa i allo ja era un festival: gent xerrant a distancia, canalla cridanera, marujas cotorres (fenomen nomes existent a paisos llatins i rodalies) , i tota la pesca. Be, el que vosaltres veieu cada dia.

El que em va sorprendre es que la gent que esta treballant xerra entre ells, es fan bromes, s'expliquen acudits, parlen de res i de tot. Nosaltres, parlem, i parlem molt. Perdem hores i hores xerrant. Ho necessitem, i vivim d'aixo. Ho vaig poder veure un altre cop a Portugual. Aixo no passa al Japo, pots veure dos senyors fent guardia un al costat de l'altre durant hores i hores i gairebe no es dirigiran la paraula. Es clar que parlen i s'expliquen les coses, pero en quantitats infimes en comparacio amb nosaltres. Japo es una terra de muts que es comuniquen per telepatia.

Altres coses obvies que et salten a la vista es la escassetat de il.luminacio comercial, de cartells indicatius, de sistemes de megafonia, de senyalitzacio, i en general, d'horterades que t'assalten pel carrer. Quan fan obres es limiten a portar una armilla reflectant, un casc (opcional), i posar un con 5 metres abans. Al Japo, construeixen un carrer paral.lel nomes per fer una petita obra al carrer, i hi destaquen 4 senyors que t'indiquen per on has de passar i et demanen perdo per haver-te fet esperar. Tambe salta a la vista l'estil de les construccions, molt mes agradables a la vista, el respecte pels edificis antics, i sobretot la bellesa dels entorns naturals, que es poden visitar sense necessitat d'haver-los arrasat abans amb tones de formigo, paviments, cables, i d'altres signes d'una civilitzacio mal entesa i decadent.

Va ser estar esperant 5 min a la parada d'autobus per anar a la feina per poder comenc,ar a flairar les diferencies. La gent va cap-cota, semblen resignats a realitzar un paperet en una gran farsa, tots amb els mateixos tratges de color negre, amb masqueretes cobrint-se la cara, tots ells coberts per una mascara que els amaga la personalitat. No volen molestar, pero tampoc volen ser molestar. Prefereixen viure separats els uns dels altres. Son com el menjar que fan, platets petits d'ingredients crus o poc cuits, junts pero mai barrejats, evitant que la unio produeixi un increment no previst dels gustos. Vieuen en una mesura reduida i previsible, un bany maria constant i llanguit. Caminen a pas constant pero lent, ni pugen ni baixen, simplement flueixen.

Va ser com estar fent cua amb 10 clons d'en Michael Jackson. Figures esquifides i esblanqueides que tenen por d'entrar en contacte amb l'ambient, amb el mon, amb les coses estranyes i foranes que els envolten. La tranquil.litat es paga, i el preu es l'avorriment, la monotonia, la llangor i l'aillament. Si volguessiu pintar un quadre de l'esperit japones, nomes us caldrien unes aquarel.les molt aigualides i difuminades, i pocs colors, de figures poc definides en un espai buit; de fet, les podrieu pintar de gris. Nosaltres som mes aviat de colors, de molts colors, de colors forts, poderosos i vius, d'objectes barrejats i apretats, com una mancedonia que gira i mareja. No s'hi pot fer res.

Torno a ser al Japo, despres de cinc dies que han sigut curts i intensos com els cafes expres que m'he begut a les terrasses assoleiades i tranquil.les de l'illa de Madeira, on la gent no riu perque si, sino perques esta contenta, on t'intentaran colar de mes al compte pero tambe et faran descompte per la cara i accepten propina amb un melos obrigado. Torno al Japo, on sembla natural parlar amb veu nasal o mostrar una actitud propera al retard mental, on tothom es excessivament educat i atent, on la gent no es moca pero es menja els mocs, on s'accepta que algu es vesteixi de superheroi als 35 anys o la canalla et senyali pel carrer sorprenent-se de veure un gaijin. Pero torno mes relaxat i tranquil, ja que la curta immersio portuguesa m'ha convenc,ut que no es que jo sigui malaltissament desviat, simplement es que soc diferent, pero no per aixo me n'he de pendir o intentar canviar. No vull canviar. Simplement, no em rota!

L'email del Gran Barrufet

Hola, barrufetes i barrufets, si voleu posar-vos en contacte directe amb el Gran Barrufet, nomes cal que escriviu un email a gran.barrufet @ yahoo.com. Salut!

En Monzo, l'Almodovar i el Sr. Marcel.li, en tren cap a Kyoto

El mon es un lloc estrany. Estas en un lloc, en un moment, passa una cosa i el teu cervell en veu una altra. Que es el que es real i que es el que es cert? de vegades, no ho se ni jo, barrufets meus. Com fer entendre a voltes idees tan diferents que, malgrat la proximitat entre les neurones que les sustenten i la fina pell que les separa del mon real on viuen, semblen tan llunyanes i divergents.

Aquest mati venia en el tren cap a la feina i, mentre sentia al Sr. Marcel.li i la patuleia de Versio Rac1 amb el meu Mp3, observava la gent que amb mi compartien el vago, aliens al que jo sentia. Davant meu tenia un senyor identic al Paco Moran i al seu costat un altre que es tapava la cara amb una d'aquestes masqueretes ridicules que, suposadament, protegeixen a la resta de les enfermetats que un pugui tenir.

A la meva orella arribava el so de la conversa que mantenien els del programa, un programa antic, de fa dies, on entrevistaven al Quim Monzo sobre el seu llibre, 'Mil Cretins'. En el meu cap, tots aquests noms son familiars, les seves cares, les seves veus, pero si jo digues una sola paraula de les que sento, el mon que m'envolta no entendria res. Es aquesta la incogruencia. El meu cervell veu coses que no tenen logica en el mon en el qual visc.

L'entrevista, al mes pur estil surrealista catala que tan ens agrada i que gairebe ningu a part de nosaltres enten, es desviava completament del cami recte d'una conversa normal orientada a explicar a l'audiencia les grandeses del seu nou llibre. En un punt, han arribat al climax surrealista quan ha sortit a la conversa l'Almodovar, cantant una canc,o on diu que 'quiero ser mama, quiero tener un bebe' o una altra que diu que ve d'Afganistan. Com ho podria explicar a ningu que em preguntes en aquell moment 'que es el que sents a la radio que et fa riure tant?'.

Potser coneixen a l'Almodovar i potser poden entendre que en Quim es un dels mes importants escriptors en la meva estimada llengua, aquesta que parlen els quatre gats que viuen a la vora de la ciutat de la Sagrada Familia. Fins aqui, cap dificultat, pero com explicar que aquest escriptor famos tarareja una canc,o infecta i bruta en la que un director famos diu que vol ser mare i fer prostituir a la seva filla? Impossible.

Fa un parell de dies em van renyar, no pas per la meva mediocre feina o per ves a saber quina altra enessima llei hagues pogut trencat. No. Em van renyar per abrac,ar la meva barrufeta en un lloc public. Qui em va renyar no era pas una velleta encarcarada sino una dona d'uns 40 anys que treballa amb mi. Divorciada i tornada a casa amb un homes mes jove que ha viscut a l'estranger. Estava parlant jo amb un company quan va passar. Ells es tenen mes confianc,a i per aixo li va retreure mig en broma el seu suposat comportament de playboy per ser amable, massa amable, amb totes les secretaries de la feina.

Per parlar massa i volent-lo mig defensar, li vaig dir que era normal en un llati ser amable i fer compliments a les dones, malgrat que ara aquest comportament ja no estigui tan ben vist a casa nostra. Aleshores, ella va i em diu que jo tambe era un playboy, que anava grapejant noietes per les cantonades. Em vaig quedar molt sorpres i li vaig preguntar a que es referia. "T'he vist a la cua del super molt agafadet a la cintura d'una noia. Que estaves borratxo?". Deu meu! es la meva barrufeta a la que abrac,ava mentre esperavem que ens toques el torn!

En el meu cap, una cosa completament normal i habitual s'havia convertit en una perversio pels ulls d'aquesta dona que m'acusava de fer en public el que hauria de fer-se estrictament en privat i/o borratxo. No puc abrac,ar per la cintura a la meva barrufeta? Per que? La resposta es univocament sempre la mateixa, "es que no penses en el que dira la gent que t'envolta?". No puc estar pendent de tothom, ni de si els pot arribar a molestar que no m'hagi afeitat aquest mati. No veig que hi ha d'immoral en posar la ma a la cintura de la meva barrufeta mentre caminem plegats.

Fart de les seves repetitives invectives sobre el que diran i la dicotomia entre privat i public li vaig dir que no hi veia cap mal i que, a mes, no n'hi volia veure cap, que eren els seus ulls els que veien un problema, i que, sincerament, m'importava una merda el que penses la gent. Aixo ultim la ve deixar sense arguments. Com li podia fer entendre racionalment que el que per ella es quelcom proper a la perversio, per a mi es el mes normal del mon, que a mes m'agrada i es desitjable?

No es pot, com no es pot tampoc explicar perque un escriptor il.lustre surt per la radio cantant una canc,o infame, o al diari, vestit de dona, o en una gran fira internacional, parafrasejant a un altre geni amb allo de la 'polla, pica, xica, camacurta i pallarica'. Ni es pot ni en ting ganes, perque es una cosa que se sent, es percebeix, i no s'ha d'entendre. Jo continuare abrac,ant per la cintura a la meva barrufeta i ells continuarant fent vaques reverencies i excusant-se per ser-hi. La diferencia, si es que n'hi ha, es que a mi no m'importa gens el que en pensin.

Es el Japo una potencia mundial o es innecessari?

Sabeu d'algun inventor japones? algun gran invent fet al Japo? el nom d'algun gran cientific japones, o matematic, o fisic, o metge? Es possible que nomes sigui culpa de la meva ignorancia, pero se'm fa molt dificil trobar noms de cientifics, filosofs, pensadors o artistes que hagin influenciat al mon i que provingun del Japo.

Japo te una llista gents menystenible de premis Nobel, pero no te cap cientifics de la talla d'Einstein o Newton, matematics transcendentals com Riemann o Poincare, pensadors de la profunditat de Kant, Witgenstein, Russell, o artista universal com Picasso o Dali. Si penso en qualsevol dels paisos occidentals, fins i tot els erms hispanics, es facil trobar noms de grans personatges. En canvi, si penso en el Japo, no em ve res a la ment. Per que es aixo? No es pas perque els falti geni als japonesos, sino, crec jo, perque l'empren d'una altra manera.

Japo te una manera molt particular d'entendre el mon, el saber, la ciencia i la tecnologia. No crec que m'equivoqui gaire si dic que al Japo no li interessa gens el saber argumentatiu, teoric o simplement critic. No es el seu sistema, que solen dir. A ells els interessa la immediatesa i la practicitat, no pas les grans teories o de que estan fetes les estrelles. No crec que Japo doni mai a la Humanitat un Gauss o un Aristotil, ja que el que aquesta gent feia no interessa al Japo.

Un dia Japo es va despertar i va mirar a l'horitzo i va veure que un gran imperi hi destacava. Era la Xina del 1er mileni. van decidir que ells no podien ser menys i que calia veure que era el que alla s'hi coia. Van enviar missatgers en nom de l'autoanomenat Emperador de les Terrers del Sol Ixent per aprendre el que els interessava. Nomes el que els interessava. Aixi es com van introduir al Japo l'escriptura xinesa i una adaptacio molt particular del sistema burocratic xines. Com eren els monjos els que dominaven el pinzell i d'altres coneixements, el budisme i el confucionisme tambe va entrar en sol japones.

Un altre dia, anys mes tards, un shougun molt important es va adonar que el que ells sabien i les eines que empraven eren ridicules en comparacio amb les dels navegants barbars que intentaven penetrar en el seu paradis estatic japones, fet de paper i fusta. Es aixo com va decidir donar permis als holandesos (no pas al portuguesos o espanyols, emprenyadors de mena amb les questions catoliques, que ja havien estat prohibits anys enrera) d'establir-se momentatiament en una illa artificial prop de Nagasaki (a la 5a forca a ma esquerra), per a tal de poder estudiar la ciencia i la tecnica estrangera. Novament, nomes els interessa una serie molt concreta de punts, que estudien amb moltissima atencio, pero prohibeixen qualsevol saber que no sigui purament practic.

Un altre dia, uns anys mes tard, un grup de cabdills, amenac,ats per un imponent cuirassat america que vol obrir noves vies de comerc, amb el Japo, decideix restaurar la figura simbolica de l'Emperador i modernitzar el pais de cap a peus per a evitar, creuen ells, sucumbir al poder colonial nordamerica i esperen, fins i tot, el dia que els puguin arribar a fer ombra. Aquesta cursa va comenc,ar el 1865 i es coneix com la restauracio Meiji.

Es van dedicar a estudiar els diferents paisos occidentals, enviant-hi delegacions, per trobar que interessava copiar de cadascun d'ells. Dels anglesos, el tren; dels alemanys, l'exercit, etc...Es aixi, com en pocs anys van arribar a construir un pais modern o, si mes no, que ho semblava. Per aconseguir-ho, una de les eines que empraren era portar enginyers estrangers per a comenc,ar nous tipus de factories en petita escala i quan ja dominaven la tecnica, facturar-los altra cop i reproduir ells mateixos el patro a mes gran escala.

Es aixi com funciona el cervell japones: buscar el millor, copiar-lo amb la seva ajuda, desfer-se'n de l'element forani, reproduir el model, millorar-lo continuament fins a fer-lo apte a les seves necessitats i desitjos, i finalment repetir-lo fins a l'infinit amb exacta precisio. Aquest metode s'aplica encara ara. El resultat es que el Japo es va modernitzar de la nit al dia sense cap mena de revolucio ni guerra, des de dalt cap a baix, i d'una manera molt ordenada i organitzada, molt al contrari de paisos com Russia o Espanya, amb guerres i revolucions molt cruentes.

El problema d'aquesta metodologia es que nomes dona fruits en uns camps molt concrets i en l'aparenc,a. Malgrat que Japo gasta recursos ingents en recerca i tecnologia, tinc la sospita que la major part del que fan es completament innecessari i te molt poca repercussio o interes per la resta de la Humanitat. A mes, ha portat a convertir al Japo en un autentic poligon industrial que es capac, de fer productes d'una exageradissima qualitat en uns pocs camps molt concrets de la tecnica tradicional, pero que ha descuidat per complet d'altres que son molt mes innovadors, punters i amb mes futur.

El Japo fa robots i cotxes, pero te grans llacunes de saber, i continua essent innecessari en amplis ambits de la ciencia, simplement, perque no els interessa, ja que encara viuen immergits en els valors que van iniciar la cursa cap a la modernitat impulsada en la restauracio Meiji. Els paisos que han liderat sempre la modernitat, l'Italia renaixentista, la Franc,a de la il.lustracio, l'Alemanya romantica, l'Anglaterra industrial, i els EEUU capitalistes, han sigut nius frenetics d'activitat, de caos i de creativitats. Hi ha ciencia i tecniques aplicades, pero tambe filosofia i ciencia teorica o basica. Al Japo, no.

El Japo ho vol planificar i controlar tot burocraticament, com la Russia sovietica, pero amb eficiencies milimetriques. Aixo porta a la hiperespecialitzacio per unes coses i a l'endarreriment en d'altres, pero tambe a l'estancament i l'aillament. Es van aillar voluntariament durant el periode Edo, i sembla que en certs aspectes encara ho estiguin ara. Aquesta manera de fer no crec que a la llarga els dugui altre cop a ser rivals de les grans potencies, molt mes dinamiques i diverses.

Sempre han volgut imitar als grans poders del moment, pero sempre han temut les influencies externes. Sincerament, jo crec que no es pot ser una potencia sense deixar-se influir per la resta, sino el que ets es simplement innecessari per la resta del mon, que pot fer una vida completament paral.lela a la teva. Personalment, penso que si el Japo no es diversifica, dinamitza i es deixa influir per la resta del mon no arribara mai a ser cap potencia global necessaria.

Japo o la terra del perill constant

Japo es un pais on tot es perillos. Les portes quan s'obren, quan es tanquen, les escales mecaniques, els ascensors, els camions quan fan marxa enrera, els passos de vianants, les aixetes, les maquines del cafe...be, absolutament tot. I com tenen una obsessio per indicar-ho tot, absolutament tot, mitjanc,ant retols amb dibuixets indicatius, explicacions, instruccions i d'altres procediments, resulta que vagis per on vagis sempre et trobes cartells, enganxines, indicadors, o retols avisant-te, informant-te i explicant-te del que s'ha de fer i del que no.

Nosaltres estem acostumats al retol de perill, alt voltatge i la senyal de la calavera, o be el pip-pip-pip de les maquines de les obres quan es mouen, pero aqui al Japo pots estar sentir la canc,oneta 'dou wa shimarimas, gotchui kudasai' (les portes es tanquen, si's plau, feu atencio!) des de que t'aixeques fins que te'n vas a dormir.

A mi em sembla, com en moltes d'altres coses, que en fan un gra massa. Tot es kiken o abunai (perillos), ja sigui l'aigua calenta o l'aigua freda. Fins i tot quan vas a un labavo has de fer atencio a les aixetes, no sigui que un esquitx mal donat ens ataqui i ens malmeti l'existencia.

La canalla, doncs, creix en un ambient ultra protegit i regimentat de clean room que no es gaire natural, pero que suposo que els serveix per comenc,ar l'entrenament per a seguir les normes que tant els agrada per aquestes contrades. Tot te un procediment, tot esta reglamentat, i estandaritzat, per mes complicat o inverosimil que sembli, no es pot deixar res a l'atzar, a la improvitzacio, al gust particular o a canvi de pensament sobtat.

L'esport favorit dels japonesos es fer plans, en tenen per a tot. I quan han realitzat una planificacio que detalla fins a l'ultima coma el que faran, el segueixen al peu de la lletra peti qui peti. En la vida solen fer igual. Es marquen plans o, mes poeticament, somnis (yume). Jo en diria desitjos o esperances. Vull ser pianista es una frase dificil de dir ja que implica voluntat, la que en son poc donats a expressar. Prefereixen dir que tenen un somni o que estan fent el necessari per a que alguna cosa passi (per ella mateixa?). L'extrem es quan et diuen que tu has de fer que ells vulguin alguna cosa. Per mi, aixo es el mes dificil d'entendre, ja que suposa un proces d'adivinacio del qual no en soc ni partidari ni gaire dotat.

Per ells es natural segui plans i normes, fins i tot quan no estan escrites ni hi ha una linia marcada al terra que t'indiqui el cami. Son bastant intolerants a la desviacio d'aquesta linia imaginaria per la qual ha de transcorrer les nostres accions, aixi com se'ls fa molt dificil d'entendre que es possible o necessari un canvi, o que potser hi ha una via mes directe. De vegades no entenc com poden estar tant obsessionats en ser els millors i els mes avanc,ats (yume) pero en canvi son incapac,os de deixar de banda actituds o comportaments completament retrograds o barrocs, que fan mes nosa que servei.

Tornem als perills. Sincerament, jo no en se veure tants, mes enlla dels obvis que no caldria ni esmentar. El que passa, penso jo, es que la mentalitat japonesa es molt donada a buscar la tranquil.litat d'esperit, l'armonia (wa) que en diuen ells, i per aixo no volen haver de patir, pero tambe son capac,os d'escapc,ar qualsevol cosa que en vagi en contra. Per exemple, el porta a instal.lar escales mecaniques a tot arreu per a que no s'hagin de fer esforc,os per pujar desnivells o maquines de vending per si tens set on sigui, pero tambe porta a un proces d'igualacio, volguda o imposada, de tot i tothom.

Es curios que el kanji per armonia, wa, tambe es faci servir com a sinonim de Japo o japones, o en el primer nom que el pais va tenir, Yamato, traduit barruerament com ara la terra de l'armonia. Es un ideal, mes que una realitat, pero traspua en moltes de les seves actituds i maneres de pensar. Per altra banda, converteix el pais es un autentic bany maria on, de cara a la galeria, no passa mai res, ni res canvia, ni ningu es queixa, ni es poden apreciar gaires diferencies. Com he dit, es un pur ideal.

Papa, jo vull ser turista!

S'han acabat les vacances (quatre dies, no us penseu!) i cal tornar a la feina. Aquests dies hem estat la barrufeta i jo per la zona del mar del Japo fent vacances al mes pur estil japones. Jo no se pas si els tour-operadors coneixen gaire l'estil de fer vacances dels japonesos, pero es bastant curios, si mes no pels nostres estandards.

Als japonesos no els interessa l'entorn ni les belleses naturals, historiques, artistiques o paissagistiques, en general, de la mateixa manera que a nosaltres. Estic tip de veure gent fent-se fotos al costat d'un retol i passant completament de la vista o monument que tenen davant seu. Parlant en termes generals, als japonesos els sol interessar el peu de foto, no pas la foto en si. Si van a Europa, volen anar a Paris perque es el mes conegut; si van a Paris, voldran veure la torre Eiffel, perque es el que tots els seus amics coneixen i els preguntaran quan tornin a casa. Si van al peu de la torre Eiffel, es faran una foto txorra de llunt com si la tinguessin damunt del palmell de la ma, o be anirant fins al peu per fer-se una foto al costat d'un cartell que digui 'Tour Eiffel', com a certificat d'haver-hi estat. Despres, potser es plantegen de pujar-hi, pero no tenen perque, i potser no tenen pas temps i prefereixen perdre'l intentant trobar un record pels amics.

Solen tenir poc temps i no el volen perdre passejant, volen anar al gra i solen portar una llista de features que volen veure. Pels nostres ulls, poden semblar bastant inverossimils, parcials o desconects entre ells. Es aixi com els packs de viatge que s'oferten aqui solen inclure bestieses com visitar Espanya i Portugal en una setmana. Obviament, nomes veuen les 10 coses que tots ells coneixen d'aquests dos paisos, i nomes estant interessats en aquestes coses, la resta, se la bufa bastant. Tots visiten el mateix, i el mateix surt a totes les guies. El pitjor que li pot passar a un japones de tornada a casa es descobrir que s'ha deixat per visitar una cosa que els seus amics coneixen i que es el primer que li preguntaran a la tornada.

El turisme dins del Japo es una altra cosa. Aqui no van a veure res del que nosaltres aniriem a veure. A ells els crida l'atencio altres coses que nosaltres ni regalat hi aniriem. Es resueix en quatre coses: turistada, onsen, menjar i tenda de records (omiyage). A tot arreu sempre hi ha el mateix, i es aixo el que ells busquen. La resta no els interessa gens.

La turistada pot ser natural o fabricada. Les naturals son bastant esquifides per a nosaltres, i van des de una platja, rada, salt d'aigua, muntanya o bosquet. No solen tenir res de natural en el sentit que ells s'han dedicat a construir facilities per a tal de facilitar-ne l'acces i la visita, com poden ser els omnipresents teleferics o cremalleres, o tunels, terrasses, ponts, escales mecaniques, camins i carreteres, o megafons amb musica i instruccions.

Com podeu intuir, aquestes construccion solen trinxar directament el paissatge que pretenia ser natural i de vegades, tret del punt exacte on s'ha fet la fotografia, la resta consisteix en una visio monstruosa de l'apocalipsis post industrial que sol ser la visio quotidiana del immens poligon industrial decaden en que s'ha convertit Japo.

Les atraccions fabricades poden ser del mes surrealista, des de preses, pantans, parcs d'atraccions o jardins. La majoria han estat construits en un estil bastant sovietic d'acer i formigo durant la bombolla i ara son immensos dinosauris que moren de corrosio i bancarrota, despres d'haver-se arruinat ells i fet arruinar les comunitats que en van promoure la seva construccio. Farien un be a la humanitat si tots aquests munts de ferralla s'eliminessin del mapa.

Pel que he vist, la destruccio del paissatge i el grotesc de moltes d'aquestes construccions ruinoses no sembla perturbar gaire el gaudi de la familia mitjana japonesa, que esta contenta perque simplement pot pujar al cap de munt d'una muntanyeta sense esforc, per a veure una platja de lluny amb una forma curiosa, o fer un passeig en una replica (eufemisme) d'una caravel.la de Colom per un llac. El que interessa es que despres d'aquest delicada travessia on s'han fet les fotos de rigor en llocs especialment senyalitzats, puguin menjar alguna especialitat tipica del lloc. Sembla impossible pero gairebe qualsevol raco del Japo te una varietat unica de ramen, soba, udo, senbei, o qualsevol altra especialitat gastronomica. Jo no en se veure pas grans diferencies, pero sembla que si, que existeixen.

Despres d'haver omplert la panxa toca comprar els records per la parentel.la i amics. No solen ser gaire cars i solen consistir en coses que es poden menjar, com galetes o pastissos. Obviament han de ser completament identificables dels lloc on s'ha estat, cosa que s'aconsegueix per l'embolcall amb el nom del lloc o be la forma del pastisset. La varietat dels omiyages es senzillament descomunal i seria massa llarg d'explicar, malgrat que al cap d'avall, tots s'acaben assemblant. S'ha de dir que en ma vida havia vist tanta fal.lera per comprar records i les correndisses i cues que es formen en aquestes tendes, al mes pur estil del primer dia de rebaixes al Cortingles.

Despres d'un dia llarg de turistades, arriba l'hora sagrada del bany, cerimonia que els japonesos, grans i petits, respecten escrupulosament. I no hi ha cosa que mes els fascini que els onsen, que son els banys d'aigues calentes. Els mes apreciats solen ser els naturals, tot i que tambe n'hi ha d'artificials. Si un lloc conte aquests quatre ingredients, sera un bon candidat per a que una familia japonesa hi decideixi de fer estada.

Que passa si no ets japones? doncs, passa que les vistes no son gaire espectaculars, ni el paratge massa impressionant ni diferent de la resta de llocs semblants del pais que han estat destrossat pel formigo i els retols de colors; els omiyage solen ser combinacions incomestibles o sosses que no hi ha manera d'acabar-se; el menjar sol ser igual que a tot arreu i no calia haver anat tant lluny; els onsen..., doncs, els onsen....be, els onsen, malgrat ja m'hi estic costumant a l'aigua a 43 graus, encara em costa de passejar-me amb naturalitat de pel a pel entre estranys que et miren com un alien.

Malgrat tot, ens ho vam passar molt be amb la barrufeta, vam menjar forc,a bones coses, ens vam banyar forces vegades en onsens, rotenburos i jaccuzzis, vam fer moltes fotos de llocs que encara s'aguanten, i vaig poder veure el mar, que des de l'estiu no veia. I riure molt, que es al cap d'avall el que es queda a tots, un bon fart de riure!

Salut i bon any 2008 (20 de la era Heisei)