Hanabi o quina gentada! (II)

Com son gent molt comoda i no els agrada patir ni gana ni set, a l'entorn d'aquestes congregacions es habitula que hi hagi tota mena de paradetes venen menjar i veure a cor que vol. Jo soc un fan dels yaki-soba, una mena d'espaguetis fets a sobre d'una planxa, pero hi ha de tot i mes, des de frankfurts gegants que es mengen com un polo fins a bunyols farcits de pop. On solen clavar es en la beguda, sobretot si es cervesa. Aquest dia en vaig veure uns de llestos que havien col.locat la paradeta just davant de les maquines de vending que venien les begudes a meitat de preu. Diga'ls-hi tontos!

L'apoteosi va venir al final, quan despres d'un Finale curtet i espertat de tothom, va tocar tornar a casa. En ma vida havia tardat tant per fer tant pocs kilometres. Primer, semblava que la cosa tirava. Hi havia gent, pero avanc,avem. Jo anave menjant fideus quan a la barrufeta li va donar per anar al lavabo. Vam pensar que seria millor passar a l'altra banda de l'estacio per tal de anar mes rapid, pero va ser un greu error: la circulacio de gent es fa sempre en un sol sentit i no es pot tornar enrera si no es al punt d'inici.

Despres d'haver d'esperar en una cua llarguissima per a fer la feina ( com pot ser que les dones hagin d'anar tants cops al lavabo? ), vam intentar tornar enrera i va ser impossible. El circuit, que era com l'oca, ens va portar a la casella de sortida, aixo si, amb una quantitat impressionant de gent pel davant i amb el rellotge que avanc,ava inexorablement cap a l'hora de tancament de les linies de tren.

Aqui, la barrufeta va perdre els estreps i es va fotre a xisclar i a renegar de la policia que controlava la circulacio i que ens havien estat tocant la pera amb els megafons dient-nos que fer en cada moment des de que haviem arribat alla. Aixo si, ho va fer en angles, per tal de no trencar l'equilibri de la forc,a i evitar mals majors.

En aquest moment, vaig dir prou i se'm va disparar el xip mediterrani de sortides d'emergencia patilleres. L'agafo fort de la ma i esquivant com podem la terrible quantitat de massa humana expectant, fem una zig-zaga i trobem un sortida en direccio contraria a la gentada que, ves quines coses, estava gaire be buida. Travesem les vies i ens posem a fer cua en l'andana que anava en direccio contraria a la gentada.

Al Japo aixo passa molt: resulta que tothom espera sense moure's en una certa direccio, pero en direccio contraria la combinacioot ser molt millor o haver-hi molta menys gent, pero com no es la planificada obvia, doncs, ni esta indicat ni hi havia manera d'accedir'hi un cop estas en el peloto principal. Acabes perdent molt de temps per fer uns escassos kilometres i al final te n'adones que hi havia una altra combinacio molt millor pero que suposava haver de caminar 10 min en una altra direccio no prevista o obvia.

A la fi, despres d'unes tres hores vam arribar a casa, havent fet un recorregut inverossimil per l'impossibilitat de poder canviar d'andana. Uns pocs metres que es van convertir en molts kilometres i gairebe dues hores de mes. Ah, i els focs...massa llargs!