Be, barrufets meus, ja torno a ser aqui! Despres d'un petit parentesi estival en el que he tingut ocasio de visitar casa meva despres d'un llarg periode a les llunyanes terres del Japo, ja torno a ser amb la resta de barrufets a l'illa del sol ixent.
No se pas per on comenc,ar ni que hauria d'explicar primer, ja que son tantes les coses que he fet i m'han passat aquests dies que seria terriblement llarg i feixuc per a vosaltres i per a mi de enumerar-les totes. Suposo que acabare explicant quines han estat les meves impressions d'enc,a del reencontre amb el meu pais i ciutat, despres de tant de temps de ser-ne fora, i que m'ha semblat un cop tornat al Japo.
Primer de tot, dir que els dies de juliol passats a Catalunya he tingut l'enorme sort de fruir d'un temps impressionant, asoleiat i d'una temperatura molt agradable. Una altra de les delicies que ara s'enyoren en mig de la calor sofocant japonesa. El que mes m'ha sobtat, pero, despres de gairebe un parell d'anys de ser-ne fora es que gairebe tot esta ben igual a com ho vaig deixar.
Per exemple, les carreteres estan visiblement pitjor, mes plenes i amb les mateixes deficiencies de pavimentat, trac,at i senyalitzacio de sempre. L'aeroport continua essent minuscul, malgrat a la llunyania he vist que estant construint-hi una nova terminal que, sembla, bastant decent, tot i que a una distancia tal que requerira d'alguna mena de transport alternatiu per arribar-hi. No he tingut ocasio de comprovar el funcionament dels trens, no volia haver de patir-ne les seves carencies, pero pel que llegeixo als diaris, Renfe continua sent la mateixa presa de pel i birria de sempre.
En quant a TGN, sento dir que continua bruta com sempre, tot i que n'he enyorat tant la seva llum, el seu cel i el seu mar blaus, que ara per ara m'importa ben poc com estiguin d'enganxifosos els seus carrers. Tinc l'esperanc,a que el nou alcalde i el seu consistori es posin aviat mans a l'obra faraonica de redrec,ar una ciutat tants anys a la deriva. Els planyo pel percal que els ha tocat i els desitjo els millors dels auguris.
M'he retrobat amb la meva ciutat, tant petiteta, que cap en una ma. Molt familiar, de cares conegudes i carrers amb molts records. Sorollosa, desendrec,ada i calamitosa a voltes. Pero tambe espaiosa per caminar-hi sense entrapossar amb la gent. Amplia, i agradable a la vista i als sentits, fins i tot les desviacions arquitectoniques mes greus. Sentir la brisa del mar i prender's un cafeto a la Plac,a de la Font son plaers impagables que no trobareu enlloc que viatgeu, i que quan fa temps que no es practiquen, doncs, es noten a faltar. Potser no us n'heu adonat, pero la Mediterrania fa una olor especial.
Les primeres hores despres de l'arribada encara m'hi sentia una mica nou vingut i poruc de fins i tot dirigir-me directament al llocs que en un altre temps habia frequentet habitualment. Suposo que debia ser per por de trobar-m'hi amb gent coneguda de sobte i no saber pas que dir. Pero nomes va ser el primer dia, despres ja em vaig a acostumar rapidament al nostre diferent ritme de vida.
Les diferencies mes importants, pero, no son nomes els paissatges, els carrers o els edificis, son sobretot les persones. Nosaltres, o ells, segons com ens ho mirem, som diferents. No en el sentit organic com alguns aqui i alla es pensen, pero si en les nostres entranyes mes psicologiques. Pensem, sentim, i actuem diferent. Va ser arribar al Prat i haver d'engegar a dida al primer torracollons impacient o demanar el primer cafe en una terrassa i haver d'aguantar a la xavacana maleducada de torn.
No tothom es d'aquesta manerota, per aixo haig de dir que m'encanta la naturalitat i espontaneitat de la nostra gent. Nosaltres xerrem per no dir res, som sorneguers, grandiloquents i sarcastics, cremantment directes i de vegades impresentablement maleducats. Per contra, ells son indefectiblement servicials, eficac,os, i amables, faci sol o plogui, pero teatralment vacus i introvertidament distants. Nosaltres hauriem d'aprendre maneres i gastar menys fums, mentre que ells haurien de procurar actuar d'una manera mes natural, amb menys formalismes mecanics, i estar mes preparats per a les sorpreses.
En resum, barrufets, cada terra fa sa guerra, i ningu no pot presumir de ser millor o pitjor, ni de cap lloc no se'n pot anomenar paradis, pero si casa. Malgrat tot, si d'una coseta podem estar-ne contents els catalans, a mes del bonic que n'es el nostre raconet, es de la nostra flama i caliu. Som indivualment genials i geniuts, tot i ser una veritable ruina com a grup que no va mai a l'hora: Ens deixem manar pels babaus d'aqui i de fora; ens maltracten, insulten, mal serveixen, i encara paguem riallers el beure, felic,os de nomes voler ser el que volen els que no volen que siguem res; ens venem la terra i tot el que ella conte, els noms, les paraules, i la historia, i quan ens ho haguem venut tot, que ens quedara? potser ni el record. Serem com les lapides dels carrers que resen extemporanis noms desconeguts per les multituds de forasters que hi pul.lulen? Buuuuuuuuuffffffffffff!!!!!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada