dilluns, d’agost 27, 2007

Omawarisan


Hi ha molta gent al nostre pais que sent gairebe una devocio religiosa vers qualsevol cosa que vingui del Japo. Jo no me'n puc comptar en aquest grup, i abans de venir-hi a treballar, el meu coneixement sobre aquest pais i la seva cultura era bastant limitat. Malgrat aixo, reconec que tenen moltes coses que hauriem de procurar imitar, pero a la vegada no me n'estic de criticar o discutir tot allo que no entenc i que no m'agrada. Malgrat tot, faig un exercici de repressio i abans de trinxar-ho tot, intento informar-me'n, ja que en qualsevol questio relacionada amb el Japo es molt facil o be caure en el papanatisme del qui tot li agrada o be en el cami negatiu de molts dels estrangers que aqui resideixen que consisteix en trobar-ho tot malament. Ni una cosa ni l'altre.

Avui, si mes no, voldria parlar d'alguna cosa 'chunga' del Japo, per a que veieu que fins i tot en aquest pais on tot sembla perfecte hi ha coses soterrades que fan pudor. En general, qualsevol activitat que remeni molts calers es probable que estigui associada a merders poc clars. El Japo es com a tot arreu, i ja us podeu imaginar que ni la politica ni la construccio no son activitats que llueixin per la seva transparencia, i menys en un pais ja de per si donat al secretisme i a la poca claretat en tot. Si be no ho se de primera ma, no crec que en general aquests xanxullos afectin de primera ma al ciutada japones comu, si no es en el fet que els seus impostos vagin a engreixar les panxes dels magnats de torn.

Hi ha poca consciencia de corrupcio i es dificil que surti a la llum, malgrat que m'hi jugo un pesol que es bastant generalitzada, mes com mes amunt sigui el carrec. S'ha de dir, pero, que la corrupcio japonesa es una mica diferent a l'occidental, i es mes mafiosa que no pas personal, es a dir, per afavorir el benefici d'un grup mes que no pas a una sola persona que vulgui acaparar-h0 tot, i que acaba sent una mena de regals que els de sempre es fan entre ells. De tant en tant surt que han desaparegut els fons per fer una obra o diners que estaven en una caixa forta, pero la veritable corrupcio, la que hi ha entre les grans empreses i el govern, no surt mai. A mes, com el pais mes o menys funciona, la gent se'n despreocupa bastant i continuent visquent en aquesta mena de sopor balsamic que sembla inundar la vida publica japonesa.

Els yakuza, la mafia propiament japonesa, es tambe una altra cosa xunga que hi ha al pais, i de tant en tant es pelen entre ells. Si ho tinc ben entes, el seu negoci es basicament la usura, la proteccio i la prostitucio en les seves mil ramificacions que al Japo hi ha. Tambe estan en algun negoci immobiliari, suport a alguns politics i un cert partit politic ultra-nacionalista dels que fan por. Per exemple, fa uns mesos un senyor va pelar a l'alcalde de Nagasaki per una questio fosca de la que ja no se n'ha parlar mes. Una temeritat en un pais on hi ha pena de mort i on certs preceptes del codi roma de lleis no crec que s'apliquin, com ara la presumpcio d'inocencia. I aixo em porta a parlar d'una de les coses mes xungues que crec que hi ha al Japo, la policia. Aquests si que et poden complicar la vida.

Els japonesos no solen infringir les lleis, no pas per una questio moral o ves a saber que, simplement perque en la majoria dels casos ja ni s'ho plantegen. Es clar que hi ha tripijocs, pero en el cas de la vida normal de la gran majoria de japonesos, el concepte fer una pirula no existeix. Per que? doncs, perque si t'enganxen se't cau literalment el pel. Es dificil d'explicar a gent amb caracter mediterrani, on una llei es simplement orientativa i nomes s'aplica si t'enganxen, i de vegades ni aixi. Aqui es diferent. La policia i les lleis son implacables.

La policia te el record del mon en condemnes (mes del 99% de la gent que va a judici es declarada culpable). No es que siguin excepcionalment bons, simplement es que tenen tots els metodes a les seves mans per fer-te signar una confessio. No se si torturen a garrotades, pero et poden tenir incomunicat fins que els peti per fer-te signar una confessio de culpabilitat, escrita per ells, obviament. Sigui el que sigui, sempre troben un motiu per a que semblis culpable. D'aquesta manera, els jutges no solen prendre's gaires molesties mes i et declaren culpable, aplicant-te rigurosament la llei.

Tanta pudor fa aquest record de condemnes, que fins i tot el ministre de justicia ha advertit als jutges que deixin de condemnar a gentrsimplent a partir de la seva confessio de culpabilitat i que instrueixin millor les causes per a tal que existeixin altres evidencies condemnatories. Es com si no hi hagues presumpcio d'innocencia, ni altres garanties per l'acusat. Al Japo, si la poli creu que ets culpable, ja s'ho empescaran per fer-ho semblar. A mes, son bastant incompetens en questions forensiques i de recollida de dades en el lloc del succes. Es molt curios, per exemple, que rera la majoria d'assassinats hi ha un mobil economic, mai un accident o una negligencia. Sempre hi ha una asseguranc,a o uns diners que el suposat assessi cobraria.

Al Japo, les autoritats son molt intransigents i tenen la tendencia de tractar a la poblacio o be de manera paternal o be tiranica. Aquesta es la meva opinio. La gent, en general, ni s'ho planteja i el concepte de ciutadania, amb una serie de drets fonamentals inalienables per damunt de les lleis, no sembla gaire interioritzat. Els ciutadans senzillament segueixen les normes perque l'alternativa es bastant dura, pero ni coneixen rigurosament les lleis ni es plantegen el dilema de si la llei es justa o no. Les coses s'accepten d'una manera bastant fatalista, com si no hi hagues manera de canviar-ho. Les coses son com son i no solen fer res per canviar-les.

Una altra cosa que trobo lamentable del sistema de pensament japones es la mania que tenen a l'exposicio publica dels culpables, de manera que tota la seva familia descendencia queden exposats davant de tothom i marcats de per vida, una cosa no gaire tolerada per la psicologia japonesa, tant amant de no ser diferent de la resta del grup. Quan passa algun cas que mereixi l'atencio dels medis, solen donar tota la informacio possible del presumpte culpable, des de l'edat, a on viu i on treballa. Una mica com a Espanya es fa amb els pressumptes terroristes, que es linxen mediaticament abans fins i tot de sentir la seva defensa.

De la policia es diu tambe que mentre son implacables amb el ciutada comu, solen fer bastant els ulls grossos amb d'altres menes de delinquents, i que s'ha arribat el cas d'haver-hi contactes entre caps mafiosos i de policia. Aixi s'explica la visible pau que es viu en els carrers malgrat la dimensio de les xarxes mafioses. Tambe es diu d'ells, en comparacio amb d'altres paiso, que son bastant incomptetents en crims que demanin masses dots investigadores, com ara assassinats. I segons molts forasters, si mai tens un problema ni se t'acudeixi d'anar-hi, ja que se t'enriuran a la cara i passaran de tu, o be, et comenc,aran a buscar les pessigolles.

Personalment, haig de dir que el Japo es un pais molt segur, pero per les experiencies que he tingut, no crec que sigui per l'efecacia policial, si no mes aviat perque, com en moltes altres coses d'aquest pais, els lladres s'han posat d'acord amb els serenos per a que cadascu faci la seva sense molestar a l'altre i que l'equil.libri continui regnant en la forc,a.

divendres, d’agost 24, 2007

La meva contrafibulatoria bona o no se que dius!


Tenia un professor de llengua a l'institut que solia despotricar dia si dia tambe de la manera nefasta que te la gent de parlar. Ell es referia al castella, pero tambe passa en catala, i en qualsevol altra llengua. Aquest blog n'es un exemple i n'esta ple d'incorreccions, faltes d'ortografia i d'altres barbaritats, per la meva vergonya. Jo faig el que puc i intento posar-hi els 5 sentits, pero sempre se me n'escapa algun, d'error. De vegades, costa de trobar-los i no els veig fins que alguns dies despres rellegeixo algun tros, pero a voltes em fa mandra de rectificar, malgrat que sigui de savis.

Pero no son les faltes d'ortigrafia el que em revolta, es aquest dialecte inintel.ligible que la majoria de politics gasta. No se si us hi heu fixat, pero consisteix en dir el menys possible (basicament, perque ja no saben que dir) emprant el nombre mes grans de les paraules mes enrevessades possible. Enlloc de dir 'dema comenc,aran les obres de la nova carretera', cosa que tothom entendria, van i diuen coses com 'l'articulacio del nou eix interviari d'infraestructures permetra la fluida movilitzacio del transport individual a partir de l'adjudicacio selectiva de les tasques constructives en el decurs del proper termini temporal'. Ho enteneu? doncs, jo no.

Per que ho fan? suposo que por atorgar-se mes merits intel.lectuals dels que realment posseeixen, que ultimament solen ser bastant propers a nuls. No es nomes que es confonguin en les paraules, que la pronunciacio sigui deficient en molts casos o que no parin d'emprar barbarismes innecessaris o neologismes inexistents, es molt pitjor. Es una tasca conscient de crear un discurs opac, buit i pseudo-intel.lectual que complica innecessariament la comunicacio entre els politics i els ciutadants, que simplement es desconecten.

Com ho fan? Aquest professor meu sempre citava com exemple de papanates linguistic el Sancho del Quixot, que sempre empra frases fetes i dites populars com a medi per a expressar-se, ofegat com estava davant l'eloquencia i saber del seu senyor Quixot. Anava mes enlla, pero, i ens donava pautes per a detectar-los, com ara el fet d'empra la redundancia innecessariament, es a dir, repetir paraules que volen dir el mateix enlloc d'explicar millor una idea, o que fa servir perifrasis precuinades, metafores sense imaginacio o, simplement, expressions que son incorrectes o mal emprades. Com exercici, podeu detectar immediatament a aquests artistes per la quantitat de vegades que diuen 'a nivell de...' , 'el tema de...', o 'tipus...'.

L'altre dia, per exemple, estava sentint una tertul.lia matinera a Rac1. Hi havia els tipics experts que nomes veuen les coses a posteriori i que no se ben be com, sigui pel fet d'haver escrit ves a saber quin llibre o sigui per militar en un partit politic, tenen veu i vot per opinar publicament dels temes mes inverossimils, de molts dels quals no crec que en sapiguen mes enlla del nom. Be, doncs, hi havia una senyoreta que despres d'una exposicio innecessariament cargolada per no venir a dir res, va i salta amb alguna cosa aixi com "...el control mes absolutista de...". Per deu! absolutista? voldras dir absolut, oi? ja que en cap moment s'estava parlant del sistems monarquic absolutista del S.XVII. Doncs, ni es va immutar, va continuar amb la seva currua d'obvietats. Les paraules no haurien de ser les eines per a maquillar les nostres carencies.

Pero lo millor va venir despres, una entrevista a Marta Selva (Presidenta de l'Institut Catala de la Dona) i cito textualment un tros (minut 8): "[...] posar en el centre de la actuacio politica pel que fa a les politiques socials el reconeixement dels drets de ciutadania. Jo crec que hem de 'reencantar' la politica en el sentit de que quan s'esta fent politiques socials s'esta treballant per la dignitat de les persones o per possibilitar l'acces i l'exercici de la dignitat de cada una de les persones, per tant, una mica la deriva que va comenc,ar en l'anterior legislatura del que son estrictament politiques existencialistes cap a un altre model de politica, que son politiques de ciutadania, politiques d'apoderament, de reconeixement d'autoritat, de tenir en compte quins son els mecanismes que poden realment fer possible que la maxima majoria, el maxim 'comun' multiple, i no el minim 'comun' denominador, que es el que a vegades es mouen determinats 'tipu' de proposicions politiques, el maxim 'comun' multiple de les persones i ciutadans i ciutadanes del nostre pais tinguin garantida el fet de 'poguer' tirar endavant el seu projecte de vida i tinguin garantida el fet de 'poguer' resoldre les situacions de conflictes i les situacions, diguem-ne, en les quals si no s'actua en aquestes politiques de reconeixement d'autoritat i de canvi estructural, doncs, acabem, diem-ne, amb una situacio de reclam que reclama politiques existencialistes, que com sabem, son politiques paternalistes i que molt poques ocasions deixen creixer realment.".

Be, si enteneu que esta dien, m'ho expliqueu. Que son politiques existencialistes? i les del reconeixement d'autoritat? i els canvis estructurals? i a que es refereix quan parla de deriva? i aixo del maxim comu multiple i minim comu denominador? Jo encara flipo ara com un carrec public pugui sortir a la radio, dir aixo i quedar-se tan ample! A qui estava parlant?

En general, quan sento aquesta caterva d'incapac,os em ve a la memoria una escena famosa de 'Much ado about nothing' del Shakespeare ('Molt de soroll per no res', en catala) on un parell de personatges, en Dogberry i en Verges, servidors de la llei de baixa estofa i menor cultura, es dediquen a parlar abstrusament abusant dels malapropismes, l'us incorrecte de paraules per d'altres que sonen semblantment amb motius comics. Podeu veure una versio molt bona, pel meu gust, en la pel.licula del Kenneth Branagh i l'Emma Thompson, on aquests dos personatges estant interpretats per en Michael Keaton (Dogberry) i el Ben Elton (Verges). En Keaton el coneixereu segur de Batman, i en Ben Elton es un dels guionistes de l'Escurc,o Negre.

Tota l'obra es curiosa, i el nom d'aquest parell tambe: 'caca de gos' (dog-berry) i 'tites' (verge en angles vol dir verga). Tot passa a Messina, Sicilia, i un dels protagonistes es Don Pedro, que a la pel.licula el fa el Denzel Washington, el metge negre de 'A cor obert'. Es curios perque aquest Don Pedro es en realitat Pere el Gran, rei de Catalunya, que ara jau enterrat dins d'una banyera egipcia de porfir vermell al Reial Monestir de Sts. Creus, al costat del seu almirall, en Roger de Flor, que el guarda. Ves quina cosa!

Veieu, barrufets, abans dels nostres politics fins i tot en Shakespeare en feia una obra de teatre. Pero dels que tenim ara, ni en Pitarra els faria sortir als Pastorets, ni fent-hi de caganers. Per cert, el politic catala mes recent que he trobat citat en un llibre estranger ha sigut en Prim al comenc,ament de 'The picture of Dorian Gray' de Oscar Wilde. Si en teniu cap mes, ja me'l direu. I com digue l'Escurc,o Negre al Dr. Johnson, pare del primer diccionari en llengua anglesa (demotic post normand, segons la seva definicio), despres de la seva penultimacio en l'ultim sojorn solar, la meva mes contrafibulatoria bona.

dimecres, d’agost 22, 2007

J'accuse!

Copio directament d'una noticia apareguda avui mateix a "El Pais".

La casa sin barrer

Tarragona mantiene en estado de abandono el entorno ajardinado de la muralla, el circo y el anfiteatro romanos

Martín, ya jubilado, recuerda como un día, hace medio siglo, salió con sus compañeros del colegio para plantar esos árboles que pueden verse desde el Balcón del Mediterráneo. Durante años, aquellos pinos fueron una de las escasas zonas verdes del casco urbano de Tarragona. La vieja Tarraco, que tanto mimaron los romanos, no tiene ningún gran parque en el que sus habitantes puedan oxigenarse. Esta carencia, denunciada sistemáticamente por los partidos cuando están en la oposición -y olvidada cuando gobiernan- es endémica. Cabría esperar que, si no se remedia, por lo menos el Ayuntamiento cuide y conserve los pocos jardines urbanos que heredó de la etapa predemocrática. Pues no.

Hace unos años, los responsables municipales de Parques y Jardines empezaron a talar uno tras otro y muy lentamente -quizá para no escandalizar a la ciudadanía- los viejos pinos del parque del Milagro, situado frente al anfiteatro romano. Se trata de un monumento que, junto a la muralla y el circo romanos, ha sido declarado Patrimonio de la Humanidad por la Unesco.

Durante el curso escolar lo visitaban estudiantes de toda España, que aprovechaban el parque para tomarse un respiro en el recorrido cultural, columpiarse y comerse el bocadillo a la sombra de los pinos. Ahora apenas quedan media docena. La explicación de la tala fue que estaban enfermos o torcidos. Otros se serraron para facilitar una prueba de trial, según la actual responsable municipal de Patrimonio. También fueron arrancados los columpios.

Por el anfiteatro romano y, por tanto, por el parque del Miracle, pasaron el año pasado 127.187 personas, entre escolares y turistas. Todos ellos han debido ver el deplorable estado en el que se encuentran los accesos ajardinados al monumento. Tarragona, que en alguna ocasión ha recibido la escoba de plata, un galardón en reconocimiento a la limpieza, tiene ahora la casa sin barrer.

El responsable de Parques y Jardines del anterior mandato, Santiago Pallàs, argumentó que el equipo de Gobierno del que formaba parte (CiU y PP), desalojado ahora por los socialistas, tenía un presupuesto de casi un millón de euros para arreglarlo. Pero pasaron las semanas, los meses e incluso los años y los turistas que han visitado Tarragona en los dos últimos veranos han sufrido el estado lamentable del entorno de un monumento que es patrimonio de todos.

Algo parecido ocurre con otro parque situado a escasos metros, el llamado Jardín de la Reconciliación, vecino del circo y la muralla romanos, dos monumentos que en 2006 recibieron 172.352 visitas. Los bancos están sucios, los columpios, rotos, y las tres grandes jardineras de flores que cierran el recinto y lo separan de la carretera nacional permanecen rotas desde hace años sin que nadie en el Ayuntamiento parezca enterarse. El actual teniente de alcalde de Urbanismo, Josep Lluís Navarro, reconoció desconocer la situación: "Hace años que no transito por esa zona. Yo vivo en otra y no recuerdo muy bien cómo está".

Algo más enterada parece estar Rosa Rosell, responsable de Patrimonio, quien confió en poder comenzar a reparar ambas zonas antes de final de año usando el presupuesto que ya había reservado el anterior Gobierno. Lo que variará es el proyecto. Rosell explicó que el pasado día 3 estuvo en Empúries con varios técnicos municipales para copiar el tipo de ajardinamiento a base de vegetación mediterránea (pino, palmera enana, hierbas aromáticas y frutales) con que la ciudad separa la zona griega de la romana.

Ayer mismo, pocos días después de que este diario se pusiera en contacto con los responsables municipales, varios operarios empezaron a limpiar el parque y a retirar algunas de las jardineras que estaban rotas.

Moltes merces, Mr. Christmas, espero que no torni mai mes a portar cap afer public, pel be de tots.

Atsui desu ne!

Be, barrufets, perdoneu la pallissa sobre l'electricitat, pero es que es lo meu...per cert, tot i que amb retard (la setmana passada va ser festa i he estat un pel desconnectat), m'estan arribant les noticies sobre la fi dels temps que s'estan visquent a Catalunya. Sento dir-ho, pero era una muerte anunciada. Qualsevol que em coneixi sabra que un dels meus hobbies dels ultims anys ha estat anunciar la debacle ferroviari i de carreteres, entre d'altres. Doncs ara l'infern ja esta aqui.

Per que? no m'extendre, pero entre d'altres cosetes, podeu donar gracies al Pujolet i la seva tropa de llepes amb clenxa (menys un) que van preferir pactar amb el dimoni (Mr.Ansar) per conservar la poltrona i col.locar els seus a canvi de res. La falta de policies tambe esta relacionada amb aquests pactes, que han portat a Catalunya a ser un mas robat amb goteres i sense llum. S'ha de dir que els recanvis d'aquesta patuleia no semblen pas millors: els dos ultims ministres d'industria, en Tontilla i el Mr.Close, dubto que sapiguen que es un kWh, i en Mr.Schumacher cada cop que obre la boca li creix tant el nas que li haurem de canviar el nom a Pinoccio.

Pero avui parlarem d'una altra cosa que ara m'esta afectant mes: quina calor que hi fa al Japo a l'estiu! Potser es el famos canvi climatic, que sembla que ara te la culpa de tot (abans eren els russos), o potser es que es normal, pero jo em fonc cada cop que surto al carrer. Aquesta setmana passada vam arribar als 41 graus. Alguns direu, "oh, a Lleida tambe fa aquesta calor!". Doncs, si, teniu rao; pero a Lleida, et poses a l'ombra i s'hi esta fresquet. Aqui no! no existeix el concepte 'a la fresca' ja que la humitat es tan alta arreu que es impossible trobar un raconet per dir-li 'a la fresca'. Es com estar continuament a la boca d'un forn de pa obert (pels que no sabeu que es un forn de pa, es tracta d'una estructura d'obra on a un costat s'hi cremava llenya i a l'altre si coia el pa, allo que abans es feia de farina, aigua, sal i llevadura).

Que fan els japonesos? doncs, la passan com poden, o be tenen aire acondicionat a casa o be senpuki, es a dir, un ventilador. Qualsevol sistema de control de temperatura en una casa japonesa es com intentar omplir un cistell d'aigua, ja que la insulacio es tant pessima que, per exemple, a casa meva fa mes calor a dins que al carrer. L'altre sistema consisteix en anar a badar al centre comercial mes proper que tinguis. Concretament, les hores mortes solc anar a fer un volt al que hi ha just davant del meu 'danchi'. M'ho prenc com si anes a fer un volter per la Rambla Nova. Fins i tot he trobat el meu raconet on m'hi assec i em prenc un cafeto. No es el mateix, pero hi tenen butaquetes confortables, uns croissants decents amb xocolata a dins i uns intents de granitzats de cafe (cafe amb gel) que, si mes no, no duen sucre i son prou bons.

Es curiosa la tecnologia associada a fer passar la calor. Ara tot son aires acondicionats. No ets ningu si no en tens. Aqui n'hi ha uns que fins i tot es netegen sols, o d'altres que eviten vessar-te el doll d'aire fred directament a sobre. Pero fa uns anys enrera, d'aire acondicionat nomes n'hi havia a les oficines, bancs i caixes, i la gent no es moria pas! Al Japo es normal veure senyors ventant-se amb un vano o un ventall, i tenen el costum de col.locar-se al clatell una petita tovalloleta cargolada per eixugar-se la suor que imparable regalima coll avall.

Una altra cosa que solen fer, i que no comparteixo, es la de menjar-se uns fideus terriblement calents (ramen) en plena canicula estival. No entenc aquesta mania de menjar coses bullents, tant a l'estiu com a l'hivern, que tenen els japonesos. Jo soc mes de menjars fresquets, com ara el soumen o la tempura. En particular, m'agrada menjar la pasta freda, amb gel, com ells fan a voltes. Es com si la traguessis del congelador i passa millor entre tanta calor.

Els gelats japonesos son tambe un mon apart. A mes a mes dels gustos occidentals i, sobretot, europeus de la xocolata, la vainilla, la nata, o qualsevol altre fruita mes o menys tropical com el mango, al Japo hi ha tot una altra branca de sabors que nosaltres desconeixem. El mes obvi son els de te verd, pero son tambe bastant comuns tot una altra varietat on l'ingredient principal es una mena de fesol vermell que es diu azuki. Al Japo es molt comu trobar-se pastissets i d'altres dolc,os farcits d'una pasta vermella lleugerament dolc,a feta d'aquest fesol que s'anomena anko.

El primer cop que ho vaig tastat va ser una gran sorpresa trobar-me la boca plena d'anko quan esperava que fos xocolata. L'anpan, que es el nom d'uns brioixos plens d'anko, va anar a petar a la brossa i jo vaig descobrir que an o un kanji que sembla una caixa amb cames volien dir fesols. No n'he tastat encara cap d'aquests gelats de fesols. Malgrat que m'encanten els fesols, aixo de mejar-me'ls en forma de gelat encara no em crida gaire l'atencio, perfereixo els de cafe.

Aquest personatge que hi ha a la imatge de sota es l'Anpanman, una mena de superheroi d'uns dibuixos animats per canalla. Jo no l'havia vist mai abans d'arribar al Japo, pero resulta molt familiar i gairebe omnipresent. Com podeu veure pel seu nom, es l'home de l'anpan. Ho podeu confirmar amb la seva cara, que te forma d'anpan, i que tot ell es molt arrodonit, especialment les seves mans, que semblen...be, semblen el que semblen. Es una altra mania japonesa, la del 'characters' associats a productes o a serveis. Jo diria que han evolucionat des dels superherois a una mena d'encreuaments estrany entre pelutxs i animals de companyia, de sexe indefinit i amb trets molt arrodonits i detalls com floretes i llacets. Mascotes embafadorament flonges, pero ja us en parlare d'elles un altre dia. Fins la propera, barrufets!

dimecres, d’agost 08, 2007

P = V * I


L'altre dia sentia al geni del Clos dient que a Barcelona no li faltaven inversions en infraestructures. Suposo que devia parlar com a ministre d'industria i no pas com a exbatlle de la ciutat comtal. Es curios com aquesta camarilla de politiquets son capac,os de abocar les mentides mes evidents per tal de defensar la seva poltrona o el partit politic que els col.loca.

En el cas de Barcelona, i per extensio Catalunya, clamen al cel les faltes greus que porta cada dia a milions de ciutadans a deixar-se el temps i la cartera per tal d'intentar desenvolupar una vida minimament normal. Quan no son les carreteres, son els trens. I ara, per postres, resulta que es la linia electrica la que cau i deixa a les fosques i per moltes hores una ciutat sencera. No es tercermundista, ja que a California tambe va passar una cosa semblant, pero si que es lamentable.

No se que en pensareu, pero pel que en se les instal.lacions solen petar basicament per motius ben senzills: us inadequat, sobrecarregues, i/o carencies de manteniment. Es clar que sempre hi pot haver un accident, pero les regles d'or de la seguretat son sempre les mateixes: independencia, redundancia, sobredimensionament i manteniment de les instal.lacions. Quan aixo falla, doncs, una sola mosca pot causar un desastre, sino, mireu que ha passat a Minneapolis.

A Espanya passa el seguent. La crisi industrial de finals dels vuitanta i principis dels noranta va portar a congelar el creixement de les instal.lacions electriques, tant les de generacio (moratoria nuclear), com les de transport (xarxes d'alta i molt alta tensio). En aquells moments, hi havia electricitat de sobres. Pero la recuperacio de finals dels noranta i principis d'aquest segle, especialment els ultims booms urbanistics, immigratoris, i d'equipaments de les llars ha portat al sistema electric, especialment a les zones mes densament poblades, a un punt en el qual la qualitat del servei electric pot posar-se en entredit.

A tots aquests factors cal afegir els problemes diaris per part de certs col.lectius davant de la contruccio de noves instal.lacions de transport, la desinversio de les empreses electriques en actius, el desviament dels guanys a beneficis dels inversors i no pas a manteniment, renovacio i creixement de les instal.lacions, aixi com a la deriva politica i falta de rigor per tal d'aplicar les lleis que obliguin a aquestes companyies a garantir uns minims de qualitat en el seu servei. La consequencia es que les instal.lacions van envellint i funcionen massa temps properes al seu limit, cosa que encara les envelleix mes, impossibilita el seu manteniment adecuat i les fa mes vulnerables a qualsevol eventualitat.

De la mateixa manera que abans dels JJOO, un sol llamp i posterior incendi d'una subestacio al Maresme (si no recordo malament) va causar una important apagada a BCN, agravada per unes pluges i les seves consequents innundacions, aquest cop, si vaig ben informat, la caiguda d'una sola linia (o cable) i el posterior incendi d'un transformador (possiblement derivat d'un curtcircuit per sobrecarga o degut a una variacio brusca de la tensio), ha provocat la desconnexio en cadena de la major part de subestacions de Barcelona. Es tipic de les xarxes, on cada part sol desconnectar-se per proteccio independentment del que li passi a la resta.

Aixo es mes probable que passi en una xarxa precaria per poca redundancia de linies i/o perque esta sobre carregada. Es com si a una casa li anessim traient bigues; segur que cau abans la que menys en te o la que les te mes carregades o curcades. Doncs, amb una xarxa electrica passa igual. Qui en te la culpa? Be, com a servei public que es, en tenen culpa tant l'administracio, que no vetlla com cal pels drets dels ciutadans, com la companyia, que es preocupa mes del que li passa a la borsa que no pas a donar el servei pel qual la seva empresa existeix, es a dir, fabricar i/o proveir de fluid electric de qualitat a la poblacio.

Per acabar dire una cosa no gaire politicament correcte, pero la poblacio, en general, tambe te la seva part de culpa. Per una banda, es deixa embaucar per una casta politica que no cumpleix amb la seva feina, que es la de la representacio popular no pas la de mantenir els seus respectius partits rementant les cireres el major temps possible. Per altra banda, si tots volem arribar a casa i que tota la llista inacabable d'aparells electrics funcioni totes les hores del mon, es necessari, per un costat, fabricar aquesta electricitat i, per l'altre, poder-la portar fins al remot lloc on ells hagin tingut a be de decidir instal.lar-se.

Aixo suposa dues coses ben clares, o gastar menys, cosa que ningu no sembla disposat a fer, o be, augmentar la produccio, el transport, i la distribucio de l'electricitat. I, barrufets meus, no hi ha miracles en aquest mon i tot te un preu, es a dir, calen plantes (nuclears, termiques, hidroelectriques o eoliques) i xarxes electriques. No pot ser que per quatre pijos neorurals no es construeixi la interconnexio amb Franc,a o alguna altra mandanga a certs llocs i en canvi als tarragonins ens ho vulguin encolomar tot.

Com exercici us recomanaria que busquessiu unes quantes equivalencies: quants kilograms de combustible nuclear calen per fabricar 1.000 MW (un milio de kW), que es el que un reactor nuclear sol generar, i quantes tones de carbo o petroli, o aerogeneradors, calen per fer el mateix. Ja sabem tots que l'energia nuclear, a mes de perillosa, es molt dolenta, en el sentit demoniac del terme, pero es bastant mes neta que no pas cremar carbo o fueloil. En quant a seguretat, res es segur al 100%, pero si es fa be no te perque passar res; es bastant mes probable morir d'accident de transit o de cancer, que no pas intoxicat per radioactivitat. Us en farieu creus la quantitat de coses que son naturalment radiactives en el mon (el calci de la llet o formigo de les cases).

El que es segur es que si ens quedem sense electricitat anaem de pet al paleolitic inferior, ja que ni cuinar som capac,os. Fins aviat, barrufets meus!

dilluns, d’agost 06, 2007

Hanabi o quina gentada! (II)

Com son gent molt comoda i no els agrada patir ni gana ni set, a l'entorn d'aquestes congregacions es habitula que hi hagi tota mena de paradetes venen menjar i veure a cor que vol. Jo soc un fan dels yaki-soba, una mena d'espaguetis fets a sobre d'una planxa, pero hi ha de tot i mes, des de frankfurts gegants que es mengen com un polo fins a bunyols farcits de pop. On solen clavar es en la beguda, sobretot si es cervesa. Aquest dia en vaig veure uns de llestos que havien col.locat la paradeta just davant de les maquines de vending que venien les begudes a meitat de preu. Diga'ls-hi tontos!

L'apoteosi va venir al final, quan despres d'un Finale curtet i espertat de tothom, va tocar tornar a casa. En ma vida havia tardat tant per fer tant pocs kilometres. Primer, semblava que la cosa tirava. Hi havia gent, pero avanc,avem. Jo anave menjant fideus quan a la barrufeta li va donar per anar al lavabo. Vam pensar que seria millor passar a l'altra banda de l'estacio per tal de anar mes rapid, pero va ser un greu error: la circulacio de gent es fa sempre en un sol sentit i no es pot tornar enrera si no es al punt d'inici.

Despres d'haver d'esperar en una cua llarguissima per a fer la feina ( com pot ser que les dones hagin d'anar tants cops al lavabo? ), vam intentar tornar enrera i va ser impossible. El circuit, que era com l'oca, ens va portar a la casella de sortida, aixo si, amb una quantitat impressionant de gent pel davant i amb el rellotge que avanc,ava inexorablement cap a l'hora de tancament de les linies de tren.

Aqui, la barrufeta va perdre els estreps i es va fotre a xisclar i a renegar de la policia que controlava la circulacio i que ens havien estat tocant la pera amb els megafons dient-nos que fer en cada moment des de que haviem arribat alla. Aixo si, ho va fer en angles, per tal de no trencar l'equilibri de la forc,a i evitar mals majors.

En aquest moment, vaig dir prou i se'm va disparar el xip mediterrani de sortides d'emergencia patilleres. L'agafo fort de la ma i esquivant com podem la terrible quantitat de massa humana expectant, fem una zig-zaga i trobem un sortida en direccio contraria a la gentada que, ves quines coses, estava gaire be buida. Travesem les vies i ens posem a fer cua en l'andana que anava en direccio contraria a la gentada.

Al Japo aixo passa molt: resulta que tothom espera sense moure's en una certa direccio, pero en direccio contraria la combinacioot ser molt millor o haver-hi molta menys gent, pero com no es la planificada obvia, doncs, ni esta indicat ni hi havia manera d'accedir'hi un cop estas en el peloto principal. Acabes perdent molt de temps per fer uns escassos kilometres i al final te n'adones que hi havia una altra combinacio molt millor pero que suposava haver de caminar 10 min en una altra direccio no prevista o obvia.

A la fi, despres d'unes tres hores vam arribar a casa, havent fet un recorregut inverossimil per l'impossibilitat de poder canviar d'andana. Uns pocs metres que es van convertir en molts kilometres i gairebe dues hores de mes. Ah, i els focs...massa llargs!

Hanabi o quina gentada! (I)

Parlem del Japo! que els agrada de fer les nits que fa moltissima calor als japonesos? be, no crec que hi hagi gaire relacio causa efecte, pero als estius els encanten els focs artificials, els hanabi, literalment flors de foc. N'hi ha per tot arreu i a qualsevol estacio o centre comercial hi pots trobar informacio dels mes propers. Com tot al Japo, hi ha un temps per a cada cosa i el dels focs artificials es just els mesos de Juliol i Agost, moment en el que s'acaben tant de cop com van comenc,ar.

Com s'hi va a veure uns bons focs artificials? doncs, la gent jove solen anat amb uns vestits de coto tradicionals especials per l'estiu. El d'ells, jinbei, solen ser de de colors blauosos i amb ratlles, mentre que els d'elles, yukatta, son molt florejats, amb el tipic cinturo ample i llac,ada a l'esquena tant caracteristic del vestir tradicional japones. El calc,at tambe es tradicional i solen ser una mena de sandalies de fusta, getta, que sonen com esclops repicant al terra en caminar. No penso que siguin massa comodes, pero entre aixo i el vestit ajustadissim a les cames fa que les noies es caminin com fent uns saltironents bastant divertits.

Heu de pensar que l'afluencia a qualsevol event public al Japo no te ni punta de comparacio a res que hagiu pogut presenciar, com no sigui la sortida un dia de ple absolut del Camp Nou. Es realment bestial la gernacio que s'hi pot arribar a congregar. Ara be, l'ordre es suprem. Tant la gent com les autoritats es comporten i planifiquen els accessos i sortides d'aquests festivals. S'hi pot anar i tornar tranquil.lament en tren, aixo si, ben enxovadet i a un ritme que pot arribar a esgotar la paciencia de qualsevol mortal, especialment d'altres regions del mon, com jo.

Un cop arribats al lloc, hi sol haver un circuit tancat que cal seguir sense cap mena d'alternativa i que, a poc a poc, t'anira apropant cap a la zona on s'efectuin els focs. Segons l'hora que s'hi arribi, obviament, s'hi podra accedir mes a prop. N'hi ha que fins i tot en paguen entrades especials per tal de veure'ls mes aprop. Es una processor a pas bastant tranquil. Entre que la gent emana paciencia, el clac,at incomode i la quantitat de gent, doncs, la circulacio es bastant lenta.

La passada setmana vaig anar amb la barrufeta a veure el que es suposa que son els focs d'artifici mes grans del mon. Els organitza una secta, PL, en honor al seu fundador, que devia ser devot de Sant Petard i Santa Piula. Al Japo, els focs es categoritzen per nombre de petards que hi llancen. Aquests tenien 120.000 petards. Van durar una hora, tot i que a voltes el ritme dequeia una mica i, malgrat no ser-hi gaire lluny, el soroll no es comparable al de les tronades, que a mi personalment m'agraden mes.

Pel que he vist, als japonesos els encanta, mes que no pas el soroll, els colors que surten dels coets. N'hi ha que no maten gaire pero de vegades fan algun conjunt que deu n'hi do. El que em va fer mes gracia l'any passat eren uns petards que dibuixaven a l'aire la cara del Doraemon. Impressionant! Quan algun coet els ha impressionat molt, els sents aplaudir i comentar-ho molt efusivament. Se'ls veu que xalen

Dos anys que van passar ahir mateix


Be, barrufets meus, ja torno a ser aqui! Despres d'un petit parentesi estival en el que he tingut ocasio de visitar casa meva despres d'un llarg periode a les llunyanes terres del Japo, ja torno a ser amb la resta de barrufets a l'illa del sol ixent.

No se pas per on comenc,ar ni que hauria d'explicar primer, ja que son tantes les coses que he fet i m'han passat aquests dies que seria terriblement llarg i feixuc per a vosaltres i per a mi de enumerar-les totes. Suposo que acabare explicant quines han estat les meves impressions d'enc,a del reencontre amb el meu pais i ciutat, despres de tant de temps de ser-ne fora, i que m'ha semblat un cop tornat al Japo.

Primer de tot, dir que els dies de juliol passats a Catalunya he tingut l'enorme sort de fruir d'un temps impressionant, asoleiat i d'una temperatura molt agradable. Una altra de les delicies que ara s'enyoren en mig de la calor sofocant japonesa. El que mes m'ha sobtat, pero, despres de gairebe un parell d'anys de ser-ne fora es que gairebe tot esta ben igual a com ho vaig deixar.

Per exemple, les carreteres estan visiblement pitjor, mes plenes i amb les mateixes deficiencies de pavimentat, trac,at i senyalitzacio de sempre. L'aeroport continua essent minuscul, malgrat a la llunyania he vist que estant construint-hi una nova terminal que, sembla, bastant decent, tot i que a una distancia tal que requerira d'alguna mena de transport alternatiu per arribar-hi. No he tingut ocasio de comprovar el funcionament dels trens, no volia haver de patir-ne les seves carencies, pero pel que llegeixo als diaris, Renfe continua sent la mateixa presa de pel i birria de sempre.

En quant a TGN, sento dir que continua bruta com sempre, tot i que n'he enyorat tant la seva llum, el seu cel i el seu mar blaus, que ara per ara m'importa ben poc com estiguin d'enganxifosos els seus carrers. Tinc l'esperanc,a que el nou alcalde i el seu consistori es posin aviat mans a l'obra faraonica de redrec,ar una ciutat tants anys a la deriva. Els planyo pel percal que els ha tocat i els desitjo els millors dels auguris.

M'he retrobat amb la meva ciutat, tant petiteta, que cap en una ma. Molt familiar, de cares conegudes i carrers amb molts records. Sorollosa, desendrec,ada i calamitosa a voltes. Pero tambe espaiosa per caminar-hi sense entrapossar amb la gent. Amplia, i agradable a la vista i als sentits, fins i tot les desviacions arquitectoniques mes greus. Sentir la brisa del mar i prender's un cafeto a la Plac,a de la Font son plaers impagables que no trobareu enlloc que viatgeu, i que quan fa temps que no es practiquen, doncs, es noten a faltar. Potser no us n'heu adonat, pero la Mediterrania fa una olor especial.

Les primeres hores despres de l'arribada encara m'hi sentia una mica nou vingut i poruc de fins i tot dirigir-me directament al llocs que en un altre temps habia frequentet habitualment. Suposo que debia ser per por de trobar-m'hi amb gent coneguda de sobte i no saber pas que dir. Pero nomes va ser el primer dia, despres ja em vaig a acostumar rapidament al nostre diferent ritme de vida.

Les diferencies mes importants, pero, no son nomes els paissatges, els carrers o els edificis, son sobretot les persones. Nosaltres, o ells, segons com ens ho mirem, som diferents. No en el sentit organic com alguns aqui i alla es pensen, pero si en les nostres entranyes mes psicologiques. Pensem, sentim, i actuem diferent. Va ser arribar al Prat i haver d'engegar a dida al primer torracollons impacient o demanar el primer cafe en una terrassa i haver d'aguantar a la xavacana maleducada de torn.

No tothom es d'aquesta manerota, per aixo haig de dir que m'encanta la naturalitat i espontaneitat de la nostra gent. Nosaltres xerrem per no dir res, som sorneguers, grandiloquents i sarcastics, cremantment directes i de vegades impresentablement maleducats. Per contra, ells son indefectiblement servicials, eficac,os, i amables, faci sol o plogui, pero teatralment vacus i introvertidament distants. Nosaltres hauriem d'aprendre maneres i gastar menys fums, mentre que ells haurien de procurar actuar d'una manera mes natural, amb menys formalismes mecanics, i estar mes preparats per a les sorpreses.

En resum, barrufets, cada terra fa sa guerra, i ningu no pot presumir de ser millor o pitjor, ni de cap lloc no se'n pot anomenar paradis, pero si casa. Malgrat tot, si d'una coseta podem estar-ne contents els catalans, a mes del bonic que n'es el nostre raconet, es de la nostra flama i caliu. Som indivualment genials i geniuts, tot i ser una veritable ruina com a grup que no va mai a l'hora: Ens deixem manar pels babaus d'aqui i de fora; ens maltracten, insulten, mal serveixen, i encara paguem riallers el beure, felic,os de nomes voler ser el que volen els que no volen que siguem res; ens venem la terra i tot el que ella conte, els noms, les paraules, i la historia, i quan ens ho haguem venut tot, que ens quedara? potser ni el record. Serem com les lapides dels carrers que resen extemporanis noms desconeguts per les multituds de forasters que hi pul.lulen? Buuuuuuuuuffffffffffff!!!!!!!!!!