Oscar Wilde o el nom de la taronja

Be, barrufets meus, tornem al tema del blog, que es el Japo, i deixem les desbarrades dels babaus de casa bona per un altre dia. Ultimament, quan vaig en tren o bus, i tincs un moments per reflexionar, em pregunto com es sentira un estranger que momentaniament o definitiva es decideix d'establir-se a Catalunya. Sentira o pensara les mateixes coses que jo estic experimentant?

Es clar que les dues situacions no son completament iguals. A diferencia del Japo, Catalunya es una puc,a que ha estat invadida diverses vegades pels fluxos migratoris abassegadors que, de vegades, fa que sembli mes facil de viure-hi si no ets catala que si ho ets, fent-te sentir estranger a la teva propia terra, havent-te de sentir que parlis en una altra llengua forana tant si vols com si no, veient com qualsevol manifestacio de la teva propia cultura es objecte de prohibicio, burla i/o menysteniment, o com massa de la gent que hi viu no te ni punyetera idea del lloc on es i, el que es pitjor, ni els interessa el mes minim de saber-ho.

El Japo no ha conegut els fenoments migratoris fins fa molt poc i en una mida ridicula. Hi ha mes forasters a Catalunya que a tot el Japo, i no nomes en termes relatius, sino en termes absoluts. Per aixo no es estrany que encara et mirin amb cares de sorpresa quan de sobte se n'adonen, en un d'aquests pocs moments del dia que aterren a la Terra despres de romandre en una letargia continua la major part del dia, que el vei de seient del costat no te la mateixa cara que ells.

La canalla se sol sorprendre mes obertament, i n'hi ha que fins i tot s'espanten. No es d'estranyar ja que si ens remontem a uns quants anys enrerra, quan la persona mes exotica que et podies trobar pel carrer era algu amb un accent incomprensible que deia haver nascut en algun dels molts pueblos que sembla haver-hi sense anomenar mes enlla del limes catalanicus, recordo com molta quitxalla s'espantava quan veia el Rei Baltasar pintat grollerament fins adalt de tot de negre betum.

Per la majoria de japonesos, els occidentals encara som una cosa mes exotica, semblant a una especie d'aliens que hem aterrat a la seva illa, que tenen per una mena d'olimp de virtuts envoltat d'aigua que els isola i desconnecta de la resta del mon amb el que tret d'alguna escapadeta per anar a comprar futeses a Italia o Franc,a, no interessa per gaire cosa mes a la gran majoria, i que veuen simplement com una mena de decorat on les tele-novel.les amb glamour solen passar. Aquest sentiment d'especificitat els porta d'una manrea infantilment inconcientment a pretendre's unics en tot el mon, quan les proves del contrari son manifestes. No cal dir que no son els unics en viure de mirant-se el melic tota el dia.

En general, els japonesos solen tractar els estrangers amb amabilitat i servei, pero molts no mostren massa interes mes enlla de les quatre questions estereotipades que et veus obligat a respondre un numbre inacabable de vegades; des de la parida de si tots fem migdiada i bevem vi a taula, fins coses mes personals com la mania de preguntar-te l'edat que tens o si estas casat. Fins i tot, un cop em van preguntar si teniem calc,adors (!?). Solen ser preguntes de cortesia per confirmar el que ells creuen que saben de cada pais pero que no passen de ser simples recursos de guia turistica i no porten mai a d'altres converses mes aprofundides. No pregunten res sobre historia o politica, i estan mes interessats a que els diguis que diferents que et sembla que son ells i que bona que es la seva cuina. Per aixo es porten una sorpresa (disgust) quan els dius que de peix i arros en tens el cul pelat de menjar-ne. Mes enlla d'aixo, no solen sentir-se comodes fent-la petar sobre questions intranscendent o temes d'actualitat.

Tambe tenen una mania innata d'adjectivar qualsevol cosa com 'japonesa' o 'feta al japo', per a diferenciar-la d'una altra exactament igual pero feta a un altre lloc. Per exemple, de les mandarines, ells en diuen mikan, pero en traduir-ho a l'angles passen a ser japanese oranges, no pas clementines, com se solen dir. Amb l'arros passa igual; l'arros japones es indistingible (si mes no, per a mi) de qualsevol arros que pugueu trobar al Delta; tanmateix, es arros japones, per diferenciar-lo de la resta d'arrossos asiatics, mes dificils de trobar al Japo que a casa nostra. Amb coses mes dificils de distingir, com ara la carn o el pollastre, a l'etiqueta hi pots trobar o be el kanji del Japo o be 'fet al pais'. Per ells es sinonim de qualitat, per a mi simplement vol dir ser mes car.

Personalment, crec que Oscar Wilde tenia molta rao quan digue que "the actual people who live in Japan are not unlike the general run of English people", es a dir, que no tenen res d'essencialment especial i que qualsevol diferencia es una simple fabricacio mental. El que passa es que ells ( i nosaltres tambe ) s'entesten en trobar diferencies irrellevantas i no veuen que el que hi ha davant seu es simplement una persona com ells, amb mes o menys les mateixes cabories, amb el que podries tenir una conversa casual enlloc de preguntar bestieses. Val a dir que un cop vaig tenir una conversa molt mes interessant amb un xicot del Senegal en l'hora llarga del trajecte BCN-TGN que amb la majoria dels d'aqui.

Nosaltres fem el mateix amb els estrangers? espero que no. Ens queda molt encara per aprendre, pero crec que en relaciona humanes anem bastant per endavant del japonesos. Es possible que al Japo necessiti encara una generacio o mes per madurar com a societat adulta i cosmopolita, integrada en els fluxos del mon, o simplement acabin fent el que fan sempre, oblidar la realitat, evitar les confrontacions, tractar de classificar infantilment fins a l'absurd per tal de sentir-se mes segurs, i dictar normes tant incomprensiblement complicades que simplement facin desistir a qualsevol foraster ni tant sols de pensar d'integrar-s'hi.

Es possible que trobeu una mica politicament incorrecte el que us estic explicant, barrufets meus, tant pel que dic del canto catala com del canto japones. Era el meu proposit. Per la meva experiencia, crec que els catalans som una mica com no hi ha al mon, i o be tenim una gran paciencia o be som massoquistes per suportar ser maltractats a casa nostra. Sense deixar de ser un poble acollidor, una cosa es ser amable i l'altre es ser rucs del cabassot. N'hauriem d'aprendre de no renunciar tant aviat ni a disculpar-nos per ser el que som, i menys per a passar a ser el que alguns volen que siguem, i ja sabeu a qui em refereixo, barrifins i barrufines. O som o no serem!