Les normes, amabilitat, i els japonesos

Avui he viscut una escena que explica una mica com es el caracter dels japonesos. Com gairebe cada dia, i especialment els dillums al mati, que hi ha reunio, tinc per costum agafar primer un tren que en 5 minuts em deixa a una parada de l'autobus que em porta directament, que no rapida, a la feina. El periple complet dura uns 25 minuts, i nomes el solc recorrer pel mati perque em fa mandra fer-lo caminant o en bicicleta. Malgrat tot, no s'hi guanya tant com sembla ja que de tornada a peu normalment tardo uns 35 minuts.

La cosa va una mica justeta i en arribar a l'estacio haig de sortir-ne pitant per agafar l'autobus, que para just al davant de l'estacio. Encara porto el trauma d'haver sofert tants anys la RENFE i soc l'unic beneit que surt caminant esperitat per arribar el mes aviat possible al bus, tot i que com en moltissimes ocasions, ells porten la seva parsimonia habitual d'anar xino-xano sense patir gaire, ja que saben que tots els horaris estant mil.limetricament ajustats per a que qualsevol persona, fins i tot la mes lenta, sigui capac, de fer la connexio sense patir.

Un cop pujo al bus, intento d'asseure-m'hi, cosa no gens facil, no nomes per tenir el cul massa gros, sino perque, fins i tot tenint una mida reduida, soc incapac, d'encabir-hi les cames en certs seients. Com avui no anava gaire ple, m'he assegut a les butaques preferents reservades a la gent gran, amb discapacitats fisiques, i/o embarassades. Si continuen al pas acctual, en 15 anys ho sera tot l'autobus, de reservat, pero el tema de l'envelliment el deixarem per mes tard.

Puntual com sempre, quan el rellotge que el conductor te sobre el panell frontal ha tocat el minut indicat, s'ha posat en cami. Tot anava normal, quan tot d'una, aprofitant que l'autobus estava parat al semafor, ha vingut corrent una dona portant una canalla als brac,os, i li ha demanat al xofer si aquell autobus anava ves a saber on. El conductor, molt amable, ha obert la porta del davant just on era ella i li ha dit que si.

Ara tothom es deu estar imaginant que la pobra dona, carregada com anava amb la criatura als brac,os, i davant l'afirmacio del xofer, ha pogut pujar dalt de l'autobus en aquell mateix moment. Jo, que ho estava veient, aixi be m'ho pensava, ja que la seguent parada era nomes a uns tristos 30 metres del semafor on erem parats i estava buida. Doncs, no! El senyor li ha indicat molt amablement que anes cap a la parada i que alla podria pujar-hi.

Als autobusos al Japo s'hi sol pujar pel darrere. Es pren un tiquet que indica la parada on t'han carregat o be passes una targeta pel lector per a que quedi constancia de la mateixa. En arribar a on vols anar, en baixes pel davant, on hi ha una magnifica maquina de l'any de la picor on hi llences l'import del trajecte i el tiquet, o tornes a passar la targeta pel lector, que descompta l'import. Si no portes canvi, aquesta mateixa maquina te'n dispensa, amb el que no has de molestar a ningu a l'hora de pagar.

El que ha passat, doncs, es que el carallot del conductor ha fet correr la dona amb la canalla al coll uns 30 metres fins a la parada, on l'autobus l'ha esperat. A mi, personalment, m'ha semblat l'estupidesa mes gran de la historia, ja que no estavem al mig d'una ciutat atapaida d'una horrorosa circulacio, sino en un ambuient rural, gairebe al mig del no res. Pero es tipic de sistema de pensar de molts japonesos. Son inflexibles a la norma, i l'apliquen tant al peu de la lletra que poden arribar al paroxisme. Creuen que ser eficac, es serguir la norma fins a l'ultima lletra i consequencia. Per aixo passen coses ridicules, hipocrites, al cap d'avall, injustes.

Un cop em van fer tornar a tramitat un paper perque havia comes la insolita gosadia d'escriure-hi el numeros de la meva adrec,a en xifres arabigues i no pas en kanji, com constava al seu registre. La rao que em van donar es que les dues havien de ser iguals. Quan els vaig dir que els numeros eren iguals tants si s'escriuen en lletres, com en guarismes, com en binari, em van tornar a dir amb un gran somriure i un to com si estiguessin parlant a un nen, que l'adressa havia de ser completament igual. I contra aixo, no hi ha discusio possible.

En aquest cas, enlloc de fer pujar a la dona al semafor on ja erem parats i evitar-li la suada, l'han feta correr innecessariament 30 metres, retrassant aixi el viatge un parell o tres de minuts en parar en una lloc que, tret de per la dona, no hi hagues hagut de parar, en ser buit. Aixo si, tot amanit amb una amabilitat apalagosa que a parer meu se la podria haver estalviat i haver sigut una mica mes practic. Pero, com m'he hagut de sentir mes d'una i de dues vegades, "aixo es el Japo, xec!".