Botons i mes botons!

Tenia un profe ara fara uns quants anyets que sempre deia que no importava quants premis Nobel s'empressin per fer la maquina mes meravellosa de la historia, que sempre, sempre hi hauria un dia que un imbecil toques el boto equivocat i la fes explotar. Era el meu profe de tecnologia nuclear i es referia als problemes que havia sofert la central nuclear de Chernovil mentre una colla de burocrates i militars amb un cigronet per cervell es dedicaven a fer proves al reactor i, degut a les molesties que el soroll de les sirenes d'alerta els suposava, van decidir desconnectar totes les proteccions i alarmes enlloc d'aturar el que estaven fent.

Com deia ell, despres de tres dies de fer el bestia, el reactor va deixar de ser governable (coses dels reactors de grafit) i el que s'anomena una cursa de neutrons els va fulminar a ells i a tots els que per alla la vora passaven en mil.lessimes de segon. Obviament, despres hi va haver l'explossio del reactor produida per sobre-escalfament del nucli degut a la reaccio en cadena, i com algun altre burocrata de Moscou amb un altre cigronet entre les orelles havia estimat massa cara la construccio d'una contencio de formigo entorn del reactor, doncs, la radiacio es va escampar per l'atmosfera i va viatjar fins a milers de quilometres en totes direccions.

La solucio que el meu professor proposava era doble, reduir el nombre de botons al minim possible i mantenir als imbecils el mes allunyat que fos humanament possible dels botons. Tanmateix, les savies paraules d'aquell gran professor, del que tant en vaig aprendre, no s'apliquen gaire en el mon de cada dia. Tots nosaltres som poc o molt uns imbecils tocant botons equivocats cada dia. Per comenc,ar, els botons que regeixen les nostres vides i les dels altres. Que cal fer, dons? no tocar-ne cap? parar-nos? no fer res?

Sincerament, no en tinc ni idea! i a mesura que em vaig fent gran, cada cop em torno mes ignorant. Tanmateix, hem sembla haver arribat a la conclusio, barrufets meus, que fem el que fem, triem el que triem, ens equivocarem en alguna mesura. Malgrat que sembli un pensament molt pessimista, n'es tot el contrari! No feu com la gent que es lamenta "ai! si hagues fet aixo!", "ai! si hagues fet allo!". Es inutil; haguessiu fet el que haguessiu fet, a hores d'ara us sentirieu igual de decepcionats. No hi ha sortida d'aquest laberint que se'n diu la vida. Aquesta es la petita saviesa que el vostre Gran Barrufet us vol transmetre.

La vida no es una carrera enlloc, no hi ha premi al final, no patiu per arribar tard o cregueu que us heu perdut alguna cosa, ja que SEMPRE us pedreu alguna cosa. El que compte, barrufets meus, es el que feu mentre viviu, que us ompli el moment. No penseu que el que feu us obrira cap porta despres, ja que per vosaltres no hi haura despres. El que experimenteu aqui i ara nomes te valor aqui i ara, ja que l'album de fotos de la vostra vida es quedara aqui quan no hi sigueu, no us el podeu endur enlloc per explicar-ho. No feu com el topic dels japonesos que fan fotos del que visiten per veure-les a casa, es absurd! Aprecieu la vida aqui i ara, en la seva magnitud. Pero no cregueu que en sou els protagonistes, perque en aquest circ no n'hi ha de protagonistes. El temps ens acabara trinxant a tots, no el llenceu i manteniu els imbecils allunyats dels botons!