Kameda ha mort Palladio

Com en moltes altres coses, el sentit del gust i de l'estetica son questions increiblement locals, malgrat que encara cregui en que els humans compartims uns minims comuns respecte del que es bell. Aquests son els invariants que transcendeixen temps i espai, i amb el que podem apreciar les belleses de l'art antic o el d'altres cultures. Pero al damunt, hi ha sempre un curumull completament local i que nomes s'enten i s'aprecia pels habitants d'un cert moment i lloc. Nomes cal rememorar les camises dels setanta o l'estil grunge actual del jovent occidental.

Al Japo, pais al bany maria en la majoria de coses, apareixen de sobte i sense saber-ne l'origen ni el motiu, una serie d'estridencies que, si mes no a mi, em ratllen bastant, sobretot, la vista. Son atacts actius al bon gust, l'elegancia i les formes mes o menys canoniques. Hi ha dos fronts on basicament es poden apreciar aquests actes de vandalisme estetic. Un es el personal, des de la vestimenta, els pentinats, l'actitud i fins i tot el llenguatge. L'altre es en l'ambit de la via publica, i especialment en els edificis.

Comenc,arem pels edificis. Al Japo hi hauria d'haver un Guantanamo per arquitectes demencials. Una institucio correccional per a re-educar-los. No es possible que en un mon globalitzat, on la gent viatja i aparentment te acces a tot el saber passar i present, es pugin construir barbaritats com la de la foto. El silogisme sembla evident: que fem dins? es una hiper-bolera-pachinko-entertainment-center, oi? doncs, perque no fem un edifici en forma de bitlla? Ah! pos vale! I el mes increible es que, van, i el fan! i ningu els dinamita els plans, ni que sigui metaforicament parlant!

On queda Palladio? acomodar els edificis a les proporcions de l'estetica, la utilitat i el seu entron? Morts! El Japo ha mort Palladio! Al Japo es possible contruir un edifici amb Papanuels enganxats a una fac,ana color de rosa, construir un edifici desproporcionat de rajoles platejades, perpetrar una replica del Parteno d'alumini i formigo, oblidant frisos i arquitraus, amb grans neons al teulat, o un enorme prisma triangular metal.lic amb una bitlla gegant al mig, amb ascensor panoramic inclos.

Obviament, aquest edifici esta dins de l'estetica pachinguera, que s'hauria d'estudiar a les escoles d'arquitectura de tot el mon, i situat a Nanba, centre neuralgic d'Osaka, rodejat per un laberint de shoutengai (carrers amb teulada), tendes, restaurants, bars, discoteques, pachinkos, i d'altres exponents de la cultura popular actual del Japo. Pot arribar a fer mal a la vista, pero es la part mes autentica d'aquesta ciutat deforme i monstruosa que es Osaka.

L'altre aspecte fora dels canons es el que respecte a la image personal. Hi ha dues menes de japonesos, els que vesteixen amb gust (bastant bon gust, per cert) i els que senzillament no en tenen gens. Els primers, tant si ho fan de manera tradicional com occidental, solen tenir un gust bastant equilibrat i sense estridencies. Veient els altres, senzillament, et questiones les raons que poden haver portat a un esser huma a disfressar-se d'aquella manera, quin ambient familiar el pot haver induit a agredir la propia estetica com ho fa.


Entre les marmellades mes abominables que et pots trobar pel carrer, deixant de banda els que es disfressen de ves a saber que (nines de porcellana, de ninots, de dibuixos animats) o es pinten la cara de color xocolata i els cabells de colors inverosimils, hi ha la colla de paperines caga-mendurries que van disfressats de macarra de fireta. Com el parell de la foto. Aquests models solen portar un niu de garces al cap, que cuiden amb mes orgull i atencio que no pas farien amb les seves xicotes. Solen depilar-se o perfilar-se les celles i porten els cabells tenyits, crepats i plens de laca i cera, encrespats o cargolats, com els dels manga.

Vesteixen un experiment de tratges, adornats amb tota mena de parafernalia innecessaria i lluenta. Solen ser esquifits i els sobra roba per tot arreu. Fumen com un carreter i no se'ls veu trac,a de testosterona per enlloc. Acaben la disfressa amb unes enormes sabates punxagudes mes propies d'un paiasso que no pas d'un home fet i dret. Obviament, malgrat la mida, continuent tenint uns peuets de no mes de 26 cm. Hi ha la versio guerrillera, que barreja pantalons militars i botes (botetes costumitzades) amb l'americana.

Per acabar l'indumentaria, solen portar o be una bossa enorme que s'assembla sospitosament a una bossa femenina, o be una mena d'accessori penjats del cinturo semblant als quals els electricistes fan servir per dur-hi les eines, pero carregats de claus, clauers, cadenes, miralls, pintes i d'altre fato que puguin necessitar. A sobre de tot, unes ulleres Rocio Jurado de 3x3, tant si es de dia com de nit, i potser alguna mena de barret o alguna ungla pintada amb purpurina.

Tot aixo es complementa amb un posat pussil.lanime, desmenjat, pengim-penjam, com de no haver dormit en 5 nits, blancor de pell, feblesa malaltissa i un punt de macarrilla d'institut en viatge de fi de curs. De vegades te'n trobes un grupet junt pel carrer que semblen sortits de la versio Disney de Mad Max. Quan van amb la xicota, que sol ser una copia de mercadillo de l'hortera de la Beckham, solen fer un posat com de sobrats, passant d'ella completament. Jo els hi dic kamedites, perque volen ser com en Kameda, un boxejador en miniatura i macarra total bastant famos aqui.

Aquesta es una mica per sobre l'estetica de la majoria de jovent que o be no treballa o be treballa en feines que no requereixen el tratge negre omnipresent a les empreses japoneses. Com mes rural es l'area, mes passada de voltes es la disfressa macarroide. Quan creixen o be es posen a treballar, sufreixen una mutacio i es converteixen tots de la nit al dia en diferents copies del conegut sarariman (salaryman), pero mentre son joves n'hi ha que intenten diferenciar-se mitjanc,ant l'estridencia visual. Com en tot al Japo, el grup mana, i cal ser part d'un per a realitzar-te. Per aixo, fins i tot la dissidencia esta estandaritzada i categoritzada. Ordre en el desordre. Japo.

Yoi otoshi! Bon Any Nou!

El Japo no fa olor o jo vull la sopa ben espessa

Japo es el pais de les miniatures, de les cose repetites, de les subtil.leses, de la infinitessimalitat. Avui es Nadal i si s'ha de preparar un dinar o sopar nadalenc com cal, hauria d'estar coent la carn d'olla i l'escudella. Aquestes son menges amb substancia i, entre moltes altres caracteristiques, fan olor i tenen gust, forc,a gust.

L'altra dia pensava que al Japo, el menjar no fa olor. El Japo es un pais inodor, poquissimes coses fan olor. Fins i tot les flors de cirerer llanguirien enfront de l'embriagadora i dolc,a flaire de les flors d'ametller. Res fa olor, i poques coses tenen gens de gust. Es un pais, el Japo, on les estridencies, les fortors o el caracter de les coses no son primordials.

Inodora, incolora i insipida son caracteristiques classiques que descriuen l'aigua. Tanmateix, fins i tot d'aigues n'hi ha de fortes i de toves, de dolces i de salabroses. Aixi mateix hi ha paisos, amb mes o menys sabor. Catalunya es una terra de contrastos, on et pots menjar d'una glopada el Mediterrani en les entranyes d'un musclo de roca cuit al vapor, o l'olor marejant d'un formatge d'ovella del Pirineu o l'intens gust d'una secallona de Vic et poden fer perdre momentaniament l'oremus mentre et menjes una llesca que regalima oli d'olives arbequines. Som gent que ens deixem portar per les olors, els gustos i els colors de la nostra terra malmesa pels imbecils que l'expolien i la maltracten.

Quina diferencia entre casa i el Japo! Aqui res fa olor, ni les flors, ni el menjar. Ells creuen distingir mil subtils sabors en ingredients microscopicament iguals. Arroso blancs com la neu amb sabors tan febles que el mes pobre gra de qualsevol altre classe d'arros aromatic d'Asia n'ofegaria el paladar d'un kilo d'aquells. Sopetes transparents com l'aigua amb consistencies lleugerissimes i quantitats infantils. Tot es minuscul, fins i tot el caracter o l'alegria.

Diuen que els japonesos tenen por a ser felic,os. Jo no ho crec, ja que de felicitat i de tristesa n'hi ha a tot arreu. El que si crec es que els japonesos tenen por a les quantitats. Tot ha de ser petit, minuscul, miniatura, infantil, pusil.lanime, esquifit i magre. Res ha de ser adult, potent, fort, o abassegador. Ni les persones poden ser autentiques ni els ingredients embriagadorament clars i forts com una linia negra en un paper blanc. Els contorns s'han de difuminar, i els volums, amagar. No es pot ser clar ni blanc ni negre. La tenuitat es la principal caracteristica del gust japones, massa de res i poc de tot.

Avui es Nadal i malgrat la distancia, geografica, fisica i sociocultural, menjare escudella, encara que sigui de miniatura i lleugera, com el caldo d'un peix blanc. Aquest any que ve continuare provant de ser clar i catala, malgrat tingui les de perdre. No m'agraden les mitgeses, les ombres, les opacitats, ni les sopes sense gust ni substancia. Soc d'una terra aspre, amb ombres retallades i clares en dies de fort sol, brillant en un cel clar, de sis i de nos rotunds, on un glop de vi et pot fer perdre el cap, i una ventada, la casa, on la farigola omple un horitzo complet d'olor, i pots olorar el mar des del cim d'una muntanya. No en tinc prou amb una mica, en vull un plat ple, si m'agrada, dos.

Japo es un lloc on no hi ha olors, millor dit, on es preten que res faci olor, ni bona ni dolenta, ni les coses ni les persones. Tot ha de llanguir, ha de ser tenue, aigualit, pero a mi m'agrada la sopa espessa. Per aixo hi poso una tallet de la meva cansalada, per a que el que m'envolta tingui gust. Espero que, barrufets, us agradi la meva escudella. Salut!


PD: Que tingeu Bon Nadal i feu cagar un bon tio, no pas aquesta averrant recreacio de parvulari que ara esta de moda, amb cara i un experiment de barretina. I si veieu un papanuel a la vora, foteu-li garrotada de part meva, que no vull usurpadors fer el carallot per casa. Bones Festes!

Els ninja no fan por i menys vestits de rosa!

De vegades em pregunto, en els pocs moments que tinc per escarxofar-me al minuscul sofa que amb la meva barrufeta tenim a casa, "un cop has vist els temples mes importants de Kyoto, has passejat entre les multituds d'Osaka, has vist les 4 cosetes que poc o molt surten en totes les guies turistiques, que mes queda per veure d'interessant al Japo?". Be, per ser-vos sincer, ben poca cosa.

El territori del Japo es la meitat del d'Espanya i la gran majoria de la superficie esta coberta per multitud de muntanyes on hi creixen uns boscos realment impenetrables solcats per escarpats valls i costerudes vessants, que en fa dificil tant la circulacio com el simple passeig. La vida al Japo es concentra a les limitades planuries i feixes que amb els segles han anat arrencant de les muntanyes. Malgrat l'esforc, i la potencial bellesa que podrien tenir aquestes fertils planes, regades per innombrables canals i d'una verdor paradissiaca quan l'arros despunta, la realitat es que es fa dificil trobar un sol raco que no hagi estat brutalment violentat pel formigo i la uralita, o la construccio abominable d'algun Pachinko o gran magatzem.

Diumenge vam sortir en cotxe per una carretera que no sabiem on anava a parar en direccio a Iga-Ueno, on les guies diuen que hi ha un castell i l'origen dels ninjas. El viatge va ser increiblement plaent i senzill. Vam agafar la 163 vora casa i ja no la vam deixar fins arribar-hi. Conduir pel Japo es senzillament una tortura. No es pel fet que la senyalitzacio estigui gairebe exclusivament en kanjis, sino perque les carreteres no son rectes, ni amples ni logiques. Per exemple, la 163 seria com una nacional de les nostres. Com es possible, doncs, que la variant d'aquesta carretera sigui una interminable successio de encreuaments amb semafors i minusculs camins locals que no van enlloc? Com es possible que els retols senyalin encreuaments que no corresponen amb l'encreuament que et trobaras tot seguit? Son coses d'un pais modern com el Japo que te un sistema viari demencial i inoperant.

Finalment, despres de dues dotzenes de semafors i ziga-zagues, vam recorrer els 5km que eviten passar per Kizugawa, i vam encarar un tram increiblement recte al llarg del riu fins a Iga-Ueno. Jo anava escamat per la sospita habitualment feta realitat que el que ens trobariem alla no seria ni de lluny res del descrit a les guies ni remotament semblant a l'imaginat. Malgrat aixo, el viatge va ser maco, ja que l'entorn em va semblar sortosament bastant natural. Es impossible, pero, no destacar que ells continuen la seva tasca destructiva dels paissatges bucolics tan com poden, i vam poder apreciar un cop mes l'enginy arquitectonic en forma de bunyol de formigo gegant construit sobre una muntanyeta, una residencia de la 3a edat, pintat amb els colors mes inversemblants de la paleta.

Vam arribar a Iga-Ueno molt rapidament, 35 km en una horeta, un record! Un cop vam estar 3h i mitja per fer 50Km. Es una ciutat petita i remota, fora dels pulsos de les capitals mes importants i tambe de les vies principals. A Iga s'hi ha d'anar, no s'hi passa per anar enlloc, tret que vagis per carretera a les platges d'Ise. Es com gairebe totes les ciutats japoneses: esbargida en una plana envoltada de camps d'arros i horts, la domina una pujol on esta situat el castell, rodejat d'uns jardins amb uns arbres col.losals. La resta es semblant a qualsevol altre part del pais. Les cases son iguals, els carrerons, iguals, i les horroroses zones d'esbarjo, tambe.

Vam pujar a peu cap el castell per passejar. El castell, com tots els castells japonesos, no te muralla i esta sobre un motet de pedres enormes de forma tronco-piramidal, amb arestes que s'inclinen a mesura que arriben a terra. Son estructures enormes, jo diria que les construccions de pedre mes grans que mai s'hagin fet al Japo abans del formigo. El motet esta rodejat per un fossat ple d'aigua. Solen ser bastant profunds en relacio amb el motet, pero el d'aquest castell era especialment fons. Un cop a dins, hi ha una plac,a i en un costa hi ha el castell, petito. Els castells solen ser construccions d'adob i fusta, tret dels fonaments que son de granit, i s'eleven 4 o' 5 pisos cada cop mes petits, com una piramide. L'estructura es recolza en 4 grans pilars, cedres vetusts, i manca de qualsevol mena de giny arquitectonic com ara arcs, voltes o contraforts, que permetin descarregar el pes dels pisos superiors, cosa que condiciona la forma.

Com gairebe tots els castells japonesos, aquest tambe es una replica de poc mes de 100 anys de l'original, anorreat fins a la base en una guerra oblidada. Els interiors son molt simples i dubto que ningu puges mai arribar a viure en un lloc aixi. De la planta quadrada, apareix un quadrat interior mes petit delimitat pels pilars, que es tanca amb portes corredores formant una sala envoltada per un passadis exterior circunvalant. Aixi de simple. L'exterior del castell el formen les teulades superposades a dues aigues i en direccions canviants a 90 graus, tipic d'aquesta mena de construccio. Tenen l'aire d'una piramide blanca amb coberta de coure blau.

A la vora del castell, a part de la casa del famos poeta Basho, hi ha la casa espia dels ninja. Be, aquest episodi es per un post complet, perque es el paradigma del que els japonesos entenen per atraccio historica. Es una turistada antologica i els 700 yens gastats de la manera mes xorra. Consisteix en una casa feta a l'estil ninja, amb tot de trampes secretes per a sorprendre als enemics, suposant que vinguin a sopar. Els unics ninja que vaig veure eren unes dones refetetes vestides amb un vestit ninja rosa. Despres hi havia un petit museu on s'expliquen les tecniques ninja de camuflatge i espionatge, ja que els ninja eren espies. La meva opinio: les tecniques son enginyoses pero puerils, les armes minuscules i addients per assaltar una casa de cartro. Dubto molt que haguessin sigut capac,os de fer front a les muralles i armes d'un castell i soldat europeu de la mateixa epoca.

Malgrat tot, apreneu, barrufets meus, que en la mental.litat ninja (ninjitsu) rau molta de la mental.litat japonesa. Son molt amants de les emboscades, dels artilugis, i les tecniques espiatories i de camuflage, passar inadvertits i atacar quan meny t'ho esperes i mai, mai, anar de cara en res. Els ninja, per altra banda, no em van impressionar gaire, encara que els concedeixo la seva utilitat en un pais amb castells de fireta, parets de guix i portes de paper com el Japo, on les guerres es debien planificar amb anys d'antelacio i on s'enviaven plans i memorandums a tort i a dret entre els cents de capitostos abans de posar-se d'acord per a entrar en batalla, vestits amb armadures primes com una llauna i espases de 2 dits d'ample, i una tecnica depurada per l'acrobacia. M'encantaria saber quan haguessin durat davant un batallo de fusellers napoleonics, amb bayonetes calada de mig metre i bateries d'artilleria.

En total, el viatge va estar molt be i de passada vam trobar un lloc per a anar a fer una barbacoa. A veure com surt!

Podem els ultims riure'ns dels primers?

Fa uns dies que a la premsa estan sortint dades sobre els nivells relatius d'educacio dels paisos de l'OCDE. Es l'anomenat informe PISA. S'ha de dir que, malgrat que el Pais l'altre dia treia importancia als resultats esperpentics que Espanya assoleix en aquest ranking i que la Vanguardia publicava una entrevista amb el director de l'enquesta on ens felicitava per la millora respecte d'uns nivells historicament pauperrims, els resultats d'Espanya son irrisoris, i els de Catalunya, indignes. Al Japo estan preocupats perque han baixar de la tercera posicio a la sisena. Espanya crec recordar que estava a la trentauena, bastant per sota de la mitjana.

Que Espanya estigui per sota dels minims es manifest i qui ho desmenteixi es simplement un mentider, per no dir una altra cosa mes gruixuda. No tinc massa experiencia docent, tot i que m'he passat mes de mitja vida estudiant. L'ultima generacio es simplement vergonyosa. Literalment no saben res, i el pitjor es que ni els importa ni creuen que ho necessitin. No es que no sapiguen ni escriure ni llegir, no saben ni comportar-se, ni parlar, ni comptar, i desconeixen els fets mes basics de res que no sigui les bestieses que surten a la tele. Aixo, que sembla una generalitzacio barroera, es el que et trobes cada dia quan surts al carrer i et topes amb la crua realitat de canalla que sembla que s'hagin criat en una cova.

Al Japo es dona molta importancia a l'ensenyament i, en general, la figura del mestre (sensei), sigui de l'ambit que sigui, es molt important i respectada, sense que calgui estrictament que sigui un mestre d'escola o professor d'universitat. Jo crec que el senseisme, com jo l'anomeno, es una actitud molt japonesa; la d'una persona que tracta a la resta repartint la seva saviesa. Tanmatiex, aquest interes per aprendre no es pas una cosa d'amor a l'art, sino una questio purament practica. Els japonesos no son de grans filosofies ni creuen en l'ideal il.lustrat del saber pel saber. Aqui tot es fa per un motiu practic, sino no es fa. I quan es fa, es fa fins al final.

Com segurament sabreu, els col.legis japonesos son molt estrictes i exigents. El perque es l'obsessio que tenen per competir i assolir fites en ranquings. Hi ha una mena d'esnobisme que fa que tothom opti per anar a les mateixes universitats, un grup selecte d'institucions que per questions historiques i/o politiques han assolit gran prestigi. Tenir un titol en una d'aquestes universitats vol dir que immediatament optes a una bona feina. Per obtenir aquest prestigi nomes cal haver entrat a la universitat addient, ja que un cop a dins, el nivell d'exigencia es increiblement baix, fet que els estudiants aprofiten o be per no fer res o be per fer treballs temporals (baito) per pagar-se els estudis, cars de mena,

Aquest ranquing d'universitats arrossega tot el sistema educatiu pel fet que ningu vol ser menys. Es una competicio. Families i escoles preparen els seus estudiants fins a limits que ratllen el paroxisme per a poder passar la selectivitat i entrar a les millors institucions. D'aquesta manera, hi ha una infinitat d'escoles de reforc, i centres d'estudis paral.lels (juku) on la canalla es prepara per passar els examens de grau que hi ha entre cada estadi de la vida educativa. No poden parar mai!

El ranquing, per cert, es basa en les notes dels estudiants que hi aspiren, no pas en la qualitat de l'ensenyament que s'hi imparteix ni en el presigi dels professors, plans d'estudi o assoliments dels seus llicenciats. Es una mica fictici i es realimenta a si mateix: com mes estudiants opten per un centre, mes alta es la nota i aixo fa que mes estudiants vulguin anar-hi. A l'hora de la veritat, nomes un nombre molt petit d'estudiants que no formin part de l'elit hi acabaran entrant, mes que res pel fet que els temaris estan fets a la mida de les escoles on aquesta elit ha estudiat sempre. Es per aixo una compteticio molt poc equitativa i esbiaixada des del principi, pero que estira de tot el sistema educatiu i mou una bestiesa de diners.

Com tot al Japo, res es realment com sembla ni com ells admeten. A l'hora de la veritat, no tots els estudiants es sacrifiquen per assolir aquests nivells d'exigencia i hi ha molta gent que es queda fora del sistema competitiu, de fet, la majoria. En particular, les dones solen quedar bastant al marge, representant nomes una minoria dels llicenciats en aquestes universitats, mentre que la resta de les que van a la universitat passa per escoles universitaries de cicle curt on els donaran un diploma que les acreditara com aptes per a formar part del staff de secretaries (OL, es a dir, office ladies) que les empreses japoneses necessiten fins que es casin. Les empreses son les encarregades de formar als seus empleats a la manera que elles volen, ja que el que hagin pogut aprendre a les universitats sol ser bastant trivial i superflu.

Seria molt llarg d'explicar, pero el sistema educatiu no es tant igualitari com sembla a priori. Hi ha diferencies notables en qualitat segons la zona, l'escola, i les possibilitats economiques i el background socio-cultural de la familia en questio. Hi ha escoles que assumeixen que no podran competir per enviar estudiants a bones universitats i es dediquen a fer el que poden. Hi ha grans estrats de la societat que no tenen formacio universitaria de cap mena, i de vegades, ni han passat o acabat la secundaria. D'altres han estudiat carreres futils o van a escoles professionals de dubtosa utilitat. Malgrat tot, pero, el nivell educatiu mig dels japonesos sol ser bastant alt.

Quina es la meva opinio? Personalment crec que en fan un gra massa. No cal martiritzar a la canalla i fer-los passar per l'infern que suposa el sistema d'examens a la japonesa. A mes, no estic gaire segur del que aprenen serveixi per massa mes que passar uns examens carregats de punyetes i milers de detalls d'infima importancia. Un exemple es el nivell d'angles, pessim, ratllant la vergonya aliena (gairebe tant dolent com a Catalunya). Aprenen llarguissimes llistes de paraules i expressions, pero son incapac,os d'articular una sola paraula ni de llegir un text real ni d'establir una minima conversa. Jo crec que amb la resta de materies son iguals: saben moltes coses, per no acabar sabent res.

Els han entrenat per ser japonesos, persones de be, bons treballadors, gent pulcra, puntual, eficac,, apta per una societat com la seva, corpantimentada, regulada, fixa, establerta, repetitiva, estandaritzada i immutable. Ara be, els hi han esmolat les diferencies entre personalitats, han donat una serie de coneixements vacus i estandaritzats, i pocs son realment capac,o de sortir fora del patro establert. Es un topic que no es nou, pero pel que he vist, prou encertat. Aixo si, tot i que tambe hi ha garrulators, la densitat de cretins no em sembla tant elevada com la que patim ultimament a Catalunya, on trobar gent normal s'ha complicat tant com anar a buscar bolets.

Sense voler ser massa punyent, jo diria que el Japo te un sistema educatiu, una societat i un sistema productiu que es complementen molt estretament. Mentre que Espanya fabrica nomes totxos per la construccio, ells fan ciutadans; aixo si, amb molt poca variabilitat: tots saben el que els cal saber per a treballar i viure a la seva societat, i ho saben fins a l'ultima coma i tots saben el mateix, pero aqui s'acaba el que saben. Trobo a faltar mes esperits lliures, personalitats independents i brillants, genis, petits o universals, pero estic comenc,ant a pensar que aquest obsessio per l'individu es nomes una actitut occidental, molt occidental, que ells no han cregut necessari copiar. Personalment, em quedo amb els sistemes educatius mes lliures i dinamics, sense perdre rigor, com ara els nordics.