Japan is not that different o Nihon wa onaji da yo!

Com anem, barrufets meus! Avui us explicare un dels contes que als japonesos els agrada mes explicar. Es tracta d'aquell que diu com de diferents i especials son les persones que viuen en aquesta illa respecte de la resta del mon. Es un conte com qualsevol dels altres que ja estareu acostumats a sentir, com ara allo tan bo del faro de la civilizacion occidental o que el castellano nunca ha sido impuesto.

Ja us vaig explicar un dels molts capitols d'aquest conte, anomenat la neu japonesa es diferent de la resta de les neus. Podriem dir que esta dins del volum dedicat als fenomens naturals que nomes es donen casualment en aquesta illa. Un altre de recurrent es el de les estacions de l'any. Al Japo tenen 4 estacions, haru, natsu, aki, i fuyu, es a dir, primavera, estiu, tardor, i hivern. increiblement, tenen per costum comenc,ar puntualment, com tota la resta en aquest pais de rellotger, les mateixes dates que ho fan les seves homonimes a la resta de paisos de la mateixa latitud. Malgrat tot, son uniques, com tambe ho son les uniques coses que hi passen. A la primavera, hi ha el sakura, la florida de les flors dels cirerers que no fan cireres. A l'estiu, els focs artificials i els semis (cigarres rebessudes). A la tardor, el momiji, o l'aparicio de les fulles vermells. I l'hivern, amb l'any nou. Tot molt unicament unic.

Altres capitols del conte expliquen d'altres caracteristiques uniques del Japo, com ara la seva llengua, de la qual no se'n coneixen parents propers, malgrat tenir una gramatica molt semblant al korea (diuen), contenir innombrables manlleus del xines i l'angles, o escriure's en caracters xinesos. Que no se'n conegui mare del japones tampoc seria d'estranyar donat el costum japones de retallar fins a fer-les irreconeixibles paraules d'origen proper i conegut. No vull saber, doncs, que deu haver passat amb els anys amb d'altres paraules molt mes antigues.

Juntament amb la llengua, i per extensio, hom pot tenir la tendencia a identificar al poble que la parla i pensar que es unic. Es un sentiment molt natural i fins a cert punt, cert. Hi ha una certa unitat cultural, pero certes versions d'aquest conte han anat tant enlla en establir unicitats, que fins i tot es parla de rac,a unica o, fins i tot, especie evolucionada ailladament de la resta de la humanitat, amb la que, potser, es comparteix origen comu, pero tant remotament que ni se'l coneix. Aquest es, finalment, l'essencia pura del conte.

Arribar a la conclusio que qualsevol cosa que es derivi personalment o cultural i que impliqui alguna mena de fet unic, diferent o subtilment diferenciat, es una consequencia natural d'una especificitat, no nomes historia, cultural o social, fruit d'una voluntat de voler ser diferents, exacerbada per la isolacio geografica, politica o psicologica, sino que prove, de totes totes, d'un origen genetic que ells, pobres, no poden controlar ni volen canviar.

Com podeu veure, es un conte magnific que afalaga molt a oides de qui va dirigit. S'arriben a dir bestieses com ara que el cervell dels japonesos es diferent en organitzacio al de la resta de mortals, o que els japonesos perceben els so d'una manera diferent i a diferents frequencies, o que el llenguatge japones deriva en estructura de la particular ment japonesa, que es diferent i unica, fent molt dificil el seu aprenentatge a qualsevol altre huma d'origen diferent. Obviament, aixo es mes fals que un duro sevillano.

Els estrangers poden parlar japones amb tota naturalitat, malgrat aixo els sorprengui encara ara. Simplement, el que dificulta el seu aprenentatge es, per una banda l'escriptura, rematadament complexa i, per l'altra, l'actitut dels mateixos japonesos envers els forasters, als quals esquiven. Que jo sapiga no hi ha cap problema per a que hi hagi fecundacio creuada entre gaijins i japonesos, fet que desmenteix l'especificitat del seu ADN, que per altra banda, segons estudis com els del Cavalli-Sforza, no difereixen massa d'altres d'origen proper, mongolic o korea.

Una altra font d'especificitat japonesa es la seva societa, organitzacio, usos i constums, aixi com les seves lleis. Malgrat que el Japo modern difereixi substancialment del Japo antic que era, potser i fins a cert punt, molt mes original (l'influencia de la cultura xinesa va ser tant abasegadora que es dificil d'entendre el Japo classic sense Xina, com no es pot entendre la nostra cultura sense Grecia i Roma), no es pot negar que te les seves particularitats. Tot i aixo, podriem dir que a grosso modo es una societat calcada de les occidentals en moltissims aspectes, encara que de vegades, exagerats o incompresos en la seva escencia. I quan dic calcada es literalment calcada.

Despres de la restauracio Meiji al 1868, el govern japones es va dedicar a copiar descaradament tot allo dels paisos avanc,ats que els interessava. Aixi van copiar els trens anglesos, l'exercit prussia, el correu frances, i aixi fins a completar un estat modern, creat en vint o trenta anys del no res. Aquesta manera de fer diu molt del caracter japones. No es nomes el topic de copiar, sino la manera com ho fan: van enviar delegacions a una llista de paisos que ells creien punters, i d'alla van triar allo que mes a ells els va semblar millor. Es una cerca del millor entre el millor, deixant a banda el que ells creuen palla. Despres s'aplica al Japo a la seva manera (no sempre tal i com es va pensar primerament) i ho ajusten fins a la perfeccio milimetrica, com un rellotge, repetint-ho fins a la nausea o la fi dels temps, allo que arribi abans.

Quan algu de fora es sorpren d'alguna cosa que aqui sembla diferent, com ara alguna llei, regulacio, o costum, et solen respondre amb koko wa chigau, Nihon desu, es a dir, aqui es diferent, que aixo es el Japo. Sempre em quedo amb ganes de dir-los-hi que s'equivoquen, que no son pas tan diferents, que a casa meva, tambe en tenim, i que potse ho han entes malament i no cal prendre-s'ho al peu de la lletra. Entre les extravagancies que m'han arribat a preguntar hi ha la de si nosaltres tambe tenim estacions de l'any, calc,adors, mandarines (mikan = taronges japoneses), pressecs (momo = pressecs japonesos), o d'altres coses amb el questionable i especific adjectiu de 'japones'. Un dia que em vaig queixar que volia que em demostressin el bon possible funcionament d'un aparell de mesura, em van contestar que els aparells japonesos no s'equivocaven.

Be, espero que us hagi agradat el conte, i si continueu creient amb fades i gnoms, tambe combregareu amb les histories del Nihonjinron, o de la unicitat unica del Japo i dels japonesos. Preo si sou dels meus, obriu els ulls, compareu, pregunteu, i trieu; que no us donin gat per llebre, ni al Japo ni a la Xina.

Tall, tall, tall, vull mes tall!

Que us sembla el preu d'aquesta carn? Us dono un parell de pistes. Avui l'Euro esta a 163.57 Yens, es a dir, que per a que us feu una idea, penseu directament en pessetes. El preu es de 1472 Yens i la safateta conte 115 gr. de carn a 1280 yens els 100 gr. Ho heu entes? si! 12800 yens el kilo d'aquesta carn.

No estic parlant de la famosa vedella de Kobe, que pot arribar a costar unes 10 vegades mes (150000 Yens/kg. ). La carn d'aquesta safata es vedella del Yamato, com esta escrita, que es la zona on visc. A l'etiqueta ho diu, a mes de dir que es vedella de pel negre i que la carn esta tallada per a fer yaki niku, es a dir, la versio japonesa i en miniatura de la nostra carn a la brasa.

No la vaig comprar, malgrat que sempre que he menjar yaki niku haig de dir que la carn es extraordinaria, pero que la broma surt tranquil.lament per 3 o 4 mil Yens, tot i anar amb molt de compte. Com es possible que la carn sigui tan cara al Japo?

Be, pensareu que us estic aixecant la camisa i que nomes us ensenyo el preu de la carn mes bona, pero que segurament hi haura als mateixos frigorifics carns a mes bon preu, tant de vedella, porc, o pollastre. Es cert, hi ha d'altres carns, a preus mes baixos, pero no exagero si us dic que el pollastre costa entorn als 120 Yens els 100 gr. o que un parell de llonces de porc normals (250 gr. en total) poden costar 800 Yens. La vedella, fins i tot la mes barata, pot costar tranquil.lament 400 Yens els 100 gr. Aquests preus son bastant habituals i en l'escala mes baixa de preus, ja que en pic aneu a buscar tendes mes especialitzades o carns de mes qualitat, doncs, els preu es poden disparar amb molta facilitat.

Com a consequencia (o causa, perque encara no n'estic segur), les porcions que els japonesos compren de carn son tristament minuscules i que farien riure a qualsevol dels amants de les carns a la brasa de casa nostra. On es el tall? cridarien. Where's the beaf? que diuen els americans, on es el misteri, que dic jo. Be, suposo que hi deu haver algun altre monopoli japones en la importacio de carn forastera i que la nacional esta sobre encarida per les politiques de subsidis i d'altres mandangues, que afavoreixen als productors locals.

No us penseu que els politics japonesos siguin mes sensibles als problemes de la pagesia i ramaderia que els nostres, es simplement que es en les zones rurals on el partit del govern, el LDP, obte els millors resultats. Una cosa semblant a com CiU feia en els seus millors temps. Per contra, les importacions exteriors estan rigurosament restringides, essent, fins i tot, un dels problemes habitualment s'inclosos en les agendes dels presidents dels EEUU quan visiten la illa. Increible, oi? que en Bush vingui al Japo a parlar de vedella? Pero es cert, tant cert com les onades de noticies que de tant en tant apareixen als medis respecte a redades de carn il.legals o en mal estat provinent dels EEUU. El consumidor japones te a la ment la idea que la carn exterior pot contenir ves a saber quina porqueria i que val mes comprar car, segur, i japones.

En canvi, respecte de la tonyina no passa aixo, ni el producte ve etiquetat, ni senyalitzat advertint al consumidor que esta a punt de menjar-se una tonyina estrangera sota la seva sola responsabilitat. Ves quina cosa, barrufets!

Christmassween o quan se senten campanes i no se sap d'on venen

Vagi per endavant que no suporto les festes inventades, importades, o relacionades amb grans magatzems. No dire noms de cap dels que tots coneixem, pero trobo que en fan tots plegats un gram massa, i que s'esta arribant a uns extrems que ratllen el ridicul, cosa que sembla que tots hem perdut ja fa temps, amb l'obsessio pessetera que ens inunda. En fi, que fa com a fastic tot plegat, i estem criant la canalla - qui en tingui - en un mon de bestieses vacues de porexpan i musica de llauna.

Pero res es tant incomparablement buit com la barreja espacio-temporal de dues de les abominacions mes grans que la humanitat ha inventat, la rucada monumental de l'all-o-guin, celebracio importada no dels EEUU, sino de les pel.licules americanes, que te nassos; i l'apelagos Nadal farcit de grotescos papanuels pedofils tots d'igual uniforme, dificilment identificables a res de conegut o real. I on nomes es podrien donar aquestes dues anormalitats a l'hora? doncs, al Japo, senyors! on no nomes no en saben res, incauts ells, del que hi pugui quedar de veritable rera aquestes festes sino que com tot els fa la mateixa flaire de foraster, en el seu esquema mental son models a imitar i, si pot ser millorar, amb aquest afany de superar-nos que hi posen en tot.


Si ja van introduir les fricades de l'alloguin cap alla a finals d'agost, encara amb una calor que fonia l'asfalt dels carrers, amb uns curiosos anuncis que resaven Tardor Avanc,ada, aquesta setmana m'he topat amb les primeres noticies que el Nadal ja estava aqui! Si's plau, pero si encara falten dos mesos!!!!!!!! Si encara no ha passat Tot Sants i ja esteu trepanant-nos el cervell amb motius nadalencs? pero en quin mon vivim on el futur ja es passat abans de ser present? Jutjeu vosaltres mateixos, barrufets meus, perque jo ja passo de tot! que els donin pel sac ben donats!


Podeu comprovar el pastiche de barrejar carbasses d'alloguin amb arbres de Nadal, en una mena de poti-poti grotesc i sense cap significacio. Un Christmassween hortera i demencial, amb bestieses com tota mena de llaminadures amb carbasses i fantasmes dibuixats, o els famosos pastissos de Nadal, que com tothom sap, son la menja tradicional per aquestes dates (galets? carn d'olla? shiranai!)


Els pastissos, com no podrien ser d'una altra manera en aquest pessebre descontextualitzat i vulgar d'horterades i de mal gust galopant, son de porexpan, i serveixen per a que la clientela en trii els que mes els faci el pes per aixi poder-los reservar amb antelacio, amb moltissima antelacio, no sigui cas que arribessin aquestes dates tan assenyalades i no es puguessin menjar el curisimasu keki amb els amics. Als japonesos els encanten els catalegs, fer plans i reserves amb antelacio, ja que creuen que si esperen l'ultim dia no trobaran el que volen. Sembla que visquin encara amb mentalitat de racionament, quan la realitat es que de tot en sobra massa.

No se si podeu apreciar els detalls, pero la foto familiar del cataleg de pastissos es realment de tret al clatell, sobretot la perruca del presumpte papanuel. Algun dia, si tinc temps, intentare introduir la teoria de com fer anuncis al Japo, que es bastant curiosa i, com gairebe tot, previsible i repetitiva. Com a avanca,ment per a estudiants interessats, nomes dir que sempre cal posar un nen, una nena, i un parell d'adults en forma de pares, tots plegats amb signes visibles d'haver estat abusant dels psicotropics durant una etapa perllongada de les seves vides; si no es aixi, no semblen una familia felic,!

Per acabar, nomes referenciar a la literatura habitual de figures de Nadal, per fer pales com n'es de necessari introduir en els nostres pessebres i imatges nadalenques, no nomes els ja habituals arbres centreuropes, a mes del seu parasit natural, la tant denostada, odiada, i perseguida imatge dels papanuels flatulents i escampa-llufes, plagiaris del meu icone barrufivol, sino que ara us recomano que hi introduiu, a manera d'activitat multicultural, polietnica, plurilinguistica, i de mestissatge ambidextre i passat de rosca, els membres mes representatius de l'imaginari oriental, en Doraemon, la Kitty, i l'Anpanman, de dreta a esquerra. I si pot ser i hi teniu prou lloc, d'un metre d'alc,ada i amb il.luminacio interior, com els de la imatge. Visca l'escudella barrejada!

Quan la linia recta no es el cami mes curt o Euclides, baixa i trau els cons ara!

Avui vaig cremat i perdoneu si em passo de la ratlla, pero es que de vegades aquesta patuleia em toca el que no sona i se m'infla la pebrotada. Els japonesos, tan els grans com els petits, solen ser una mica torra-collons. Estan carregats de punyetes i son capac,os de trobar pegues a tot i diferencies on no n'hi ha. Els agrada complicar fins a l'absurd el que es facil i no entenen que les coses es puguin fer d'una altra manera que no sigui la que les seves ments repetitives han estat fent sense variar ni una coma els ultims 500 anys.

Hi ha milers d'exemples on es pot apreciar aquest art per la complicacio i necessitaria una enciclopedia per a recopilar-ne nomes la meitat. Per exemple, en aquest pais tan modern cal fer servir un segell de fusta per a signar documents oficials. Com aquest sistema ratlla la comicitat, cal registrar el segell a l'ajuntament on estiguis empadronat i demanar un certificat cada cop que hagis de signar qualsevol cosa per tal de comprovar-ne la seva fidelitat. Per aixo, cal obtenir una targeta electronica i, obviament, pagar la corresponent taxa. Com podeu veure, molt practic i modern.

Un altre signe de modernitat es el fet que el registre de familia, el koseki, nomes admet noms japonesos escrits en kana o kanji. Per aixo es molt dificil que cap estranger sigui cap de familia a no ser que, per alguna carambola cosmica, hagi obtingut la nacionalitat japonesa (previa renuncia de la propia) i adquirit noms japonesos. D'aquesta manera, la majoria d'estrangers casats amb japoneses (el cas contrari no importa tant ja que les dones nomes poden optar a ser caps de casa en casos concrets) nomes figuren en aquest registre com a afegits despres del nom de la resta. Per cert, els fills de parelles mixtes nomes poden optar a la nacionalitat en cas que la unio hagi sigut legal. Altrament, Japo no concedeix la nacionalitat a fills de japonesos no casats.

Hem treu de pollaguera la impossibilitat malaltissa que les ments japoneses que planifiquen(si es que aixo passa) les ciutats japoneses semblen tenir per les linies rectes. Son incapac,o de fer que la circulacio pels carrers i carreteres sigui senzilla i racional. Es simplement impossible anar pel carrer i caminar sense que milers d'entrevancs i coses al mig fent nosa no et facin haver de anar per laberint innecessaris, abans de perdre't irremeiablement en carrers sense noms, mars de cables i pals d'electricitat, carrerons regargolats, carreteres que desapareixen o d'altres que divergeixen pero conserven els mateixos noms. Es un veritable laberint que no dur a res ni a enlloc, pero es lent i car, i sol acabar amb la paciencia del mes sant.

Pero el que ja m'ha acabat la paciencia avui ha sigut el cas seguent. Cada dia, en anar a trobar el tren per tal d'arribar a la feina, haig de creuar un carrer just davant de la monstruosa i faraonica gran superficie que hi ha davant per davant d'on visc. Tinc dues possibilitats, o be baixar pel carrer lateral, creuar pel semafor i passar pel costat, carrer avall, fins arribar a l'encreuament que em duu a l'estacio, o be, creuar per una de les sortides del meu danchi (agrupacio d'edificis on visc), entrar per l'explanada del parking i seguir per dins l'edifici. Be, doncs, es aquesta segona opcio la que solia fer fins ara, donada la calor dels passats mesos i la possibilitat d'arribar gairebe dins a l'estacio en un ambient artificial d'aire climatitzat.

Quin es el problema? doncs, que haig de passar per la rampeta per on pujen els cotxes dins de l'explanada del parking. I quin es el problema? pensareu. Doncs, que en aquesta rampa hi ha un senyor fent una de les milers de feines innecessaries d'aquest pais, com ara la d'indicar-te per alla on s'entra al parking amb unes banderoles de dia, i llums de nit. Be, en principi no sembla que hagues de interferir massa amb la feina d'aquest personatge, pero resulta que s'ha apropiat de mig carril i hi ha col.locat una petita valla amb cons per senyalar (encara mes?) on comenc,a i on acaba el carril per entrar al parking.

Sembla que hauria de ser facil, passes pel davant o darrera del senyor, i ja esta. Doncs, no! El parking esta envoltat d'unes muntanyetes i d'altres desnivells artificials que impossibiliten el seu acces facil. Per aixo, hi van fer un caminet que va en la direccio de l'entrada principal. El que passa es que el geni del caminet no va pensar en la gent volgues travessar el carrer just davant del caminet, que es el pas natural cap a l'altre costat de la vorera, i enlloc d'un pas de peatons i ha una valla al llarg de tot el carrer evitant-ne que es pugui creuar. Aquesta valla nomes esta tallada per l'entrada al parking, que es just on hi ha el senyor de les banderoles. Es a dir, per creuar el carrer, o be camines fora de ruta 100 metres mes amunt o be creues on esta el senyor.

Que es el que feia jo fins ara? tallava pel dret, esquivava la valla de cons, esquivava la valla metal.lica, i anava cap a l'esquerra pel caminet cap a dins de supermercat. Per que m'estic queixant ara? doncs, perque despres d'observar com la valla de cons es movia cap avall per tal d'evitar(-me?) el passar pel davant del senyor senyal, avui m'he trobat que la valla dels cons s'ha allargat de manera impressionant (de 2 a 5 cons), fent del tot impossible aquesta ruta. Ho podeu veure a la foto.

Total, que si ara vull seguir la ruta pensada pel dement que fa la planificacio, haig de caminar en exces, primer cap un costat, i despres cap un altre, per tal de seguir el seu cami correcte. Que he fet jo? doncs, tallar pel mes curt, esquivar el beneit de les banderes, passant pel seu darrera, i entrar pel dret per on entren els cotxes. A veure quants dies passen fins que no allarguin la barrera dels cotxes per impedir-me d'entrar per aquest lloc!

Son aixi, posen barreres inverossimils i arrificials, bloquejant el pas per les vies naturals i mes dreceres, deixant-te com alternativa nomes els camins tortuosos i entrevessats que algun dement amb problemes de geometria ha planificat, fent-te perdre temps i energies, i la gran majoria de vegades, calers!

PD: Octubre 22, la guerra continua!

Compteu els cons...

On es el meu formatge o la camama del Camembert

Una de les ultimes polemiques a l'hora de dinar entre els meus companys de feina ha vingut originada a causa de la meva innocent pregunta de per que no hi ha formatge al Japo. Be, aixo no es del tot cert. Si que hi ha formatge al Japo, ara be les quantitats son tant irrisories, la varietat tant escassa i els preus tant exorbitants, que sembla mes aviat que estiguessis comprant alguna altra mena de substaancia blanca, i no em refereixo a la llet en pols.

Les opinions son diverses. Des d'un borinot teuto que em va mig faltar el respecte per haver gosat demanar un producte foraster en una terra llunyana i que nomes m'interessava a mi adduint que m'havia d'adaptar al que hi havia i no demanar bestieses (vaig callar i evitar entra en la polemica dels seus compatriotes a les terres de Mallorca on fins i tot estan tant adaptats que son incapac,os ni de rotular les seves botigues on venen els seus productes forasters en res que no sigui alemany), fins a l'opinio bastant extesa i molt naive, penso jo, de que es una questio natural derivada del poc interes que els japonesos mostren per aquest producte lacti.

El formatge, com vaig puntualitzar, nomes es un exemple d'un fet mes ampli que sembla evident quan un dona un tomb per un qualsevol de la miriada de grans magatzems que innunden les ciutats i camps del Japo: els productes forasters representen una esquifida minoria i solen estar etiquetats de manera que sigui evident que no son japonesos. Hi ha, per exemple, carn d'Australia i dels EEUU, o roba de la Xina. La majoria dels productes de luxe son europeus i a qui li agrada fardar, doncs, es sol donar el caprici de comprar-se un cotxe alemany amb volant a l'esquerra, malgrat la mateixa marca en disposi tambe amb volant a la dreta.

Pero a part dels productes de gourmet, com els vi o el formatge, i els cotxes de luxe o d'altres productes de dubtosa necessitat, com ara perfums i bosses de ma, on son els productes d'us habituals fets a l'estranger? Nai, desu keredomo! Un exemple colpidor, a part de la meva deria formatgivola, es la practica innexistencia de cotxes Ford al Japo. De fet, no n'hi ha cap de cap marca americana. Que passa, doncs? Tan bons, barats, i bonics son els productes japonesos que no els cal d'importar-ne cap d'altre de fora? Be, jo no em crec aquest conte, que es amb el que ells combreguen.

En el cas del formatge, malgrat una demanda creixent derivada de la naturalesa esnob dels japonesos que els porta a importar certs costums occidentals com el de veure vi i menjar formatge, i la evident mancanc,a de varietats, produccio, tradicio i expertesa propia, existeixen unes quotes d'importacio i uns arancels tan draconians que fa que t'arribin a demanar 10 euros per 80 gr. d'un formatge de dubtos origen i cap mena de denominacio de qualitat (dubto que sapiguen que es). Ho podeu comprovar vosaltres mateixos aqui.

Com podeu veure, existeixen unes quotes fixades pel govern (increible, pero cert) que tributen baix pero a la que et surts d'aquests limits, l'impost puja fins al 30%. Les execpcions son per la materia primera (una llei habitual que tambe s'aplica a qualsevol altre importacio) necessaria per a fabricar formatge al Japo. Aixi apareixen productes de dubtosa qualitat i dificil catalogacio que s'anomenen formatges processats, com els Tranchetes, pero tres cops mes cars, o en la categoria de formatge natural, imitacions encara mes dubtoses, com ara un Camembert fet a Hokkaido.

La ment del comprador japones es bastant facil d'ensarronar. Si el producte diu 'fet al Japo', aleshores tenen la sensacio que es de qualitat superior, malgrat tenir un preu tambe bastant superior. Ho he comprovat innombrables vegades: davant dues piles indistingibles de productes, el que esta fet al Japo, tot i ser molt mes car, desapareix abans. En el cas dels formatges, passa el mateix, i el consumidor creu comprar una cosa genuinament feta al Japo, i que creu superior, malgrat comprar un subproducte fet amb llet o quall importats. Es com si un dia els dones per comprar most de parellada i macabeu i fessin cava a Osaka. A part de ser il.legal utilitzar el mateix nom, com en el cas del pseudo-Camembert, ja us podeu imaginar que en surtiria de tot plegat! Doncs, tot i aixi, creuen que el Camembert nippo es millor o, si mes no, mes proper al seu gust, que l'original.

Pel que ultimament estic llegint, es molt habitual que la burocracia governamental japonesa es dediqui a emetre lleis i regulacions abstruses i terrorificament restrictives per a l'importacio de qualsevol be que no els interessi particularment a ells. La justificacio habitual es la tipica de les economies emergents de protegir el teixit productiu propi, pero sembla que ja fa massa temps que dura el conte, i els paisos de la OCDE ja n'estan fins el cap d'amunt d'aquesta politica ultraproteccionista. Al Japo nomes l'interessa exportar, per aixo blinda els seus mercats i mante un Yen bastant baix en comparacio amb Euros i Dollars. En una economia suposadament global, aixo no sembla massa equanim, sobretot si pensem que ells sempre busquen maneres beneficioses per la importacio de materies primeres, com el petroli o el ferro. On queda el quid pro quo?

La burocracia nippona, terrible maquinaria mastodontica que controla tots els aspectes del pais, i que obte un plaer massoquista redactant lleis i normes inverosimils per a les mes peregrines de les necessitats, no sembla disposada a canviar ni una sola coma de la seva inercia proteccionista (ells no canvien mai, son immutables, insensibles i infalibles), i al public japones ja li deu anar be creure's els soprs de duro que els expliquen, com ara quan es van bloquejar les importacions de material d'esquiada Rossignol arguint, literalment, que la neu japonesa era tant distinta que feia inadequat l'us de qualsevol material que no hagues estar fabricat, precisament, per les marques japoneses, expertes en aquesta neu tant especial. El president de la Republique va dir, aleshores, que les carreteres franceses eren tant especials que nomes els cotxes francesos eren aptes per a circular-hi, moment en el que la burocracia va aixecar les restriccions per aquesta marca. Podeu veure que hi havia darrera d'aquestes regulacions, oi, barrufets meus?

Per cert, la foto mostra tota la varietat de formatges que es poden trobar en la gran superficie que hi ha davant de casa meva, que es gran com dos Carrefours.