Venint en el bus a pencar una mica aquest mati, estava pensant que n'era de bonic el cel blau i el venteig lleuger que refresca en un dia de primavera que sembla obrir la porta del caluros estiu. Volia quedar-m'hi, no entrar a treballar. Estirar-me sobre la gespa i veure passar els nuvols.
A la feina, em toca la pera enormament no poder veure el cel blau. Malgrat estar a cinc metres escassos d'un finestram que dona a un magnific jardi de frondositat tropical, amb bambus i gespa, plagat de diminuts insectes i no tant petites aranyes, la figa-flor que hi estar mes a la vora te la mania de baixar les maleides persianes fins al cap d'avall. Com al 99.5% de les japoneses, el sol les aterreix. Hi senten repulsio, fastic i por, en parts iguals i creixents. No dic que s'hi hagin de coure a sota com algu perturbat fa a les platges tarragonines. Mal de massa, mal de poc, xiquets! pero una miqueta de color es bo! Doncs, no; de cap manera. Persianes avall, cobrint el magestuos cel blau. No saps si es de dia o de nit. Per mi, que treballin en un bunker, si tan de mal els fa la claror diurna.
Quan surten al carrer les veus cobertes amb uns barrets ridiculs que haurien d'esser prohibits per la ONU i cremats en una inquisitorial pira publica. Pero no acaba aqui la cosa, les caretes de soldador son encara pitjor. Una mena de viseres sobredimensionades de gairebe dos pams d'amplada que es poden fer servir per cobrir-se la cara. A joc i en diversos colors tenen una mena de guants amb llarga manega que pot arribar fins a l'aixella. Se'ls posen quan surten al carrer o be condueixen, com a mesura de proteccio en el cas de dur maniga curta. I per acabar l'escena, un parasols de roba negra. Be, que et podries trobar pel carrer ta mare amb la disfressa complerta i ni la coneixeries. Jo els recomanaria el burka i el vel islamic, combinat amb llargs camisols que arribessin fins als peus. Si es questio de tapar cada centimetre de pell, doncs, fem-ho be i copiem als professionals.
El resultat es que un cop es desprenen de tota la parafernalia i es desembolcallen per complet, cal posar-se ulleres de sol davant de la nivia pell que deixen veure. Els vestigis de les cares emblanquides de les geishes encara traspua en l'ideal de bellesa femeni i tenir una pell blanca com un glop de llet es considera, juntament a una pubertat fingida i eterna, molt erotic i desitjable en una dona.
A mi, fins a cert punt, em poden arribar a atraure les carns blanques i tupides de les anglosaxones, per exemple, pero de vegades la pal.lidesa vampirica de moltes noies japoneses considerades boniques, que a mes es combina amb una extrema primesa i cames escarransides que no tanquen, doncs, em provoca certa repulsio. Prefereixo una mica de bronze cober per una roba blanca com un llenc,ol estes sota un sol que retalli el paissatge amb ombres de contorns perfectes.
Sol fort, vent suau, i cel i mar blaus, som per a mi un dia rodo. Com el cafe, les coses de la vida m'agraden sense sucres que n'edulcori la realitat o narcotics que m'adormin els sentits o el pensament. Com diu en March, "jo son aquell qui en lo temps de tempesta, quan les mes gents festegen prop los focs, e pusc haver ab ells los propris jocs, vaig sobre neu, descalc,a ab nua testa".
De vegades, tanta proteccio, tanta vida en hivernacle, tanta badoqueria de por de caure i pelar-se els genolls, em sembla estupit i soponifer. Arribara que fer una vida natural sera malvist. Ens estem allunyant tant de la realitat, que nomes l'acabarem experimentant atraves del vidre distorsionat de la tele, creient que la Natura es limita a un jardi del Leroi-Merlin amb estatues de nans de guix.
Em toca la pera no poder veure el cel i em toquen la pera els que no em deixen veure el cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada