Hola, barrufets i barrufetes, com va tot? La setmana passada va ser la 'Golden Week', una mena de setmana santa nippona que no dura una setmana ni es santa, pero que es l'unic periode llarg de vacances que hi ha per aquestes dates. Durant la GW, la gent pateix la mateixa mena de bogeria turistica que nosaltres durant la setmana santa o un pont qualsevol.
Per la GW, tot esta ple; les carreteres, els hotels, els vols. Es un desfici, tothom ha d'anar a algun lloc. Jo, per no ser menys, vaig decidir d'anar a veure muntanya, ja que comenc,o a estar-ne una mica tip de tant d'edificis, zones residencials, grans magatzems i supermercats. Miri on miri, el paissatge es semblant: cases i mes cases, asfalt i mes asfalt. Cotxes i gent, molta gent. Les ciutats estan superpoblades de gent, i en surt mes i mes gent d'on menys t'ho esperes. Per postres, acaben d'inaugurar la superficie comercial mes grans de tot el Kansaies davant per davant de casa meva, i es una invasio de gent que pot arribar a atavalar. Ja us ho explicare.
Davant la perspectiva d'haver de passar els dies de vacances a casa o fent tombs pel descomunal edifici de les esmentades galeries, amb la barrufeta vam pensar d'anar a fer un tomb pel que ells anomenen "Els Alps Japonesos". No tinc ni idea de quan es va produir la mutacio entre el nom tradicional que segurament devien tenir aquestes muntanyes i l'actual mes glamuros d'Alps. Tanmateix, es aixi com tothom els coneix a dia d'avui.
Es tracte de tres cadenes muntanyoses ben be al centre del Honshu (l'illa princial) i que tenen cims entorn als 3000 metres. El mes bonic i mes espectacular, pel meu gust, es el que queda mes vora al mar de Japo, prop de la peninsula on fa un parell de setmanes hi va haver un terratremol bastant fort. En dies clars, des del mar estant, es pot veure la cadena muntanyosa i els seus cims coverts de neu. De fet, de neu, en vaig veure forc,a, tot i les dates. L'entorn es molt 'inaka', una paraula un pel despectiva amb que ells anomenen les zones remotes i pagesivoles. A mi em van agradar els camps d'arros i les cases de pages intactes d'aquesta zona, envoltades d'uns boscos tupits on, fins i tot, hi vam veure mones.
El concepte que tenen de fer una visita a la natura es un xic diferent de la nostra. Es possible visitar gairebe el cim de les muntanyes mes altes sense cap mena d'esforc, merces al servei combinat de trens, autobusos, i teleferics. Tot esta pensat per a que qualsevol mena de client, des del mes petito fins a mes grandet, pugui gaudir d'un dia d'alta muntanya sense haver de fer cap mena d'esforc, fisic. Es possible que hi hagi una minoria que opti per fer aquest esforc, i pujar coll amunt aquestes muntanyes, tot i que jo ho poso bastant en dubte. Pel que he vist, el fet de veure algu equipat de cap a peus amb tota mena d'estris per a practicar la mes agoserada de les escalades alpines no vol dir que ho hagi de fer, i es possible que simplement te'l trobis arreu d'on l'autobus et porti a tu, al costat d'una noia completament desprotegida i equipada nomes amb ulleres de sol i sabates de tacons alts. Malgrat tot, em sembla que els agrada creure que estant practicant veritablement un esport d'aventura pel sol fer de carregar l'impressionant equip muntanya amunt.
Cada connexio es fa entre arees on es pot trobar el necessari per a que un japones es senti felic, i comfortable: uns lavabos, unes maquines de vending amb el que els hi es imprescindible (25 menes de te i d'altres begudes energetiques), i una tenda d'omiyage (records) ben assortida amb tota mena de 'futeses tipiques' completament artificioses pero prou identificatives com per a servir com a targeta de visita del lloc on s'ha estat. Aquests complexos, la majoria bastant antiquats que evidencien un passat mes glorios i demanant a crits una ma de pintura, estan disseminats al llarg de totes les rutes turistiques que s'especifiquen fins a l'absurd de la incomprensio a totes les guies i panflets informatius, vagis on vaigs. I el que es mes impressionant, sempre estant plens.
El que em va sorprendre mes es trobar-me a gairebe 3.000 metres d'alc,ada, rodejat per un entorn d'alta muntanya amb cims colrats de neu blanquissima, i sentir una olor penetrant de calamar a la brasa servit en una mena de bastonets, com si fos al mig del Dotombori a Osaka. Son el que no hi ha! El dia que vagin a la Lluna hi hauran d'instal.lar un stand de 'takoyaki' per a que s'hi sentin com a casa! Dema us explicare les meves experiencies als onsen (banys d'aigues calentes) que vaig visitar en aquests dies de festa. Nomes un apunt, l'aigua sol estar a uns 43 graus de temperatura. Aquesta es la seva temperatura de comfort. Jo ja m'hi he acostumat, pero al principi es una mica com coure's al bany maria.
El paissatge pot arribar a recordar llunyanament al pirenaic de cingles escarpats i pedra grisa i aspre, sobretot en la part de mes alta muntanya, pero es completament japones mes avall, amb uns boscos molt tupits a duess tonalitats de verd segons els arbres que hi haguessin; mes forts per les coniferes i mes suaus per una mena d'arbres mes propers a les alzines. La semblanc,a amb els Alps es nomes en el nom, ja que ni l'arquitectura de cases i pobles s'hi assembla en la mes infim detall, ni en la forma arrodonida de els valls alpines, ni en la fauna ni la flora. Per no haver-hi no hi havien ni vaques pasturant-hi, ni ovelles, ni cavalls; i a mes, hi havien micos. Tanmateix, es gratificant veure com encara hi ha alguna part de l'illa que no ha estat trinxada amb horroroses linies electriques o pavimentada fins a les orelles per a edificar-hi un 'coinvinience store' o els abominables 'pachinko'.
Crec haver identificat els quatre pilars necessaris per a que unes vacancances a la japonesa siguin fructiferes: WC publics a qualsevol raco, maquines de vending ben assortides, tendes d'omiyage i els omnipresents onsen. Si tenim aixo, nomes cal fer un parell de fotos poc o molt fraudulentes mostrant alguna mena de meravella que ens permeti dir que som el lloc amb la X mes Y del mon, incloure el nostre lloc en un dels milers de panflets d'informacio local, i sentar-nos a esperar com els turistes en munio, amb aquells barrets insufribles a la vista, ens venen a visitar i ens compren fins a l'extenuacio tota mena de galindaines sense valor ni interes. Es aixi, mes o menys, com funciona el turisme al Japo. Ah! me n'oblidava: un aparcament d'alta muntanya amb fil musical de Mozart. Tenint Mozart, qui vol sentir el cant del ocells?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada