dimecres, de maig 30, 2007
dimecres, de maig 23, 2007
Em toca la pera...
Venint en el bus a pencar una mica aquest mati, estava pensant que n'era de bonic el cel blau i el venteig lleuger que refresca en un dia de primavera que sembla obrir la porta del caluros estiu. Volia quedar-m'hi, no entrar a treballar. Estirar-me sobre la gespa i veure passar els nuvols.
A la feina, em toca la pera enormament no poder veure el cel blau. Malgrat estar a cinc metres escassos d'un finestram que dona a un magnific jardi de frondositat tropical, amb bambus i gespa, plagat de diminuts insectes i no tant petites aranyes, la figa-flor que hi estar mes a la vora te la mania de baixar les maleides persianes fins al cap d'avall. Com al 99.5% de les japoneses, el sol les aterreix. Hi senten repulsio, fastic i por, en parts iguals i creixents. No dic que s'hi hagin de coure a sota com algu perturbat fa a les platges tarragonines. Mal de massa, mal de poc, xiquets! pero una miqueta de color es bo! Doncs, no; de cap manera. Persianes avall, cobrint el magestuos cel blau. No saps si es de dia o de nit. Per mi, que treballin en un bunker, si tan de mal els fa la claror diurna.
Quan surten al carrer les veus cobertes amb uns barrets ridiculs que haurien d'esser prohibits per la ONU i cremats en una inquisitorial pira publica. Pero no acaba aqui la cosa, les caretes de soldador son encara pitjor. Una mena de viseres sobredimensionades de gairebe dos pams d'amplada que es poden fer servir per cobrir-se la cara. A joc i en diversos colors tenen una mena de guants amb llarga manega que pot arribar fins a l'aixella. Se'ls posen quan surten al carrer o be condueixen, com a mesura de proteccio en el cas de dur maniga curta. I per acabar l'escena, un parasols de roba negra. Be, que et podries trobar pel carrer ta mare amb la disfressa complerta i ni la coneixeries. Jo els recomanaria el burka i el vel islamic, combinat amb llargs camisols que arribessin fins als peus. Si es questio de tapar cada centimetre de pell, doncs, fem-ho be i copiem als professionals.
El resultat es que un cop es desprenen de tota la parafernalia i es desembolcallen per complet, cal posar-se ulleres de sol davant de la nivia pell que deixen veure. Els vestigis de les cares emblanquides de les geishes encara traspua en l'ideal de bellesa femeni i tenir una pell blanca com un glop de llet es considera, juntament a una pubertat fingida i eterna, molt erotic i desitjable en una dona.
A mi, fins a cert punt, em poden arribar a atraure les carns blanques i tupides de les anglosaxones, per exemple, pero de vegades la pal.lidesa vampirica de moltes noies japoneses considerades boniques, que a mes es combina amb una extrema primesa i cames escarransides que no tanquen, doncs, em provoca certa repulsio. Prefereixo una mica de bronze cober per una roba blanca com un llenc,ol estes sota un sol que retalli el paissatge amb ombres de contorns perfectes.
Sol fort, vent suau, i cel i mar blaus, som per a mi un dia rodo. Com el cafe, les coses de la vida m'agraden sense sucres que n'edulcori la realitat o narcotics que m'adormin els sentits o el pensament. Com diu en March, "jo son aquell qui en lo temps de tempesta, quan les mes gents festegen prop los focs, e pusc haver ab ells los propris jocs, vaig sobre neu, descalc,a ab nua testa".
De vegades, tanta proteccio, tanta vida en hivernacle, tanta badoqueria de por de caure i pelar-se els genolls, em sembla estupit i soponifer. Arribara que fer una vida natural sera malvist. Ens estem allunyant tant de la realitat, que nomes l'acabarem experimentant atraves del vidre distorsionat de la tele, creient que la Natura es limita a un jardi del Leroi-Merlin amb estatues de nans de guix.
Em toca la pera no poder veure el cel i em toquen la pera els que no em deixen veure el cel.
dilluns, de maig 21, 2007
De l'irasshaimase a l'irasshaimashita
Si una cosa tenen d'admirar els japonesos es la qualitat del servei dels seus comerc.os. Es impressionant. Acostumat ja de ben petit a sentir-me insultat i menystingut pel comerc, tradicional tarragoni, on mes aviat sembla que facis nosa si no es que ets el Sr. Pepet o la Sra. Pepeta, cas en el qual perdran el cul per fer-te la pilota (Can Quadres n'es un clar exemple), o haver-te-les te tenir amb l'indocumentat/da de torn que no sap ni on viu ni el que es una 'mitjana' o el 'pernil dolc,', es enormement gratificant coneixer una altra manera de fer, on el client i la seva satisfaccio son el mes important pel botiguer.
Quan entres en qualsevol comerc, nippo, sentiras immediatament un 'irasshaimase' (Sigui benvingut!) sovint cridat a cor pels dependents de la tenda. Aqui comenc,a un impecable tracte del client que va des d'un somriure perenne fins a correr corquevol per atendre't. Sigui el que sigui que preguntis o demanis, faran allo que estigui a les seves mans per tal de satisfer-te. Els japonesos tenen un verb que ens caldria recordar; es el gambaru, que els catalans actuals vergonyosament hem oblidat, entre d'altres coses. Vol dir posar-hi el coll, donar el maxim d'un mateix per tal de realitzar una tasca. Es habitual que s'animin amb l'expressio 'gambare!' quan comencen a fer una feina.
Fins i tot a les tendes on el servei no es tan acurat, com en els 'convini' (convenience store), el dependent sortira correns deixant tot el que estigui fent en aquell moment per tal d'atendre't si veu que hi ha cua. El client no esta per a fer-li perdre temps. En tendes o comerc,os amb mes cara i ulls, el servei arriba a ser tant exquisit que hi ha camins que em recorda aquella escena de 'Pretty Woman' on el Gere i la Roberts exigeixen que una dependenta d'una tenda de modes els faci la pilota fins a la nausea. Al Japo, no cal exigir res, ve inclos en el servei. A mes de les reverencies i un llenguatge mes educat de l'habitual, t'arriben a acompanyar fins a la sortida carregant amb els paquets, punt en el que et despedeixen amb un 'irasshaimashita!' (gracies per haver vingut!).
No acaba en les simples formalitats l'atencio exquisida del client. El producte sol ser de qualitat, els dependents saben el que estant venent, l'embolquellat es d'artesania, i mai t'atendran amb una mala paraula o un brusc 'que?'. Despres del client, la mercaderia es molt important i aberracions com el Dia o el Lidl, on els productes sembla que hagin estat deposats enlloc de depositats, serien impensables al Japo, per no parlar de les caixeres agresives i maleducades, habituals en aquests llocs.
De vegades, tot i el sobredimensionat nombre de persones que atenen (dissabte vaig comptar set persones en un cafe on tirant llarg hi cabrien unes 30 persones), tot el proces de pagament es fa bastant lent. A la caixa dels supers, despres de fer-te una reverencia, et transfereixen el que hi ha a la teva cistella a una altre cistella, pero col.locat-ho amb una cura extrema segons la mida, forma, i tipus de producte, mentre anomenen mecanicament el nom i preu de cada cosa. Etre un recital de formalitats, et donen el canvi (te'l compten dos cops davant dels teus ulls per evitar errors mentre canten les quantitats) i et tornen a fer una altra reverencia quan deixes la caixa i et diregeixes a unes taules habilitades per a col.locar el que has comprat a dins les bosses.
L'altre inconvenient es l'abasegador exces d'us de bosses de plastic. Compres un croissant i un donuts que et vols menjar immediatament i te'ls posen en deues bossetes separades, dins d'una altre bossa, que col.loquen en una de mes gran i resistent amb el nom de la tenda. Un tallet de pasti? doncs, dins d'una capsa de cartro amb un enginyos bloc de gel dins una bosseta hermetica en un costat que duri el temps que tardaras a arribar a casa (t'ho pregunten), tot dins d'una altra bossa. De vegades no entenen que no vulguis tanta bossa, i et miren amb cara rara quan els dius infructuosament 'ii desu! ii desu!' (esta be! per a dir que no vols alguna cosa), pero no hi ha manera. Avui m'he comprat una trena i me l'han donada dins d'una bossa llarga de plastic amb un llacet al cap d'amunt.
Un cop vaig preguntar si mes endavant tindrien uns pantalons i unes sabates que em feien gracia. Em van dir que si, que mes endavant 'potser' els hi arribarien amb la nova temporada. De vegades, el 'tabun' (potser) es una manera elegant de dir-te que no, per aixo no en vaig fer gaire cas. Pero em van demanar molt amablement l'adrec,a de casa i em van dir que m'hi enviarien la informacio tan bon punt en sabessin alguna cos. Be, jo esperava que m'enviessin el cataleg de la marca, pero per sorpressa meva, al poc temps em van enviar unes polaroids del que havia demanat i una carta manuscrita agraint-me l'interes.
Un altre exemple; al parquing de la gran superficie que acaben de inaugurar davant de casa hi ha uns vigilants que paren el transit quan hi entres o en surts. A mes, t'ajuden a agafar el tiquet de la maquina i quan surts, ells mateixos te l'hi posen, per tal que no tinguis problemes. I cada dia quan vaig a l'estacio, es un veritable recital de reverencies i ohaiogozaimasu (bon dia tingui!), que fins i tot arriba a fer-se una mica apelagos. Us imagineu al parquing del Carrefour algu que us ajudi a trobar aparcarment i us digi 'bon dia!' amb un somriure d'orella a orella mentre us fa una reverencia? No, barrufets meus, nosaltres preferim el masoquisme de la mala educacio.
divendres, de maig 11, 2007
Coure's al bany Maria
Avui, petitons meus, us explicare les meves ventures en els banys calents. Queda dit que no tinc cap fotografia que il.lustri com son els onsen i els rotenburo, la seva versio outdoors. Tot plegat es una mica estrany des de la nostra optica ja que, almenys per a mi, el bany es una de les coses que considero intimes. Tanmateix, al Japo, com ara en molts d'altres llocs mes propers com els paisos nordics o a l'antigor classica, el bany es considera un esdeveniment mes social, com el nostre vermut o fer el cafeto.
Un onsen es basicament una piscina d'aigua calenta. En els que son naturals, l'aigua prove de les entranyes de la terra i hi sol haver una ferum de sofre que n'impregna l'atmosfera. Tambe n'hi ha d'artificials, amb aigua escalfada a proposit, meres piscines d'aigua calenta. Malgrat tot, la confortabilitat dels japonesos depen molt de tenir a la vora uns banys calents, i per aixo, la majoria de llocs turistics i hotels en tenen a disposicio dels clients.
Els japonesos tenen per costum prendre un bany d'aigua calenta a casa abans d'anar-se'n al llit. Es com la nostra dutxa matinal. Tot i la semblanc,a aparent, no procedeixen de la mateixa manera que nosaltres. Solen fer-ho ambprofusio d'aigua que es forc,a calenta. Fins i tot a casa, el sistema d'escalfament te un petit dispositiu per mantenir l'aigua de la banyera calenta tota l'estona que faci falta. Una altra diferencia es que no es renten dins de l'aigua. Ho fan fora del bany en una zona preparada que permet fer servir la manega de la dutxa. Primer, es renten ben nets i despres, s'introdueixen en l'aigua calenta, com en un balneari. A mes, les families solen reutilitzar la mateixa aigua per a tots els seus membres, i els pares solen banyar-se amb els seus fills. Qui hagi vist en Shinchan sabra a que m'estic referint.
Els onsen son el lloc natural per a fer aixo que acabo d'explicar. Primer, cal rentar-se be i de cap a la piscineta que sol tenir mig metre de fondaria i una temperatura d'uns 43 graus. Per un occidental com jo, la sorpresa ve de la manera com es renten, ajupidets asseguts sobre un petit tamburet, davant d'un mirall i de les aixetes i manega de la dutxa. Nuets de pel a pel, asseguts un al costat de l'altre, es netejen de cap a peus amb l'unic ajut d'una mena de tovalloleta escasissima amb la qual es freguen per tot el cos amb una vigorositat i destresa que segurament porten desenvolupant des de la infantesa. Solen esbandir-se amb un petit cossi amb el qual es llenc,en aigua pel damunt. L'ambient sol ser una mica tenebros, amb poca llum i molts vapors de l'aigua fumejant. Recorda les imatges que tots ens hem fet de les termes romanes, pero sense marbres ni togues.
El primer cop que hi vaig anar vaig sentir veritable panic escenic. Tot conill i blanquet, sense coneixer gaire la tecnica i amb tot de japonesos que segurament devien pensar com un gaijin com jo havia arribat a parar alla. Ningu sembla mantenir cap conversa, tret dels pares amb els fills. La gent, en havent acabat la rentada, i amb la tovalloleta posada davant dels penjolls, s'acomoden dins de la piscina i s'hi esta una estoneta. Pero mes aviat sembla que tothom s'ignori, poc o molt, com fan sempre, un comportament que veig en els trens i situacions molt denses, i que estic aprenent per tal de no arribar a l'ansietat que poden provocar les immenses gernacions que s'acumulen en certs llocs.
43 graus es una temperatura bastant bestia per a mi, que em deixa la pell vermella i que fins i tot pot semblar cremant al principi; pero sembla que per algun motiu es l'estandard de les aigues als onsen. Els onsen tenen una versio mes bucolica i a l'aire lliure que s'anomena rotenburo. L'ideal es contemplar un paissatge magestuos des de la piscina estant, mentre a fora hi ha un fred que pela, i un se sent completament embolcallat per la cremor de l'aigua termal. Es un topic habitual dels futlletons turistics on un parell de dones de mitjana edat gaudeixen d'un bany mentre davant seu tenen un paissatge espectacular. L'ideal es combina amb l'estanc,a en un ryokan (hotel tradicional japones) i un menjar exquisit de subtileses del mar. Si es fa be, la broma pot sortir per un ull de la cara, pero es una d'aquelles coses que s'han de fer almenys un cop a la vida.
Aquest cop, el rotenburo formava part d'un complex d'aigues termals al peu de les muntanyes nevades que devia tenir mes anys que els pels de Buda, on s'hi entrava per 500 yens. Als japonesos els encanten els negocis antics, i aquest tenia un edifici que de fora ho semblava forc,a. Tot i aixo, estava prou ben acondicionat i net, i s'hi podia passejar descalc, a dins. Els japonesos semblen canalla a voltes i a la que poden els agrada anar pel terra. En llocs com aquests, els encanta anar descalc,os i vestint yukatta, una mena de bata de coto molt fina, seient i jaient en qualsevol lloc que els sembli idoni per a fer una becaina, ignorant completament que no estant a casa seva o que hi ha d'altra gent desconeguda entorn seu.
La zona, una mena de Caldea andorrana, es famosa pels onsen i estava plena com un ou d'autocars amb gent que hi anava. Malgrat tot, al de fora, s'hi podia estar sense masses dificultats d'espais. Anar a un onsen es una experiencia, la nuesa comunitaria i la cremor de l'aigua son dues coses que no havia experimentat gaire sovint. Tanmateix, jo soc mes d'una dutxa temperada al mati i anar a la platja a prendre una bona banyada. M'encanta la salabror del mar sobre la meva pell. Suposo que cadascu es com el fan a l'infantesa, i a mi, me la van fer al mar.
Un onsen es basicament una piscina d'aigua calenta. En els que son naturals, l'aigua prove de les entranyes de la terra i hi sol haver una ferum de sofre que n'impregna l'atmosfera. Tambe n'hi ha d'artificials, amb aigua escalfada a proposit, meres piscines d'aigua calenta. Malgrat tot, la confortabilitat dels japonesos depen molt de tenir a la vora uns banys calents, i per aixo, la majoria de llocs turistics i hotels en tenen a disposicio dels clients.
Els japonesos tenen per costum prendre un bany d'aigua calenta a casa abans d'anar-se'n al llit. Es com la nostra dutxa matinal. Tot i la semblanc,a aparent, no procedeixen de la mateixa manera que nosaltres. Solen fer-ho ambprofusio d'aigua que es forc,a calenta. Fins i tot a casa, el sistema d'escalfament te un petit dispositiu per mantenir l'aigua de la banyera calenta tota l'estona que faci falta. Una altra diferencia es que no es renten dins de l'aigua. Ho fan fora del bany en una zona preparada que permet fer servir la manega de la dutxa. Primer, es renten ben nets i despres, s'introdueixen en l'aigua calenta, com en un balneari. A mes, les families solen reutilitzar la mateixa aigua per a tots els seus membres, i els pares solen banyar-se amb els seus fills. Qui hagi vist en Shinchan sabra a que m'estic referint.
Els onsen son el lloc natural per a fer aixo que acabo d'explicar. Primer, cal rentar-se be i de cap a la piscineta que sol tenir mig metre de fondaria i una temperatura d'uns 43 graus. Per un occidental com jo, la sorpresa ve de la manera com es renten, ajupidets asseguts sobre un petit tamburet, davant d'un mirall i de les aixetes i manega de la dutxa. Nuets de pel a pel, asseguts un al costat de l'altre, es netejen de cap a peus amb l'unic ajut d'una mena de tovalloleta escasissima amb la qual es freguen per tot el cos amb una vigorositat i destresa que segurament porten desenvolupant des de la infantesa. Solen esbandir-se amb un petit cossi amb el qual es llenc,en aigua pel damunt. L'ambient sol ser una mica tenebros, amb poca llum i molts vapors de l'aigua fumejant. Recorda les imatges que tots ens hem fet de les termes romanes, pero sense marbres ni togues.
El primer cop que hi vaig anar vaig sentir veritable panic escenic. Tot conill i blanquet, sense coneixer gaire la tecnica i amb tot de japonesos que segurament devien pensar com un gaijin com jo havia arribat a parar alla. Ningu sembla mantenir cap conversa, tret dels pares amb els fills. La gent, en havent acabat la rentada, i amb la tovalloleta posada davant dels penjolls, s'acomoden dins de la piscina i s'hi esta una estoneta. Pero mes aviat sembla que tothom s'ignori, poc o molt, com fan sempre, un comportament que veig en els trens i situacions molt denses, i que estic aprenent per tal de no arribar a l'ansietat que poden provocar les immenses gernacions que s'acumulen en certs llocs.
43 graus es una temperatura bastant bestia per a mi, que em deixa la pell vermella i que fins i tot pot semblar cremant al principi; pero sembla que per algun motiu es l'estandard de les aigues als onsen. Els onsen tenen una versio mes bucolica i a l'aire lliure que s'anomena rotenburo. L'ideal es contemplar un paissatge magestuos des de la piscina estant, mentre a fora hi ha un fred que pela, i un se sent completament embolcallat per la cremor de l'aigua termal. Es un topic habitual dels futlletons turistics on un parell de dones de mitjana edat gaudeixen d'un bany mentre davant seu tenen un paissatge espectacular. L'ideal es combina amb l'estanc,a en un ryokan (hotel tradicional japones) i un menjar exquisit de subtileses del mar. Si es fa be, la broma pot sortir per un ull de la cara, pero es una d'aquelles coses que s'han de fer almenys un cop a la vida.
Aquest cop, el rotenburo formava part d'un complex d'aigues termals al peu de les muntanyes nevades que devia tenir mes anys que els pels de Buda, on s'hi entrava per 500 yens. Als japonesos els encanten els negocis antics, i aquest tenia un edifici que de fora ho semblava forc,a. Tot i aixo, estava prou ben acondicionat i net, i s'hi podia passejar descalc, a dins. Els japonesos semblen canalla a voltes i a la que poden els agrada anar pel terra. En llocs com aquests, els encanta anar descalc,os i vestint yukatta, una mena de bata de coto molt fina, seient i jaient en qualsevol lloc que els sembli idoni per a fer una becaina, ignorant completament que no estant a casa seva o que hi ha d'altra gent desconeguda entorn seu.
La zona, una mena de Caldea andorrana, es famosa pels onsen i estava plena com un ou d'autocars amb gent que hi anava. Malgrat tot, al de fora, s'hi podia estar sense masses dificultats d'espais. Anar a un onsen es una experiencia, la nuesa comunitaria i la cremor de l'aigua son dues coses que no havia experimentat gaire sovint. Tanmateix, jo soc mes d'una dutxa temperada al mati i anar a la platja a prendre una bona banyada. M'encanta la salabror del mar sobre la meva pell. Suposo que cadascu es com el fan a l'infantesa, i a mi, me la van fer al mar.
dimecres, de maig 09, 2007
Mozart o el cant del ocells
Hola, barrufets i barrufetes, com va tot? La setmana passada va ser la 'Golden Week', una mena de setmana santa nippona que no dura una setmana ni es santa, pero que es l'unic periode llarg de vacances que hi ha per aquestes dates. Durant la GW, la gent pateix la mateixa mena de bogeria turistica que nosaltres durant la setmana santa o un pont qualsevol.
Per la GW, tot esta ple; les carreteres, els hotels, els vols. Es un desfici, tothom ha d'anar a algun lloc. Jo, per no ser menys, vaig decidir d'anar a veure muntanya, ja que comenc,o a estar-ne una mica tip de tant d'edificis, zones residencials, grans magatzems i supermercats. Miri on miri, el paissatge es semblant: cases i mes cases, asfalt i mes asfalt. Cotxes i gent, molta gent. Les ciutats estan superpoblades de gent, i en surt mes i mes gent d'on menys t'ho esperes. Per postres, acaben d'inaugurar la superficie comercial mes grans de tot el Kansaies davant per davant de casa meva, i es una invasio de gent que pot arribar a atavalar. Ja us ho explicare.
Davant la perspectiva d'haver de passar els dies de vacances a casa o fent tombs pel descomunal edifici de les esmentades galeries, amb la barrufeta vam pensar d'anar a fer un tomb pel que ells anomenen "Els Alps Japonesos". No tinc ni idea de quan es va produir la mutacio entre el nom tradicional que segurament devien tenir aquestes muntanyes i l'actual mes glamuros d'Alps. Tanmateix, es aixi com tothom els coneix a dia d'avui.
Es tracte de tres cadenes muntanyoses ben be al centre del Honshu (l'illa princial) i que tenen cims entorn als 3000 metres. El mes bonic i mes espectacular, pel meu gust, es el que queda mes vora al mar de Japo, prop de la peninsula on fa un parell de setmanes hi va haver un terratremol bastant fort. En dies clars, des del mar estant, es pot veure la cadena muntanyosa i els seus cims coverts de neu. De fet, de neu, en vaig veure forc,a, tot i les dates. L'entorn es molt 'inaka', una paraula un pel despectiva amb que ells anomenen les zones remotes i pagesivoles. A mi em van agradar els camps d'arros i les cases de pages intactes d'aquesta zona, envoltades d'uns boscos tupits on, fins i tot, hi vam veure mones.
El concepte que tenen de fer una visita a la natura es un xic diferent de la nostra. Es possible visitar gairebe el cim de les muntanyes mes altes sense cap mena d'esforc, merces al servei combinat de trens, autobusos, i teleferics. Tot esta pensat per a que qualsevol mena de client, des del mes petito fins a mes grandet, pugui gaudir d'un dia d'alta muntanya sense haver de fer cap mena d'esforc, fisic. Es possible que hi hagi una minoria que opti per fer aquest esforc, i pujar coll amunt aquestes muntanyes, tot i que jo ho poso bastant en dubte. Pel que he vist, el fet de veure algu equipat de cap a peus amb tota mena d'estris per a practicar la mes agoserada de les escalades alpines no vol dir que ho hagi de fer, i es possible que simplement te'l trobis arreu d'on l'autobus et porti a tu, al costat d'una noia completament desprotegida i equipada nomes amb ulleres de sol i sabates de tacons alts. Malgrat tot, em sembla que els agrada creure que estant practicant veritablement un esport d'aventura pel sol fer de carregar l'impressionant equip muntanya amunt.
Cada connexio es fa entre arees on es pot trobar el necessari per a que un japones es senti felic, i comfortable: uns lavabos, unes maquines de vending amb el que els hi es imprescindible (25 menes de te i d'altres begudes energetiques), i una tenda d'omiyage (records) ben assortida amb tota mena de 'futeses tipiques' completament artificioses pero prou identificatives com per a servir com a targeta de visita del lloc on s'ha estat. Aquests complexos, la majoria bastant antiquats que evidencien un passat mes glorios i demanant a crits una ma de pintura, estan disseminats al llarg de totes les rutes turistiques que s'especifiquen fins a l'absurd de la incomprensio a totes les guies i panflets informatius, vagis on vaigs. I el que es mes impressionant, sempre estant plens.
El que em va sorprendre mes es trobar-me a gairebe 3.000 metres d'alc,ada, rodejat per un entorn d'alta muntanya amb cims colrats de neu blanquissima, i sentir una olor penetrant de calamar a la brasa servit en una mena de bastonets, com si fos al mig del Dotombori a Osaka. Son el que no hi ha! El dia que vagin a la Lluna hi hauran d'instal.lar un stand de 'takoyaki' per a que s'hi sentin com a casa! Dema us explicare les meves experiencies als onsen (banys d'aigues calentes) que vaig visitar en aquests dies de festa. Nomes un apunt, l'aigua sol estar a uns 43 graus de temperatura. Aquesta es la seva temperatura de comfort. Jo ja m'hi he acostumat, pero al principi es una mica com coure's al bany maria.
El paissatge pot arribar a recordar llunyanament al pirenaic de cingles escarpats i pedra grisa i aspre, sobretot en la part de mes alta muntanya, pero es completament japones mes avall, amb uns boscos molt tupits a duess tonalitats de verd segons els arbres que hi haguessin; mes forts per les coniferes i mes suaus per una mena d'arbres mes propers a les alzines. La semblanc,a amb els Alps es nomes en el nom, ja que ni l'arquitectura de cases i pobles s'hi assembla en la mes infim detall, ni en la forma arrodonida de els valls alpines, ni en la fauna ni la flora. Per no haver-hi no hi havien ni vaques pasturant-hi, ni ovelles, ni cavalls; i a mes, hi havien micos. Tanmateix, es gratificant veure com encara hi ha alguna part de l'illa que no ha estat trinxada amb horroroses linies electriques o pavimentada fins a les orelles per a edificar-hi un 'coinvinience store' o els abominables 'pachinko'.
Crec haver identificat els quatre pilars necessaris per a que unes vacancances a la japonesa siguin fructiferes: WC publics a qualsevol raco, maquines de vending ben assortides, tendes d'omiyage i els omnipresents onsen. Si tenim aixo, nomes cal fer un parell de fotos poc o molt fraudulentes mostrant alguna mena de meravella que ens permeti dir que som el lloc amb la X mes Y del mon, incloure el nostre lloc en un dels milers de panflets d'informacio local, i sentar-nos a esperar com els turistes en munio, amb aquells barrets insufribles a la vista, ens venen a visitar i ens compren fins a l'extenuacio tota mena de galindaines sense valor ni interes. Es aixi, mes o menys, com funciona el turisme al Japo. Ah! me n'oblidava: un aparcament d'alta muntanya amb fil musical de Mozart. Tenint Mozart, qui vol sentir el cant del ocells?
Per la GW, tot esta ple; les carreteres, els hotels, els vols. Es un desfici, tothom ha d'anar a algun lloc. Jo, per no ser menys, vaig decidir d'anar a veure muntanya, ja que comenc,o a estar-ne una mica tip de tant d'edificis, zones residencials, grans magatzems i supermercats. Miri on miri, el paissatge es semblant: cases i mes cases, asfalt i mes asfalt. Cotxes i gent, molta gent. Les ciutats estan superpoblades de gent, i en surt mes i mes gent d'on menys t'ho esperes. Per postres, acaben d'inaugurar la superficie comercial mes grans de tot el Kansaies davant per davant de casa meva, i es una invasio de gent que pot arribar a atavalar. Ja us ho explicare.
Davant la perspectiva d'haver de passar els dies de vacances a casa o fent tombs pel descomunal edifici de les esmentades galeries, amb la barrufeta vam pensar d'anar a fer un tomb pel que ells anomenen "Els Alps Japonesos". No tinc ni idea de quan es va produir la mutacio entre el nom tradicional que segurament devien tenir aquestes muntanyes i l'actual mes glamuros d'Alps. Tanmateix, es aixi com tothom els coneix a dia d'avui.
Es tracte de tres cadenes muntanyoses ben be al centre del Honshu (l'illa princial) i que tenen cims entorn als 3000 metres. El mes bonic i mes espectacular, pel meu gust, es el que queda mes vora al mar de Japo, prop de la peninsula on fa un parell de setmanes hi va haver un terratremol bastant fort. En dies clars, des del mar estant, es pot veure la cadena muntanyosa i els seus cims coverts de neu. De fet, de neu, en vaig veure forc,a, tot i les dates. L'entorn es molt 'inaka', una paraula un pel despectiva amb que ells anomenen les zones remotes i pagesivoles. A mi em van agradar els camps d'arros i les cases de pages intactes d'aquesta zona, envoltades d'uns boscos tupits on, fins i tot, hi vam veure mones.
El concepte que tenen de fer una visita a la natura es un xic diferent de la nostra. Es possible visitar gairebe el cim de les muntanyes mes altes sense cap mena d'esforc, merces al servei combinat de trens, autobusos, i teleferics. Tot esta pensat per a que qualsevol mena de client, des del mes petito fins a mes grandet, pugui gaudir d'un dia d'alta muntanya sense haver de fer cap mena d'esforc, fisic. Es possible que hi hagi una minoria que opti per fer aquest esforc, i pujar coll amunt aquestes muntanyes, tot i que jo ho poso bastant en dubte. Pel que he vist, el fet de veure algu equipat de cap a peus amb tota mena d'estris per a practicar la mes agoserada de les escalades alpines no vol dir que ho hagi de fer, i es possible que simplement te'l trobis arreu d'on l'autobus et porti a tu, al costat d'una noia completament desprotegida i equipada nomes amb ulleres de sol i sabates de tacons alts. Malgrat tot, em sembla que els agrada creure que estant practicant veritablement un esport d'aventura pel sol fer de carregar l'impressionant equip muntanya amunt.
Cada connexio es fa entre arees on es pot trobar el necessari per a que un japones es senti felic, i comfortable: uns lavabos, unes maquines de vending amb el que els hi es imprescindible (25 menes de te i d'altres begudes energetiques), i una tenda d'omiyage (records) ben assortida amb tota mena de 'futeses tipiques' completament artificioses pero prou identificatives com per a servir com a targeta de visita del lloc on s'ha estat. Aquests complexos, la majoria bastant antiquats que evidencien un passat mes glorios i demanant a crits una ma de pintura, estan disseminats al llarg de totes les rutes turistiques que s'especifiquen fins a l'absurd de la incomprensio a totes les guies i panflets informatius, vagis on vaigs. I el que es mes impressionant, sempre estant plens.
El que em va sorprendre mes es trobar-me a gairebe 3.000 metres d'alc,ada, rodejat per un entorn d'alta muntanya amb cims colrats de neu blanquissima, i sentir una olor penetrant de calamar a la brasa servit en una mena de bastonets, com si fos al mig del Dotombori a Osaka. Son el que no hi ha! El dia que vagin a la Lluna hi hauran d'instal.lar un stand de 'takoyaki' per a que s'hi sentin com a casa! Dema us explicare les meves experiencies als onsen (banys d'aigues calentes) que vaig visitar en aquests dies de festa. Nomes un apunt, l'aigua sol estar a uns 43 graus de temperatura. Aquesta es la seva temperatura de comfort. Jo ja m'hi he acostumat, pero al principi es una mica com coure's al bany maria.
El paissatge pot arribar a recordar llunyanament al pirenaic de cingles escarpats i pedra grisa i aspre, sobretot en la part de mes alta muntanya, pero es completament japones mes avall, amb uns boscos molt tupits a duess tonalitats de verd segons els arbres que hi haguessin; mes forts per les coniferes i mes suaus per una mena d'arbres mes propers a les alzines. La semblanc,a amb els Alps es nomes en el nom, ja que ni l'arquitectura de cases i pobles s'hi assembla en la mes infim detall, ni en la forma arrodonida de els valls alpines, ni en la fauna ni la flora. Per no haver-hi no hi havien ni vaques pasturant-hi, ni ovelles, ni cavalls; i a mes, hi havien micos. Tanmateix, es gratificant veure com encara hi ha alguna part de l'illa que no ha estat trinxada amb horroroses linies electriques o pavimentada fins a les orelles per a edificar-hi un 'coinvinience store' o els abominables 'pachinko'.
Crec haver identificat els quatre pilars necessaris per a que unes vacancances a la japonesa siguin fructiferes: WC publics a qualsevol raco, maquines de vending ben assortides, tendes d'omiyage i els omnipresents onsen. Si tenim aixo, nomes cal fer un parell de fotos poc o molt fraudulentes mostrant alguna mena de meravella que ens permeti dir que som el lloc amb la X mes Y del mon, incloure el nostre lloc en un dels milers de panflets d'informacio local, i sentar-nos a esperar com els turistes en munio, amb aquells barrets insufribles a la vista, ens venen a visitar i ens compren fins a l'extenuacio tota mena de galindaines sense valor ni interes. Es aixi, mes o menys, com funciona el turisme al Japo. Ah! me n'oblidava: un aparcament d'alta muntanya amb fil musical de Mozart. Tenint Mozart, qui vol sentir el cant del ocells?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
