Ben volguts barrufets meus, d'un temps enc,a hi ha un fet que em porta de corcoll. Ja vaig parlar fa temps del fenomen de generacio espontania de japonesos caminant molt lentament just davant meu. Ho intentava explicar tirant de la beta quantica i del principi d'incertesa. Ara n'he descobert un altre de fenomen que em posa bastant nervios. Vagi l'hora que vagi als serveis, sempre hi ha algu pixant-hi. Sigui al mati, al mig dia o al vespres, no hi ha manera de canviar l'aigua de les olives en la pau i la tranquil..litat de la soluitut. Fins i tot, quan s'esdeve que emocionat trobo que als serveis d'on treballo no hi ha ningu i puc fer el riuet completament sol, sempre hi ha algu que apareix abans d'haver acabat la feina i em trenca les oracions.
No m'importa que algu regui els geranis a prop meu, mentre no s'atanci massa. Ja se que en llocs amb molta circulacio de gent, com ara les estacions, sempre esta ple. Tampoc em queixo de la netedat dels serveis que, en general, solen estar forc,a be, fins i tot, en lloc que pel gran us semblaria que hauria de ser dificil. No es aixo. Jo mes aviat em refereixo al servei que hi ha a la planta on treballo, que es on majoritariament va la gent del meu departament. En d'altres llocs on he treballat, els serveis solien estar buits tret dels moments abans i despres dels apats en que la gent es neteja mans i boca, i algun fa puesto pel que ha de menjar o acaba de fer.
Com no se fer de cap altra manera, he fet un petit experiment per a calcular perque caram hi ha tanta circulacio en aquests serveis. Cada cop que he anat a fer el riu i he comptat amb el rellotge, mes o menys, el temps que tardava en apareixer algu. Sol estar per sota del mig minut. Jo ho trobo una marca impressionant, per aixo em crida tant l'atencio.
Despres he comtat que devem ser, avui, unes 35 persones masculines en aques canto del departament. Aixo es facil, nomes cal mirar el plafo d'entrades i sortides (ja us en parlare algun dia). Amb aquestes dades, si suposo un periode 8h, tenim 480 minuts, i pertant, unes 960 visites als serveis. Aixo es una mitja de 25 anades per cap, es a dir, una cada 17.5 minuts!!!
Es a dir, que de mitjana, els japonesos mascles van al mingitori cada 17.5 minuts. Deu ser el pais on hi ha mes transit urinari del mon!!!
On estar el secret de tanta pixera? jo diria que deu ser el te. Van tot el dia amorrats a la tassa, tasseta o ampolleta de te. El te es arreu, se'l preparen ells mateixos, o be el compren de fet a les maquines de vending, que estan a literalment tot arreu al Japo.
Be, espero haver resilt aquest misteri que tant m'intrigava i que em molesta una mica. Perdoneu pel tema, els que sigueu aprensius, pero no hi puc fer mes. Els catalanets ja ho tenim aixo de l'amor pels temes escatologics. Crec que rera els anglesos, que a mes els va les coses 'kinkies', els catalans som de les persones mes escatologiques del mon. Al Japo, tot i les tifetes amb ulls i boca de l'Arare-chan, les coses pudentes no sol ser tema de conversa a les taules, tot i que un dia vaig sentir com una d'un parell de noies molt mones li deia a l'altre mentre sortia somrient dels serveis, 'quina cagada que acabo de fer!', totes dies van riure contentes....
divendres, d’abril 27, 2007
dimarts, d’abril 24, 2007
Al llavi una flor i l'espasa ferma
Mocador d'olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l'enyor
i et sap la pell fina
tremola d'amor.
Mocador d'olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!
i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau.
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
ben blanca
l'ombra corba
incitant
de l'esguard:
encara un altre bes
un altre
un altre
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:
clavellets vermells:
Visca l'amor que m'ha dona l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:la volia i l'he pres.
dijous, d’abril 12, 2007
Oscar Wilde o el nom de la taronja
Be, barrufets meus, tornem al tema del blog, que es el Japo, i deixem les desbarrades dels babaus de casa bona per un altre dia. Ultimament, quan vaig en tren o bus, i tincs un moments per reflexionar, em pregunto com es sentira un estranger que momentaniament o definitiva es decideix d'establir-se a Catalunya. Sentira o pensara les mateixes coses que jo estic experimentant?
Es clar que les dues situacions no son completament iguals. A diferencia del Japo, Catalunya es una puc,a que ha estat invadida diverses vegades pels fluxos migratoris abassegadors que, de vegades, fa que sembli mes facil de viure-hi si no ets catala que si ho ets, fent-te sentir estranger a la teva propia terra, havent-te de sentir que parlis en una altra llengua forana tant si vols com si no, veient com qualsevol manifestacio de la teva propia cultura es objecte de prohibicio, burla i/o menysteniment, o com massa de la gent que hi viu no te ni punyetera idea del lloc on es i, el que es pitjor, ni els interessa el mes minim de saber-ho.
El Japo no ha conegut els fenoments migratoris fins fa molt poc i en una mida ridicula. Hi ha mes forasters a Catalunya que a tot el Japo, i no nomes en termes relatius, sino en termes absoluts. Per aixo no es estrany que encara et mirin amb cares de sorpresa quan de sobte se n'adonen, en un d'aquests pocs moments del dia que aterren a la Terra despres de romandre en una letargia continua la major part del dia, que el vei de seient del costat no te la mateixa cara que ells.
La canalla se sol sorprendre mes obertament, i n'hi ha que fins i tot s'espanten. No es d'estranyar ja que si ens remontem a uns quants anys enrerra, quan la persona mes exotica que et podies trobar pel carrer era algu amb un accent incomprensible que deia haver nascut en algun dels molts pueblos que sembla haver-hi sense anomenar mes enlla del limes catalanicus, recordo com molta quitxalla s'espantava quan veia el Rei Baltasar pintat grollerament fins adalt de tot de negre betum.
Per la majoria de japonesos, els occidentals encara som una cosa mes exotica, semblant a una especie d'aliens que hem aterrat a la seva illa, que tenen per una mena d'olimp de virtuts envoltat d'aigua que els isola i desconnecta de la resta del mon amb el que tret d'alguna escapadeta per anar a comprar futeses a Italia o Franc,a, no interessa per gaire cosa mes a la gran majoria, i que veuen simplement com una mena de decorat on les tele-novel.les amb glamour solen passar. Aquest sentiment d'especificitat els porta d'una manrea infantilment inconcientment a pretendre's unics en tot el mon, quan les proves del contrari son manifestes. No cal dir que no son els unics en viure de mirant-se el melic tota el dia.
En general, els japonesos solen tractar els estrangers amb amabilitat i servei, pero molts no mostren massa interes mes enlla de les quatre questions estereotipades que et veus obligat a respondre un numbre inacabable de vegades; des de la parida de si tots fem migdiada i bevem vi a taula, fins coses mes personals com la mania de preguntar-te l'edat que tens o si estas casat. Fins i tot, un cop em van preguntar si teniem calc,adors (!?). Solen ser preguntes de cortesia per confirmar el que ells creuen que saben de cada pais pero que no passen de ser simples recursos de guia turistica i no porten mai a d'altres converses mes aprofundides. No pregunten res sobre historia o politica, i estan mes interessats a que els diguis que diferents que et sembla que son ells i que bona que es la seva cuina. Per aixo es porten una sorpresa (disgust) quan els dius que de peix i arros en tens el cul pelat de menjar-ne. Mes enlla d'aixo, no solen sentir-se comodes fent-la petar sobre questions intranscendent o temes d'actualitat.
Tambe tenen una mania innata d'adjectivar qualsevol cosa com 'japonesa' o 'feta al japo', per a diferenciar-la d'una altra exactament igual pero feta a un altre lloc. Per exemple, de les mandarines, ells en diuen mikan, pero en traduir-ho a l'angles passen a ser japanese oranges, no pas clementines, com se solen dir. Amb l'arros passa igual; l'arros japones es indistingible (si mes no, per a mi) de qualsevol arros que pugueu trobar al Delta; tanmateix, es arros japones, per diferenciar-lo de la resta d'arrossos asiatics, mes dificils de trobar al Japo que a casa nostra. Amb coses mes dificils de distingir, com ara la carn o el pollastre, a l'etiqueta hi pots trobar o be el kanji del Japo o be 'fet al pais'. Per ells es sinonim de qualitat, per a mi simplement vol dir ser mes car.
Personalment, crec que Oscar Wilde tenia molta rao quan digue que "the actual people who live in Japan are not unlike the general run of English people", es a dir, que no tenen res d'essencialment especial i que qualsevol diferencia es una simple fabricacio mental. El que passa es que ells ( i nosaltres tambe ) s'entesten en trobar diferencies irrellevantas i no veuen que el que hi ha davant seu es simplement una persona com ells, amb mes o menys les mateixes cabories, amb el que podries tenir una conversa casual enlloc de preguntar bestieses. Val a dir que un cop vaig tenir una conversa molt mes interessant amb un xicot del Senegal en l'hora llarga del trajecte BCN-TGN que amb la majoria dels d'aqui.
Nosaltres fem el mateix amb els estrangers? espero que no. Ens queda molt encara per aprendre, pero crec que en relaciona humanes anem bastant per endavant del japonesos. Es possible que al Japo necessiti encara una generacio o mes per madurar com a societat adulta i cosmopolita, integrada en els fluxos del mon, o simplement acabin fent el que fan sempre, oblidar la realitat, evitar les confrontacions, tractar de classificar infantilment fins a l'absurd per tal de sentir-se mes segurs, i dictar normes tant incomprensiblement complicades que simplement facin desistir a qualsevol foraster ni tant sols de pensar d'integrar-s'hi.
Es possible que trobeu una mica politicament incorrecte el que us estic explicant, barrufets meus, tant pel que dic del canto catala com del canto japones. Era el meu proposit. Per la meva experiencia, crec que els catalans som una mica com no hi ha al mon, i o be tenim una gran paciencia o be som massoquistes per suportar ser maltractats a casa nostra. Sense deixar de ser un poble acollidor, una cosa es ser amable i l'altre es ser rucs del cabassot. N'hauriem d'aprendre de no renunciar tant aviat ni a disculpar-nos per ser el que som, i menys per a passar a ser el que alguns volen que siguem, i ja sabeu a qui em refereixo, barrifins i barrufines. O som o no serem!
Es clar que les dues situacions no son completament iguals. A diferencia del Japo, Catalunya es una puc,a que ha estat invadida diverses vegades pels fluxos migratoris abassegadors que, de vegades, fa que sembli mes facil de viure-hi si no ets catala que si ho ets, fent-te sentir estranger a la teva propia terra, havent-te de sentir que parlis en una altra llengua forana tant si vols com si no, veient com qualsevol manifestacio de la teva propia cultura es objecte de prohibicio, burla i/o menysteniment, o com massa de la gent que hi viu no te ni punyetera idea del lloc on es i, el que es pitjor, ni els interessa el mes minim de saber-ho.
El Japo no ha conegut els fenoments migratoris fins fa molt poc i en una mida ridicula. Hi ha mes forasters a Catalunya que a tot el Japo, i no nomes en termes relatius, sino en termes absoluts. Per aixo no es estrany que encara et mirin amb cares de sorpresa quan de sobte se n'adonen, en un d'aquests pocs moments del dia que aterren a la Terra despres de romandre en una letargia continua la major part del dia, que el vei de seient del costat no te la mateixa cara que ells.
La canalla se sol sorprendre mes obertament, i n'hi ha que fins i tot s'espanten. No es d'estranyar ja que si ens remontem a uns quants anys enrerra, quan la persona mes exotica que et podies trobar pel carrer era algu amb un accent incomprensible que deia haver nascut en algun dels molts pueblos que sembla haver-hi sense anomenar mes enlla del limes catalanicus, recordo com molta quitxalla s'espantava quan veia el Rei Baltasar pintat grollerament fins adalt de tot de negre betum.
Per la majoria de japonesos, els occidentals encara som una cosa mes exotica, semblant a una especie d'aliens que hem aterrat a la seva illa, que tenen per una mena d'olimp de virtuts envoltat d'aigua que els isola i desconnecta de la resta del mon amb el que tret d'alguna escapadeta per anar a comprar futeses a Italia o Franc,a, no interessa per gaire cosa mes a la gran majoria, i que veuen simplement com una mena de decorat on les tele-novel.les amb glamour solen passar. Aquest sentiment d'especificitat els porta d'una manrea infantilment inconcientment a pretendre's unics en tot el mon, quan les proves del contrari son manifestes. No cal dir que no son els unics en viure de mirant-se el melic tota el dia.
En general, els japonesos solen tractar els estrangers amb amabilitat i servei, pero molts no mostren massa interes mes enlla de les quatre questions estereotipades que et veus obligat a respondre un numbre inacabable de vegades; des de la parida de si tots fem migdiada i bevem vi a taula, fins coses mes personals com la mania de preguntar-te l'edat que tens o si estas casat. Fins i tot, un cop em van preguntar si teniem calc,adors (!?). Solen ser preguntes de cortesia per confirmar el que ells creuen que saben de cada pais pero que no passen de ser simples recursos de guia turistica i no porten mai a d'altres converses mes aprofundides. No pregunten res sobre historia o politica, i estan mes interessats a que els diguis que diferents que et sembla que son ells i que bona que es la seva cuina. Per aixo es porten una sorpresa (disgust) quan els dius que de peix i arros en tens el cul pelat de menjar-ne. Mes enlla d'aixo, no solen sentir-se comodes fent-la petar sobre questions intranscendent o temes d'actualitat.
Tambe tenen una mania innata d'adjectivar qualsevol cosa com 'japonesa' o 'feta al japo', per a diferenciar-la d'una altra exactament igual pero feta a un altre lloc. Per exemple, de les mandarines, ells en diuen mikan, pero en traduir-ho a l'angles passen a ser japanese oranges, no pas clementines, com se solen dir. Amb l'arros passa igual; l'arros japones es indistingible (si mes no, per a mi) de qualsevol arros que pugueu trobar al Delta; tanmateix, es arros japones, per diferenciar-lo de la resta d'arrossos asiatics, mes dificils de trobar al Japo que a casa nostra. Amb coses mes dificils de distingir, com ara la carn o el pollastre, a l'etiqueta hi pots trobar o be el kanji del Japo o be 'fet al pais'. Per ells es sinonim de qualitat, per a mi simplement vol dir ser mes car.
Personalment, crec que Oscar Wilde tenia molta rao quan digue que "the actual people who live in Japan are not unlike the general run of English people", es a dir, que no tenen res d'essencialment especial i que qualsevol diferencia es una simple fabricacio mental. El que passa es que ells ( i nosaltres tambe ) s'entesten en trobar diferencies irrellevantas i no veuen que el que hi ha davant seu es simplement una persona com ells, amb mes o menys les mateixes cabories, amb el que podries tenir una conversa casual enlloc de preguntar bestieses. Val a dir que un cop vaig tenir una conversa molt mes interessant amb un xicot del Senegal en l'hora llarga del trajecte BCN-TGN que amb la majoria dels d'aqui.
Nosaltres fem el mateix amb els estrangers? espero que no. Ens queda molt encara per aprendre, pero crec que en relaciona humanes anem bastant per endavant del japonesos. Es possible que al Japo necessiti encara una generacio o mes per madurar com a societat adulta i cosmopolita, integrada en els fluxos del mon, o simplement acabin fent el que fan sempre, oblidar la realitat, evitar les confrontacions, tractar de classificar infantilment fins a l'absurd per tal de sentir-se mes segurs, i dictar normes tant incomprensiblement complicades que simplement facin desistir a qualsevol foraster ni tant sols de pensar d'integrar-s'hi.
Es possible que trobeu una mica politicament incorrecte el que us estic explicant, barrufets meus, tant pel que dic del canto catala com del canto japones. Era el meu proposit. Per la meva experiencia, crec que els catalans som una mica com no hi ha al mon, i o be tenim una gran paciencia o be som massoquistes per suportar ser maltractats a casa nostra. Sense deixar de ser un poble acollidor, una cosa es ser amable i l'altre es ser rucs del cabassot. N'hauriem d'aprendre de no renunciar tant aviat ni a disculpar-nos per ser el que som, i menys per a passar a ser el que alguns volen que siguem, i ja sabeu a qui em refereixo, barrifins i barrufines. O som o no serem!
dimecres, d’abril 04, 2007
Vent del Pla[re]gio
Aixo es bonissim! Ara resulta que els de c@r@ll( )t$ l'ajuntafems de TGN es dediquen a plagiar logos! i lo millor de tot, son tant r#c$ de pagar 54.500 euros per una autentica cancarria? On m'haig d'apuntar per a ser dissenyador grafic? No se si han plagiat, pero el que si sembla cert es que els bunyols s'assemblen entre ells. Deu n'hi do!
Copio (ei, que jo aviso!) del Diario Espan~ol de TGN.
Copio (ei, que jo aviso!) del Diario Espan~ol de TGN.
La imagen corporativa de TGN plagia la de una ciudad madrileña
Un descuido en el documento que desarrolla la imagen del Ayuntamiento delata a la empresa que diseñó el proyecto ( por Ivet Batet )
Un descuido en el documento que desarrolla la imagen del Ayuntamiento delata a la empresa que diseñó el proyecto ( por Ivet Batet )
 |
Para copiar hay que saber hacerlo, y más aún desde que existe internet. Quizás nunca nadie habría descubierto el parecido entre la imagen corporativa del Ayuntamiento de Tarragona y la de San Sebastián de los Reyes si no fuera por un descuido de la empresa tarraconense que ganó el concurso público. Pierre Comunica copió algunos párrafos del manual de aplicación tan textualmente que incluso olvidó sustituir el nombre del Ayuntamiento. Y ante la sospecha, sólo hace falta entrar en la web del consistorio de la ciudad madrileña para acceder a su manual, creado por la empresa Aderal Tres durante la pasada legislatura, y comprobar que contiene numerosas frases idénticas.
Los dos documentos, estructurados en los mismos siete puntos, coinciden en apartados como la introducción, el análisis de las tendencias de representación heráldica o la normativa cromática, entre muchos otros. Y difieren en la evolución de escudo de la ciudad, la descripción de las tipografías o la aplicación en la papelería.
Una de las diferencias más destacables es el presupuesto. Curiosamente resultó más caro el presunto plagio que el proyecto original. Mientras que el Ayuntamiento de San Sebastián de los Reyes sólo pagó 8.000 euros por su imagen corporativa, el de Tarragona lo tuvo que multiplicar casi por siete y se desembolsó 54.500 euros.
Los logotipos de los dos Ayuntamientos comparten exactamente el mismo tono de granate (el pantone 200), la forma del escudo y la línea ondulada que rompe el contorno, que en Tarragona sintetiza un campo de veros y en San Sebastián de los Reyes representa un río y la inicial de la ciudad.
Además, la primera versión presentada de la imagen corporativa de Tarragona contaba con unos topos en la parte superior, que se eliminaron a partir de sugerencias tras las conversaciones con los técnicos y los representantes de todos los grupos políticos municipales del consistorio. Entre estas modificaciones para llegar al consenso, también se sustituyó la «t» minúscula que figuraba en la propuesta inicial por una mayúscula.
Els de l'ajuntafems es defenses:
El portavoz del equipo de gobierno del Ayuntamiento de Tarragona, Joan Aregio, no piensa que exista plagio en el Manual de Identidad Corporativa. La empresa adjudicataria, Pierre Comunica, todavía no ha presentado este documento al registro del Ayuntamiento, y Aregio ha anunciado que el documento que se ha filtrado es un documento de uso interno y que como tal puede utilizar textos simulados. Aregio investigará qué funcionario hay detrás de esta filtración.
I els de l'oposicio, contra-ataquen:
La oposición al Ayuntamiento de Tarragona ha pedido que se retire en 24 horas todos los carteles de la ciudad con la nueva imagen corporativa que parece ser el resultado de un plagio de la imagen del Ayuntamiento de Sant Sebastián de los Reyes, en Madrid. Desde la oposición se califica los hechos como de 'lamentables' y de 'vergüenza institucional'.
Los portavoces de los diferentes grupos de la oposición reconocen que dieron el visto bueno al nuevo logo pero con reticencias ya que no les acababa de gustar. La oposición pedirá a una junta de portavoces urgente y que los servicios jurídicos del consistorio se pronuncien sobre si hace falta reclamar responsabilidades y retirar la adjudicación de la campaña de comunicación a la empresa que hizo el diseño.
Fins i tot, surt a 'El Pais' i segurament a mes llocs. Be, em sembla que el ridicul, per variar, esta servit, i dona una mesura de la capacitat administrativa de les ments pensants del consistori, que es propera a zero. El millor es el que diuen a "El Pais", cito: "La empresa que lleva la imagen de Aregio, Pier[re] Comunica, es la misma que ha diseñado el logotipo". Vosaltres mateixos.
Los dos documentos, estructurados en los mismos siete puntos, coinciden en apartados como la introducción, el análisis de las tendencias de representación heráldica o la normativa cromática, entre muchos otros. Y difieren en la evolución de escudo de la ciudad, la descripción de las tipografías o la aplicación en la papelería.
Una de las diferencias más destacables es el presupuesto. Curiosamente resultó más caro el presunto plagio que el proyecto original. Mientras que el Ayuntamiento de San Sebastián de los Reyes sólo pagó 8.000 euros por su imagen corporativa, el de Tarragona lo tuvo que multiplicar casi por siete y se desembolsó 54.500 euros.
Los logotipos de los dos Ayuntamientos comparten exactamente el mismo tono de granate (el pantone 200), la forma del escudo y la línea ondulada que rompe el contorno, que en Tarragona sintetiza un campo de veros y en San Sebastián de los Reyes representa un río y la inicial de la ciudad.
Además, la primera versión presentada de la imagen corporativa de Tarragona contaba con unos topos en la parte superior, que se eliminaron a partir de sugerencias tras las conversaciones con los técnicos y los representantes de todos los grupos políticos municipales del consistorio. Entre estas modificaciones para llegar al consenso, también se sustituyó la «t» minúscula que figuraba en la propuesta inicial por una mayúscula.
Els de l'ajuntafems es defenses:
El portavoz del equipo de gobierno del Ayuntamiento de Tarragona, Joan Aregio, no piensa que exista plagio en el Manual de Identidad Corporativa. La empresa adjudicataria, Pierre Comunica, todavía no ha presentado este documento al registro del Ayuntamiento, y Aregio ha anunciado que el documento que se ha filtrado es un documento de uso interno y que como tal puede utilizar textos simulados. Aregio investigará qué funcionario hay detrás de esta filtración.
I els de l'oposicio, contra-ataquen:
La oposición al Ayuntamiento de Tarragona ha pedido que se retire en 24 horas todos los carteles de la ciudad con la nueva imagen corporativa que parece ser el resultado de un plagio de la imagen del Ayuntamiento de Sant Sebastián de los Reyes, en Madrid. Desde la oposición se califica los hechos como de 'lamentables' y de 'vergüenza institucional'.
Los portavoces de los diferentes grupos de la oposición reconocen que dieron el visto bueno al nuevo logo pero con reticencias ya que no les acababa de gustar. La oposición pedirá a una junta de portavoces urgente y que los servicios jurídicos del consistorio se pronuncien sobre si hace falta reclamar responsabilidades y retirar la adjudicación de la campaña de comunicación a la empresa que hizo el diseño.
Fins i tot, surt a 'El Pais' i segurament a mes llocs. Be, em sembla que el ridicul, per variar, esta servit, i dona una mesura de la capacitat administrativa de les ments pensants del consistori, que es propera a zero. El millor es el que diuen a "El Pais", cito: "La empresa que lleva la imagen de Aregio, Pier[re] Comunica, es la misma que ha diseñado el logotipo". Vosaltres mateixos.
dilluns, d’abril 02, 2007
Les normes, amabilitat, i els japonesos
Avui he viscut una escena que explica una mica com es el caracter dels japonesos. Com gairebe cada dia, i especialment els dillums al mati, que hi ha reunio, tinc per costum agafar primer un tren que en 5 minuts em deixa a una parada de l'autobus que em porta directament, que no rapida, a la feina. El periple complet dura uns 25 minuts, i nomes el solc recorrer pel mati perque em fa mandra fer-lo caminant o en bicicleta. Malgrat tot, no s'hi guanya tant com sembla ja que de tornada a peu normalment tardo uns 35 minuts.
La cosa va una mica justeta i en arribar a l'estacio haig de sortir-ne pitant per agafar l'autobus, que para just al davant de l'estacio. Encara porto el trauma d'haver sofert tants anys la RENFE i soc l'unic beneit que surt caminant esperitat per arribar el mes aviat possible al bus, tot i que com en moltissimes ocasions, ells porten la seva parsimonia habitual d'anar xino-xano sense patir gaire, ja que saben que tots els horaris estant mil.limetricament ajustats per a que qualsevol persona, fins i tot la mes lenta, sigui capac, de fer la connexio sense patir.
Un cop pujo al bus, intento d'asseure-m'hi, cosa no gens facil, no nomes per tenir el cul massa gros, sino perque, fins i tot tenint una mida reduida, soc incapac, d'encabir-hi les cames en certs seients. Com avui no anava gaire ple, m'he assegut a les butaques preferents reservades a la gent gran, amb discapacitats fisiques, i/o embarassades. Si continuen al pas acctual, en 15 anys ho sera tot l'autobus, de reservat, pero el tema de l'envelliment el deixarem per mes tard.
Puntual com sempre, quan el rellotge que el conductor te sobre el panell frontal ha tocat el minut indicat, s'ha posat en cami. Tot anava normal, quan tot d'una, aprofitant que l'autobus estava parat al semafor, ha vingut corrent una dona portant una canalla als brac,os, i li ha demanat al xofer si aquell autobus anava ves a saber on. El conductor, molt amable, ha obert la porta del davant just on era ella i li ha dit que si.
Ara tothom es deu estar imaginant que la pobra dona, carregada com anava amb la criatura als brac,os, i davant l'afirmacio del xofer, ha pogut pujar dalt de l'autobus en aquell mateix moment. Jo, que ho estava veient, aixi be m'ho pensava, ja que la seguent parada era nomes a uns tristos 30 metres del semafor on erem parats i estava buida. Doncs, no! El senyor li ha indicat molt amablement que anes cap a la parada i que alla podria pujar-hi.
Als autobusos al Japo s'hi sol pujar pel darrere. Es pren un tiquet que indica la parada on t'han carregat o be passes una targeta pel lector per a que quedi constancia de la mateixa. En arribar a on vols anar, en baixes pel davant, on hi ha una magnifica maquina de l'any de la picor on hi llences l'import del trajecte i el tiquet, o tornes a passar la targeta pel lector, que descompta l'import. Si no portes canvi, aquesta mateixa maquina te'n dispensa, amb el que no has de molestar a ningu a l'hora de pagar.
El que ha passat, doncs, es que el carallot del conductor ha fet correr la dona amb la canalla al coll uns 30 metres fins a la parada, on l'autobus l'ha esperat. A mi, personalment, m'ha semblat l'estupidesa mes gran de la historia, ja que no estavem al mig d'una ciutat atapaida d'una horrorosa circulacio, sino en un ambuient rural, gairebe al mig del no res. Pero es tipic de sistema de pensar de molts japonesos. Son inflexibles a la norma, i l'apliquen tant al peu de la lletra que poden arribar al paroxisme. Creuen que ser eficac, es serguir la norma fins a l'ultima lletra i consequencia. Per aixo passen coses ridicules, hipocrites, al cap d'avall, injustes.
Un cop em van fer tornar a tramitat un paper perque havia comes la insolita gosadia d'escriure-hi el numeros de la meva adrec,a en xifres arabigues i no pas en kanji, com constava al seu registre. La rao que em van donar es que les dues havien de ser iguals. Quan els vaig dir que els numeros eren iguals tants si s'escriuen en lletres, com en guarismes, com en binari, em van tornar a dir amb un gran somriure i un to com si estiguessin parlant a un nen, que l'adressa havia de ser completament igual. I contra aixo, no hi ha discusio possible.
En aquest cas, enlloc de fer pujar a la dona al semafor on ja erem parats i evitar-li la suada, l'han feta correr innecessariament 30 metres, retrassant aixi el viatge un parell o tres de minuts en parar en una lloc que, tret de per la dona, no hi hagues hagut de parar, en ser buit. Aixo si, tot amanit amb una amabilitat apalagosa que a parer meu se la podria haver estalviat i haver sigut una mica mes practic. Pero, com m'he hagut de sentir mes d'una i de dues vegades, "aixo es el Japo, xec!".
La cosa va una mica justeta i en arribar a l'estacio haig de sortir-ne pitant per agafar l'autobus, que para just al davant de l'estacio. Encara porto el trauma d'haver sofert tants anys la RENFE i soc l'unic beneit que surt caminant esperitat per arribar el mes aviat possible al bus, tot i que com en moltissimes ocasions, ells porten la seva parsimonia habitual d'anar xino-xano sense patir gaire, ja que saben que tots els horaris estant mil.limetricament ajustats per a que qualsevol persona, fins i tot la mes lenta, sigui capac, de fer la connexio sense patir.
Un cop pujo al bus, intento d'asseure-m'hi, cosa no gens facil, no nomes per tenir el cul massa gros, sino perque, fins i tot tenint una mida reduida, soc incapac, d'encabir-hi les cames en certs seients. Com avui no anava gaire ple, m'he assegut a les butaques preferents reservades a la gent gran, amb discapacitats fisiques, i/o embarassades. Si continuen al pas acctual, en 15 anys ho sera tot l'autobus, de reservat, pero el tema de l'envelliment el deixarem per mes tard.
Puntual com sempre, quan el rellotge que el conductor te sobre el panell frontal ha tocat el minut indicat, s'ha posat en cami. Tot anava normal, quan tot d'una, aprofitant que l'autobus estava parat al semafor, ha vingut corrent una dona portant una canalla als brac,os, i li ha demanat al xofer si aquell autobus anava ves a saber on. El conductor, molt amable, ha obert la porta del davant just on era ella i li ha dit que si.
Ara tothom es deu estar imaginant que la pobra dona, carregada com anava amb la criatura als brac,os, i davant l'afirmacio del xofer, ha pogut pujar dalt de l'autobus en aquell mateix moment. Jo, que ho estava veient, aixi be m'ho pensava, ja que la seguent parada era nomes a uns tristos 30 metres del semafor on erem parats i estava buida. Doncs, no! El senyor li ha indicat molt amablement que anes cap a la parada i que alla podria pujar-hi.
Als autobusos al Japo s'hi sol pujar pel darrere. Es pren un tiquet que indica la parada on t'han carregat o be passes una targeta pel lector per a que quedi constancia de la mateixa. En arribar a on vols anar, en baixes pel davant, on hi ha una magnifica maquina de l'any de la picor on hi llences l'import del trajecte i el tiquet, o tornes a passar la targeta pel lector, que descompta l'import. Si no portes canvi, aquesta mateixa maquina te'n dispensa, amb el que no has de molestar a ningu a l'hora de pagar.
El que ha passat, doncs, es que el carallot del conductor ha fet correr la dona amb la canalla al coll uns 30 metres fins a la parada, on l'autobus l'ha esperat. A mi, personalment, m'ha semblat l'estupidesa mes gran de la historia, ja que no estavem al mig d'una ciutat atapaida d'una horrorosa circulacio, sino en un ambuient rural, gairebe al mig del no res. Pero es tipic de sistema de pensar de molts japonesos. Son inflexibles a la norma, i l'apliquen tant al peu de la lletra que poden arribar al paroxisme. Creuen que ser eficac, es serguir la norma fins a l'ultima lletra i consequencia. Per aixo passen coses ridicules, hipocrites, al cap d'avall, injustes.
Un cop em van fer tornar a tramitat un paper perque havia comes la insolita gosadia d'escriure-hi el numeros de la meva adrec,a en xifres arabigues i no pas en kanji, com constava al seu registre. La rao que em van donar es que les dues havien de ser iguals. Quan els vaig dir que els numeros eren iguals tants si s'escriuen en lletres, com en guarismes, com en binari, em van tornar a dir amb un gran somriure i un to com si estiguessin parlant a un nen, que l'adressa havia de ser completament igual. I contra aixo, no hi ha discusio possible.
En aquest cas, enlloc de fer pujar a la dona al semafor on ja erem parats i evitar-li la suada, l'han feta correr innecessariament 30 metres, retrassant aixi el viatge un parell o tres de minuts en parar en una lloc que, tret de per la dona, no hi hagues hagut de parar, en ser buit. Aixo si, tot amanit amb una amabilitat apalagosa que a parer meu se la podria haver estalviat i haver sigut una mica mes practic. Pero, com m'he hagut de sentir mes d'una i de dues vegades, "aixo es el Japo, xec!".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
