Nadal a Kyoto

Avui, dia de Sant Esteve, no tinc ganes de barrufar gaire. Aixo d'haver de venir a pencar quan tothom s'esta afartant de canalons, doncs, em toca allo que no sona. Ahir vaig fer campana i me'n vaig anar a descobrir temples a Kyoto, font inesgotable de paratges realment atraents per la vista que busca pau entre tanta trinxamenta del paisatge, habitual arreu del Japo. Tinc pensat de fer una serie dedicada als cables electrics. Es bestial el que he vist al Japo, inimaginable. Atrocitats, no tan sols visuals i estetiques, sino tambe arquitectoniques i d'enginyeria.

Pero tornem a Kyoto, la ciutat dels 10000 temples; diga'ls-hi exagerats? Les fotos son del Ginkakuji, el 'temple del pavello argentat', germa pobre del Kinkakuji, el 'temple del pavello daurat', postejat fa temps. El nom no fa la cosa, diuen, pero en aquest cas, encara menys. Mentre que el temple daurat es realment daurat merces a una patina de pa d'or, l'argentat es de fusta pelada. Devien fer curt de calers i s'oblidaren de la plata? Tambe es famos per ser pertanyer a la secta Zen del budisme, aquesta que es dedica als jardins fets de grava, sorra, pedrots, i ratlletes. Jo prefereixo el verd.



La resta de fotos son d'altres temples al llarg del 'cami dels filosofs'. No se perque, pero tinc una tirada pels edificis Shinto. No son tan profunds filosoficament parlant i solen estar dedicats a deus molt prosaics, com el de l'arros, i decorats amb tota mena d'estatues de criatures que els fan de missatgers, com la guineu. Deu ser pel color, que jo anomeno 'vermell shinto' i que rellueix en els vestits de les precioses miko, o potser pels picarols de la mida de cassoles que pengen del sostre i que la gent fa sonar despres d'encendre una barreta d'encens, llenc,ar una moneda, i fer una petita pregaria amb les mans plegades. El temple de la foto tenia figures curioses de micos (mai una sola lletra canvia tant el significat d'una paraula!), aguiles, i rates.


Despres me'n vaig anar a Kawaramachi a menjar sushi en una lloc bastant decadent que m'agrada molt, per celebrar el Nadal com deu mana. Com ateu recalcitrant em permeto de dir In terra pax hominibus bonae voluntatis.

Citizen Kane

L'altre dia em vaig comprar uns DVD per 500 yens la pec,a. Pel preu podeu veure que no son de la ultima fornada; de fet, son totes pel.licules en blanc i negre i bastant velles. Ahir vaig veure "Citizen Kane", deu n'hi do! No era la primera vegada que la veia, pero si que era la primera vegada que ho feia en versio original.

Soc molt 'pel.liculero', com deia mon padri, i diria que he vist tot el que humanament es possible veure amb els meus anys. Pero des que tinc la facultat d'entendre-les en v.o. sense l'esclavatge del doblatge, doncs, estic experimentant una nova dimensio cinematografica. Es com si veies les pel.licules de bell nou. Ja se que fa esnob dir que un veu pel.licules en v.o., pero xiquets, que no tinc cap altre alternativa!

Tornem al ciutada garrot. Sempre m'ha agradat molt en Orson Welles, tenim una retirada, tant en la pinta com en els gustos. Tan de bo jo fos tambe mes alt! Aquest paio era una maquina de fer obres mestres. Personalment, a mi m'encanta 'el tercer home', sobretot aquella escena en la qual un llum el delata mostrant-nos la seva cara sorneguera com una lluna plena rient-se literalment de la seva propia ombra.

No vull passar-me de pedant, pero no cal dir que CK es considerada per molts la millor pel.licula de la historia. Te escenes fantastiques, fetes l'any 1941 i sense les mandangues de la realitat virtual, que te mes de virtual que de realitat. L'escena famosissima del comenc,ament, quan mor i cau la bola de neu es genial. Hi ha un episodi molt inspirat en aquesta pel.licula en el Simpsons, on en Barns vol trobar el seu Rosebud particular, un osset merdos de la filla petita d'en Homer anomenat 'Bobo'.

Sempre em va sobtar que els sostres de la pel.licula fossin tan baixos, especialment quan viuen al ridiculament enorme palau de Xanadu, on les habitacions son tan grans que han de cridar per poder tenir una simple conversa. Suposo que devia voler donar la sensacio d' importancia dels personatges, pero com podeu veure a la foto li va caldre atrinxerar-se sota terra per poder-ho rodar.

Jo diria que el personatge en v.o. es mes benevolent que el doblat que recordo. Es un cobdicios megaloman, pero quan s'enamora, quan estima, es huma. Tambe es curios veure que preocupava als EEUU a l'any 1941: la guerra de Cuba del 1898? Europa s'estava matant i ells fan una pel.licula sobre una barreja de magnats tipicament americans? En Chaplin va fer el 'Gran Dictador' el 1940 i els EEUU van entrar a la IIGM el desembre del 1941, pero a la pel.licula en Kane visita als hitler d'Europa i diu que no hi haura guerra.


Al final, com se sap, es descobreix nomes per l'espectador l'origen de l'enigmatica paraula 'Rosebud'. Es veuen milers de caixes amunteguades amb tots els bens acumulats a Xanadu fins que s'arriba al trineu, que es llenc,a al foc i en cremar-se es veuen les lletres. Em va cridar l'atencio la semblanc,a d'aquesta escena amb el final de 'Indiana Jones i l'Arca Perduda', quan l'arca es guarda en un magatzem enorme del govern. La camera es mou entre milers de caixes fins arribar a la de l'arca, que crema el seu numero per poder desapareixer en la buidor de la quantitat.

En general, la pel.licula sembla de vegades una d'aquelles produccions sovietiques on un heroi encapc,ala una revolta per alliberat el proletariat, pero es que era el 1941 i en OW tenia nomes 26 anys! Abans, amb aquesta edat erets un home, ara no.

Avis a navegants!

Ho torno a repetir per si a algu no li ha quedat clar. Aquest es el meu blog i hi escric el que em surt de la soKa dels nandeyanens. Repeteixo el que ja vaig dir en el meu primer post inaugural:

"[...] No penso ser pretencios ni en el llenguatge ni en la profunditat del meu analisi de la ja complexa per ella mateixa existencia japonesa. Simplement, explicare les coses que passen o em passen mentre estigui per aquests mons de deu. L'estil sera el meu i consistira simplement en anar transcrivint el que a doll se'm passi pel cap, clar i catala!

Tampoc no tinc cap mena d'intencio de ser objectiu, ni exhaustiu, ni politicament correcte; per enciclopedies ja tenim la wiki! Disculpeu, per tant, les generalitzacions gratuites, els exemples intrascendents, els raonaments fal.lassos, el sarcasme i la critca descarnada a tot allo que em sembli que fa prou gracia com per inclure-ho en aquestes pagines. Ras i curt; explicare com es el mon vist per mi i des del Japo [...]".

Wakatta?

Adeu, barrufets!

Nadal (II)

Voldria parlar d'un tema que com a barrufet, com a Gran Barrufet, considero molt serios i que em treu de pollaguera. Es el 'papanuel', l'usurpador. Personalment, es un personatge que detesto profundament. Qui es el puto papanuel? No m'interessa, pero l'unic que se es que jo he aconseguit creixer en un mon on no existia aquesta figura detestable. Malahauradament, per motius purament comercials, cada dia mes se'ns matxaca el cervell amb imatges d'una dolc,or nauseabunda d'una mena de senyor refetot entrat en anys que te predileccio malaltissa per la canalla. Abans sembla que anava vestit de verd, pero una coneguda companyia de begudes apelagoses li va canviar l'uniforme, que passa a ser vermell.

De papanuels per Europa n'hi ha de diverses menes. Sense mirar la wikipedia, diria que pels paisos nordics, sol venir del sud, i pels paisos meridionals, abocats a aquesta moda patillera, ve del cercle polar artic. Jo hi vaig ser una vegada, al cercle polar artic per Nadal. A part de lapons, rens i una dosi considerable de fred i gel, no el vaig pas veure. A Holanda, una amiga m'ha dit que ve d'Espanya i porta taronges; quina por! N'hi ha que enlloc de papanuel li diuen 'santesclaus'. A mi sempre m'ha fet gracia aquest nom, pero prefereixo 'Santes Creus', es mes autentic i mes interessant.

Recordo 'Antaviana' i com una familia volia fotre finestre avall a aquell senyor sospitos que se'ls hi havia escolat al menjador amb un sac al coll. Ara suposo que enlloc del Pol vindria de l'Est i la pallissa els hi fotaria ell a la familia de la casa. Com canvia el mon, barrufets! Espero que la gent no s'oblidi del nostre Tio, veritable simbol del Nadal, del que realment significa el Nadal, es a dir, el renaixement de la natura que es percebeix amb l'allargada del dia. La resta son marmellades. Jo em quedo amb les 'mamanuels', sobretot si van vestides amb l'uniforme de roba interior peluda. Bon Festes des del pais del Santa Snoopy!

Nadal (I)

Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li'n darem un tall....hahaha!!! Estem vora Nadal? Be, com tot al Japo, el Nadal, barrufets meus, es diferent. La meva veina ha penjat un corona a la porta, amb un mitjo vermell i un Snoopy. Si, aixo es Nadal. Nomes calen unes quantes cosetes per celebrar-ho: algun objecte amb els colors 'oficials' del Nadal (verd, blanc i vermell) i un pastis. Un pastis? si, el famos "kurisutsumasu keeki"; que no n'havieu sentit a parlar mai? Jo tampoc, pero ara es una nova tradicio que segueixo ferventment.

Una altra trabucada que han importat els japonesos a la seva manera son les llums de Nadal. En diuen 'iluminarie', i les de Kobe son famoses. Es un altre rollo, com se sol dir, pero. Jo hi vaig ser l'any passat. Consisteix en il.luminar una serie de carrers com a la foto. Pero el que es curios es l'actitut de la gent. No consisteix en passejar per un carrer que esta il.luminat. Com a tot arreu, hi ha moltissima gent. Els carrers es tanquen i nomes s'hi pot entrat per un dels extrems. Es impossible l'acces en un punt intermig. Cal fer cua, per variar.

Una vegada dins de la marabunta, no hi ha sortida, t'hi has de moure solidariament. La mecanica consisteix en caminar 10 metres, parar-se, fer-se fotografies, caminar 10 metres mes, parar-se, foto, etc. Fins que arribes al final, en un parc ple d'estands on pots menjar tota mena de especialitats. Tot el proces pot durar un parell ben be d'hores. Jo en vaig tenir prou l'any passat i enguany he preferit visitar iluminaries mes petites i no tan concorregudes. Les de les fotos son a Osaka, i a la de sota es pot veure l' 'Osaka King' de la tele d'Osaka vestit de vulgar 'papanuel'.


El curios de tot, des de la meva optica esbiaixada, es l'estil de totes les iluminaries. A mi em recorden mes la 'feria d'abril' de Sevilla que llums de Nadal autentiques. No hi ha ni picarols, ni campanetes, ni espelmes, ni boles de Nadal, ni grevol ni cap altre dels simbols que s'associen (incomprensiblement, a voltes) al Nadal. Per sort, tret de dins alguns grans magatzems, no se senten nadales i d'altra musica infame pel carrer. Gracies a Snoopy!!

Lo Barsa....

Be, barrufets meus, he fet tard en enviar un post titulat 'Gambare Barc,a!!!' (traduccio patillera del nostrat 'Froc,a Barc,a!') ja que va perdre amb l'Internacional diumenge passat. Per tant, escriure el que em sembla sobre la percepcio que al Japo es te del Barc,a.

Suposo que per la tele i radio han estat donant la tabarra dia i nit amb les meravelles del Barc,a i de l'interes que al Japo existeix per aquest club. Res a dir. Es cert, hi ha interes, pero com tot al Japo, no es el que sembla ni es el que nosaltres creiem. Si mes no, aixo es el que em sembla a mi.

Als japonesos, el futbol els interessa relativament poc, infinitament menys que el baseball, i bastant menys que qualsevol esport, per curios o estrany que sembli, pero en el qual hi participi un japones. Exemples? el patinatge sobre gel o el voleibol. Ara be, com son un punt esnobs i tot el que es europeu els atrau sobremanera, doncs, tambe s'interessen pel futbol. Tanmateix, nomes els agrada el que en cada moment es moda.

Fa un temps era en Beckham qui estava de moda. Ara li toca al Ronaldito. Esta fins i tot a la sopa: anuncis al metro, a la tele; fins i tot hi havia una cara seva penjant d'uns magatzems de Kyoto fa un temps (la deuen haver treta ara perque feia veritable mal a la vista) o comediants per la tele que l'imitaven. I el Barc,a? Doncs, tambe es conegut, pero nomes pels aficionats al futbol, ja que en molts d'aquests spots en 'Roni', com diuen aqui, no porta els colors blaugrana. Petita digressio: els drets d'imatge del Ronaldito son seus, no pas del Barc,a (coses del Sandrusco i 'The Door'), amb el que l'ultima cosa que he vist que anuncia era 'Minolta'.


Aixi es com crec jo que veuen al Barc,a al Japo, l'equip on juga el Roni, el paio de les dents. De la resta, doncs, segurament en parlen als programes de futbol, on solen explicar fins a l'ultim detall, pero per la gent normal, el que importa es el Roni, perque es conegut arreu del mon i perque juga espectacularment i marca gols que a l'avorrida lliga japonesa son impensables. Aixo durara fins que algu jugui millor (Adriano?), moment en que immediatament s'oblidaran de Ronaldinho per passar a parlar 24h seguides sobre el nou valor. Son aixi!

Henna Neko

Ai, barrufets, barrufets meus! Com sabreu, al Japo hi ha una certa predileccio pels gats com a animals de companyia i tambe com a simbol, sobretot de la bona sort, com ara el maneki-neko. Pero no parlare d'aixo, ja que tothom ho coneix. Us presento el que jo anomeno el 'gat xungo'.

En ser una illa, els animals del Japo solen tenir certes adaptacions que els diferencia de la resta dels seus parents. Mentre que els gossos solen ser petitons i poc parladors, els gats es fan grossos com un tuixo. Es habitual trobar gats amb sobrepes, i hi ha fins i tot menjar de dieta per a ells. Pero el que em fascina del nostre nou amic es la seva imperturbabilitat, propia d'un monjo budista versat en la meditacio.

Molts caps de setmana baixo a Osaka i passo tot sovint per l'estacio de Tennoji. Es una important estacio i sempre es un formiguer de gent amunt i avall. Com creuar el carrer es moltes vegades materialment impossible, cal o be passar per una mena de pont per sobre de l'encreuament de carreteres o be per un pas soterrani. Com el pas soterrat te escales mecaniques (els japonesos no son de caminar ni pujar gaires escales) doncs acabo pillant la cua de cargols que va per sota terra. Un dia vaig notar una cosa ben estranya: al mur que hi ha just al costat de les escales mecaniques en pujar al vestibul de l'estacio d'Abeno Suji, que hi ha al davant, hi solia haver els diumenges pel mati una presencia en forma de gat immobil que guaitava des de dalt com el gat de Cheshire.

El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era un nino que algu s'havia deixat a sobre. El seguent diumenge, m'hi vaig parar mes estona esperant que desaparegues deixant nomes el somriure i, res de res, el gat no movia ni els pels del bigoti. El tercer diumenge, ara amb la meva camera, li vaig fer unes fotografies i per fi! el gat es va moure pel flaix! Despres va sortir un home de darrera d'una columna que ni havia vist i em va dir que si volia podia fer-li mes fotos. La meva xicota li va preguntar si li passava alguna cosa al gat, que no es movia i quin misteri hi havia en venir cada diumenge a aquesta estacio.

Les contestes van ser bastan curioses. El senyor, que devia rondar la seixantena, ens va dir que havia estat entrenant al gat molts anys per a que romangues immobil, i que com a entrenament, doncs, el portava a l'estacio, plena com un ou, per a que ell s'acostumes a la gent i la gent aprecies les habilitats del seu gat. Fins i tot ens va dir que si no fos perque la resta de la setmana estava enfeina, tambe se la passaria en aquella estacio amb el seu gat.


Be, jo encara ara estic sorpres, i el gat, que fa certa la dita aquella dels gats de guix, continua encara cada diumenge pel mati fent la seva aparicio, vestit de vermell, a l'estacio d'Abeno Suji, davant de la de Tennoji. Per cert, aquest lloc encara te mes rareses: a sobre mateix de l'estacio hi ha uns grans magatzems anomenats 'la Serena' on, per casualitats de la vida, s'hi troba el Consulado Honorario de Espanya a Osaka. Si, barrufets meus, un consulat espanyol en un cortingles qualsevol, i vigilat per un gat immobil, el gat xungo.

Aka to Kuro

Us linko un anunci que, personalment, trobo molt aconseguit, simple i elegant. I les dues xiquetes que hi surten, doncs, que us he de dir? tenen l'encant que pretenia explicar en els anteriors posts. La xocolata tambe esta prou bona, per cert!

I ara el making-off....

Una de les noies es diu Yuri Ebihara, Ebi-chan pels amics, i es habitual dels anuncis, com ara un que es va fer famos a l'estiu, on simulava un top-less quan es llenc,ava a la piscina amb el modelet de la foto.

Suposo que tot va a gustos.

Un Santuari de Venus (III)

(continua del post anterior)
Un cop casades, la seva missio es la familia, i com tot al Japo, s'ho prenen molt seriosament. Per elles la familia es com una empresa. Porten els comptes i el govern de tot, i en molts casos, el marit passa a ser un mer empleat que treballa per mantenir a la familia, pero que no pinta res a la hora de decidir. Fins i tot, n'hi ha que no veuen ni un duro del seu sou i reben uns quants calerons setmanalment per pagar-se el dinar, el tren i les cerveses quan surten els divendres a fer el 'nomikai' amb els col.legues.

Potser a algu aixo tambe els hi sonara. Es per aquest motiu que l'estereo tip de dones docils i submisses, crec jo, es bastant fals. De fet, jo tinc la intuicio que contrariament a d'altres paisos desenvolupats, les dones del Japo no s'han emancipat (per dir-ho d'alguna manera) no pas per culpa d'un sistema patriarcal que les subjuga sino, justament al contrari, perque son elles que detenten un matriarcat que no volen perdre.

En general, les dones de classe mitja no treballen mes enlla dels 35 anys, ja que es dediquen a la cria dels japonesos del futur, un parell, normalment. Viuen en una certa tranquil.litat: porten la canalla al col.legi o a la parada del bus on els recullen, espolsen el futon i netegen la casa, van a comprar al super que esta a 5min en cotxe, i preparen les caixes 'bento' (carmanyola) per l'endema (pels fills i els marits). Aixo els porta mes temps perque solen ser una virgueria i son el signe de l'amor de la dona envers als fills i marit.

Despres que fan? res! miren la tele, fan gimnastica, massatges, esteticiens, van a xerrar amb les amigues (fer safereig es l'esport nacional al Japo) i cuidar-se. Aquesta es la vida d'una dona de classe mitja, es a dir, el 80% del Japo. M'ha sorpres no trobar cap 'desperate housewive' portant la canalla a ultima hora al col.le en 4x4 per anar despres a treballar amb el coet al cul. Elles van amunt i avall en bicicleta, a peu o en 'minica', uns cotxes repetits ideals per les dones japoneses.

A la ultima fase, quan el marit es jubila, elles passen a cobrar par de la pensio del marit. La novetat es que fins ara, si es divorciaven perdien aquesta part de la pensio. Aixo tradicionalment ha mantingut els divorcis sota minims. Tanmateix, a partir del proper any la llei canvia: tot i divorciar-se, la dona tindra dret a la part proporcional de la pensio del marit segons els anys de matrimoni, i n'hi ha que estan espantats perque s'espera un increment brutal dels divorcis, especialment entre matrimonis de mes de 30 anys que ja no tenen res per dir-se.

Un Santuari de Venus (II)

Ningu no es perfecte i les japoneses tampoc. Posats a criticar dire que de vegades les japoneses semblen nenes malcriades amb la unica obsessio a la vida que la compra compulsiva d'articles Louis Vuiton, Hermes, Chanel, i tota una llarga llista de futilitats i parides de diversos colors amb l'unic criteri de ser el mes 'kawaii' ('mono') possible.

Aquesta es una fase que els dura mes o menys des que comencen a fer-se donetes als instituts fins per alla als 25 anys, edat a partir de la qual comenc,a la carrera per pillar un marit amb cara i ulls que les mantingui un cop les responsabilitats maritals i una societat masclista les expulsi del mon laboral actiu.

La fase adolescent consisteix en portar una vida infantilitzada envoltada de pelutxos i amigues terriblement envejoses i cap-buits, fent-se fotos a les maquines de 'pericura' en postures kawaii i tontejant amb crios de les seves edats amb aires de 'yakuza' de 3a regional, molt mes interessats en el baseball i en portat els pantalons penjant dels genolls que no pas en elles. Be, mes o menys com a tot arreu.

Un cop passada la fase pelutx i la LV, moltes ja treballen fa uns anys. S'ha de dir que les dones al Japo, tot i passar en la seva gran majoria per la universitat, tenen bastant menys possibilitats d'arribar a excercir posicions de responsabilitat en les empreses japoneses, mes tradicionals com mes gran son. Per aixo, la gran majoria de les mes preparades acaben fent de OL (office lady), es a dir, "chica pa' to' ": des de fer el te al jefe fins a portar la comptabilitat d'una empresa. No solen cobrar gaire i sol ser treball temporal.

Aquesta situacio evita la seva emancipacio fins que no es casen, en la seva gran majoria, abans dels 30 anys. Segurament aquesta pel.licula molts ja la heu vista, i no pas al Japo, pero s'ha de dir que a Catalunya la situacio ha millorat molt mes i molt mes depressa que no pas al Japo, on pel meu gust encara semblen viure amb 35 anys de retard.

(continua al seguent post)

Un Santuari de Venus

Be, Barrufets meus, us dec la explicacio del segle. Que te Japo que realment valgui la pena? No son els monuments, ni els paissatges, ni les infraestructures, ni la tecnica, ni aquesta mania seva de indicar-ho tot per triplicat i amb esquemes i dibuixets, que impossibilita a l'ull occidental de trobar facilment la informacio justa i necessaria. El que realment val la pena del Japo son les seves dones, les japoneses.

Quan un aterra al Japo, se n'adona que pel carrer tot son dones; els homes han desaparegut. On son? doncs, a l'empresa o bevent amb els amigots o companys. Per aixo, crec que elles son molt mes interessants que no pas ells. No penseu nomes en les japoneses en els termes de l'estereotip de Madame Butterfly, perque aquesta es una visio parcial i esbiaixada de la realitat. Les japoneses son la columna vertebral del pais, pero d'aixo ja en parlarem un altre dia.

Tothom te al cap una imatge una mica equivocada d'una 'geisha', que identifiquen com una dona docil i submissa al servei del marit, pero aixo es nomes l'aparenc,a. Elles fan aquest paper perque es aixi tal com a ells els agraden les dones. Els japonesos estan obsessionats per les noies joves, com mes joves millor, i elles aparenten ser eternes jovenetes, no sols en la vestimenta, sino sobretot en un comportament intencionadament beneit, que pot arribar a embafar.

Pero el que mes m'ha cridat l'atencio de les japoneses en el temps que brando per aqui es la seva extremada femimitat i elegancia, tan en els seus moviments com en les seves paraules. No es una questio de bellesa abassegadora, es una altra cosa. Mantenen una feminitat que malhauradament les dones de casa meva s'han deixat esterilment perdre. Son dones i ho semblen, i aixo es el que les fa tan atractives, pels meus ulls. Sento queixar-me de les dones de Catalunya, pero ultimament moltes han perdut el nord. S'han embolicat en una carrera sense mida per negar el que son i entre fums, regims, estres i males babes, s'han convertit en insuportables ogres totalitaris.

Com a tot arreu, tambe hi ha cavallots de batre faves, retacos i 'guarrules', i masses cops entren voluntariament en una fase 'obachan' (iaia) abans del que els tocaria. Tanmateix, enlloc no he trobat les mostres d'histera que he hagut de sufrir en el meu pais. Te n'adones nomes sortir una mica de la closca de l'ou que ser una dona moderna no vol dir necessariament deixar de ser femenina, pero les dones al Japo, modestament opino, estan entre les mes femenines del mon, i aixo, per un home que aprecia la beutat, es molt atraent.

Quan una japonesa passa per davant dels teus ulls, caminant sobre d'alts talons, mes alts del que seria desitjable; quan les veus saltironejar com pardalets que arrosseguen del brac, enormes bosses a l'altura d'unes cintures abastables d'una sola grapada; quan veus els seus cabells llargs i pentinats amb tot detall, no pots mes que sucumbir a l'encant de la subtilesa delicadament tallada en l'ivori de les dones del Japo. Una opinio.

Post Erroni

Per un error del servidor, no se per que, va sortir repetit el post. Mireu-vos el que hi ha a sobre. Merces.