Japo i els robots

Japo i els robots son la mateixa cosa. Els japonesos tenen una fixacio biologica pels aparells amb botonets i les maquinetes que funcionen soles. No crec que sigui nou i segurament te arrels en la seva historia i tradicions. Per exemple, es tipic dels jardins japonesos una fonteta feta de canya de bambu que es mou sola: primer s'omple s'aigua i quan es plena es decanta fent un repic en una pedra i vessa tota l'aigua per tornar a la posicio original i comenc,ar de nou el cicle.

Mentre que la resta del mon occidental sempre s'ha pres els robots com mers ninos i fins fa poc la seva implantacio en la industria, tret de l'automovilistica, ha estat mes aviat minc,a, el Japo s'ho ha pres molt seriosament i hi ha esmerc,at grans quantitats de recursos i enginy. Per aixo, han sigut capac,os de desenvolupar autentiques virgueries mecaniques que funcionen amb una precisio i subtilesa realment impresionants.

El seguent pas son els robots socials. Els robots a la industria ja no tenen cap misteri i son fins i tot assequibles. El que els inquieta ara es com desenvolupar maquines que visquin amb nosaltres i ens ajudin. Es una mica pel.liculero, pero el seu interes es purament practic. Si hom imagina un mon no massa llunya on els processos productius estiguin completament automatitzats en unitats productores que fins i tot s'ensamblaran automaticament amb l'intervencio reduida de l'accio humana, es verosimil pensar que aquesta maquinaria tambe tingui una vesant domestica i social.

El problema que obsessiona a les autoritats japoneses es que en un parell de decades se'ls redueix la poblacio ostensiblement. Si be no sembla un problema en un mon on la ma d'obra humana es cada cop menys indispensable, si que els preocupa el creixent envelliment de part de la societat. El Japo no confia gaire dels suposats beneficis de la immigacio i un panorama semblant a l'ultima invasio dels barbars soferta a Catalunya sembla poc probable.

Per aixo confien que el desenvolupament de la seva tecnica robotica els proveira amb la solucio al problema. La foto correspon a un robot que imita a una persona en el seu moviment. De moment, els robots japonesos nomes se saben moure i no son gaire intel.ligents, pero planifiquen que en 20 anys tindran robots que pensaran com un nen de 5 anys, i aquesta gent treballa totes els hores del rellotge!

El futon o com dormen els japonesos

Barrufets meus, ha arribat l'hora que us instrueixi en les veritats de la vida! Com dormen els japonesos? Be, del cert no se pas com dormen tots els japonesos. El que se es com dormo jo i la majoria dels meus veins. A terra. Pero no pas a terra com quan anavem de campaments. La tecnica es molt mes sofisticada.

Per dormir, els japonesos han inventat i perfeccionat al llarg dels anys el 'futon'. No us pensessiu que un futon es com el que heu vist en les tendes snobs que venen fusta a preu d'or. No pas! Un futon consisteix en una mena de jac, fet a la manera dels antics matalassos de llana, amb la petita diferencia que si aquests solien tenir mes d'un pam de gruix, els futon en tenen dos dits. Al jac, li acompanya una flac,ada de material semblant i tambe encoixinada, pero no tan gruixuda, que es el 'futon' estrictament i que fa com de manta o cobrellit. Per no embrutar el conjunt, un llenc,ol sol cobrir el futon i el jac, tambe va embolicat amb una funda.

El futon va directament a terra. Be, el concepte 'terra' al Japo no es el mateix que a Catalunya. Per ells el terra es el 'tatami', un terra fet de palla d'arros en forma de plaques gruixudes amb les que cobreixen les habitacions on es fa vida (dormitoris i livings). El nombre de tatamis dona la mida d'una habitacio (6 tatamis, normalment) i les cases estan estandaritzades en el sistema nLDK (living-dining-kitchen) on n = 1..4 es el nombre d'estances. Jo visc en un apartament 3LDK amb dues habitacions amb 6 tatamis. En total, uns 62.5m2.

Tornem al futon, que va a sobre del tatami. Es a dir, que tecnicament, els japonesos dormen a terra. Be, els japonesos fan vida a terra, ja que la seva posicio natural es de genolls o a la gatzoneta. Tots els mobles estan fets per a estar en aquesta posicio, i es increible veure gent de molt avanc,ada edat en aquestes posicions inversemblants per a nosaltres, hereus de la taula, la cadira i el llit. El sistema de repos el completa un coixi de 'fesols'; no son pas fesols, son trossets de plastic, pero la consistencia del coixi es com si fos ple de boletes. Es bastant dur i pesant, pero un cop acostumat s'hi dorm prou be. Roncar, ronco igual, pero l'esquena no em fa gens de mal. L'unic inconvenient es que els futon, de tant en tant, s'han d'espolsar i ventilar, com podeu veure. Bones nones!

el Momiji

Un dels misteris encara per desvetllar referents al Japo i als seus habitants es el 'momiji'. Que es el momiji? doncs, el temps de les fulles vermelles. Quan arriba la tardor, com a tot arreu del globus a la mateixa latitut, les fulles dels caducifolis es tornen vermelles. Fins aqui cap misteri. Ara be, aixo al Japo suposa una autentica revolucio i porta a milions de japonesos a deambular pels parcs i jardins que encara no han estat reconvertits en parking o 'convenience store' per a gaudir de la visio dels arbres curulls de flama.

En general i sense ser-ne expert, jo diria que semblen 'maples', es a dir, l'arbre aquest de la bandera del Canada, que no es una fulla de plataner. Tanmateix, com tot al Japo, la fulla es mes petita i no sabria dir si te el mateix nombre de puntes. Momiji es el nom d'aquest arbre, pero tambe he sentit que es refereixen a l'espectacle de les fulles roges amb el mateix nom.

Tambe hi ha un altre arbre curios perque no te cap parent viu i amb una fulla en forma de vano. Es el 'ginkgo' i ara les seves fulles son groges com un pressec de seca. El conjunt vermell i groc es molt suggerent i d'una manera semblant a com les flors del cirerer omple els parcs amb multituds per celebrar la vinguda de la primavera, sembla que els aires tardorencas que duen les fulles de momiji els evoqui la proxima vinguda del somort fred del l'hivern.

Els jardins solen tenir temples que aprofiten per visitar. Hi llencen unes monedes, encenen unes barretes d'encencs, piquen les mans i fan una petita pregaria per a tenir bona sort. Es curios veure com el fum de l'encens fa la feina de l'aigua beneida i la gent, sobretot la mes gran, es passa el fum per les articulacions com a remei pel dolor. Les dones solen ser les que mes empren el fum de l'encens, especialment les prenyades, que tambe se'l passen vora la panxa. Aquest es el temps del momiji. Aixi es el Japo.

Per que els lluitadors de sumo son tan grassos?

Suposo que molts de vosaltres possiblement us haureu preguntat en algun moment de les vostres vides "per que els lluitadors de sumo son tan grassos?". Aprecieu la diferencia entre "per que?" i "per a que?". La segona es obvia; com mes pesen, mes costa moure'ls i per aixo tenen mes possibilitats de guanyar. La resposta a la primera era un misteri per a mi fins la setmana passada.

En general, els japonesos son primots. Aquest fet, pel que jo he vist, es deu al que mengen i a la cuantitat, sobretot, que sol ser mes aviat escassa en comparacio amb els nostres tiberis. D'aquesta manera, es com s'aprimar un, menjant poc. Aqui tot es petit, i les racions, doncs, tambe. A part, no els agrada la quantitat, si no la varietat i la qualitat. Son uns tasta olletes.

Pero encara no he respost a la pregunta de per que els lluitadors son tan grassos. Doncs, perque mengen un menjar especialment potent, el 'chanko nabe'. El nabe (cassola) sol ser una mena de escudella lleugera de verdures que es cuina in-situ d'una manera semblant a la 'fondue'. Totes les cases tenen uns fornets que funcionen amb unes llaunes petites de gas i que solen col.locar a sobre de la tauleta entorn de la qual s'asseuen al 'menjador'. Es amb aquest fornet que calenten el nabe on couen les verduretes.

Que fa al chanko nabe especial? doncs, que el que nosaltres diriem caldo es molt concentrat. A mes hi posen unes mandonguilles de carn, penques grans de tofu i el bolet shiitake. El menjar es delicios, especialment ara que comenc,a a fer fred. Si queda caldo al nabe, se'l mengen afegint-hi arros o fideus, ja que es en el caldo on hi ha la substancia i al Japo no es deixa mai menjar als plats.

Tota la comedia dura un parell ben be d'hores i el cos et queda realment ben servit, a punt per l'accio. No m'estranya que s'engreixin tant, ja que se suposa que els lluitadors en mengen a diari. El que em vaig menjar portava 'kimchi' que es una mena de bleda fermentada i bastant picant molt tipica de corea pero que els japonesos aprecien tambe.

Problemes de Catalunya (III)

Com es possible que sigui mes assequible comprar un apartament al Upper West Side de Manhattan que no pas a Barcelona? que dic Barcelona! posem per cas Cardedeu. Sembla logic que el preu es fixi segons l'oferta i la demanda. Si hi ha gent disposada a pagar un cert preu, doncs, endavant. El que passa que si pensem en una casa de la mateixa manera que qualsevol mena de be especulatiu, el preu hauria de fixar-se segons el negoci que el fet de tenir aquest be et proporciona.

S'enten, aleshores, el preu de l'apartament de Manhatten, ja que viure-hi et permet treballar en negocis que generen grans beneficis. Ara be, quin negoci hi ha en viure a Cardedeu? tret del propi dels especuladors immobiliaris, ben pocs veig jo. Fins i tot, a una gran ciutat com Barcelona. Es d'aquesta manera que em sembla inverosimil els preus que la gent esta disposada a pagar per autentiques birries de cases que no valen ni la quarta part.

Ah! que es una mena d'inversio...no hi ha una mica de fal.lacia en aquest pensament? s'hauria de descomptar del preu de venda d'un cert immoble totes les despeses generades per la seva compra, amortitzacio i manteniment. Per a curts periodes de temps amb increments bestials del preu de la vivenda, si que hi ha benefici; pero per a mes llargs terminis, hi ha un limit en el temps d'amortitzacio i el tipus d'interes que es pot estar disposat a assumir fins que el negoci passa a ser ruinos i insostenible.

Hi ha altres fonts de pensament fal.lac,, com ara que el preu de la vivenda mai baixa i que sempre podre vendre a un preu mes alt del que se'n vaig fer en la compra. El primer es facil de desmentir. Va passar a Japo als anys noranta, quan el pais va viure un autentica febre compradora que va acabar amb una crisi de 15 anys de la qual ara comencen a sortir. Un simple estancament en el preu dels pisos durant 10 anys suposa una baixada del preu en termes reals en descomptar-ne la inflacio. El segont argument es el pitjor, ja que no te en compte que si vens el teu pis en un cert moment, te n'has de comprar un altre.

En resum, que jo em meravello de veure que els lloguers i els preus de les cases son mes baixos a paisos 'cars' com el Japo, amb sous superiors a Catalunya, mentre la gent continua col.locant-se voluntariament la corda al coll entrant en hipoteques de 30 anys o mes sense sospesar el conjunt de l'operacio i mirant nomes la cuota mensual, que es variable, de manera que acaben vivint de lloguer en un pis que es propietat del banc.

Problemes de Catalunya (II)

Si us pregunteu per que Catalunya, essent tant rica com diuen i poblada per la rac,a excelsa dels catalans (i 40.000 etnies mes, la majoria encara per classificar), no passa de ser un raco semi desenvolupat dins d'un pais en vies de urbanitzacio? Jo crec que una de les raons es la pessima xarxa de comunicacions que tenim. Encara que el pais es d'orografia dificil, el fet de tenir una xarxa viaria ridicula propia de l'epoca dels traginers no ens ajuda gaire.

He sigut moltissims anys usuari (sufridor, mes aviat) de la Renfe. Tarragona-Barcelona, no parlo dels Urals! El corredor del Mediterrani hauria de ser la principal via de comunicacions d'Espanya. En canvi, estava en millors condicions la via Augusta en l'epoca de les invasions barbares que el que tenim ara. Se'ns pixen al damunt i diuen que plou.

Al Japo he descobert un parell de conceptes nous: "el tren pot arribar puntual" i "cada cinc minuts hi ha un tren". Amb tren al Japo pots anar a tot arreu i ningu es compraria mai una casa que estigues mes de 10 min lluny d'una estacio de trens. De fet, primer es fan les estacions i despres les promocions urbanistiques, questio de la que ja en parlare.

En canvi, la Renfe es impuntual, bruta, escasa, incomoda, i encara pots tenir alguna sorpresa de l'estil "hableme en cristiano, que no le entiendo". Cada cop que hi ha problemes, que es dia si dia tambe, espero el moment en que un grup de ciutadans emprenyats per la presa de pel continua faci el que fa molt de temps ja hauriem d'haver fet: calar foc al tren i a l'oficina del cap d'estacio. A veure si d'una vegada per totes s'acaba la comedia en aquest pais de fireta.

Barrufets meus, tingueu esperances, hi ha paisos on els trens funcionen.

Problemes de Catalunya (I)

Aprofitant l'avinentesa de les Eleccions al Parlament de Catalunya (no pas a la Presidencia de la Generalitat, que no existeixen), m'agradaria encetar una serie de posts explicant quins son, segons el meu punt de vista alguns dels problemes de Catalunya, des del punt de vista economic, social, cultural o territorial.

Per mi, el problema principal de Catalunya es la seva falta d'independencia real que la fa ser, en termes practics, una mera regio d'Espanya. Catalunya no pinta res al mon, ni ser catala vol dir res. Ni a Espanya, on "ser catala" no es un concepte legal, i Catalunya no es res mes que una CA com ho pot ser Madrid. Ni mes, pero si molt menys. Aixo, per a molts, pot no ser un problema, pero jo crec sincerament que es un aturador pel desenvolupament normal de la societat catalana.

Aquesta falta d'independencia es transmet tambe a l'ambit personal, de manera que porta molts a patir per com els puguin veure o deixar de veure a la resta d'Espanya. A mi, personalment, com em vegin a Almeria me la sua. El que em reventa es que des d'alla em vulguin controlar a casa meva, mentre que ells no em deixen opinar sobre la seva.

Catalunya, ni els catalans, no es pot conformar sent una mera part mes d'Espanya i deixar que des de fora ens diguin com hem de ser i, fins i tot, que hem de parlar a casa nostra. Els catalans no som aixi. No podem ser mesells. No ho hem estat mai, i ara, creient-nos les bestieses del pactisme de les classes benestants que sempre han venut i trait el pais, no podem quedar-nos parats sense reaccionar.

Tenim potencial per molt mes. Podriem arribar a ser una Holanda o una Suecia, i ens comformem en ser una barriada marginal d'un poble de costa reventat de turistes on tot deu, del pais o de fora, intenta pillar el maxim amb el minim esforc, malvenent-se els quatre enredos que li queden dels avis. Catalunya esta a meitat de cami ente Andorra i Mallorca. Es aixo el que volem?

Com aparquen els japonesos?

Aquesta sembla una pregunta sense solta ni volta, pero podria ser la primera d'una llarga serie que descrigues com condueixen, en general, els japonesos en comparacio, es clar, amb la manera com ho fem a Catalunya.

Per comenc,ar, si hom es dona una volteta pel parking de qualsevol dels innumerables centres comercials o supermercats escampats arreu del pais, notara un fet ben curios. Tothom aparca igual. Que vull dir amb aixo? doncs, que tots els cotxes estan aparcats de la mateixa manera: cul arrera.

No discutire la idonietat d'aparcar d'aquesta manera, especialment en zones reduides i que poden presentar problemes a l'hora de sortir-ne. El que em va sorprendre a mi es tant l'estil de la maniobra com el fet que, posem, el 95% dels cotxes estan aparcats de la mateixa manera.

Quan els veus aparcar, te n'adones del que vol dir una educacio uniformitzadora. Sobrepassen una mica del lloc on volen aparcar situant-se al bell mig de la calc,ada, i a les hores fan marxa enrera fins que col.loquen el cotxe, normalment en una sola maniobra, ben al mig de l'aparcament.

S'ha de dir que els cotxes al japo solen ser mes petits pero els aparcaments solen tenir lloc de sobra, tant entre cotxes, per poder obrir la porta sense tocar el vei, com entre rengleres, amb el que la maniobra es sumament senzilla. Podrien aparcar de cara, i alguns cotxes, fins i tot de costat. Tanmateix, indefectiblement, tots aparquen de cul. Sigui de nit, sigui de dia; faci calor, faci fred; estiguin al Japo o a l'estranger, com es pot veure a la imatge.

Tontilla "pazideng"????

Sembla que ja esta tot dat i beneit. En Carod ha fet una jugada de mestre i s'ha pixat a l'Artur "Manso" a la zona de gol i els hi ha clavat un 'canyardo' que encara els tremolen les orelles. No s'ho deuen pas creure, ara que ja tenien fetes les maletes i davant de la pl. St. Jaume ja hi havia cues d'antics carrecs de CiU per recuperar la poltrona. Quanta gana, xiquets! Quantes hipoteques per pagar! Com s'ho faran ara que la bestia negra Carod sera "vispazideng". Pobre genteta.

I el colmo dels colmos, "Tontilla" sera el nou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Si's plau, pero si no sap ni dir el seu nou carrec sense cometre errors. Com pot anar be un pais modern si el seu president es un complet totxo? Ah!, em diuen que aixo ja ha passat i que ningu s'ha mort; be, aixo es un dir, si tenim en compte el que passa als EEUU, pais manat per un altre talos.

Be, doncs, aixo sembla que ja esta vist per sentencia i que, posem-nos-hi com ens hi posem, ens ho haurem de menjar amb patates. "Visca Catalunya!", o potser en 'catalla', nova llengua que s'exten pel que abans se'n deia Catalunya, ara s'haura de dir, "Vijca Catallunya!" .

Mentre, jo des del Japo em foto un fart de riure de la colleta de politiquets de pa sucat amb oli que ens toca sufrir en el nostre pais, per altra banda, tan bonic, si l'especulacio immobiliaria no ens l'acaba de fotre enlaire.