Viure a la babia

Com sabeu, el Japo es un pais on els perills son una amenac,a constant. Tot i que sembli evident que no s'ha de posar els dits a cert llocs com ara portes automatiques, ascensors o qualsevol mecanisme que estigui en moviment automatic, hi ha una infinitat de cartells i missatges sonors que no paren de recordar-te que cal fer atencio a que les portes es tanquen, l'autobus es mou o que les escales mecaniques estan pujant.

Malgrat tot, per una questio de nombres, de grans nombres, la quantitat de persones que dia rera dia pateixen accidents curiosos quedant-se enganxats en les situacions mes inverosimils sembla no tenir aturador. L'any passat sembla a ser que la canalla tenia la tendencia a enganxar-se les sabatilles de goma de colors que es van posar de moda a les escales mecaniques, en concret, en la petita separacio que hi ha entre l'esglao mobil i el cos fix de l'escala. Sembla impossible, pero hi van haver mes de 10 casos. Suposo que aquest any deu ser un credit de lliure eleccio a les escoles i no ho he tornat a sentir. A mes, van pintar una ratlla groga a gairebe tots els esglaons del pais demarcant la zona segura del mateix. A Alemanya vaig veure que hi havien posat una mena de faldo amb un respall, de manera que si hi posaves el peu massa aprop notaves un frec que t'alertava.

Ahir, pero, un altre fet insolit va succeir: unes enormes escales en una exposicio de Tokyo es van parar sobtadamentm, provocant que un bon nombre d'usuaris patissin lesions (cops i talls). La noticia fa riure, tot i ser certa. Com pot ser que les escales mecaniques mes lentes de la terra provoquin res un cop s'aturen? Es que la gent que hi anava muntada estaven a la babia? Si, hi estan sempre. Els japonesos tenen una manera bastant curiosa de navegar per les zones publiques; en general, caminen terriblement a poc a poc i no solen mirar enlloc tret de la punta de les seves sabates, i si miren, no hi veuen.

Ahir m'estava al centre comercial de davant de casa intentant passar-me la calor i l'avorriment de viure en un lloc sense cap mena d'alicient intel.lectual ni paissatgistic. Tinc comprovada mil vegades el fenomen quantic de la materializacio d'un japones en els llocs mes impensables. Si t'estas esperant dret a 30 cm d'una paret, no pateixis que en menys de 2min apareixera algu que voldra passar entre tu i la paret. Si estas parat al mig d'un passadis, veuras com la gent, que no mira per on va, se't tirara a sobre. Passa sempre!

Ahir feia molta calor i no dec ser l'unic que s'avorreix sobiranament a casa si hem de jutjar la gernacio que hi circulava per dins del centre comercial. Per mi son com la Rambla Nova de Tarragona, tret que esta coverta i no hi veus ni el cel ni el mar des de cap mirador. Empero, hi pots mig passejat, mirar botigues, prendre un cafeto i seure a llegir un llibre a la fresca dels aires acondicionats. Pero ahir, barrufets, estava de gom a gom!

Primer una iaia se'm va quedar palplantada al costat de la taula esperant que acabes de menjar-me els udon frets i poder pillar ella la comoda taula que m'havia firat per mi. Les obachans no tene vergonya, ni al Japo ni enlloc. La senyora, amb tota la cara del mon, es va seure i se'm va quedar mirant, mentre m'acabava els ultims filets de tallarines. En un altre circumstancia, l'hagues engegat a prendre vent, amb un bon moc si hagues calgut, pero alla, estic en inferioritat estrategica, i la iaia va guanyar la partida.

Despres, mentre esquivava la gent, vaig poder arribar al lloc on m'agrada prendre'm un cafe i llegir una estona. Tenen una mena de butaques i les noies que et serveixen son molt maques de veure. No obstant, vaig topar gairebe de cara amb un parell de paios que es pul.lulaven sense rumb. El millor va ser el noi que estava tant pendent del seu pentinat que ni veia per on anava. Sempre he cregut que es passen amb aixo dels pentinats, pero portar pinces de cabells, laca fins a les crestes i bolso no son actituds massa masculines, per molt ampli i sensible que aquest mot s'hagi tornat ultimament.

Tornant a l'accident de l'escala mecanica, deia que no puc entendre com pot haver passat alguna cosa aixi, mes que res, per que les escales aqui son molt lentes i no crec que es noti gaire si es paren o no. El que deiva passar, com sempre, es que anava plena de gent que estava completament desconectada de la realitat, es va parar de sobte i van caure un sobre l'altre com una gran pilota, escales avall, sense que s'hi pogues fer res. Una mica es una metafora del pais, una gran escala mecanica on tot va molt a poc a poc pero d'una manera automatica que fa que la gent senzillament se'n despreocupi i visqui a a mes absoluta babia i inopia. Un dia es para (es va parar de sobte, de fet!) i tot cau com un castell de cartes. Ah! la companyia de les escales es Otis...a veure que els passa a aquests; espero que no facin el passarell com els de Schindler.