L'altre dia estava amb la Barrufeta triant unes musiques per il.lustrar un slideshow que preten fer. Em va demanar que si volia hi incloes alguna canc,o catalana o espanyola. Aleshores va surgir el dubte. Que hi puc afegir que s'entengui davant una audiencia japonesa? Sembla trivial, pero no es facil de resoldre. Posare algun exemple.
Imagineu-vos que voleu triar una canc,o que us identifiqui a vosaltres i al lloc d'un veniu. Quina farieu servir? Jo, teoricament, ho tinc facil. Soc tarragoni, doncs, nomes cal emprar alguna de Els Pets, com ara "Tarragona m'esborrona" o "Bon dia!", pero els efectes no van ser els esperats. Si penseu que aqui no saben el que es el "rock agricola" ni les festes majors, i els treieu la poetica de la lletra, el que et queda es nomes soroll dificil de situar.
La musica iberica es dificilment exportable a audiencies japonese, pel que veig. Si treiem les marmellades killes amb les quals personalment passo bastant d'identificar-m'hi, el que queda es incomprensible des d'aqui. No es la llengua, ja que tant provincia es aqui el catala com el castella, es que els estils no son comprensibles. Per exemple, vaig provar amb alguna de l'Alaska, que per mi, es una de les cantants mes originals i interessants d'Espanya (la resta es bastant lamentable, per cert). No hi va haver sort. Mes soroll.
Vaig anar provant Perets, Manolos, Serrats, Llachs, Pau Rina, Sisa....amb la "noia de porcellana" del Riba hi va haver mes sort, tot i que les queixes son sempre les mateixes: introduccions massa llargues que no van enlloc, i massa lletra que mata la melodia. Despres vaig passar al repertori tradicional, hi alguna cosa vam trobar. La conclusio va ser que les canc,ons catalanes son dificils de sentir. Com s'enten aixo?
Sincerament, no ho entenc del tot. Es cert que si no entens la lletra, l'unic que et queda es la melodia, i que si aquesta no es atraient, doncs, res de res. La musica que vol ser internacional ha de tenir alguna qualitat que atragui a totes les audiences, siguin d'on siguin. Els americans, tant criticats sempre, aixo ho saben fer molt be, aixi com els britanics. Fins i tot en castella, els iberoamericans ho fan mil vegades millor que els iberics. A Europa, jo diria que nomes els italians se saben vendre be; la resta, no surt de cases seves i gracies.
La musica que agrada al Japo es bastant particular. A part de la musica internacional que poc o molt se sent arreu, hi ha el que s'anomena j-pop. Es tota bastant igual i molt enganxosa, a part de semblar tota cantada per nenes amb mocs al nas. No hi entenc de musica, pero m'hi jugo que els patrons que es degueixen per fer-les son tots molt semblants. De fet, son molt enganxoses i predictubles.
Tambe esta bastant extes entre els japonesos mes grans una mena de musica semblant a la tradicional que seria mes parangonable a la musica lleugera en diferents graus, fins arribar a coses mes hardcore com l'enka o d'altres mes lolailes japoneses. Una cosa que em fa gracia d'aquestes canc,ons es que solen ser totes bastant tristes, on hi plou molt (ame ga futteru...) i sempre algu se'n va (els japonesos son molt nyonyos), i sempre, sempre, sempre l'estructura de els canc,ons es la mateixa: introduccio instrumental, crescendo amb repeticions de les estrofes, i un pum-pum que marca una mena de culminacio de la canc,o. Sempre hi ha aquest ximpom.
Jo me'n vaig amb la musica a un altre canto, per avui. Que vagi be la calor, barrufets!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada