Plorem, plorem, que ja riurem despres!

Com pot ser que un lluitador de Judo d'unes dimensions properes a les d'una nevera es posi a plorar com una canalla per haver perdut un combat? Era japones; amb aixo esta tot dit. Plorar es de nenes, menys al Japo, on en ma vida havia vist plorar a tant homes fets i drets. No ho he vist directament i nomes em guio pel que he vist a la televisio, pero no son nomes les series de sobretaula, on sembla que s'ha facin les olimpiades de ploramiques, sino tambe amb personatges reals.

L'ultim aixi de sonat va ser el alcalde d'Osaka. Osaka es una ciutat dificilment descriptible i comprensible per ningu que mai hi hagi estat. El referent mes proper que us puc esmentat per a que se'n pogueu feu una ideas es Blade Runner, del Ridley Scott. Es curios, perque uns anys despres, aquest director en va fer una altra que justament passa a Osaka (Black Rain). Osaka esta igual ara que fa 20 anys. Nomes ha canviat en que la ciutat esta completament arruinada i totes les infraestructures s'han anat rovellant i envellint fins assolir un grau de decrepitut inaudit.

Com he dit, Osaka esta en la mes absoluta idigencia economica, en part, com a resultat de la bombolla dels anys noranta i, tambe, per una molt mala gestio per part dels seus politics que en nombroses ocasions han redefinit el concepte de corrupcio i pocs escrupols a l'hora de administrar els bens publics. L'alcalde d'aquesta enorme ciutat amorfa, que s'esten mes com una tumor que no pas com una urbs, es va fer famos per sortir en els medis plorant perque el govern de Tokyo els va retirar una serie de subvencions i inversions que sembla a ser necessitaven per a poder revitalitzar alguna de les moltissimes zones degradades i 4rt mundistes que la ciutat te.

El govern de Tokyo segurament necessita els cales per a tapar algun dels forats que els politics de per alla dalt tenen per costum de fer. El meu idol es l'Ishihara, un creti certificat que fa de Tontilla de Tokyo. Aquest, entre d'altres coses, va posar en dubte la utilitat del frances i dels francesos per les matematiques, donat el 'estrany' sistema de numeracio (allo del quatre-vingt per dir vuitanta, per exemple). Una manera bastant infalible per detectar pallussos, a part de per les bestieses que diuen, es veure quins amics tenen. Un dels amics d'aquest era el Mishima, un altre de la mateixa corda. Aquest es va suicidar rollo samurai; l'Ishihara, pero, no els te tant a lloc i nomes es dedica a arruinar bancs.

Tornant al tema, el senyor alcalde es va posar a plorar com una marieta perque els havien retirat les subvencsions. Tanmateix, els d'Osaka, que son molt de la conya, ja s'han aprofitat de la imatge patetica i han fet un nou omiyage de la ciutat que es una galeta farcida de anko (una mena de pasta feta d'un fesol dolc,) amb un dibuixet gravat on surt una caricatura de l'alcalde plorant com una bleda. A nosaltres ens falta inventiva i iniciativa: per quan un nino que parli tant malament com el Tontilla? o uns carquinyolis de record on es pugui llegir "tant durs com la cara del ZP"?

No se si d eu estar on ben vist, pero es molt comu que els homes plorin en public al Japo. Des d'esportistes a famosos. Ploren quan guanyen i ploren quan perden. Ploren sols i ploren acompanyats. Es un pais de ploreres. Nosaltres, en canvi, som mes aviat de caguarrines. La caguem dia si dia tambe, faci sol o plogui. Ens caguem a les calcetes fins i tot abans que ens ho demanin, gairebe per educacio i cortesia, com alguns diuen, pero aixo es un altre tema.

En resum, si voleu plorar obertament per qualsevol cosa, amb llagrimes copioses i sense haver de sentir el ridicul de semblar una neneta ploramiques, veniu al Japo, que sembla ser un pais "crying-friendly". Salut!