dimecres, de juliol 23, 2008

Catalunya des de fora

Torno a ser al Japo despres d'uns dies passats a casa. Encara duc a sobre els efectes del jet-lag i em sento desorientat i apatic. Be, crec que es el jet-lag, tot i que no n'estic segur. L'efecte que mes percebeixo, a part de la descoordinacio de les hores de son amb les del dia, es la desorientacio, sobretot, temporal. No tinc una sensacio correcte del temps. O potser es que ja soc aixi de natural!?

Es molt estrany tornar de casa d'un havent-hi estat tan sols uns dies i nomes com a turista. Provoca una sensacio estranya veure a la gent fent el que feies tu cada dia i que et sembli una cosa exotica, pero a la vegada natural i coneguda. Anar a passejar o prendre's un granitzat en una terrassa, xerrar amb la familia o els amics, fer un cafe i llegir el diari, anar a la platja o muntar del no res un dinar campestre.

Una altra sensacio diferent es la que suposa moure's per un pais que esta bastant buit, sense grans barreres arquitectoniques (que obviament existeixen), amb una mancanc,a palesa de rotulacio, cartells, i informacio, amb espais encara oberts, lliures, on pots veure el cel com des d'una finestra de bat a bat. Poder travessar el carrer per on un vol, sigui o no permes, es un exercici de llibertat personal que s'acaba per enyorar visquent en un pais completament deliniat, marcat i pautat.

Com sempre, l'aparenc,a de la gent tambe s'evidencia diferent; no nomes en la obvietat de la cara, sino en el vestir, moure's, parlar i comportar-se. A Catalunya sembla que a l'estiu tothom vagi vestit de cooperant d'ONG a la jungla africana. No es nomes la moda made in Decathlon, mes o menys adient, es la quantitat d'accessoris de dificil exportacio com son la ferralla facial que molta gent porta, els tatuatges o els pentinats 'grunge', a un pas dels dels homeless, pero distingint-s'hi per les marques.

La gent, sobretot el jovent, sembla moure's com si estiguessin en un programa de tele, amb una mena de simpatia de coleguita que pot arribar a ratllar de vegades. Obvio els modelatges palanganeros de barriada chunga, amb cotxes de serie amb tunejats tambe de serie, musica canyi, posat de porter de discoteca, i llengua..., be, com definir com parlen? mes aviat son grunyits. N'hi ha d'autentics, pero ni ha molts d'imitacio. Suposo que es l'estetica que s'ha anar imposant en aquests ultims 10 anys des dels medis de masses i que la gent simplement s'hi adapta. Es una llastima, sincerament, que el model que la canalla d'ara imita sigui el d'un garrulator amb exces de substancies prohibides a la sang.

Despres hi ha tot el mon dels benevolents, una mena de supra-rac,a humana de gent bona que nomes treballen per la resta. Son aquests que no van de turisme sino que viatgen per aprendre i creixer com a persona, no compren roba sino que ajuden adquirint roba solidaria de paisos en vies de desenvolupament. Abans hi havia el Domund i els negritos de l'Africa tropical, i ara tenim el paroxisme solidari i ecologic, amb bestieses com el casc budista per reduir els accidents de carreters, les festes solidaries, o la fruita ecologica. Tot aquest papanatisme vacu es veu en la mena d'anuncis que he hagut de suportar durant les estones d'immersio televisiva que he practicat per posar-me al dia amb la ronya nacional.

Suposo que son els dos pols mes contraposats de la nostra societat, i pel mig hi trobem la resta de mortals, els micro burgesos, els que de jovens son com els nengs pero de grans volen ser dels solidaris amb visa or. Com en tot, pel cami se'n queden molts, i els Carrefours n'estan plens a vessar. A mi, personalment, tot plegat em sobta i em diverteix una mica, ja que el canvi fa que ressaltin mes les veritats locals comunament acceptades. A casa ens sembla la ultima anar a fer un viatge de creixement al raco mes perdut del Tadjikistan o estrenar un 4x4 ecologic per anar a trinxar margens pel Pirineu. Pero aixo, barrufets, aixo nomes ens ho sembla a nosaltres.

De la mateixa manera que quan torno al Japo i els vec de nou, no puc deixar de sorprendrem per l'immensa lletjor arquitectonica del pais, l'encongiment general de les personalitats, l'exces de maquillatge de les dones, tant a la cara com a les formes, o el posat esqualid i pussilanime dels homes, voldria coneixer quines son les coses que sobten als que venen de fora a visitar Catalunya. Sera l'exces de fums dels cotxes i dels que els condueixen? Massa teca a taula i panxes en creixement constant? Massa cordialitat? Massa efusivitat? Massa crits? Massa energia? Massa...? Massa de tot, en general? Si, som un pel excessius.

Les nostres converses, per exemple, solen ser inacabables estira-i-arronses de veure qui la diu mes grossa o be qui te o no rao, tothom hi posa collerada i s'enraona la major part de les vegades sense massa coneixement, en canvi, al Japo solen ser una mena de bany maria d'explicacions de experiencies en torns, sense posar-se massa fort en res i no venir ni anar a enlloc. Ningu no sol questionar el que l'altre diu, si mes no, davant seu i es solen acceptar habitualment els arguments d'autoritat. De la mateixa manera que els llenguatge estructura el pensament i ens defineix fins a cert punt com a individus que pensen, les converses i la seva dinamica descriuen, per mi, com les societats s'estructuren, i s'hi evidencia com es desenvolupen les relacions entre els seus membres.

Descobrir Catalunya des de fora provoca la mateixa sensacio que un te quan un dia descobreixes qui es la teva familia vista per algu que en parla, i que potser no la veu com tu creies. Es com mirar-se un mati al mirall i entendre que les petites mentides que ens expliquem tots nosaltres sobre com som son nomes aixo, mentides; petites, pero mentides al cap d'avall. Tothom en te, i no passen de ser pedac,os per anar fent. Es aixi com la veig ara, un pais apedac,at que va fent.

3 comentaris:

un inútil més que passava ha dit...

I a sobre (almenys al meu barri) hi ha electricitat aèria i carrers atapeïts.

De totes maneres no sé si aquesta és la tònica general de Catalunya. Jo el 90% de catalans que conec són gent amargada de l'hòstia perquè segons ell el 90% de Catalunya és així. Per mi és millor dedicar-se a treballar i a ser seriós i a intentar fer alguna cosa que quedi i que pugui aguantar canvis i modes, i desaparèixer quan vulguem. Això és com una postguerra de merda.

el Gran Barrufet ha dit...

mmmm....dificil comentari. Postguerra de merda? Catalunya? Jo la definiria mes com un "mas robat", sense finestres ni portes, on s'hi han anat amuntegant les escorrialles de mig mon, per a fer de semi-esclaus als 4 mangants de sempre, mentre la resta ens hem de buscar la vida com podem.
Catalunya, com a pais, com a ens geografic, esta en una zona privilegiada: l'arc mediterrani es el la millor part del mon; no pas l'unica, pero deu n'hi do.
Ara, com a ens politic, es un desastre: de sempre ha estat manada per un grupet que han fet i han fet fer el que mes el que millor els ha semblat per a ells. Quan la generacio sortia florida, es feien coses impressionants, pero les ultimes generacions de les camarilles locals han sortit fallades: La generacio franquista i de la primera democracia son la colla de analfabets mes gran que s'ha parit mai, una patuleia de "babaus de casa bona". Exemples n'hi ha a patades, des dels borinots de familes com els Maragall, els Pujols, els Nadal, com d'altres no tant coneguts. I aixi anem ara, pel pedregal; i el que porta el timo, per dir-ho finament, es un mediocre certificat que ni coneix el nom dels carrers per on transita. Aixo si, sempre primer els de fora, que no pas els de casa, a no ser que siguin els de sempre. Pero amargats, mai!
Salut.

un inútil més ha dit...

No sé, jo a Catalunya el que veig és que la gent s'ha oblidat que la iniciativa privada/popular compta, i que després de tot és el que va aixecar el país abans de 1939. Si estem manats per inútils és perquè ens deixem i això té molt a veure amb haver abandonat la iniciativa privada. A part d'això, sí, a Catalunya hi va a parar una quantitat elevada d'indesitjables.