dijous, de maig 29, 2008

Amics, Romans, Compatriotes, Pareu Be l'Orella

Darrerament, amb la Barrufeta, ens hem aficionat a veure la serie anomenada Roma. Ja se que potser vaig un pel tard, que hi farem. La van col.locar al video club ja fa uns mesos, pero estava amb la marca de 'novetat', i aixo suposa que els DVD son mes cars i que no els podem tenir una setmana, tal i com ens va millor a nosaltres.

La serie es de la mateixa productora que 'Sex and the City', pero esta filmada a CineCitta a Roma i la majoria d'actors son britanics, el que dona a la serie un estrany color d'accents que de vegades sembla que estiguis a la cua de les entrades d'un partit de futbol Chelsea-Manchester. Pels que tenim ulls mediterranis, es poden veure detallets com el color del cel, els pins quan hi ha escenes d'exteriors, que nomes es poden haver rodat vora de la nostra mar.

La Barrufeta s'hi va enganxar arran d'haver vist la pel.licula 'Cleopatra', amb en Rex Harrison fent de Cesar, i la Liz Taylor i en Richard Burton fent la parella explosiva de Cloepatra i Marc Antoni. Literalment va fliplar amb la historia i en volia veure mes. Pero 'Roma' no es pas com 'Cleopatra'. Primer de tot, es una serie i no pas una ultra superproduccio com la d'en Mankiewicz. Segon, la serie preten ser un retrat fidel de l'epoca, no pas una recreacio nomes de la magnificencia de Roma en paral.lelisme evident amb l'americana de l'epoca, com es la pel.licula.

Des del comenc,ament, la Barrufeta es va enganxar a l'historia espatarrant que es la que explica la seria, es a dir, la caiguda de la Republica romana des de Juli Cesar fins al neixament de l'Imperi de la ma d'Octavi. S'ha de dir que es una historia com n'hi ha poques. No pas per original, ja que segur que coses semblants han passat al llarg de totes les epoques i llocs, pero poques han estat tant transcendents pel nostre mon, com aquesta.

Obviament, la historia a la serie se simplifica per fer-la amena, intel.ligible, digerible i interessant. Els productors anglesos han volgut donar molt d'enfasi a la part personal que hi ha darrera de totes les grans accions i fets, i les dones, que a l'historia 'oficial' surten ben poc, passen a ser molt importants, arribant-se al cas, per exemple, de reinterpretar-se els motius darrera els quals Brutus mata a Juli, mogut per una mena de revenja maternal per haver estat rebutjada la mare, pel seu antic amant, Cesar. Be, aixo segurament es discutible, pero confereix una profunditat i un interes psicologic i huma que de vegades es perd o no es te en compte quan s'expliquen academicament els fets.

Tambe hi ha un doble nivell a la serie, entre la gent de classe alta i la de classe baixa. Una mica com 'Upstairs, Downstairs', que als anglesos agrada tant. La societa anglesa es avui dia molt mes classista que no pas la nostra. Alla l'aristocracia es realment aristocratica. La nostre es, per una banda, una colla de mafiosos analfabets vinguts a mes pels trapitxos que han fet a expenses dels diferents regims que el pais ha sofert, i per l'altra, una colla de vividors ignorants i que viuen de les diferents momes controlant els estaments oficials i/o els llocs de poder. La perspectiva anglosaxona transpua bastant a la serie, crec jo, de vegades massa.

Com he dit, fa fredat els accents de la gent, que passen de l'angles oxfordia d'alguns al d'un hooligan dels altres. I quan diuen alguna paraula llatina, deu n'hi do, Virgili es remou a la tomba! Despres, el voler donar tanta perspectiva psicologica als personatges, fa que a voltes, per mi, pixin fora de test. Per exemple, no crec que en Vorenus patis tant pels seus fills a la manera moderna com ho fa el personatge de la pel.licula. I el retrat dels collegium, 100% calcat dels Soprano, aqui si que s'han tirat de la moto.

Jo no se si la Roma republicana era nomes un poblot brut de carrerons recargolats, com pinten a la serie, pero el que si se es que ja en aquella epoca, Roma controlava gairebe mig Europa, Asia i Africa (en significat antic d'aquests termes), i que el proces de romanitzacio ja havia comenc,at a les colonies. Roma era font de llum per un mon barbaric, i de vegades, sembla que mes que romans, els de la serie estiguin mostrant mes aviat als barbars que els romans van 'civilitzar' amb el seu ordre classic i lleis, que no pas a ells mateixos. Per mi, aquesta versio, tot i tenir molts punts interessants, com la fidelitat de certes recreacions, es un pel massa hooliganista.

Per la Barrufeta, com he dit, ha suposat un descobriment! El mon classic occidental es per els japonesos una cosa tant remota i poc coneguda com ho pot ser per nosaltres les primeres dinasties xineses o els antics regnes de Corea. La diferencia, que es el que jo crec que a ella li ha impactat mes, es que la repercussio de Roma es universal. Va flipar quan li vaig dir que Juli Cesar havia escrit un llibre explicant com va conquerir Franc,a (les Galies) i que es pot comprar a la tenda. De fet, jo l'he llegit, i es un dels millors llibres que mai he llegit, pel que explica i per com ho explica.

Una altra cosa que l'ha meravellat es la questio del llati. De vegades es queixa que en estudiar angles ha d'aprendre paraules molt complicades. Jo sempre li dic que un cop les parengui li serviran per si vol aprendre qualsevol altre llengua occidental. Aixo sol desconcertar a la majoria de japonesos que tenen una visio molt limitada i compartimentada de les llengues. Jo li dic que son 'free words', que paraules com 'desmitification' es complicada, pero que si recorda que 'des-' vol dir 'el contrari de', i que '-fication' es un acabament per 'proces', tambe li servira per aprendre'n d'altres de paraules, no nomes, en angles, sino que tambe en frances, catala, castella, portugues, italia, etc.

Nosaltres donem per fet que parlem una llengua llatina, que esta emparentada molt properament a d'altres de veines, amb les que compartim una barbaritat de paraules. Amb una mica d'oida fina i sabent els canvis que cal fer, es poden entendre poc o molt qualsevol llengua llatina. Es clar que n'hi ha de mes complexes, pero alguna cosa pilles. No es sentir basc, o tailandes. Es aixo el que molts japonesos no saben. Jo ho he explicat mil vegades, i encara costa d'entendre o es meravellen. Farina, farinha, farine, harina....es tot el mateix! Pa, pan, pain, pane...Vi, vinho, vin, vino....Sugoi!

Des que estic al Japo, veig algunes de les nacionalitats europees no gaire pas mes diferents de la meva, la catalana, del que ho fan alguns quan apliquen termes pannacionals com espanyol, i les diferencies linguistiques res mes que mers canvis dialectals. Per mi, gairebe suposa el mateix esforc, entendre un de Jaen que un de Lisboa. La diferencia es que semba que a uns estiguem obligats a entendre'ls des del neixement i parlar-los hi en el mateix patois a casa nostra, mentre que per als altres calgui anar a l'escola d'idiomes i viatgar. Evidentment, aixo nomes funciona fins on els senyors de Roma van voler arribar, es a dir, fins el Rin, ja que mes enlla del limes romanus la llatinitat no va arrelar del tot.

Es aquesta actualitat i repercusio el que a la Barrufeta li ha meravellat veien Roma. Com pot ser que una cosa que ha passat fa tants anys sigui encara ara tant vigent? Com potser que Pullo esmorzi un tros de pa amb oli com el seu xicot? Com pot ser que hi hagin llangonisses penjades de les cases tal com vam veure a Catalunya? Com potser que en el mapa del Mon, on August i Marc Antoni es reparteixen l'Imperi, hi surti un puntet anomenat Tarraco? Potser es que el mon i l'esser huma no han canviat pas gaire, oi? Salute!

3 comentaris:

Teresa ha dit...

Un post molt interessant. I crec que tens rao, si més no pel que fa a Europa, no ha canviat pas gaire... el pa amb oli i les llonganisses segueixen estan a l'ordre del dia, afortunadament!

Anònim ha dit...

Jo no vaig adonar-me de lo quotidià que és per nosaltres tot allò greco-romà fins que vaig anar a Tgona amb la meva nòvia (mexicana) i vam entrar al Museu Arqueològic. Jo el vaig trobar normal, les ànfores que hem vist 300 vegades, les estàtues romanes, etc Estava bé però res de nou.

En canvi ella va sortir encantadíssima i dient que havia flipat de veure aquelles coses i les lletres llatines grabades a la pedra. És que per nosaltres és tan "normal" que no ho valorem!! En canvi nosaltres (jo al menys) alucino amb les coses pre-colombines y a ells no els impressionen gens ni mica.

Curiós això de les cultures!

Anònim ha dit...

La descarragare. Crack, que ets un crack. Tens la Tarraco oblidada o que?.