L'obachan, chan, chan

Eren les 9:15 del mati i anava cap a l'estacio del tren, per anar a treballar, com cada mati. Volia sentir la radio del meu mp3 pero com per la nit em quedo adormit sentint-la, les piles se solen acabar bastant sovint. No en tenia cap de recanvi i he decidit fer marrada pasant per dins del macro-super que hi ha davant de casa. El dies que plou i a l'estiu ho solc fer, m'estalviant-me aixi les inclemencies climatologiques, de cami fins a l'estacio.

Feia 15 minuts escassos que habien obert la paradeta i el parking ja estava de gom a gom. Em sembla que ja us vaig explicar que fins i tot es formaven cues a les portes abans d'obrir com si es tractes de les rebaixes d'estiu al Cutringles. Entro com sempre i em trobo una escena tipica dels mercadillos, una gernacio de dones, de diverses edats, pero totes amb l'indumentaria oficial d'obachan (roba sense color, grisa o marro, barret lampara, sense cap mena de concessio a l'estetica que pogues incitar a la lubricitat), a la cac,a de l'oferta del dia. Semblava el mercat de Calaf! nomes hi faltaven les gitanes venent alls! Que passava?

No tenia gaire temps i he decidit passar de llarg com he pogut per entre tanta dona folla de patates a 20 yens la pec,a. Volia piles, pero no he pogut entrar a la part del super perque les cues a totes les 20 caixes eren quilometriques. Com pot ser que 15min despres de l'obertura ja hagin acabat la feina i es dediquin a fer una cua espantosa si podrien venir a una altra hora i comprar amb mes tranquil.litat? No ho entenc.

Suposo que avui hi havia alguna mena d'oferta d'aquestes que fan per les obachans per a que piquin i vinguin a comprar. Les obachan son molt professionals i son capaces de fer quilometres en cotxe nomes per aconseguir algun descompte misserrim o algun cupo que algun super perdut al mig d'un pana fa. Recopilen informacio de panflets, prospectes, internet; i a mes, hi ha una xarxa poderosissima d'obachans que s'informen entre elles. La CIA es una xarxa d'espies ridicula en comparacio a l'eficacia, abast i professionalitat de les xarxes d'obachans del Japo. Llastima que es vegin de 3 hores lluny, sino les podrien enviar a Afganistan, que segur que trobarien al Bin Laden en una setmana.

Be, jo he pogut esquivar la marabunta, pujar al segon pis i comprar les piles. Quan les tenia a la ma i anava per pagar, veig que a sobre del mostrador hi ha una cistella amb una muntanya de piles a un terc, el preu de les que duia. Caram! que caduquen les piles? Home, al mon, tot caduca, pero les piles tenien bona pinta. Com se com son, que son capac,os de llenc,ar coses bones pel simple fet que han passat hores de la suposada data de consum recomanat (no pas la de caducitat!), doncs, n'he comprat tres paquets.

Comprar qualsevol cosa al Japo suposa un circ, i avui tenia pressa i mes m'hagues estimat que m'haguessin estalviat els irasshaimase, les reverencies i que m'emboliquin les piles en una bosa i me la segellin amb cel.lo. Vull pagar!!! 300 iens, te! no vull rebut, ni bossa, ni reverencies, ni res. Tinc pressa...No es possible. Va inclos al pack, i clar, tenia tres barrets lamara davant i els 5min ben bons me'ls he passat alla clavat.

Mentre pensava, com pot ser que les dones japoneses mutin un cop es casen i tenen el primer fill en una copia menys arrugada de les seves mares? No poden evitar convertir-se en unes obachan als 30? Si les veieu portant la canalla al col.le, sembla la seccio de llums de l'IKEA, pero sense colors. Roba monotona ni jove ni moderna ni suggerent. Un parell d'anys abans segurament tiraven d'esquena nomes amb el pet de cuixa que segurament ensenyaven, i ara semblen la meva padrina. Increible.

Es converteixen en mames professionals, de manera que n'hi ha que sembla que portin un bufet d'advocats on cada membre de la familia te una missio: la canalla, estudiar fins a reventar, i el marit, a treballar fins a reventar. Sabeu quin es un dels regals que mes m'han cridat l'atencio pel dia del pare? una capsa de begudes energetiques, una mena de redbull que tothom aqui consumeix per a treballar totes les hores del rellotge.

Un altre aspecte de la professionalitat d'aquestes mames es que n'hi ha moltes que s'apunten a cursets de cuina just abans de casar-se, ja que s'espera d'elles que almenys siguin capaces de preparar un bento pel marit semi-esclau en condicions. En concret, hi ha una cadena d'escoles de cuina anomenada 'Tomato', que tenen entre d'altres cursets, els basics per a ser una bona mestressa de casa. S'ha de dir que el Japo es el pais dels cursets, els diplomes i els permisos, i que ningu seria tant agoserat de comprar-se un llibre i estudiar per si sol si pot assistir a un curset on tot esta dat i mastegat per a poder assolir l'objectiu amb exit.

La barrufeta i jo vam assistir per curiositat a una d'aquestes classes que fan per ensenyar-te com seran els cursets. Ens van regalar unes bosses molt xules per anar a comprar i no fer servir bosses de plastic (ens donen punts en uns cupons intercanviables per descomptes). Jo volia aprendre a fer pa i pastes. Ens van ensenyar a fer bruioxos. De fet, ja savia com es feien i no va ser gaire emocionant, tret de per la conversa. La noia anava crono en ma ensenyant-nos com s'havien de fer els brioxos. Jo volia fer pa, pero no vam passar dels brioxos. Vam declinar amablement els cursets, una autentica bestiesa de 120.000 iens per fer una classe d'hora i mitja per setmana per aprendre a fer truites i macarrons. Erroniament creia que no hi aniria ningu
, pero veig que sempre hi ha dones fent classes. Aquest es el mon de l'obachan, la cara menys publicitada del Japo, pero la que realment controla bona part del pais.