dijous, de maig 15, 2008

Les cadires japoneses son massa estretes

Ahir vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic mexica, un llarg resident del Japo, que parla el japones tan be que sembla que hagues nascut alla. No veiem les coses de la mateixa manera, ni quan parlem del Japo ni quan parlem d'altres coses. Es possible que ell en conegui molt mes que jo, tot i que de vegades el que coneix son les mateixes suposades veritats que coneixen la resta de japonesos, i que quan contrastes resulta que son mites que s'esfumen com la boira quan surt el sol.

No se si passara als altres immigrans, per exemple, als que tenim a casa nostra, pero jo no m'havia trobat mai, ni quan sent a BCN i treballant amb gent de fora, o a Suecia, sent jo el foraster, que quan es parlava de coses del pais la conversa gires sempre entorn a una mena de justificacio de les rareses dels habitants del pais i per l'altra, una mena de justificacio dels residents de llarga durada que mes sembla una confessio de culpabilitat davant d'una condemna que no pas una desicio presa lliurement.

Al Japo, el tema constant, fins i tot, repetitiu fins a la nausea es el perque el Japo es com es i perque els que hi som, hi som. Treus qualsevol tema: avui al tren he vist una senyora amb una mena de careta de soldador...i tot seguit ja surt per un canto el que defensa la visio ultra-condescendent i que et justifica una autentica estupidesa, o be per l'altre canto, el que es dedica sistematicament a titllar els japonesos i els seus costums de completes mongolades, sense 'distingos', que deia en Clos.

A mes a mes, hi ha la continua canc,oneta dels que fa molt de temps que son aqui. Molts viuen en una mena de bombolla que nomes trespassen en comptades ocasions. A la feina, o be tenen un contacte molt superficial i distant, o be s'hi han endinsat tant dins de l'esfera japonesa, que s'han convertit en mes papistes que el papa. Nosaltres tenim una perspectiva bastant mes informada de la immigracio que no pas la majoria de japonesos o fins i tot d'immigrans d'altres paisos al Japo.

Catalunya ha rebut, per be o per mal, nombroses onades d'immigracio. Jo he vist amb els meus propis ulls moltes coses, molta gent, els que s'han integrat, els que encara viuen com quan ho feien al pueblo, els que volen i els que no. Pero, poc o molt, gairebe tots han anat fent via
i tenint una vida mes o menys normal i bastant plena. Feina, familia, llar, amics, oci, natura, etc. No voldria ser malavolent, pero no veig aixo al Japo. Els estrangers que he conegut aqui sempre els falta alguna d'aquestes potes o be diverses. Nomes un percentatge molt petit arriba a tenir una vida mes o menys parangonable a la de la resta, i nomes sol passar despres de llarguissims periodes i/o situacions als paisos d'origen de veritables penuries.

Per que passa aixo? No n'estic ben segur. Per nosaltres sembla normal, per exemple, que algu decideixi anar a treballar uns anyets a Franc,a o Anglaterra. Busques feina, vas alla, llogues un pis, treballes, gas amics d'alla, vas de festa, d'excursio, trobes xicot/a, amics, passes la vida, compres un cotxe, coneixes gent, voltes pel pais, aprens la llengua, creixes com a persona i com a professional. Disfrutes i, malgrat els entrevancs que puguin anar sortint, el clima especial, alguna llei curiosa, els impostos extrems, els lloguers, etc, doncs, poc o molt tothom va fent. Jo ho he viscut i ho he vist.

En canvi al Japo no es aixi. Deixant de banda els problemes de llengua, que ja son de per si dificils de solucionar, o be et restringeixes molt la vida fins a fer-la encabir a dins dels patrons japonesos, que son els unics pels quals el pais esta pensat, o be estas perdut. En ma vida havia vist tanta quantitat de gent frustrada, desanimada, farta, desencoratjada, o simplement meravellada per la complexitat gratuita d'una societat que se'ls fa completament opaca. La majoria de estrangers que ha vist aqui sembla que fingeixin la farsa en la que els japonesos estan acostumats a viure, pero es nomes aixo, fingiment.

La nostra societat te molts defectes, dels quals me n'he adonat amb bastanta claredat un cop me n'he distanciat prou, pero te un aventatge sobre la japonesa, que es que un pot ser un mateix. Potser no servira de res; potser no arribara a res, o viura al marge de tot; pero no passa res perque qualsevol sigi i visqui com a un l'interessi ser o viure. El Japo no hi ha manera de no ser com ells. Potser m'equivoco, pero per mi estar-se en un lloc es com seure's: la cadira pot ser mes o menys alta, tova, o confortable. La cadira que li correspon al Japo es massa baixa, estreta i nomes en tenen un model. Si es de la teva mida, doncs, perfecte; si no, acaben fent-te mal les cames, el cul, l'esquena i t'has d'acabar aixecant.

5 comentaris:

Teresa ha dit...

Aleshores, tu veus impossible aconseguir adaptar-te a la vida japonesa? O es que el japo no et pot oferir el que tu necessites per viure-hi i ser feliç?
Per exemple: fer una familia, estabiliatzar-te? Compra-te un cotxe, educar els fills... les coses que es van fent gradualment en la vida.
Pe rlagunes coses que has explicat al pais "Japo" no li interessa en absolut que un estranger s'instali definitivamente. Si per començar ja no li permeten tenir targeta de credit... es que es ciutada de tercera categoria quasi com un sospitos o un delinquent...

The Great Smurf ha dit...

Be, no es tan exagerat com potser ha sonat. Pots tenir cotxe, fins i tot, pots comprar casa (si tens els calers, ja que cap banc et donara credit). El que passa es que les perspectives per un estranger aqui son un pel limitades, no per ser estranger (que tambe), es que el pais es limitat tambe per a ells. Almenys aixo es el que em sembla a mi. Deixant de banda els de l'elit i els que treballen per compte propi, la resta viu lligat sempre a alguna mena d'estructura col.lectivs, sigui l'empresa, l'escola, o el que sigui. Ells no se n'adonen, com el fet de viure en autentiques llodrigueres, etc. Els japonesos tenen una visio molt simplificada, reduccionista, i simplista del mon i de que pot arribar a ser viure em condicions. Encara continuen visquent en una mena de ghetto feudalista, amb una pintura de modernitat chavacana, pero amb els mateixos patrons que fa 600 anys. No hi ha hagut mai emancipacio de les classes baixes, ni revolucions, ni histories. La gent se sent confortable seguint el que esta davant seu, sigui on sigui. A mi, aixo em toca allo que no sona. Es questio d'educacio, suposo.

Si ets occidental no ets, en general, un paria total, i la gent et sol tractar amb molt de respecte, encara que de vegades es pensin que ets ruquet. Pero a mi, aixo i que el servei i els trens siguin estratosferics, no m'omple.
Al Japo passes de viure al puto camp o a viure a la ciutat mes congestionada, sorollosa, i poblada del mon. No hi ha terme mig. Despres hi ha tota la merda (perdoneu per la paraula, pero es el que en penso) de les formes, la jerarquia, el respecte i la farsa continua que suposa la vida publica al Japo. Hi ha estrangers que els encanta aquesta mena de mistica, a mi m'enbafa i em sobra. A mi m'agrada la gent normal, que es pugui parlar francament i directa, de tu a tu. Obviament, sense perdre l'educacio i el respecte, pero sense tota aquesta mandanga vacua que hi ha aqui. Per aixo ni m'agranden el capellans, ni els de l'onda Duran, ni d'altres penjats, que tracten a la gent amb una mena d'educacio condescendent. Com a tot arreu, hi ha gent molt agradable i interessant. Pero els percentatges aqui son diferents a d'altres llocs. A mes, totes les relacions socials son la cosa mes encarcarada i complexa que he vist en ma vida. Es impossible fer cap canvi. Tot esta estandaritzat i nomes es d'una sola manera, simplificant molt.


Que li falla al Japo, des del meu punt de vista, per a que jo em decidis a viure-hi definitivament? primer, una feina o perspectives de feina interessant (treballar en una empresa japonesa es un acte heroic que no estic en condicions de fer), entorn agradable de treball, i possibilitats de desenvolupar una vida plena i natural (m'avorreixen les convencions, la rutina, el puto wa, la burocracia, la repeticio continua de tot, les reverencies, etc). Passo d'aguantar jerarquies, penya que viu a l'oficina, sense cap mena de vida familiar o d'amics, i a mes, la paga no ho compensa.

L'entorn natural hauria de ser maco i agradable. Malgrat les postals, el Japo es molt lleig, poligonero, i paisatgisticament monoton i bastant trinxat. L'unic lloc on es podria intentar seria Kyoto, abans que no l'acabin de destrossar. Per ultim, no tinc la paciencia que cal per aguantar la mecanica japonesa prou temps per a que puguis arribar a destacar en res. Tampoc permetria que un fill meu hagues de passar per aquest sistema escolar ultra-homogeneitzador i simplificador que es el Japones.

A mes, que es el que Japo i nomes Japo em pot oferir a mi?....ben poca cosa, i a un preu massa gran. Puc aconseguir el mateix per molt menys a casa. Per que, doncs, vaig venir al Japo? per l'experiencia, per la feina i per provar. Despres d'un parell d'anys llargs al Japo continuu tenint la mateixa sensacio que al cap de 20min d'haver posat els peus al pais: !!!!!??????

no dic que no hi hagi estrangers que s'arribin a adaptar al Japo, no en dubto. Els percentatges de rebuig, pero, son molt alts. Segurament el meu caracter es un pel massa 'anarquista' com per tragar tanta jerarquia en un ambient monoton de peix bullit i bany maria. Segurament, pero no veig perque haig de canviar com soc. No ho he fet mai i no ho fare ara. Prefereixo canviar de lloc.

Salut!

Anònim ha dit...

Ostes, jo vaig viue a París i cada vegada que hi havia "problemes tècnics" al metro tots els gabatxos feien la broma que un altre japonès s'havia tirat a les vies. No sé com s'ha d'entedre, però en una ciutat amb tantes alternatives com París, i que no hi ha cap camí marcat pot arribar a confondre a qualsevol occidental, suposo que encara mçés un japonès, pel que expliques.

The Great Smurf ha dit...

suposo que ho devien dir per la facilitat que tenen els japonesos per saltar a les vies del tren. ara els dona per ofegar-se cremant o be una barreja de carbo o sofre. Es una societat en la que es molt facil viure-hi si ets de la 'mida' estandard, generalitzant la paraula mida a qualsevol aspecte de la vida. Ara, si no, deixa molt poques alternatives. A mes, a ells els costa molt veure alternatives i se solen alinear i deprimir quan no estan dins d'algun grup que els aculli. No saben ser individualistes (en general) i ho veuen com un problema mes que con una solucio. D'aqui a saltar a les vies hi ha nomes un pas, que es veu com alliberador.
Salut!

tobuushi ha dit...

Ostres! t'he llegit i m'he llegit, has exactament el que penso sovint, la sort, pero es que tinc una feina que m'agrada, una dona maquissina que em parla en catala i una filleta molt trapella que em fan de bombolla, com be dius tu, amb aquest tres elements podria viure aqui i la la Xina.